Entrevista a Jaume Valls, líder sindical a l’Hospitalet durant el franquisme
L’any 62 va liderar la organització de Comissions Obreres a l’Hospitalet, la primera de Catalunya
«Des del Sindicat Vertical van dir als policies que m’alliberessin amb l’argument que a dins la presó faria més ‘jaleo’ que a fora»
11 de gener, 2021
Jaume Valls és un home amb 90 anys d’història. Líder del moviment obrer i comunista a la ciutat de l’Hospitalet, va exercir un paper molt important en les lluites socials durant anys de franquisme i la Transició Democràtica. Amb motiu del seu noranta aniversari, el periodista Jesús Vila va publicar un llibre titulat “Jaume Valls: Todo lo que pude”, on es relaten les memòries d’un home que no va deixar de lluitar per defensar els seus ideals. Nascut al poble de Bellvís el 1930, i percebent els efectes de la Guerra Civil des de ben petit, Jaume Valls sempre va somiar amb un món millor. És per això que va dedicar trenta anys i la voluntat a col·laborar amb el Partit Comunista, i va ser regidor pel PSUC a l’Ajuntament de l’Hospitalet l’any 1980. A més, va ser un dels fundadors de les Comissions Obreres de la ciutat i participant en les revoltes que van definir l’evolució de la ciutat. Es tracta d’un home coratjós, honest, que accepta que va cometre alguns errors, però que mira la seva trajectòria amb una perspectiva optimista. Va ser empresonat en vàries ocasions, però no va deixar de creure en la causa. “S’ha d’estar molt convençut, el problema és la por”, declara. Tot i així, es mostra satisfet del que va fer. Valls afirma que “podria haver tingut més pisos i propietats”, però que mai va acceptar allò.
Com va començar a exercir l’activitat política? I quina va ser la motivació que el va portar a introduir-se al moviment obrer i comunista?
Des de petit vaig estar compromès amb tenir una societat millor. Quan va començar la guerra tenia només sis anys. Al meu poble hi venia a descansar la segona brigada de soldats del front, que era un grup de nois bastant joves, i durant aquells anys jo i alguns altres jugàvem i parlàvem amb ells. Ells estaven al moviment comunista i ens explicaven com funcionava tot. A partir d’allà vaig començar a adquirir consciència. Als 12 anys vaig començar a treballar de pastisser al poble. Amb un company d’un altre forn que era comunista i que havia estat lluitant a la guerra, vaig començar a parlar de la Unió Soviètica i del comunisme. Era una altra alternativa de viure. Jo havia nascut en un lloc humil i volia tenir els mateixos drets que tothom. El company, que es deia Ramonet de la Brisda, em va regalar el llibre “El poder de la voluntat”, el primer llibre que vaig llegir. Més endavant, el meu company va haver de marxar a l’exili a França, perquè el van avisar de que estava en perill de ser detingut. Llavors em va deixar com a llegat un grup de quatre o cinc persones que també militaven al partit comunista, i jo els havia d’organitzar, així vaig agafar experiència. Després, amb 16 anys, jo i el meu grup d’amics vam constituir una organització del PSUC amb una vintena de persones.
Quants anys va estar col·laborant amb el PSUC? Quina va ser la seva labor en un partit que estava perseguit?
Vaig estar al PSUC més o menys des del 1958 fins al 1988. A l’Hospitalet érem 50 militants. Quan vaig anar a viure a Barcelona amb la meva dona i les filles vaig començar a connectar amb gent de Lleida i amb corresponsals a París, i ens anàvem passant informació sobre com estava la situació. Els caps de setmana tornava a Lleida a fer reunions pedagògiques i a localitzar persones afins amb aquelles idees. El 1962 vaig anar a París, a parlar amb els companys que es trobaven allà. Anys més tard, el 1981, vaig anar a Moscú a establir relacions diplomàtiques amb els russos.
Un dia, quan treballava de paleta a la residència de Bellvitge, el director em va cridar i em va dir que la policia li havia enviat un informe sobre mi i les meves activitats polítiques, i em va advertir que havia d’anar amb compte. Al dia següent, a les vuit del matí, reunit al voltant de 800 persones, vaig començar a parlar. Vaig explicar que l’empresa tenia informes meus i que tenia el risc de ser despatxat. I per primera vegada vaig reconèixer que era membre del partit comunista, quan encara estava il·legalitzat. La gent va començar a cridar: “¡Viva el comunista!, ¡Viva el catalán!”. El director de l’empresa va veure aquella situació, i no em va fer res. Em va dir que era millor que ho deixéssim estar.
