Patrimoni, heu dit patrimoni?
No és possible sentir-se orgullosos de la feina dels quatre alcaldes que ha tingut la ciutat sobre la preservació del patrimoni
El patrimoni històric no són només pedres: és història viva de la ciutat que cal protegir i explicar
Queden encara uns quants edificis patrimonials que resten tancats i abandonats, amb la necessitat d’espais que té la ciutat
Caldria vincular la recuperació del patrimoni, especialment l’industrial, al reconeixement de la memòria històrica
Les lluites ciutadanes s’han dirigit fins fa poc a reclamar un urbanisme més sensat, però ara hi ha una gran sensibilitat pel patrimoni
Encara queda a la ciutat molt patrimoni industrial, agrícola i fins i tot urbà que caldria preservar i recuperar
David Quirós, l’actual alcalde és, com ja hem demostrat, el continuador de la saga dels alcaldes del PSC. A la ciutat n’hem gaudit/patit quatre: el primer, Pujana va ser destituït per un cas de corrupció; el segon, Corbacho va acabar sent regidor per Ciutadans a Barcelona; la tercera, Núria Marín, ja fa un any que s’ha traslladat a Madrid. Cap dels quatre ha mostrat l’interès que caldria pel patrimoni ciutadà.
De fet, el poc patrimoni que s’ha salvat de l’abandonament o de la destrucció, com la Tecla Sala, Can Vilumara o can Sumarro, atenen els seus nous usos, ja sigui com centres educatius, culturals o biblioteques, sense cap element explicatiu de la memòria que contenen; cap explicació de les persones que hi van treballar ni de la seva història. Així és fa més difícil teixir comunitat.
Des de fa anys i anys, el govern municipal sembla entendre el concepte de patrimoni només com allò que pot servir per incrementar l’IBI. Els carrers, les places o els pocs parcs es gestionen com si fossin propietat del consistori i no del veïnat. En el millor dels casos, imaginen el patrimoni com pedres, construccions o monuments, susceptibles de generar negoci.
No fa tants anys, un dels tinents d’alcalde del moment va deixar anar la frase de que “els arbres no paguen IBI”, defensant determinades obres de nova pavimentació. El cas de David Quirós resulta paradigmàtic. En la seva etapa anterior de regidor de Cultura i del Districte III es va distingir pel tancament de la biblioteca de Santa Eulàlia, per facilitar, junt amb la resta de l’equip de govern, la cessió de Can Godó i Trias a una empresa privada o per barrar el pas a fer del que queda de Can Trinxet un espai d’ús veïnal i comunitari.
Durant molt de temps, la defensa del patrimoni de la ciutat no ha estat una de les prioritats dels moviments veïnals, orientades fonamentalment a enfrontar la especulació urbana i la construcció desenfrenada de nous blocs a cada barri. En la darrera dècada, aquesta situació ha començat a canviar i la defensa i la salvaguarda de tot allò que forma part del patrimoni, de la memòria i de la història de l’Hospitalet s’ha integrat en les agendes dels moviments ciutadans.
Barri a barri, s’han produït mobilitzacions en defensa del que resta del patrimoni. Cal recordar la lluita per conservar, a la Remunta, el pi més antic de la ciutat, la batalla per recuperar el castell de Bellvís i amb ell tota la cornisa de La Torrassa, les protestes al voltant de fer del que resta de Can Trinxet un espai d’ús comunitari, o la demanda creixent de recuperar l’espai de l’antiga fàbrica d’Albert Germans pel barri de Sant Josep, o les mobilitzacions a l’entorn del garbuig constructor a Cosme Toda que integra una part de l’antiga fàbrica, tancada i en perill de ruina. Però el patrimoni és molt més que aquests exemples una mica més actuals.
El patrimoni no només són monuments, edificis, o construccions. El patrimoni és història i pot ser referent de memòria. És fins i tot possible que sigui aquesta darrera vessant del patrimoni el que més por pugui fer a molts càrrecs polítics. Ajudar a recordar, a compartir històries, a fer memòria, resulta clau per construir comunitat. Justament aquest aspecte comunitari és una de les claus de l’esforç que cal fer per preservar referents patrimonials que ajuden a entendre el lloc on som i tot el que arrossega la seva història.
