Novament més urbanisme i menys humanisme
El soterrament de la Gran Via, acordat per la Comissió Bilateral Ajuntament-Generalitat beneficia especialment Barcelona
L’operació soterrament amaga la promoció especulativa del Biopol Granvia que és una continuïtat de les polítiques de l’alcaldessa Marín
El projecte del Samontà que tan publicita l’alcalde Quirós, no deixa de ser una proposta per urbanitzar les últimes parcel·les lliures del terme
L’esponjament dels barris del nord, que no té res a veure amb l’operació Samontà, requeriria una anàlisi compartimentada barri a barri
Imprescindible pel futur de la ciutat és no acabar amb tots els espais lliures per poder encabir els serveis i els equipaments que faran falta
El que la ciutat necessita no es pot fer sense fer pedagogia històrica i reclamar a les institucions supramunicipals el màxim suport econòmic
Des que Illa és president de la Generalitat, la sensació és que s’han intensificat els contactes amb l’administració autonòmica. Ja han vingut en el darrer any un bon nombre de consellers i conselleres i ara acaba de reunir-se la Comissió Bilateral Generalitat-Ajuntament per desencallar una bona colla d’assumptes pendents. És una bona notícia, com totes aquelles que serveixen per impulsar millores que ajudin a dignificar la vida dels ciutadans de l’espai més densificat del continent.
Però els acords que s’han publicitat obren més dubtes que no pas tanquen. D’entrada, el més important té a veure amb el soterrament de la Gran Via entre el Nus del Llobregat i l’actual traçat. L’obra és important i crema molt a l’Ajuntament i, pel que s’ha vist, també a la Generalitat. Quines millores representaran aquestes obres per la ciutat?. No direm que cap, però en una ciutat que té tantíssimes mancances, probablement el soterrament de la Gran Via ni és la més urgent ni és la més imprescindible. És veritat que permeabilitzar les dues bandes de la Gran Via peatonalment és un avenç. Però, és una necessitat peremptòria? Sembla que sí. Posats a invertir recursos, no seria més urgent l’adquisició de terreny públic per esponjar els barris del nord? No seria més urgent reclamar el suport de la Generalitat per acabar amb les barreres infranquejables que suposa la línia de Vilanova que travessa tota la ciutat de sudoest a nordest? No seria més urgent reclamar de la Generalitat recursos per habilitar totes aquelles peces del patrimoni històric o industrial de la ciutat que estan abandonades, en mal estat o pendents de rehabilitació. No seria més urgent reclamar recursos per rehabilitar la cornisa verda del Samontà que convertís la línia del ferrocarril de Vilafranca en un espai transitable per la ciutat?
Doncs no. Sembla que el que més crema és el soterrament de la Gran Via perquè la segona part del procediment té a veure amb la urbanització de les terres de Marina, inundables, per cert, del PDU darrere l’Hospital Oncològic, que convertirà en milionaris els propietaris del sol i les promotores i constructores que edificaran blocs i torres per oficines, i no se sap ben bé què.
Tot això ja es coneixia. El que s’ha sabut ara és que només el soterrament de la Gran Via li costarà a l’Ajuntament 40 milions d’euros. La Generalitat, com es va acordar ahir, invertirà uns altres 40 milions i els 64 milions restants, entre altres administracions i els propietaris privats, cadascú en funció del volum de propietat parcel·lària. El més curiós del cas és que la Generalitat en prou feines té el 20% de l’espai de la zona de propietat pública, mentre que l’Ajuntament té el 28%. Com és que paguen el mateix? Doncs molt fàcil. Perquè la Generalitat obtindrà, a canvi, unes quantes parcel·les de les que després s’urbanitzaran per fer, què? Doncs per fer equipaments supramunicipals o altres actuacions urbanístiques no especificades.
En definitiva, l’Ajuntament pagarà 40 milions per soterrar la Gran Via i regalarà terrenys perquè l’ajudin a pagar la resta. I a qui beneficia el soterrament de la Gran Via?. Òbviament, més enllà de la permeabilització de les dues bandes de la gran arteria que mai cap ciutadà de la ciutat ha reclamat en cap moment, la màxima beneficiària és la ciutat de Barcelona i tots aquells que van a Barcelona, especialment des de l’aeroport del Prat i els que arriben en carretera des de les artèries que travessen el Garraf fins a Tarragona. Una gran entrada a Barcelona que paguem, un cop més, els hospitalencs, regalant alhora terreny de la ciutat a la Generalitat i permetent l’especulativa promoció del Biopol. Especulativa en el doble sentit: perquè el Biopol és un projecte als núvols, però les construccions previstes sí son un negoci.
