Coincidència d’arguments i d’interessos entre l’elit socialista barcelonina i l’elit inversora de capital suís i català
No estan gens clares les raons per les quals els socialistes barcelonins han influït tan poderosament sobre els seus col·legues hospitalencs perquè acceptin la cessió patrimonial de 7.000 metres quadrats d’instal·lacions públiques, a una empresa privada sense clares referències culturals i amb estranyes relacions amb el PSC, a través de negocis immobiliaris amb la seva antiga seu, tal como ho va descobrir el portaveu d’ERC al ple, i amb antics càrrecs directius del grup Agbar i de l’ACA, també fortament relacionats amb l’AMB, on els socialistes porten anys governant.
Una part de l’interès pot tenir a veure amb la consideració que els governants de l’Hospitalet no tenen cap capacitat per gestionar amb èxit el seu patrimoni històric o cultural, de manera que posant en mans privades instal·lacions que cauen per abandonament, poden tenir la sensació que maten dos ocells d’un tir: afavoreixen interessos privats que sempre poden resultar útils, i venen propostes culturals elitistes que són les que consideren que els poden donar prestigi fora dels modestíssims límits d’una ciutat tan poc agraciada com és l’Hospitalet. Aquestes raons no impedeixen necessàriament que hi pugui haver altres ocultes, de més o menys entitat, com les que s’amaguen darrera de l’operació del Districte Cultural, que s’ha convertit en un altaveu de prestigi, però la incidència del qual en el creixement cultural del municipi és més aviat modest.
En qualsevol cas, el que encara no està clar és el contingut concret del projecte. En primer lloc perquè l’objecte social de Vic Hospitalet SL que és una empresa, per pròpia declaració, del sector immobiliari, sembla ser “l’exhibició ordenada d’objectes artístics, artefactes, col·leccions i qualsevol objecte o creació ja siguin de naturalesa física, digital o virtual, susceptibles d’exposició en condicions adequades per la seva contemplació.” Alhora, Varia va afirmar en el seu moment que invertirien 60 milions d’euros en la rehabilitació de l’espai per convertir-lo en “un ecosistema d’entitats culturals i d’entreteniment”, amb la idea que fos molt més que un simple Museu. Per la seva banda Stoneweg és una plataforma d’inversions immobiliàries que s’ha anat diversificant cap el sector hoteler i de la restauració —la marca Belbo—, la cultura i el lleure. Han promogut també parcs urbans d’onades per la pràctica del surf i no fa gaire van obrir un centre divulgatiu de la Copa Amèrica de Vela, l”Amèrica Cups Exprience” a l’antic Imax del port de Barcelona, mentre que també són al capdavant del projecte de sala d’exposicions al barri gòtic “Palau Martorell”.
Pel que fa als que hi ha darrere del projecte Godó i Trias, caldria recordar l’acte que al novembre de l’any 2021 es va convocar al Cercle del Liceu per tal de debatre, en el pitjor moment de l’Hermitage, el rebuig que el projecte estava tenint en l’equip Colau. Aleshores, sense que cap representant dels Comuns volgués estar present, es va propiciar un diàleg a dos entre Albert Pinadell, que és actualment l’home fort de Capiol (vegis el reportatge d’ahir dilluns) i el que era aleshores regidor de turisme i indústries creatives, el socialista hospitalenc Xavier Marcé.
Aleshores Marcé, que defensava l’Hermitage per Barcelona, va assegurar que l’oposició de Colau al projecte era ideològic i que el més lamentable de l’oposició dels Comuns era que no es volia entrar al moll de l’os del projecte ni valorar com podrien les galeries d’art de la ciutat participar en la dinàmica cultural que, segons ell, l’Hermitage generaria a Barcelona. Les cròniques d’aquell acte al Cercle del Liceu posaven el dit a la nafra, en referir-se a alguna intervenció feta des del públic que definia molt bé la sensació que tenien els assistents al diàleg: “vostès representen tot allò que els Comuns no volen: un fons d’inversió suís, promotors immobiliaris, un museu associat al luxe…”. Ni Pinadell ni Marcé, van saber molt bé com sortir-se’n tot i que Pinadell va assegurar que la idea que ells tenien de l’Hermitage no és que fos cap franquícia de Sant Petersburg, sinó que tindria vida pròpia i que, en qualsevol cas el projecte no estava mort.
Poc després l’Hospitalet obria les portes a no se sap ben bé què, però de la mà dels mateixos promotors i defensors. En un article de novembre de 2021 a la revista cultural de Barcelona Hansel i Gretel, Xavier Marcé explica que “Después de la negativa del Ayuntamiento de Barcelona a tramitar la petición para crear un centro cultural asociado al Hermitage en el Puerto de Barcelona, el mismo grupo inversor lanza una propuesta similar en la antigua fábrica Godó y Trias” i descriu l’espai: “Se trata de un conjunto de naves de bellísima factura modernista situadas a tocar de la Fira de Barcelona en la Gran Via en este eje de nueva centralidad metropolitana que limita el barrio económico del Hospitalet y una zona de nueva implantación creativa que se conoce como el distrito cultural de esta ciudad que dada su cercanía también lo es de Barcelona.”