Bona part del territori de l’Hospitalet, dels famosos 12,4 Km2, és un terreny d’al·luvió, existeix com a part del delta del Llobregat, i bona part dels seu veïnat ha anat assentant-se en els diferents barris des de diverses procedències i en diferents moments. A diferencia d’altres localitats, la nostra ciutat no s’ha anat construint a partir d’un centre, religiós o polític, a partir d’un castell o d’una església sinó que s’ha anat creant, com si fos una pell de lleopard en racons dispersos, en funció de la seva activitat econòmica agrícola o industrial.
Així, per exemple, en el nord del territori, en el Samontà ara tant nomenat, a partir d’una activitat agrícola més de secà, van anar construint-se bòviles per fornir del material necessari per la construcció de l’eixample barceloní, i els rajolers era un dels oficis on van treballar i formar-se molts sindicalistes. Doncs de tot això, no resta cap record. A diferencia de la ciutat veïna d’Esplugues on s’ha creat un museu dels rajolers, a l’Hospitalet res de res, tret d’alguna xemeneia solitària que resta en el territori sense cap explicació.
En la mateixa zona no existeix cap element de memòria de les lluites obreres que hi va haver, ni d’iniciatives com la de la bòvila “La Redentora” que va funcionar en règim de cooperativa en el primer terç del segle XX i que va acollir dirigents sindicalistes. I només el nom d’una plaça; la Plaça de les Vidrieres, recull, encara que només sigui amb el nom, memòria d’empreses cooperatives del ram. Excepcionalment, en les entrades a aquesta plaça hi ha un recull fotogràfic d’història del barri.
Més enllà és fa difícil recordar que al 1933, entre el 8 i el 14 de desembre l’Hospitalet, i especialment La Torrassa, va conèixer una revolta obrera que va intentar proclamar el comunisme llibertari. O les col·lectivitzacions de 1936 a l’inici de la guerra civil. Una placa recordant els bombardejos a la ciutat rau amagada entre herbes en el jardinet de la Casa dels Cargols.
D’època més recent, tampoc hi ha elements de memòria visibles de les lluites obreres i veïnals; de com va poder existir el Parc de la Marquesa o el passeig i el parc de Bellvitge; de com es van aturar nous blocs o noves torres a barris com Can Serra, Santa Eulàlia o Bellvitge. En aquest sentit, no es fàcil recordar barris desapareguts com Can Pi o La Bomba, bàsicament d’autoconstrucció i avui esborrats.
No es pot trobar tampoc cap referència als edificis construïts per l’arquitecte Puig i Gairalt, des del gratacels de Collblanc, al mercat de Santa Eulàlia passant per desenes d’habitatges escampats per l’Hospitalet. I també cal afirmar que encara queda a la ciutat una important quantitat de patrimoni industrial i agrícola i fins i tot urbà que reclama amb urgència una protecció i un ús col·lectiu de gestió pública.
I si hi podíem tenir alguna esperança que es modifiquessin aquestes actituds de negligència dels governs socialistes envers la història patrimonial amb l’arribada del nou alcalde, ja ens en podem oblidar. El cas de la fàbrica Godó i Trias és un dels més recents i el més dolorós, perquè es va votar en un ple presidit per l’alcalde Quirós l’aprovació provisional per cedir tot l’espai per un negoci privat. Un espai que va costar que fos de la ciutat després d’una llarguíssima negociació amb la família Godó. L’únic que aquest alcalde sap fer amb el patrimoni, copiant exactament el mateix que va fer la seva predecessora, és entregar-lo perquè l’explotin empreses privades a canvi d’un cànon més aviat ridícul, tenint en compte la necessitat que la ciutat té d’espais col·lectius gestionats des del municipi. Ja va passar amb tot el gran edifici dels antics jutjats en un punt tan cèntric com és el final de la Rambla Just Oliveras. Es va cedir a Planeta Formación a canvi d’unes poques beques i uns calerons…
I mentre tant allà estan, perduts, abandonats i a l’espera que els regalin o que es caiguin, espais com els de l’antiga caserna de la Remunta, les instal·lacions fabrils de Can Trinxet i de la Cosme Toda o la fàbrica d’Albert Germans. Només per aquest abandonament de la història i del patrimoni, ja n’hi hauria prou per assegurar que aquest no és l’equip que li convé a la ciutat.