Entrevista amb Pietat Hernández i Núñez, autora de “Memòria de dona”
A finals de març es va presentar a la Sala Barradas del barri Centre un llibre que recull la memòria d’un conjunt de dones de la ciutat que tenen un passat comú vinculat a les arrels agràries que ara ja formen part del passat. És un llibre de memòria oral, però no només. És també la referència col·lectiva d’una part de les dones de l’Hospitalet a la història personal i familiar, a les tradicions, a la cultura, a la vida quotidiana, a l’ensenyament… És el testimoni d’una època que ens explica el passat, que ens interpreta el present i que ens dona pistes sobre un futur que caldria construir sense perdre la identitat.
El llibre té un cap pensant i diverses col·laboracions. I hem volgut parlar amb la dona que el va somniar i que el va fer realitat, la Pietat Hernández.
La Pietat Hernández i Núñez va néixer al barri de La Torrassa l’any 1958. Es va llicenciar en Ciències de l’Educació i posteriorment va fer un màster en gestió cultural per on va orientar la seva vida professional. L’any 1985 va ser la directora de l’Aula de Cultura de La Florida, bastants anys més tard va ser la gerent del Patronat de Cultura de Gavà i posteriorment del de Sant Boi fins a l’any 2000. Amb l’arrencada de la nova seu de l’Institut del Teatre va exercir la gerència de l’Institut i després va fer un salt a l’empresa privada gestionant l’Associació de Productors Audiovisuals de Catalunya. Com ella mateixa diu “addicta al servei públic” va dirigir el Servei de Cultura de la ciutat de Terrassa i va ser gerent del Parc Audiovisual de Catalunya fins a la seva jubilació.
Després es va posar mans a l’obra amb aquest “Memòria de Dona” que acaba de veure la llum. La Pietat no és només un exponent de la capacitat de gestió cultural, és, alhora, un exemple de sensibilitat i de treball ben fet.
Tu expliques a la presentació del llibre que el projecte sorgeix de l’emoció i del sentiment d’admiració per les dones de generacions anteriors que van viure una vida difícil. Dels períodes que retraten, quins consideres que els van colpir més com a col·lectiu humà, el període republicà, la guerra, la postguerra…
Vaig començar aquest projecte moguda per un sentiment profund d’admiració i per la convicció que, de moment, les dones no ho han tingut mai fàcil. També perquè crec fermament que aquestes dones han viscut moltes experiències i en saben molt, però gairebé mai se les ha escoltat de veritat ni se’ls ha donat la paraula.
Sens dubte, el període més difícil va ser la guerra, tot i que moltes de les dones entrevistades en tenen un record difós per l’edat que tenien quan la van viure. Tot i així, relaten el sentiment d’absència i de soledat per l’obligació i responsabilitat sobrevinguda que van tenir les seves mares de fer front a tot sense els homes. També recorden haver d’anar a buscar presoners o desapareguts, la presència de soldats a casa o a les cases de les amigues, el so de les sirenes que alertaven dels bombardejos, etc.
Tanmateix, la postguerra va tenir un impacte més directe sobre elles: els canvis a l’escola, la prohibició del català, la necessitat de refer la vida des de zero, de tornar a començar econòmicament i emocionalment…
Les dones entrevistades tenen un motiu comú, són dones relacionades d’una manera o altra amb el món pagès i víctimes d’una cultura patriarcal molt arrelada. Què consideres que els va pesar més com a generació?
Considero que allò que més les va marcar com a generació va ser la manca d’independència en tots els àmbits de la vida, així com el pes de les lleis i les tradicions patriarcals. Em refereixo, sobretot, a la dependència econòmica i al fet d’haver de passar de la tutela del pare a la del marit. Algunes entrevistades expliquen, per exemple, la duresa de les rivalitats familiars a les quals havien de fer front en entrar a viure a casa del marit.
Un altre aspecte que també les va afectar profundament —tot i que sovint de manera poc explícita— va ser la forma de viure la sexualitat, marcada per normes molt diferents segons si eres home o dona. Els costums sexuals dels homes es van convertir en “tradició”, mentre que sobre la sexualitat femenina pràcticament no se’n parlava.
Aquell l’Hospitalet rural ja només és un sediment molt important en la memòria d’aquells anys. Tens la sensació que hi ha un enyor d’aquells anys passats o que han superat prou bé aquest l’Hospitalet d’avui?