Al PSUC hi havia una estructura idealista i sòlida. Però quan va morir Franco i ja no hi havia cap perill, la quantitat de membres es va triplicar. Va començar a entrar gent que no era del partit, que volien viure d’allò. I les idees van quedar eliminades. Els que no eren del PSUC van acabar fent fora als que sí ho eren. Jo i molts altres vam marxar.
Com va ser la seva experiència com a fundador de les CCOO, sent un sindicat il·legal en aquell moment?
L’any 62 vam formar la organització de Comissions Obreres (CCOO) a l’Hospitalet. Va ser la primera de Catalunya. Jo havia anat a viure a Barcelona i treballava a la fàbrica Samper, on vaig estar durant 3 anys. Allà vam començar, i parlant i parlant, els companys de la fàbrica ens anàvem organitzant i anàvem enganxant a persones que pensaven com nosaltres. Ens vam anar estenent poc a poc. Als anys 70 vaig començar a treballar a la residència de Bellvitge com a paleta. I seguíem fent assemblees. Un dia vam fer una vaga a favor dels treballadors de la Seat, i la policia em va imposar una multa de 10.000 pessetes. Des del grup, que ja érem 30 o 40 membres, ens vam organitzar de manera que al cap d’una hora ja havíem recollit aquella quantitat. Al final en vaig sortir beneficiat perquè, al cap de dos anys, va entrar un nou ministre franquista a l’Ajuntament de Barcelona i al saber qui era em va perdonar la multa.
Què destacaria de tots aquells anys?
Al final des de CCOO vam arribar a ser 30.000 afiliats a la ciutat de l’Hospitalet. Vam lluitar contra una empresa de construcció a Bellvitge, que només es dedicava a fer habitatges. La gent es va tirar al carrer. Si no fos per nosaltres, milers de persones que cada dia cremaven les màquines, hi hauria el doble d’habitatges en aquest barri. El que vam fer va valer la pena, estic orgullós. Quan es va legalitzar el sindicat, sobre l’any 1977, vaig començar a ser secretari general de la Comissió Executiva. En un congrés que es va celebrar el 1983, es va acordar amb Madrid que es legalitzarien les empreses de treball temporal, que existien des de l’any 82. Nosaltres vam estar molt de temps perseguint aquestes empreses perquè tanquessin, perquè condicionaven la feina dels obrers. Jo vaig demanar la paraula i vaig dir que no podíem acceptar allò, que no tenia sentit. I vaig preguntar qui estava a favor meu. Només vuitanta persones de mil que érem hi estaven d’acord. Jo vaig dir: “O sigui que el 90% està d’acord amb les empreses de treball temporal? Llavors què hem fet fins ara?”. En aquell moment vaig decidir que no estava d’acord i que marxava de Comissions. I vaig dimitir.
Durant quant de temps va estar com a regidor del PSUC a l’Ajuntament d’Hospitalet?
L’any 79 es van fer les primeres eleccions municipals, a l’Ajuntament de l’Hospitalet el PSUC va sortir escollit i jo era el segon de la llista, però no tenia cap càrrec. Un dels problemes més grossos que recordo és que a l’Hospitalet teníem una companyia d’autobusos que només feia una ruta de Pubilla Cases fins al metro, i jo vaig dir que s’havia d’estendre la xarxa per més territori. Vaig parlar amb Maragall i vam acordar que l’empresa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona entrés a l’Hospitalet, però l’alcalde em va dir que no, que ja estava el negoci fet i que jo no pintava res. Al cap de dos anys, arran de marxar de CCOO, vaig haver de dimitir de l’Ajuntament. Mai vaig cobrar d’allà, perquè no volia aquell sou tan elevat, de 80.000 pessetes. Al final, quan em van dir que marxés, vaig dir-los que sí que volia cobrar, però m’ho van negar.
Què va passar als anys correlatius a la Transició?
Quan vaig marxar de CCOO i de l’Ajuntament, amb Maragall, i amb molta gent que venia en desacord amb el PSOE i el PSUC, vam crear el nucli de Ciutadans pel Canvi. Que no té res a veure amb l’associació que es coneix avui en dia. Des de Ciutadans pel Canvi volíem defensar una sèrie de coses elementals com la seguretat social i l’estabilitat laboral, i vam col·laborar un parell de mesos amb els socialistes.
