L’informe assegura que caldria rehabilitar 8.000 habitatges, hi ha el mateix nombre d’habitatges buits i s’han detectat 10.500 habitatges sense padró
Crida l’atenció que l’Informe recent sobre el Pla Local de l’Habitatge encarregat per l’Ajuntament i que debat hores d’ara la Taula Sectorial de l’Habitatge creada a l’efecte, se centra especialment en la valoració del parc d’habitatges de la ciutat i en la demanda potencial, sense entrar en un altre dels aspectes que semblaria també clau a l’hora d’avaluar el concepte de ciutat.
És evident que allà on no hi ha habitatges no poden haver residents i que si no hi ha residents no es pot parlar de ciutat, i és també evident que tothom hauria de poder disposar de les condicions imprescindibles per tenir un habitatge digne on poder viure. No obstant això, disposar d’un habitatge digne i poder pagar-lo, tampoc no garanteix la part essencial del fet de viure en una ciutat. Perquè viure en una ciutat és molt més que tenir un habitatge digne i poder pagar-lo. Viure en una ciutat és també disposar dels metres quadrats lliures i dels equipaments i les infraestructures necessàries per garantir una mínima qualitat de vida.
És això el que crida l’atenció del Pla Local de l’Habitatge 2024-2030 de l’Hospitalet: que el debat sobre el parc d’habitatges obvia el debat sobre l’espai públic, cosa que no es consubstancial a aquest informe sinó que és una mancança recurrent quan es parla de la problemàtica de l’habitatge i el dret a un habitatge digne. Així, l’informe posa l’accent en l’envelliment del parc local d’habitatges, constatant que el 85% dels edificis van ser aixecats abans dels anys 80 i que, com estem parlant d’una ciutat suburbial crescuda a base d’especulació immobiliària especialment durant la fase desarrollista del franquisme, de mínima qualitat constructiva.
Per això, s’ha calculat en uns 8.000 habitatges els que estan en una fase aguda de necessitat de rehabilitació (un 8% del total), alguns dels quals amb amenaça imminent de ruïna i molts altres sense possibilitats futures d’adaptació a les normes d’habitabilitat que s’imposaran en el mercat europeu en poc temps, com ara la certificació energètica o el mínim estandarditzat de metres quadrats. Alhora, caldrà afegir-hi potencials intervencions a edificis de quatre pisos o més d’alçada sense ascensors, que requeriran al menys contemplar aquesta millora si és possible (uns 650 habitatges) i altres que contemplen deficiències de materials o problemes d’accesibilitat que requeriran igualment notables inversions rehabilitadores.
El diagnòstic de l’informe, però, assenyala que la necessitat d’habitatge a l’Hospitalet entre els anys 2024-2030 seria el resultat de la demanda potencial demogràfica més la suma de les llars que reclamen habitatge protegit que s’elevaria a unes 9.000 noves llars demandants (5.500 dels quals d’habitatge protegit). El Parc residencial actual de l’Hospitalet supera els 100.000 habitatges, l’antiguitat mitjana seria del 1972 i la superfície mitjana 85 metres quadrats.
L’informe també indica que l’Ajuntament té previst en el planejament generar un nombre d’habitatges lliures que coincideix més o menys amb la quantificació de la demanda (o sigui uns 3.500 habitatges nous d’aquí al 2030 i uns altres 2.500 de protegits) i això resulta inferior a les necessitats detectades i no resultarà tampoc ajustat a l’objectiu de “solidaritat urbana” del Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge de Catalunya. Pel que fa a les situacions anòmales detectades en l’estudi pel que fa a l’ús residencial, hi haurien a la ciutat més de 10.500 habitatges sense padró i un 8% d’habitatges (uns altres 8.000) permanentment buits.
Com ja dèiem, l’informe explica el que caldria fer per normalitzar la situació pel que fa a l’habitatge: rehabilitar 8.000 habitatges, posar ascensors en uns 650 edificis i construir 6.000 habitatges nous en els propers cinc anys. Amb això, segons l’informe, es resoldria el problema de l’habitatge a l’Hospitalet pel que fa a la demanda. Però és evident que si tot això es complís, potser es col·lapsaria la ciutat més densa d’Europa. Probablement, perquè ens hem especialitzat en sectorialitzar el problema de l’habitatge, sense considerar la realitat urbana.
Si tenim en compte la realitat urbana de la ciutat, aquí no sembla haver cap més alternativa que rehabilitar, no habitatges, sinó barris sencers. I no construir 6.000 habitatges més en cinc anys, sinó eliminar-los. Sona duríssim, especialment per qui busca habitatge a la ciutat, però s’entendrà si s’explica que en les condicions actuals i especialment en les futures, els que volen un habitatge potser hi podran disposar si s’apliquen les expectatives, però viuran en una ciutat on el nombre de metres quadrats d’espai verd és el més petit d’Europa, on no hi haurà escola pels seus fills, ni poliesportius perquè no hi ha espai per construir-los ni llocs per aparcar, ni una xarxa d’infraestructures suficient, ni serveis imprescindibles.
Sembla evident que no es pot parlar del problema de l’habitatge sense tenir en compte el problema de l’espai públic i que no és el mateix plantejar-se la construcció de nous habitatges on hi ha una situació urbana sostenible i que ho permet ,que construir-ne on el sol s’ha convertit en un bé limitat i en un luxe social.