En elles, el sentiment d’enyorança és molt intens. Troben a faltar les formes de vida d’abans, el paisatge, les tradicions, el veïnatge i aquell coneixement profund de la comunitat que compartien. Els costa veure els aspectes positius del món actual, i és comprensible, perquè moltes coses —especialment la tecnologia— els són alienes o difícils d’entendre.
Creuen que s’estan perdent valors fonamentals i, en alguns casos, tenen la sensació que es perd també el sentit de la vida. Ara bé, no idealitzen del tot el passat: són crítiques amb el seu temps i valoren avenços com la revolució feminista i l’alliberament de la dona.
Pel que fa a la percepció de l’evolució de la ciutat, sembla que elles veuen una mena de “paral·lelisme biològic”: la transformació de la ciutat ha anat de la mà del seu propi creixement personal. Mentre la ciutat s’expandia, elles també veien com creixien les seves filles, fills, netes i nets, en un procés simultani de canvi i evolució.
Un dels aspectes de la memòria que més commou és que s’ha perdut aquella forma de vida, però que també s’han perdut les referències físiques d’aquell món, el patrimoni agrari, el paisatge, les masies. Tens la sensació que les dones entrevistades en són prou conscients? Com avalues els seus sentiments íntims al respecte?
Són absolutament conscients de la pèrdua de la natura, de la transformació del paisatge i de tot el que això implica. Ara bé, cal tenir en compte que les seves vides s’han desenvolupat, precisament, enmig d’aquest procés de canvi. El creixement de la ciutat els ha comportat, en alguns casos, una certa pèrdua d’identitat, però alhora saben reconèixer els aspectes positius de viure en un entorn urbà: la proximitat als serveis, com l’hospital, o l’evolució de la tecnologia, que els facilita la vida en molts aspectes. Algunes entrevistades, de fet, es declaren fins i tot “fans de tot lo nou”.
Quina impressió tens tu de l’interès que pot tenir la memòria rural pel futur de la ciutat?
L’Hospitalet té un origen rural i agrari que és fonamental per a la nostra identitat. Tot i que, posteriorment, han estat molts altres factors els que han sumat i transformat la ciutat —com les onades migratòries—, aquest passat rural segueix sent un pilar fonamental.
A mi m’agradaria que tots els habitants de la ciutat tinguessin consciència del valor de la terra en la que viuen, que coneguessin el riu i el valor de tenir tan a prop els camps de carxofes i sabéssin com es va transformar el paisatge. Crec que si donem valor a la ciutat ens donem valor tots.
Darrerament, s’ha parlat bastant de la pèrdua de la Marina com un dels processos d’espoli territorial més gran del darrer segle a la ciutat. Com penses tu que el van viure aquelles famílies, arran dels testimonis que has pogut copsar en el llibre?
Jo crec que ho van viure com una part del progrés, un canvi de vida que els suposava una millora, i també com un procés inevitable. Ara es percep amb nostàlgia, però la vida de pagès era molt dura i una vida més acomodada no desagradava.
Per alguns testimonis recollits dona la sensació que es considera natural que el món rural hagi estat substituït per un món industrial i urbà que també ha portat avantatges. Penses que aquest pensament és general en les dones entrevistades o hi ha un punt de nostàlgia?
Com et deia abans, crec que conviuen els dos sentiments: d’una banda, l’evolució i el progrés, entesos com una millora de les condicions de vida; i de l’altra, la nostàlgia per la pèrdua del paisatge i del veïnatge. Hi ha una atracció per allò nou, però també un cert temor pel que és desconegut.
La vida de les dones, d’acord amb el que reflecteix el llibre, ha canviat en molts aspectes formals. Penses que les dones d’aquestes generacions tenen la impressió que s’ha avançat en aquest àmbit? I en quins aspectes?
Sí, crec que totes aplaudeixen els avenços en la independència de les dones i les llibertats que s’han anat conquerint en tots els àmbits de la vida.
M’imagino que el llibre t’ha omplert de satisfacció. Hi ha encara molta feina a fer. T’ha motivat el resultat per ampliar la memòria de les dones en altres vessants?
I tant! Ara tenim entre mans l’exposició “Dona a pagès”, que compara la vida de tres generacions de dones d’una mateixa casa i de la qual el llibre en forma part. Però també m’agradaria entrevistar dones de La Torrassa, que és on vaig néixer, i explorar com han viscut elles la transformació de la ciutat.
Això sí… tot a poc a poc!