15 de gener 2019
Si el baròmetre que acaba de presentar l’Ajuntament fa ben poc diu la veritat, no s’entén gaire el nerviosisme que tothom apunta que manifesta el PSC davant les properes eleccions municipals, com no sigui que pateixin per no obtenir la majoria absoluta. Quan guanyin les eleccions aquest 2019 —i si les dades demoscòpiques no són inventades, així serà— hauran repetit victòria durant quatre dècades consecutives, una dada extraordinària que posa de manifest, al menys, tres evidències.
La primera, que el partit ha sabut mantenir-se fort i unit i renovar-se, malgrat les inevitables crisis i conflictes que es produeixen al llarg de 40 anys. La segona, que han estat capaços de produir confiança en els governats i donar una imatge de solvència, de fer les coses bé, i la tercera, que saben com afrontar el futur i fer-se imprescindibles en la governació. Aquestes tres evidències favorables tenen, lògicament, tres corol·laris annexes, sense els quals tampoc s’entendrien del tot les evidències. El primer, que la ciutat té una estructura social que facilita el triomf d’un partit com el PSC. El segon, que o bé l’oposició no ha sabut dissenyar una alternativa, o simplement que l’oposició no ha sabut consolidar-se com a tal. El tercer, que les aspiracions socials d’una ciutat com l’Hospitalet no permeten determinades ambicions.
Deixeu-me que aprofundeixi una mica en cada aspecte.
Pel que fa a les evidències, no hi ha dubte que el partit ha sofert en aquests 40 anys un moviment de consolidació interna progressiu que l’ha permès renovar les persones i mantenir el relat de progrés. Ha ajudat, probablement molt, aquesta mena de ciment indestructible que és el manteniment del poder. Si hi ha poder, hi ha recursos i hi ha perspectives. És fàcil d’apuntar-se a un partit amb poder on només es demana disciplina i respecte a la jerarquia i, fins ara, el PSC ha pogut repartir moltes prebendes entre els fidels.
Ha calgut, malgrat tot, una certa visió de com avançar sense provocar desfetes, sense l’ànim caïnita destructiu que ha caracteritzat tants fracassos a l’esquerra. El PSC no ho tenia fàcil amb dues ànimes que el temps s’ha encarregat d’evidenciar que eren irreconciliables: la que va menar la Federació Catalana del PSOE i la que va donar llum al PSC Congrés. A l’Hospitalet, uns i altres van tenir la perspicàcia d’acceptar que el catalanisme no tenia futur i suportar altres estils i altres cultures, les que no eren pròpies. Això ha permès arribar fins aquí i és mèrit dels espanyolistes i dels catalanistes del PSC, segurament a parts iguals, de manera que avui com ahir són, en el PSC local, bastant indistingibles uns i altres: impera el pragmatisme de conservar el poder. El mateix pragmatisme que van practicar els catalanistes perdedors des del primer dia.
No solament s’ha mantingut la unitat. S’ha encertat a l’hora de projectar un missatge de progrés on la propaganda ha jugat un paper fonamental. Propaganda a dos nivells. Per una banda, fent coses d’imatge de cara al ciutadà. Per una altra, promovent un clientelisme actiu amb la societat civil mínimament organitzada. Cap d’aquestes coses no costava gaire, és veritat, perquè la ciutat necessitava un bon rentat de cara i tenia una estructura social —acabada la fase icònica de la reivindicació antifranquista— bastant fàcil de conformar amb un lleuger missatge d’esquerres. El PSC local ho ha sabut fer al llarg dels anys i encara ho fa en part. Justament el darrer baròmetre d’opinió del municipi assenyala encara, com un encert de l’Ajuntament, l’arranjament de carrers per exemple. Ha descuidat, en canvi, en aquesta darrera fase, aquesta xarxa clientelar, però la veritat és que la clientela ja està feta i no calen tantes carícies com s’esmerçaven abans.