Vostè va estar detingut en tres ocasions...
La primera vegada que vaig estar detingut va ser cap a l’any 60. Des del PSUC es va considerar que s’havia de fer una manifestació l’1 de maig, com a Dia Internacional dels Treballadors. Una setmana abans, ens vam reunir una vintena de persones a un local a l’església de San Ramón al barri de la Florida, per a organitzar l’acte. Però va haver una caiguda d’una manifestació que havien convocat uns membres del PCI, una ala més radical, i ells van donar els nostres noms a la policia. Així, quan nosaltres vam sortir de l’església, ens vam trobar a tres o quatre cotxes de policia esperant-nos. Ens van portar a la presó, on vam estar 3 o 4 mesos. Allà vivíem en unes cel·les amb lliteres, de vegades dormíem al terra, i havíem d’orinar allà mateix. Allò era com una escola, perquè ens vam ajuntar amb persones que havien delinquit, les persones més espavilades que hi havia a la societat, i ells ens ensenyaven moltes coses. Després de 3 o 4 mesos empresonats, vam haver d’anar a Madrid, al Tribunal de Orden Público, on ens van condemnar a 6 mesos més de presó. Però finalment al cap d’un mes ens van amnistiar, perquè no havíem comès cap delicte físic.
I al sortir què va fer?
Quan vaig sortir de la presó, a la fàbrica Samper, on jo treballava, van voler fer una neteja per acabar amb la organització de les Comissions. Deien que eren d’esquerres, però van posar un cartell a la porta que deia: “Al que quiera marcharse le damos 20.000 pesetas”. Així van marxar trenta o quaranta companys. A mi em van cridar al despatx del director. Ell em va dir que jo havia creat un problema a la fàbrica, i em va preguntar quants diners volia per marxar d’allà. Jo vaig cometre un error. Li vaig dir que si em volia comprar, per lo menys m’havia de donar 85.000 pessetes, pensant que no ho faria. Ell va agafar i em va donar aquesta quantitat. No m’ho vaig esperar. Vaig haver de complir la meva paraula i marxar.
I les altres detencions?
El segon cop que em van detenir va ser terrible. Un antic company que s’havia compromès amb el partit comunista va ser enxampat per la policia amb unes octavetes, considerades propaganda il.legal. El van agafar per portar-lo cap a comissaria, i ell es va intentar escapar, però la policia el va caçar. I el primer que van fer va ser fracturar-li l’ós de la cama. Quan van preguntar-li qui l’havia animat a participar en tot allò, ell va donar el meu nom. Va acompanyar la policia a casa meva i a les dotze de la nit em van picar a la porta de casa, a Collblanc. Aquella setmana la meva família no estava a la ciutat. Van entrar deu policies a casa i ho van remoure i llençar tot al terra, fins que van trobar unes octavetes al meu maletí de treball. Llavors em van portar a comissaria, i em van interrogar durant tres nits. Allà, els policies em tiraven al terra i m’empentaven en grup. Els deien als aprenents de policia que em peguessin, i em van deixar el cos negre i morat. Jo sempre deia que no sabia res, mai vaig donar cap informació. Em tapaven els ulls i em posaven corrents elèctriques al cap. Al final em va donar un atac d’epilèpsia i vaig quedar inconscient. Quan vaig despertar, els policies van entendre que no diria res, així que em van deixar estar. Em van portar a la presó de la Modelo, condemnat a 4 anys. Però només hi vaig estar 1 any, perquè vaig reduir la condemna fent treballs, i més tard em van amnistiar.
I la seva darrera experiència policial?
L’any 1965 va ser l’última vegada que vaig estar detingut. Els membres de Comissions Obreres vam convocar una vaga general de la construcció. Vam tirar vàries octavetes a les obres. Jo hi sortia com a cap de llista, i la policia va veure el meu nom i em van venir a buscar. En aquell moment treballava de paleta al barri de la Florida. El director de l’empresa em va venir a buscar i em va avisar que la Guàrdia Civil estava al seu despatx, però que si volia tenia la oportunitat de marxar. Jo vaig decidir que no volia escapar. Així que em van portar a comissaria. Aquesta vegada no va ser tant forta. Em van fer vàries preguntes, jo ho vaig negar tot i al cap de dos dies em van deixar anar. Vaig saber que el responsable del Sindicat Vertical, que era amic meu, va dir als policies que m’alliberessin, perquè deia que a dins la presó faria més ‘jaleo’ que a fora.
Per Patti Elias