No hi ha dubtes sobre el contingut de la iniciativa: “En ambos casos, la propuesta parte de una premisa similar: una propuesta de uso de un espacio público para desarrollar un proyecto privado después de un proceso competitivo de adjudicación, que en el caso de Barcelona realizó el Puerto y que en el caso del Hospitalet deberá realizar el Ayuntamiento.” I a partir d’aquí, la defensa: “Que hoy en día un grupo inversor decida apostar por la cultura y lo haga con las reglas de juego del sector público es digno de atención. Lo señalo para evitar confusiones e ideas preconcebidas, porque la naturaleza de una concesión pública siempre está sujeta a una temporalidad finita, impide el traspaso y la especulación inmobiliaria y obliga a un ejercicio de transparencia basado en la ejecución del proyecto presentado. Es evidente, pues, que un inversor privado en un solar público querrá ganar dinero, pero también lo es que no podrá hacerlo de cualquier manera, lo que supone un riesgo considerable y una voluntad encomiable para asumirlo.”
El projecte no és el de l’Hermitage, com és obvi, però qui sap com es dissenyarà el futur: “Ahora no podemos hablar del Hermitage. Ni toca ni procede, aunque el tiempo dirá si parte del inmenso patrimonio de esta pinacoteca universal acabará siendo la pieza central de este proyecto. De momento se anuncia la creación de un centro cultural con espacios expositivos, formación, residencia de artistas de referencia y grandes complicidades con el sistema artístico local. Todo ello con una inversión de 40 millones de euros y con el potencial de una segunda fase en la que podría ampliarse con un edificio de nueva creación.” Fins aquí una sorpresa i una fantasia. La fantasia, la referencia al sistema artístic local: on és, que ningú el coneix? I la sorpresa, aquest edifici de nova creació que, tractant-se d’una promotora immobiliària la que hi ha darrere del projecte, no deixa de ser una dada prou sucosa.
Una confessió tot seguit i l’evidència que, per alguns, l’Hospitalet no existeix: “Ha existido un trabajo soterrado para evitar que esta inversión no haya acabado en Madrid o Málaga, solo por citar algunas ciudades que en su momento se citaron, lo que significa una excelente noticia para Barcelona, dado que tanto esta ubicación como la que se pretendía originalmente tienen un enorme impacto sobre el futuro cultural de la ciudad y de su área metropolitana. Pero conviene recordar, si al final todo avanza adecuadamente, lo absurdo que resultará analizar el debate que ha rodeado este proyecto dentro de unos años. Pocos ciudadanos entenderán cuáles son las razones que han impedido ponerlo en marcha en Barcelona para tenerlo al fin en la Gran Barcelona. Si alguien pretendía, negándose a aceptar una inversión de esta naturaleza, salvar Barcelona de un atropello cultural, de una inversión especulativa o de un proyecto sin interés artístico, habrá que recordarle que Barcelona gana de nuevo, sobreponiéndose a aquellos que la limitan territorialmente y parten de visiones preconcebidas de la cultura y la gestión pública.”
No existeix, i pels que s’adhereixen a la proposta, no sembla importar-los gens que no existeixi: “Veremos cómo se desarrolla el proceso administrativo que debe acompañar esta propuesta, pero de entrada solo cabe alegrarse de que sus promotores no hayan caído en la tentación fácil de sentirse invitados por otras ciudades que querían acogerlos. Demuestra que Barcelona sigue siendo, para públicos y privados, un excelente lugar para desarrollar proyectos, generar ideas y construir futuro.”
¿Calen més arguments per afirmar que el projecte Godó i Trias és una incògnita cultural, una estranya operació inversora i representa el menyspreu absolut de la ciutat que l’ha d’acollir?
COMPLIMENT DE PREG DE RECTIFICACIÓ.
S’ha posat en contacte amb aquest digital el portaveu del grup municipal dels Comuns a l’Ajuntament, Manuel Domínguez, demanant una rectificació sobre l’article d’opinió de Jesús A. Vila del passat divendres 20, on es referia al pràctic incompliment de l’acord de 46 punts que aquest grup municipal va signar amb l’equip de govern municipal per aprovar els pressupostos al desembre del 2023. Segons Manuel Domínguez, hi ha diversos punts de l’acord que s’han complert i altres que probablement no es podien complir perquè corresponien a altres organismes supramunicipals. S’ha demanat, en concret, quins eren aquests punts, però en el moment de fer efectiva aquesta rectificació, encara no s’han rebut. Malgrat que no hem pogut constatar que el que es deia a l’article de Jesús A. Vila en aquest aspecte faltava a la veritat, ens ha semblat que era bo incloure aquesta nota perquè aquest digital no té cap inconvenient a posar de manifest opinions contràries al que apareix publicat.