Pel que fa a la governació, el PSC ha estat capaç d’acomodar-se molt bé a les circumstàncies. Quan va convenir fer servir dràsticament les majories absolutes, ho va fer sense misericòrdia i quan va convenir mostrar un tarannà col·laboratiu, sense perdre el timó, ho va fer, incorporant una part de l’oposició i aconseguint eliminar la possibilitat de qualsevol alternativa de cara al futur.
Tot plegat va ser possible pels encerts, però també per les circumstàncies que ja es van manifestar al mateix abril del 1979. L’Hospitalet encara es defineix avui en dia com una ciutat d’esquerres. És legítima aquesta adscripció sobretot perquè van ser les diferents organitzacions d’esquerra les que van ser capaces d’organitzar fa més de 40 anys la resistència a la ciutat i la reivindicació veïnal. Van existir, articulades i actives, més d’una dotzena d’organitzacions d’esquerra i ultraesquerra a la ciutat entre 1974 i 1979, però la principal va ser l’ala catalana del comunisme espanyol, el PSUC. El socialisme militant va arribar dividit (PSC/PSOE), tard i tímidament però amb una enorme avantatge respecte dels comunistes: feien molta menys por, tenien una imatge molt més moderada i moderna i reclamaven sobretot un compromís electoral i no pas cap responsabilitat activista que, en canvi, si que formava part de la cultura del PSUC. El PSC podia guanyar les primeres eleccions municipals democràtiques per aquests factors, però podia no guanyar perquè el PSUC va presentar un equip d’activistes coneguts —“gent de l’Hospitalet per a l’Hospitalet”— només amb un petit inconvenient que malgrat tot es va llegir positivament: l’encapçalament de la candidatura per l’escriptor Paco Candel, que no era de l’Hospitalet però que ho hagués pogut ser d’haver-s’ho proposat. Al final va guanyar el PSC, i va ser més sorpresa per ells mateixos que no pas per el PSUC, que coneixia molt més la ciutat que els socialistes.
Les altres circumstàncies esmentades al principi ja són més particulars. El PSUC es va trencar l’any 1980 en una lluita fratricida de les dues ànimes, desconcertades i irreflexives, que ja s’havien trobat a l’organització des del 1974: els que volien mantenir les essències i els que volien mantenir les existències. Des d’aleshores no hi va haver cap alternativa d’esquerres factible a la ciutat. I cap novetat específica fins a l’aparició de l’independentisme. Un independentisme que no podrà governar mai una ciutat on encara avui la immensa majoria de la gent se sent tant catalana com espanyola, no és independentista, i fa servir força el castellà com a llengua vehicular. Ni el PSUC, ni el PCC, ni Iniciativa, ni Esquerra Unida van poder aspirar mai a res mes que a la representació nostàlgica del comunisme d’altres temps. Poc després del 15-M podria haver hagut una alternativa possible i engrescadora que era Podem, però es va malbaratar per la inconseqüència organitzativa d’aquest moviment de gent interessant, però notablement inexperta. La seva inconseqüència va fer que en les darreres eleccions democràtiques molts dels vots que li anaven dirigits es perdessin per la despreocupació a l’hora d’homologar etiquetes, fins el punt que dos regidors de Guanyem L’Hospitalet que molts votants pensaven que eren de Podem, en realitat eren aprenents de bruixot massa proclius als cants de sirena.
Ara anuncien que les coses seran diferents i que la gent que voti Podem votarà candidatures homologables i controlades. Ara, quan el partit morat viu les seves hores més baixes…
Acabo —de moment— com he començat. Si fem cas del que diu el baròmetre, el PSC guanyarà les properes eleccions municipals. Com en la majoria de les altres convocatòries dels darrers 40 anys excepte la primera, molt més per les debilitats alienes que per la fortalesa pròpia. Haurem de resignar-nos a que la ciutat més densificada d’Europa tingui el futur que li han dibuixat aquests 40 anys de monopoli lleugerament rosat? Serà possible sostreure’ns a aquest avorriment electoral tan anunciat? Parlem-ne, si de cas…