L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Anys enrere, conversant amb un amic i comerciant de l’Hospitalet, li vaig cridar l’atenció sobre a qui estaven triant els petits comerciants per a ser governats. I és que les aparences enganyen i, a vegades, el que sembla més indicat, sent igual les sigles, és qui menys defensa al petit comerciant o industrial. La paradoxa, no obstant això, no resideix tant en el partit polític com en el petit industrial o, el “client”, que és el que acaba sent. No dubtem que el partit polític enganya, però no al nivell que imaginem. En realitat és el petit industrial qui s’autoenganya, ja que el missatge ideològic, així com el programa polític del partit, no van dirigits a ell sinó a una altra mena d’empresari, atès que, mal que rebenti, ell només és un proletari que es contracta a si mateix, i massa vegades de classe baixa.
Durant la conversa, encara la recordo, li vaig demostrar quelcom molt pitjor. Que el seu representant polític no sols defensava al seu competidor, la Gran Superfície, en facilitar la seva instal·lació en llocs o espais que a ell li feien mal, sinó que amb els seus impostos, els que ell pagava religiosament, havia finançat part de la gran superfície que ara l’estava arruïnant, la línia de busos que portava la clientela a la seva porta i, com no, la sortida i entrada d’automòbils a la Ronda de Circumval·lació. A més, i això sí que ho havia percebut abans de votar, el govern autonòmic i l’estatal havien legislat per facilitar a aquesta Gran Superfície el benefici de subvencions que, per la seva grandària o complexitat, a ell no li estava permès.
Òbviament, no tot és així, molts comerços han sobreviscut, principalment els que s’han anat associant mitjançant grans cooperatives, cosa que es pot veure en l’alimentació, la ferreteria i els anomenats “xinesos” que moltes vegades no ho són, per posar tres exemples molt visibles; o en la confecció, amb petits comerços de creadors de dissenys exclusius i molt específics. De fet, aquests últims anys les grans superfícies han perdut molta clientela per l’augment de la competitivitat del petit comerç. Ara l’habitual és veure fileres de caixers tancats, mentre que en els pocs oberts és difícil veure més de tres o quatre clients fent cua. Aquella Gran Superfície que abans arruïnava als petits comerciants, ara constantment ha d’inventar sistemes per a cridar l’atenció, oferir productes de marca blanca de baixa qualitat, o de marques que creguin partides de menys qualitat o amb productes pròxims a la caducitat. Altra cosa és que segueixi sent mantinguda a través dels impostos dels milers de petits industrials, mentre guarda els beneficis a paradisos fiscals.
No obstant això, hi ha un tipus de comerç que per les seves característiques i a vegades immobilisme, no ha pogut superar l’embat de la Gran Superfície, i que es sol trobar en el Mercat Municipal. Aquests petits comerços no poden competir, ja no amb la Gran Superfície sinó tampoc amb els seus homòlegs a peu de carrer, principalment en l’apartat de fruites i verdures, que pel seu tipus d’article no necessiten una dependència gaire especialitzada.
És difícil no veure un comerç de fruites i verdures per qualsevol carrer de la nostra ciutat, moltes vegades d’alguna cadena, que en comprar una certa quantitat pot buscar el producte directament al camp. Com és possible, ens preguntem, que un comerç de “tota la vida”, que paga un lloguer molt baix a l’Ajuntament, sigui incapaç de competir amb un a peu de carrer, moltes vegades apartat de l’eix comercial, que paga un elevat lloguer.
No és difícil de respondre. A mesura que la dona ha anat entrant en el món laboral, pel seu limitat horari, que sol coincidir amb aquell, la clientela del Mercat Municipal s’ha anat encongint fins només quedar-se amb la pensionista, és a dir amb els qui ja no treballen, que a més són els que tenen ingressos més baixos. I això últim ha estat definitiu. I és que és molt difícil trobar un comerç en un Mercat Municipal amb ofertes o un mateix tipus de producte amb qualitats i preus diferents.
Per tot això, creiem que si el Mercat Municipal vol sobreviure, ha de canviar l’horari d’obertura i tancament, i fins i tot se li ha de permetre mantenir les seves botigues obertes tots els dies de la setmana, deixant al comerciant la labor de trobar els productes per a competir amb la resta, i un sistema cooperatiu de servei al client més elàstic. Això és extensible també a les botigues exteriors, de confecció en la seva majoria, i també d’oficis varis. Òbviament, una botiga que només es manté oberta unes hores al dia, mai podrà competir amb una altra, l’horari de la qual el marca la llei comuna o la necessitat de la clientela.
Segons el Grup Municipal d’En Comú Podem, la nostra ciutat ha passat de tenir 7.000 petits comerços al 1980, a uns 1.000 en l’actualitat. D’altra banda i tenint en compte l’anteriorment dit, difícilment podem atribuir aquesta caiguda a la proliferació de la Gran Superfície, encara més quan la venda d’aquesta se centra principalment en productes envasats, i per les característiques de la ciutat, la grandària de les pròximes als eixos comercials no passa de ser una mica major, a vegades ni això, que els comerços tradicionals. Si bé afecta i és cert que el seu número hauria de regular-se, l’evident proliferació de supermercats i, com anteriorment hem explicat, de botigues de productes frescos, no podem atribuir a la Gran Superfície la disminució de petits comerços, almenys en la majoria dels casos. El problema, per tant, esdevé d’altres factors. D’una banda el canvi d’hàbits de consum de la ciutadania i la seva afició per la compra per Internet, principalment per la falta de temps, però també per comoditat i sedentarisme. I per altre per la caiguda de poder adquisitiu.
En els anys vuitanta una família utilitzava un percentatge important del seu salari en la seva vestimenta. Això es podia veure en les moltes botigues de confecció que poblaven els nostres carrers. Les coses han canviat. Després de pagar el lloguer o la hipoteca, la factura de telèfon, l’aigua, el gas i l’electricitat, en la majoria de famílies el que queda dona just per a menjar, i com abans hem vist, amb productes d’oferta o preu baix. Avui és difícil veure una botiga de roba, i encara menys de qualitat mitjana. Llibreries, papereries, botigues de productes fotogràfics, electrodomèstics, etc. han anat desapareixent dels nostres carrers; i les que queden sobreviuen gràcies a que la dependència és la propietat, que es manté amb salaris de misèria perquè ha de competir amb els grans comerços d’Internet o els grans centres comercials muntats a la perifèria amb cines, restaurants, línies de bus, aparcaments gratuïts i el que faci falta, per tal d’acontentar a qui de debò no és proletari.
Què fer doncs?
Primer: fer el possible perquè la despesa d’habitatge, sigui hipoteca o lloguer, i els serveis fixos inherents a ella, com el gas, l’electricitat i l’aigua no s’emportin més de la meitat de l’entrada dinerària d’una família.
Segon: ser curosos amb les subvencions, requalificacions de terrenys i amb l’adaptació de l’urbanisme per tal de beneficiar la Gran Superfície.
Tercer: limitar i regular el nombre de grans superfícies de l’àrea supramunicipal, és a dir l’AMB, perquè a una ciutat com la nostra, tan enganxada a Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc., regular unilateralment aquest segment no té cap efectivitat.
Quart: llançar intenses campanyes de sensibilització contra la venda per internet, explicant, per exemple, la diferència d’emissions de CO₂ i el consum d’envasament, entre una compra a la botiga de barri i la telemàtica.
Cinquè: vigilar amb especial cura l’ús indegut de les vies públiques per part dels repartidors de paqueteria.