La justícia espanyola no respecta les regles de la democràcia. No es tracta de casos aïllats, sinó d’una extralimitació institucional, col·lectiva i fins i tot organitzada per reprimir la dissidència política i molt especialment el sobiranisme.
JOSEP FERRER (GENTS PEL CANVI).- Així va quedar ben palès en el Debat celebrat a l’Ateneu el proppassat 11 de juny, on es van denunciar diverses línies d’actuació que desacrediten l’aparell judicial espanyol. Principalment quan el tema afecta a la unitat d’Espanya, però també contra altres dissidències polítiques.
En efecte, en una democràcia plena el poder judicial ha de vetllar pel compliment de les lleis aprovades pel parlament, respectant la lletra i fins i tot l’esperit del legislador. Ben al contrari, assistim sovint a la crítica i fins i tot al boicot de determinades lleis. Ho estem vivint ara mateix contra l’amnistia, i recentment contra la llei coneguda com la del “no és no” referent a agressions sexuals. Però ha estat constant, per exemple, l’encobriment de les tortures i de la violència policial..
D’altra banda, és escandalosa la falta d’imparcialitat respecte a “grups objectivament identificables”, en paraules dels tribunals europeus: no solament condemnes abusives, sinó també acusacions de terrorisme, traïció, espionatge, malversació i altres, clarament injustificades i fins i tot fantasioses. Ben al contrari, les agressions neonazis han estat reiteradament ignorades,
Igualment, l’ús sistemàtic d’una llarga llista de pràctiques il·lícites: investigacions prospectives, falsos testimonis, coaccions, filtracions interessades, informes falsejats…. Pràctiques policials i administratives que s’han vist emparades i sovint impulsades pels mateixos fiscals i jutges.
Els resultats de tot això han estat greus perjudicis personals i col·lectius (empresonaments, multes, embargaments, descrèdit públic, inhabilitacions, pèrdues electorals…) que de fet eren l’objectiu d’aquestes actuacions repressives i que no han estat reparats ni tan sols quan finalment s’ha arribat a l’arxivament o l’absolució.
Es important insistir en que aquests comportaments antidemocràtics no afecten a la totalitat de la magistratura, però tampoc es limiten a casos aïllats o a circumstàncies excepcionals (com la lluita contra ETA), sinó que han estat exercits de forma sistemàtica per les cúpules judicials i un molt ampli col·lectiu de magistrats, de manera que es tracta d’un problema institucional i estructural.
Més encara, han comptat amb la col·laboració activa d’instàncies policials per una banda, i per una altra, d’importants sectors polítics, mediàtics, eclesiàstics, empresarials i de la monarquia mateixa. En definitiva, de la tristament tradicional Espanya negra, hores d’ara representada per PP/Vox, amb una notable implantació institucional.
Sembla que finalment l’altra Espanya s’ha adonat que si permets la persecució judicial del sobiranisme, després s’acaba perseguint tota mena de dissidència. La justícia espanyola s’ha erigit en guardiana de les essències, desafiant al poder legislatiu i al poder executiu, en una autocràcia contrària a les regles democràtiques.
Es hora de reconèixer que el règim del 78 no és una democràcia plena. Ja sabíem que la monarquia escapava al control democràtic. També que una segona excepció explícita atorgava a l’exèrcit la salvaguarda de la unitat d’Espanya. Ara veiem que la continuïtat i pervivència de l’aparell judicial creava de fet una tercera excepció.
El procés sobiranista ha estat el detonant per desemmascarar les arrels franquistes de la transició. Persistir en la nostra demanda d’autodeterminació és, doncs, una forma de provocar la necessària catarsi democràtica espanyola. Mentre tant, cal que els partits sobiranistes catalans neguin credibilitat a la justícia espanyola, i en particular que les seves actuacions i sentències no siguin criteris de referència en els nostres reglaments i decisions internes. Ben al contrari, cal malfiar sistemàticament dels tribunals espanyols: quan són afectades persones sobiranistes, més val partir de la “presumpció de lawfare”.