15 de març de 2019
El dia 3 d’abril de 1979 es van celebrar a tot el país les primeres eleccions municipals democràtiques, que s’havien aturat abruptament després de la victòria de les tropes rebels del General Franco al febrer de 1939. Es va trigar 40 anys a fer noves eleccions democràtiques i ara, just el 3 d’abril d’aquest any, fa 40 anys que en tenim. A l’Hospitalet sempre s’ha presentat el ventall de les principals forces polítiques catalanes com a la gran majoria de les ciutats importants però, des de fa quatre dècades, en aquesta ciutat han guanyat els socialistes i han governat els socialistes, com a molts dels principals municipis de la comarca a la qual pertanyem i de la resta de l’Àrea Metropolitana i de les primeres corones. La majoria de regidors d’aquests deu mandats successius han estat membres del PSC malgrat que hi ha hagut gairebé sempre regidors que calia situar a la seva esquerra, regidors nacionalistes i darrerament independentistes, representants de la dreta liberal espanyola i fins i tot esporàdicament algun regidor ultradretà, difícilment comprensible en una societat com la nostra, plena de gent amb recursos econòmics ajustats i evidents necessitats d’emancipació social.
La societat ha anat canviant força en aquests 40 anys i molts dels que enteníem els ressorts d’aquell municipi dels anys 80, ens costa entendre per què suportem coses que aleshores ens semblaven inassolibles. I tal com hem canviat nosaltres han canviat els partits. I no només perquè el clàssic eix de les esquerres i de les dretes està en crisi permanent, sinó perquè ens ha esclatat als morros un eix encara més incontrovertible, que no entén de classes socials sinó de pertinences territorials. Aquelles diferències en l’escala social, allò que ens feia diferents en funció de si pertanyíem a les classes subordinades o les poderoses, corre perill de diluir-se en una altra diferència, la del lloc on hem nascut i la del sentiment que acompanya aquest accident del destí. Un accident del destí, que es diferencia de l’altra — la classe on has nascut—, perquè canviar de classe o eliminar les classes pot convertir-se en un objectiu vital, mentre que canviar el lloc on has nascut és, simplement una quimera.
Tinc la sensació, que de la mateixa manera que l’èxit vital es correspon amb la capacitat per amollar-te a les circumstàncies que se’t presenten sense avisar, l’èxit de la pervivència dels partits juga en la mateixa lliga. El partit socialista, que s’ha mostrat incombustible amb els anys, continua sent, en les formes, el mateix PSC dels inicis, mentre que tots els altres han anat desapareixen, han canviat de nomenclatura, de praxis política i fins i tot d’ideologia. La seva pervivència, al menys pel que fa a la realitat municipal d’aquestes ciutats grans que han sabut renunciar a la qualitat de vida a base de generar riquesa i fer veure que la repartien, resulta molt il·lustrativa de la seva capacitat d’adaptació a les noves realitats. Abans la gent reclamava zones verdes i ara reclama notorietat internacional, que és una cosa etèria que només afavoreix realment als que viuen del llustre i de fer tractes amb les personalitats rellevants. Interessa el pool mèdic i la fira del mòbil, per sobre de la preservació dels darrers pams de territori verge per respirar com déu mana. Per això segueixen guanyant quatre dècades després.
Mentre tant, aquells que podrien pensar amb un autèntic disseny de la ciutat del futur, vinculada a les necessitats autèntiques de la gent que hi viu i que es desenvolupa, i que pensa en un futur per a ells i els seus fills al lloc on sempre han viscut i on volen continuar vivint, ni hi són, ni se’ls espera.
Quaranta anys després d’aquell 1979, els somnis estan més lluny que aleshores. O potser som nosaltres els que estem massa lluny de la realitat.