Enorme expectativa a la Sala Barradas per assaborir l’audiovisual que explica un carrer emblemàtic i la seva gent
Dimecres passat, amb la sala Barradas plena de gom a gom, es va presentar el documental Gent de Xipreret, un poble dins la ciutat, enmig d’una gran expectació que va complir a bastament amb el que s’esperava. Es tracta d’un documental sobre probablement el carrer insígnia de la ciutat, el carrer Xipreret al districte Centre, amb guió de la historiadora i psicoterapeuta Llüisa Carmona, dirigida per Jordi Carreras i amb el suport d’Andrés Pino, que tracta la història del carrer, les vivències de molts dels seus veïns i veïnes i, especialment, un aspecte sovint oblidat en aquesta ciutat: el pes de la quotidianitat sobre la construcció urbana, en el pas de la societat rural a la industrial.
De fet, el documental trasllada la idea que la gent configura el seu espai més proper i, la pervivència del seu espai més proper, determina una manera de ser i d’estimar l’entorn. El carrer Xipreret és, en aquest sentit, un espai preservat en el temps del que havia estat un poble rural, amb la manera de viure del seu veïnat en un context de solidaritat, de convivència i de passió pel paisatge i l’entorn. Exactament allò que representa la vida de poble, abans que aquest poble es converteixi en ciutat i es despersonalitzi.
El documental té quatre parts i compta amb la participació activa i directa d’11 persones, la majoria veïnes i veïns del carrer, alguns de tota la vida i fins ara mateix, altres que van comprar casa o pis acabats d’arribar a l’Hospitalet, alguns fills d’antics propietaris, una altra, la historiadora oficiosa de la ciutat que va passar llargues estones de treball i debat a l’antiga Torre Blanca (l’Harmonia) quan era la seu de l’Ateneu de Cultura Popular reconquerit amb l’arribada de la democràcia municipal i, finalment, el que fins fa quatre dies ha estat el director del Museu d’Història, la seu del qual forma part del rovell de l’ou d’aquest carrer.
L’audiovisual comença explicant el carrer, es passeja per la vida quotidiana dels seus habitants, explica la història dels seus orígens i la manera com es va desenvolupar i es tanca fent una reflexió sobre la importància de preservar la memòria, però no només la memòria sentimental —que també— sinó d’una manera específica la memòria física, allò que era, la manera com va evolucionar, i la importància de la seva preservació mantenint el clima i el context.
En la intensa lluita per la preservació del patrimoni i de la memòria, un documental com aquest, serveix per recuperar l’interès pel passat, però especialment és una ferida oberta sobre tot el que la ciutat ha perdut vinculat a unes formes de vida que el temps s’ha menjat i les ànsies de creixement descontrolat ha convertit en relíquia. Fins i tot el carrer Xipreret ha sofert les xacres del temps, en aquest cas enderrocant cases antigues per construir-ne de noves i, sobretot, modificant un entorn que encara contrasta més amb el que s’ha aconseguit preservar.
Malgrat el que s’ha destruït, el carrer Xipreret —i algun altre tant al Centre com a Sant Josep o potser a Collblanc i La Torrassa, molt pocs— conserva el sabor d’un temps que ja no tornarà però que encara es manté en el sentiment dels seus veïns i veïnes i en la passió que posen a l’explicar la seva realitat quan l’Hospitalet estava transitant del poble rural que era, a l’industrial que després va acabar sent i al caos en què ara s’ha convertit. D’aquell l’Hospitalet de cases baixes i corralons, a la ciutat de blocs i promocions immobiliàries inacabables que han destruït el teixit social i la vida de la gent senzilla, però que han convertit en milionaris als promotors i als constructors en els darrers cent anys de vida… i fins ara mateix. I tot plegat amb la passivitat, quan no la complaença, de les autoritats municipals dels darrers cent anys, amb comptadíssimes i molt lloables excepcions.
No deixa de ser curiós que l’alcalde Quirós, al front del mateix equip de govern que vol acabar amb els últims espais lliures que queden a la ciutat, les àrees afectades pel PDU Gran Via (amb l’excusa de difícil digestió del Biopol) i tota la pastilla de Can Rigalt (des de la Diagonal fins a la carretera de Collblanc), saludés des de l’escenari del Barradas la recuperació de la memòria històrica del carrer insígnia de la ciutat, aquell que explica els seus orígens i que posa sobre la taula la desgràcia que suposa la patètica transformació de la ciutat, malgrat ens la vulguin vestir de seda.
Com expliquen alguns dels veïns al documental, la pèrdua dels espais com el del carrer Xipreret han convertit l’Hospitalet en “una ciutat sense ànima”. “El poble dins la ciutat“ expressa “allò que va ser l’origen” i és “l’Hospitalet que perdura”. No cal oblidar que qui perd els orígens perd la identitat i que a l’Hospitalet, els orígens son encara un petit carrer on la canalla jugava, on als vespres els veïns d’estiu treien les cadires a la porta de casa per fer tertúlia, i on les portes de les cases romanien obertes de bat a bat al llarg del dia.
El documental, a banda de molt ben fet, resulta entretingut, fàcil de seguir, entranyable… fa estimar el carrer i la seva gent i la trista història d’una ciutat que ha tingut poca gent que se l’estimés de debò. Cent metres i 27 edificis, uns pocs corralons que ens parlen de quan la vida no resultava frenètica. I una cançó recuperada (la del Pepito Mas) per reclamar que s’impedeixi per l’eternitat que el carrer i els seus rodals perdin l’essència que encara conserva. L’univers de molts vilatans —entre els quals Quico Sabaté, que hi va viure— que han construït la història anònima d’una vila que va néixer construint un modest hospitalet a les portes de Barcelona i que segueix sent, mil anys després, el suburbi dormitori de la gran ciutat. I molt que ens pesa…