19 de novembre, 2020
El debat ajornat des de l’abril sobre la problemàtica de l’habitatge a l’Hospitalet es va poder celebrar on line el passat dimarts 17 de novembre amb la participació de l’economista i presidenta d’Habitat3, Carme Trilla; la coordinadora de CCOO de l’Hospitalet i responsable de la política d’habitatge a Catalunya, Liliana Reyes; l’antropòloga i co-fundadora del Sindicat de Llogateres, Irené Sabaté i el primer tinent d’alcalde del govern municipal Fran Belver. La taula rodona, organitzada per la coordinadora d’entitats locals, Espai de Ciutadania, va comptar amb un seguiment molt significatiu producte de l’interès que el problema de l’habitatge i el model urbà té a la ciutat i que s’ha vist darrerament incrementat per l’atenció que els mitjans de comunicació han donat a la recentíssima sentència del TSJC sobre els dos recursos presentats contra el projecte del PDU-Gran Via que van encapçalar en el seu moment els grups municipals d’ECP i ERC-CUP amb Depana.
La intervenció dels quatre ponents va resultar molt esclaridora de la complexitat del tema i la manera d’afrontar-lo amb garanties. Carme Trilla, una de les grans expertes en el tema de l’habitatge des de fa anys, va posar de manifest que l’accés a l’habitatge a Espanya ha estat de sempre un assumpte en mans privades, que s’havia reduït històricament al mercat del lloguer i que havia tingut caràcters episòdics de protecció oficial que no han satisfet mai la necessitat d’un accés a l’habitatge just i equitatiu ni tampoc hi ha hagut un control públic d’aquesta protecció perquè els pisos de protecció oficial han passat directament al sistema privat sense cap control. Les tensions generades en aquest sentit han portat a que a Espanya hi hagi una diferència molt substancial respecte d’Europa tant pel que fa al parc protegit com pel que fa al mercat de lloguer. Per Trilla els problemes de l’habitatge al país metropolità tenen tres potes: la manca d’espais, perquè les ciutats estan molt construïdes, el preu del sol i l’altíssima desconsideració que tradicionalment ha tingut la política d’habitatge de les institucions públiques, especialment de l’Estat i a Catalunya de la Generalitat, però no exclusivament.
La coordinadora de CCOO de l’Hospitalet, per la seva banda, va destacar la estreta relació entre dificultats d’accés a un habitatge digne i el nivell de renda. Són els treballadors, i especialment els treballadors pobres els que pateixen indefensió davant del mercat i abandonament per part de les institucions i això encara s’ha posat més de manifest en el moment de la pandèmia. Per la responsable de polítiques d’habitatge del sindicat a nivell català una bona part del problema rau en la despreocupació de l’Estat. Només un 0,1% del PIB espanyol es dedica a polítiques d’habitatge, en front del 0,6% de mitjana a Europa i això fa que l’exercici del dret a l’habitatge afecti especialment a immigrants, joves i dones siguin les víctimes propiciatòries d’aquest problema.
Irene Sabaté va posar l’accent en l’absència d’una decidida intervenció dels poders públics per evitar l’excés de mercantilització i de financiarització del sol i del producte immobiliari i va acusar no només les institucions supramunicipals sinó també els ajuntaments d’inacció i en moltes ocasions de complicitat amb els propietaris del sol, els promotors immobiliaris i fins i tot els APIS, per no aplicar la legislació vigent que s’ha aconseguit amb penes i treballs gràcies a l’activisme de la societat civil. Va parlar de l’existència de 8.600 pisos buits a l’Hospitalet que pertanyen a entitats financeres, sobre els quals no hi ha intervenció municipal per identificar-los i pressionar la Generalitat que els posi al mercat en condicions òptimes per la ciutadania.
Finalment Fran Belver va afirmar que el problema de l’habitatge és polièdric i que no hi ha una única raó que expliqui la situació actual. Va coincidir amb Trilla amb l’afirmació que el sol és escàs a les ciutats i que el seu preu és el causant del preu final dels habitatges i que, per tant, la única manera de garantir l’accés en condicions és que l’Estat legisli favorablement als interessos dels més desfavorits. Al llarg de les seves intervencions, en descàrrec del clima contrari a la massificació demogràfica que es va estenent per la ciutat va explicar que la política d’habitatge i urbanística és molt lenta i que els resultats del que s’està veient ara correspon a plans aprovats al 2008 i, sorprenentment, es va pronunciar a favor d’una política que no és precisament la que s’observa ara a la ciutat: la de substitució d’habitatges obsolets i la rehabilitació d’allò que està en males condicions per adaptar-lo al que requereixen els nous temps i facilitar habitatge dignes a preus accessibles. Es va queixar també de la política de campanari de la Generalitat que programa sense tenir en compte les realitats municipals i va posar l’exemple del que la llei preveu a la nostra ciutat: més d’11.500 pisos de protecció oficial sense cap garantia del sol necessari per ubicar-los.
La sensació global per part dels participants i el que es va posar de manifest en una reunió posterior de l’Espai de Ciutadania és que la taula rodona va resultar molt clarificadora del problema de l’habitatge a la ciutat i es van poder observar algunes dinàmiques interessants. La primera, la consciència que només la ciutadania organitzada por intervenir en la modificació de les condicions precàries que viu la ciutat en alguns aspectes claus, com ara l’accés a l’habitatge i la segona, la sensació que està quallant a l’Hospitalet la necessitat de consensuar mesures en ordre al futur urbanístic de la ciutat i no, com fins ara, que s’han aplicat sense acord i sense mesurar el perjudici sobre la ciutadania polítiques de fets consumats a favor de la construcció massiva sense tenir en compte els dèficits estructurals que pateix la ciutat pel que fa a espai públic, reserva per equipaments i zones verdes.
Per Redacció