Aquesta és l’herència del govern Quirós, recollida amb tot l’entusiasme, de manera que Quirós és, malgrat la seva intenció d’imatge, el màxim continuador de les polítiques d’aparador de l’alcaldessa Marín. Novament, més urbanisme i menys humanisme. Novament més urbanisme i més sotmetiment a les polítiques que aposten per beneficiar les classes poderoses de Barcelona en detriment de les classes mitjanes i obreres de tot l’entorn.
Una herència que el mateix Quirós —que potser va ser col·locat on és per assegurar que no hi hauria canvis— s’ha encarregat d’aprofundir amb un altre somni que comença a perfilar les seves línies especulatives, en l’altra única parcel·la lliure que queda a tot el municipi: la pastilla de Can Rigalt en el seu límit amb Barcelona i Esplugues.
Vendre els projectes de Can Rigalt amb el miratge de resoldre els problemes del Samontà, no deixa de ser una cantilena que ja no enganya ningú. L’esponjament dels barris del nord és una operació de tal envergadura que requereix l’anàlisi compartimentat de cada barri i fins i tot, segurament, de cada nucli dels barris en funció de les seves necessitats i exigències. Quan Maragall va revolucionar l’urbanisme del Raval durant les pre-olimpiades no es va dedicar a vendre fum parlant de la rehabilitació dels barris vells de la ciutat comtal. Va ser més precís i va fer una política de cirurgia urbanística que, sense modificar l’estructura del Raval, va aconseguir esponjar alguns espais. Això, que ja està inventat, és el que caldria fer a La Florida, a Les Planes, a Pubilla Casas, a Collblanc i després a La Torrassa: barri per barri, sector per sector…
És evident que una operació d’aquest tamany, una ciutat com l’Hospitalet no la pot afrontar en solitari: necessita tot el suport polític i econòmic de les institucions supramunicipals a les que, en primer lloc, cal explicar la bomba de rellotgeria que suposen els guetos i, en segon lloc, reclamar el compromís per retornar generosament tot el que aquesta ciutat ha estat entregant al llarg dels segles al territori de l’entorn, especialment Barcelona. Cal, primer, pedagogia històrica i, després, energia i intransigència. Tot el contrari de la tradicional resignació i sotmetiment.
Quan en el mateix resum d’acords de la Comissió Bilateral Generalitat-Ajuntament s’afegeix el compromís pel finançament de la societat Fira 2000, als hospitalencs conscients se’ns obren les carns. Ens expliquen que formar part de la societat Fira 2000 “reforça el paper estratègic de la ciutat en l’economia metropolitana internacional”. L’enunciat faria riure a riallades sinó fos tan lamentable. Els hospitalencs enviem a una caixa que no controlem nosaltres, un munt de recursos anuals per beneficiar La Fira de Barcelona, que és un motor econòmic de les classes empresarials catalanes que repercuteix directament sobre l’economia de Barcelona i pràcticament gens sobre els ciutadans de l’Hospitalet. Qui és beneficia de la ciutat és, majoritàriament, l’Ajuntament que cobra impostos, a base de saturar el territori amb grans superfícies, hotels i les instal·lacions de la mateix Fira, quan el que els hospitalencs necessitem és més espai lliure, més zones verdes i més equipaments i el personal necessari perquè els serveis i els equipaments funcionin com ens mereixem.
Tot no ho és l’urbanisme. Però l’urbanisme condiciona el que és una ciutat. I la ciutat més densa del continent necessita posar la lupa sobre l’urbanisme, primer, per deixar d’ocupar els espais que queden lliures i, després, per exigir l’eliminació de les barreres que ens han condicionat històricament i que ara es neguen a erradicar. Aquest és el primer pas per després esponjar els barris del nord, per rehabilitar tot allò que sigui rehabilitable i per encabir en els espais lliures i rehabilitats tot allò que precisa la ciutadania per viure amb dignitat. Tot això exigeix recursos invertits en aquest territori i s’està fent, malauradament, tot el contrari: alienar recursos i acceptar servituds.
És possible que aquesta ciutat ja no tingui possibilitats, però condemnant ciutats com la nostra condemnem de passada la ciutat metropolitana que resultarà, a curt termini, inhabitable.