No fa pas gaire, a una fruiteria del carrer Major va entrar una dona, aparentment de 80 anys o mes, amb un braç embenat. Què t’ha passat, Juanita? (nom inventat). Un noi amb un patinet em va llençar a terra a l’intentar prendrem la bossa. Òbviament, exclamacions, insults i tot el que cal en moments com aquest. Però el més curiós és que dos mesos abans li havien fet el mateix. Llavors sí que es van endur la bossa, amb els seus diners, documents, etc.
On? Li vaig preguntar. Doncs aquí al costat, al carrer Príncep de Bergara (curiosament on ja hi ha alguna càmera). Jo no em bellugo del barri, em va dir. No li vaig preguntar pel suposat origen dels lladres, primer, perquè de sortida ella no ho va dir, només que eren nois; i segon, perquè és irrellevant. Un mal nascut és un mal nascut, i mereix el mateix tractament sigui alt, baix, prim, gros, blanc, groc, etc.
El primer cop ho va denunciar, el segon ja no. Segons ella, no valia la pena. A tot això, el que queda clar és que no cal anar a La Florida, Pubilla Cases o La Torrassa; a l’Hospitalet Centre i molt a prop de l’Ajuntament, es pot sentir la mateixa inseguretat, principalment si ets dona i amb la fragilitat d’una avançada edat. Malauradament per l’extrema dreta, és evident que ser dona comporta un coeficient afegit de risc bastant elevat.
A què ve aquesta explicació? Doncs a que avui, haig de reconèixer que amb retard, he llegit una moció del Grup Popular, del 25 de Juny, que demana instal·lar càmeres de videovigilància per la ciutat.
Per a un Pirata com jo, parlar de càmeres de videovigilància és més que excessiu, viola la part més fonamental de la llibertat individual. I ja sé que se’m dirà, que si no tinc res a amagar, tampoc haig de tenir cap por o recança. Però no és així: les càmeres són com les armes, les carrega el diable. Primer, serveixen per salvaguardar la seguretat de la ciutadania, és a dir, per defendre el seu dret de viure en llibertat; no obstant això, depenent les intencions de qui governa, el seu interès per salvaguardar les llibertats individuals i la democràcia —i tots sabem el que pot pensar sobre això una persona anomenada a dit, que ningú ha escollit com alcalde, o una regidora, que per treballadora i eficient que sigui, va arribar el “poder” traint als seus votants— la vídeo vigilància també pot convertir-se en un arma de persecució política o d’una ciutadania que no està conforme amb ells, molt pitjor si li afegim la Intel·ligència Artificial.
Bé, ja sé que això està agafat pels pèls, però no se’m negarà que és possible i massa factible donat el cas del què parlem. Després de tot, se’m pot dir que ja estem vigilats. De fet, el dia que un de nosaltres es converteixi en un perill pel sistema, a aquest no li costaria res anul·lar-lo. El sistema ho sap tot d’ell.
Dit això, i fora de la meva sensibilitat política, haig de reconèixer que entenc perfectament que el Grup Popular hagi presentat aquesta moció. La situació d’inseguretat dels nostres barris, la impunitat amb que es mouen els que es dediquen a assaltar i robar a dones grans i febles com la meva veïna, és insultant. Les patrulles policials són una solució, però especialment per donar una sensació de seguretat més que per la seguretat en sí. Qui roba anant en patinet, si veu una patrulla passarà de llarg i canviarà de carrer. Els que criden despertant als veïns i malmeten el mobiliari urbà, ho fan de nit i, òbviament, no quan una patrulla passa a prop.
Però no tot acaba aquí. Algú creu que la policia necessita un sistema de videovigilància per saber qui ha robat, estirat la bossa d’una avia, cremat un contenidor, etc? Per suposat que no. La majoria dels qui delinqueixen són coneguts per la policia i, fins i tot, pels seus veïns. La videovigilància no serveix per aquests casos; una justícia més ràpida i de qualitat si. Per moltes càmeres que instal·lem, sense aquesta no servirien de res.
Però anem a la moció! Tot i entendre la seva bona intencionalitat, hem de ser conscients que cap marc jurídic l’avala. En aquest cas la llei és molt clara. Només les forces de seguretat de l’Estat, en aquest cas no la Guardia Urbana sinó els Mossos, tenen potestat per instal·lar càmeres de videovigilància, sempre sota el control i l’autorització del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En cas d’urgència i gravetat, la policia autonòmica pot avançar-se, però a la vista està que no estem parlant de cap d’aquestes dues coses. Sortosament, no es tracta de terrorisme ni d’assassinats.
Un cop llegit l’anterior i el que diu la llei, també veurem que no es tracta de muntar càmeres que donin avís immediat del delicte. Les càmeres han de ser de gravació per ser utilitzades, si s’escau, per la judicatura. No estem parlant de l’interior d’un habitatge, on la possible violació de la propietat privada no deixa lloc a dubtes, sinó del carrer, que és de tothom.
No hi ha dubte que la llei és millorable des de la perspectiva ideològica de qui ho proposa. Però no estem aquí per discutir, ni tant sols debatre, l’opinió dels nostres representants polítics i, encara menys la seva ideologia, tan respectable com la meva. El que tractem de fer és analitzar la moció i la seva poc probable implementació.