15 d’abril 2020
D’entre l’acumulació de notícies, barrejades en molta ocasió d’informacions no contrastades, de veritats a mitges o de simplement falsedats malèvoles, hi destacaria una que m’ha frapat especialment i no pas perquè sigui especialment novedosa sinó perquè ve a corroborar la informació que a primers d’abril exposaven els diaris de tot el món sobre el que estava passant a Itàlia en el moment culminant de la crisi sanitària. Aleshores es va publicar que els caps de les unitats de vigilància intensiva dels hospitals da la Lombardia estaven decidint, deien que forçats per les circumstàncies, a quins malalts infectats se’ls donava la oportunitat de salvar-se a travès dels respiradors artificials i les cures intensives i a quins, directament, se’ls relegava a la resposta orgànica del seu propi cos per superar la malaltia. No cal dir que, en puritat, s’estava fent una selecció entre aquells que tenien possibilitat, però no cap seguretat de salvar-se a través de l’ajut sanitari, i aquells que podien salvar-se pels seus propis mitjans o, per manca d’ajut, tenien probabilitats evidents de morir. I es va publicar també que aquesta decisió indirecta sobre el futur de la vida d’algunes persones, creava en el marc de la professió un grau d’estrés insuportable que podria tenir serioses conseqüències de cara al futur.
No m’atreveixo a ser contundent en gairebé res del que ens arriba aquests dies pels mitjans de comunicació o les xarxes socials i per això he demanat a les empreses especialitzades en la detecció de falsedats informatives si em podien garantir que el vídeo d’una infermera de Bellvitge que aquests dies s’ha divulgat pels mitjans de comunicació digitals és autèntic, o un contingut tòxic més d’aquests que tan proliferen. Si en parlo, abans de rebre la confirmació absoluta sobre l’autenticitat o el fake del vídeo en qüestió, és perque s’han fet ressó del seu contingut un munt de mitjans de comunicació, alguns dels quals de poca fiabilitat informativa —i no els citaré— però també d’altres, com ara Antena3 notícies, Catalunyapress o la COPE, que passen per tenir un control exhaustiu sobre les informacions que serveixen.
La filmació, que és present a youtube, fa un extracte de les activitats a tres països europeus envers la lluita contra el virus: l’assistencial a Catalunya i a Milà i la investigadora a Marsella. I en tots els casos es posa de manifest el sacrifici dels professionals, d’una manera anònima, i la cruentíssima batalla que lliuren cada dia contra un enemic que no entèn de sacrificis. La conclusió és clara: han estat treballant amb una tensió màxima, en duríssimes jornades assistencials, sense els materials precisos, i amb una precarietat de recursos que tots estem pagant. Els investigadors de Marsella, que porten molts anys treballant amb coronovarius, parlen de la manca de conclusions en les seves recerques per l’acabament del finançament, a partir que les anteriors crisis del SARS es van mitigar gairebé soles. I es lamenten d’aquest curtcircuit de recursos perquè, d’haver-se mantingut, se sabria bastant més de com afrontar la lluita contra aquests patògens i s’haurien estalviat moltes morts.
Ja es veu que el drama de la crisi no són les hores de confinament mundial i l’estrés de l’estament sanitari, en ser durs i difícils d’assumir. El drama de la pandèmia són els morts i per això el vídeo de referència és tan aclaparador perquè, en el cas català, en el cas hospitalenc, la infermera Nerea que explica que ella es va fer infermera per salvar persones i que reconeix que ja la van avisar que estava en una UCI de campanya d’infermeria de guerra, explicita que la manca de recursos amb la que treballen no pot garantir solucions per a tots els malalts.
Això s’ha dit de manera general al llarg de tots els dies d’Estat d’Alarma, de confinament, de sèries estadístiques catastròfiques: la pandèmia ens ha agafat de sorpresa, després d’intenses retallades en Sanitat durant la última crisi econòmica del 2008, sense maquinària d’emergència, sense protecció sanitària suficient. I menys mal de la solidaritat de professionals i personal de serveis essencials que han estat al peu del canó sense mirar hores, ni escatimar sacrificis i esforços.
El punt neuràlgic de tot plegat, però, apareix en el vídeo de la Nerea d’una manera colateral, com donant-lo per entès, una mica per accident: quan parla del cas d’un pacient de 77 anys amb una aturada cardiorespiratòria a qui la única alternativa de recuperació passava per l’ingrés a la UCI, i afirma que no se l’ingressa “perquè el seu cas no entrava dintre dels criteris d’inclussió”, malgrat que reconeix que d’haver entrat en aquests “criteris d’inclussió”, el pacient podria haver viscut perfectament deu anys més.
No he vist enlloc tàcitament exposats aquests “criteris d’inclussió”, però no cal llegir-los per saber quins són. Davant de serveis saturats, els més grans, els més vells, estan condemnats a morir. No hi ha cap jutge que condemni, però en algun despatx algú ha donat per evidents uns “criteris d’inclussió” que representen el poder sobrenatural de decidir en útlima instància a qui salvem i a qui no.
El més dramàtic és que la gent gran està morint a dotzenes sense que ningú es plantegi quins són els tribunals que condemnen a mort. Conec el cas d’una residència d’avis, de les que més cura han tingut dels seus interns, que han patit una vintena de morts perquè l’Administració —la Generalitat, els Serveis de Salut— no acceptaven que els residents afectats poguessin ser internats en un hospital (per por al col·lapse, òbviament). La meitat d’aquests vells han mort als seus llits sense més atenció que la sedació paliativa amb l’únic càrrec sobre la seva condemna que ser més grans d’altres que podien ocupar un llit a les UCIS per veure si tenien una mica més de sort. És com si en aquesta societat tan avençada, alguns haguessin decidit que quan arribes a l’edat de cobrar una pensió pública, el millor que pots fer és morir-te. Morir-te d’una vegada, per evitar despeses públiques i maldecaps…
El pitjor d’aquesta pena de mort encoberta és que la societat en sel seu conjunt sembla assumir-la. No sé fins a quin punt els professionals sanitaris han d’acceptar l’evidència explícita dels “criteris d’inclussió”. No sé si emparant-se en el seu mandat deontològic que els obliga a salvar vides, no haurien de plantar-se davant el dilema. Ja m’imagino que a vegades s’ha de decidir entre salvar a un, o que morin dos. Aixó ja li van fer decidir els nazis a Sophie —“la decissió de Sophie”— però en aquestes decisions el que acostuma a passar és que acaben morint tres.
Si més no, potser que alcem la veu, per exigir una reflexió acurada sobre el particular. Els professionals no són responsables més que de decidir sobre el dilema. L’existència del dilema és d’aquells que decideixen sobre els recursos públics com si només fossin seus.