15 de novembre 2018
No hi ha dubte que l’actual equip de govern s’està guanyant a pols algunes definicions que s’imposen a la ciutat sense aturador i que desllueixen els esforços del Consistori per fer veure que vivim en una ciutat de primera línia, fent ombra a una Barcelona amb la que compartim porta d’entrada (plaça Europa), fira i missatges postmoderns i beatífics. El cert és que no paren de venir ministres a fer veure que volen aprendre coses de les experiències de l’Hospitalet, gràcies a que l’alcaldessa li cau bé a Miquel Iceta i a que Miquel Iceta segueix sent un dels baluards més preuats del socialisme perifèric.
Per causa d’aquest cúmul de casualitats que corona la presència de la senyora Marín a la cúpula del PSOE, l’alcaldessa s’està convertint en una estrella mediàtica, a la que conviden a opinar i a fer anàlisis com si es tractés d’una estadista de primer nivell amb un futur esplèndid. Ha de tenir una agenda atapeïdíssima, que no li deixa temps per mirar-se de prop les coses menors que passen a la seva ciutat. Si l’escoltes, potser sí que conclous que pot tenir un futur esplèndid. Amb Zapatero vam aprendre que qualsevol podia ser ministre i amb Sánchez comencem a veure que qualsevol pot ser un talent polític. Només cal guanyar eleccions i estar en el lloc adequat en el moment oportú. És la crisi, amics. Abans es discrepava fàcil dels referents diversos per qüestions ideològiques o estratègiques, però hi reconeixies una solidesa. Avui la solidesa consisteix a sortir per la tele, evitar les declaracions estridents i aparèixer tan com sigui possible al costat dels que manen.
Coincidireu amb mi que la definició que L’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa ha fet forat, ha tocat fibra. Costarà desempallegar-se d’aquesta evidència que esquitxa dolorosament la realitat. En el darrer ple d’octubre, el primer tinent d’alcalde es va veure en la necessitat de negar-ho radicalment, però no va poder contraposar arguments sòlids. Senzillament perquè no existeixen. Perquè segons dades que es poden trobar a internet amb una mica de paciència, l’Hospitalet té una densitat de més de 20.000 habitants per Km2. La mitjana del Barcelonès, que és la zona més poblada de Catalunya, és de 15.000, mentre que la del global de Catalunya no arriba als 250 habitants/Km2. Si ens fixem en la Europa de les grans poblacions, Londres té una densitat de 5.600 hab/Km2; Madrid de 4.700; Barcelona de 4.400; París de 3.700; Moscou de 3.100; Berlín de 3.000; Lisboa de 2.800 i Brusel·les de 2.600. La densitat es fixa, naturalment, relacionant el nombre d’habitants empadronats amb l’espai del terme municipal que, en alguns casos, inclou zones obertament forestals, com és el cas del Tibidabo a Barcelona. Si delimitem les àrees urbanes exclusivament, les xifres poden variar una mica, però ja es veu que, en qualsevol cas, costarà molt que arribin als 20.000 habitants per Km2 de l’Hospitalet. I això, abans que s’ompli el miler llarg de nous habitatges que s’estan construint a la ciutat, gràcies als generosos permisos que ha atorgat el consistori per omplir espais que fins ara estaven ocupats per zones industrials en desús i que podrien haver servit per esponjar una ciutat que cal estar cec per no veure que ratlla el col·lapse urbà.
Si l’etiqueta de ciutat record en densitat, resulta hores d’ara irreversible, correm desbocats cap a una nova realitat que rebla el clau dramàticament: L’Hospitalet, ciutat destructora de patrimoni. Un govern que destrueix patrimoni any rere any i que edifica febrilment, corre el greu perill de passar a la història com una plaga de difícil digestió. Sobretot perquè cada dia sembla més insensible a la conservació i l’ús racional del patrimoni i cada dia és mes favorable a l’ocupació de sol per edificar, sigui nou —com l’agrícola del PDU de Gran Via— o sigui vell —com l’immens solar del Salamandra2 a la Rambla Marina i adjacents, o els de l’antiga Cosme Toda.
Insensible a la conservació i insensible a l’ús. Que és una doble insensibilitat a sumar a la insensibilitat respecte dels espais lliures. De la conservació del patrimoni es feia ressò en aquesta mateixa plataforma el president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet quan parlava del pràctic abandonament de l’antic Peppa (pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic) que catalogava el patrimoni protegit. Segons el Manuel Domínguez, des de l’any 1983 fins el 2001 s’havien perdut 65 peces protegibles del patrimoni local, gairebé 4 conjunts per any que, en una ciutat com l’Hospitalet, que tenia tanta història rural, una abundosa tipologia industrial i moltes peces de l’urbanisme popular del XIX i el XX, resulta simplement una autèntica barbaritat.
El pitjor ja no és que desapareix el patrimoni perquè s’allibera espai per construir febrilment, el més dramàtic és que l’Ajuntament no sap que fer amb el patrimoni que li queda i ha optat des de fa uns anys per comprometre’l a canvi de publicitat elitista amb aires d’avantguardisme de pa sucat amb oli. No fa gaire, un enorme edifici públic al bell mig del barri Centre, davant per davant de l’estació de Renfe de la Rambla, va ser cedit a la multinacional Planeta per fer negoci. Tampoc no fa gaire, un enorme espai amb vocació agrícola a Bellvitge però del tot abandonat pel propietari municipal va ser cedit, afegint-hi recursos a sobre per adequar-lo, al Cirque de Soleil. Fa poc, com que la fressa de construir al solar del Salamandra2 s’estava convertint en un escàndol per la pèrdua de la millor sala de concerts a la ciutat, ha previst invertir un dineral dels nostres recursos per una nova sala que, com passa sovint, serà gestionada des de la iniciativa privada. I fa quatre dies, en el darrer ple, s’ha consolidat la cessió del complex industrial de Can Godó per instal·lar-hi un Centre Europeu de Medicina Xinesa sota la batuta de la Generalitat. De què li servirà al ciutadà hospitalenc aquest Centre Europeu, que el Cirque de Soleil treballi a Bellvitge o que Planeta faci negocis al carrer Josep Tarradellas? De molt, naturalment. Se sentirà molt ufà que la seva alcaldessa sigui entrevistada arreu i que el nom de l’Hospitalet ja no surti vinculat, com ha estat habitual, amb la inseguretat, la contaminació o els pisos patera. Repartir l’ús del poc patrimoni que ens queda és un gran rèdit per l’esquerra caviar que ens mana, que viu en la permanent idolatria de la frivolitat i el prestigi. I als ciutadans que ens donin…
La lluita pel que queda de la història material i mobiliària i per l’ús responsable dels bens públics no ha fet més que començar. El primer que ens caldria es exigir que qualsevol proposta de nova regulació del patrimoni es faci al marge dels Activistes de la Depredació Urbana (ADU), la agència sobreprotegida que ens està destruint la ciutat.