Caldria que l’Ajuntament fes una campanya de conscienciació per millorar l’economia circular i el reciclatge de les peces de vestir

L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Contràriament al que es creu, la roba és el símbol consumista per excel·lència. I es que a la boda de la nostra cosina, a la festa de comiat d’un company de feina o, fins i tot, al lloc on anem de vacances, hi podem arribar en un cotxe de segona ma o en un de lloguer, però mai mal vestits o amb una roba que sembli de fa deu anys; en tot cas que sembli d’aquest any o recent comprada.

Però què faríem si sabéssim que la roba s’ha convertit en la segona font de contaminació del planeta? I no només això sinó que, a part de les conseqüències mediambientals, hi ha altres que tenen a veure amb la pobresa que genera als països on acaba com a desaprofitament i també on es produeix.

https://www.europarl.europa.eu/topics/es/article/20201208STO93327/el-impacto-de-la-produccion-textil-y-de-los-residuos-en-el-medio-ambiente

En aquest article tractarem de la roba que ens posem, la que utilitzem a les nostres llars i, el que és més important, on acaba i la responsabilitat de les administracions locals vers aquest últim punt. Però abans de tot ens agradaria explicar què és la roba, aquesta que utilitzem i llencem, a vegades a les escombraries i de tant en tant als contenidors que alguns ajuntaments i associacions instal·len al carrer, per entendre la dimensió del problema.

La roba que més utilitzem és el polièster y el cotó, per aquest ordre. Del primer, el 71%, i cada cop més pel seu preu i disponibilitat, encara que d’això últim hauríem de parlar-ne molt. Del segon, un material de fàcil reutilització, el 28% a la baixa pels mateixos motius que el primer. Dins la resta, és a dir l’1%, hi podem trobar el niló, que segons l’article es consumeix poc en el tèxtil, però sabem que molt a la indústria, el raió i la viscosa. https://www.modaes.com/entorno/el-poliester-imbatible-ante-el-algodon-que-reducira-su-cuota-de-mercado-al-27-en-2025

Tant el niló com el polièster són produïts a partir de derivats del petroli. De fet, si no els consumíssim, la indústria petroliera —i de retruc nosaltres— tindria un seriós problema, perquè amb el seus derivats poques coses més es poden fer. Amb el polièster, el PET pels tècnics, a part de teixits es fa de tot, des de bosses de plàstic fins ampolles d’aigua, joguines, etc. Aquests productes els reciclem. S’ha de dir que no tenim gaire escapatòria, perquè a prop de la nostra llar segur que hi ha un contenidor groc. Ens ho han posat tan fàcil que s’ha de ser asocial o idiota per no reciclar els plàstics. Però, i la roba?
https://polisantafe.com.ar/el-plastico-viene-del-petroleo/

A les nostres ciutats —no a totes, malauradament, podem trobar diversos contenidors on dipositar la roba usada amb la promesa que servirà per a causes benèfiques. No obstant això, la seva majoria s’acaba exportant a diferents països, molta al tercer món, on acaba abandonada al desert o a paratges que havien sigut naturals, contaminant-ho tot, l’aire, la terra i l’aigua.
https://www.asirtex.org/wp-content/uploads/2024/05/INFORME-COMERCIO-INTERNACIONAL-DE-ROPA-USADA-EN-ESPANA-MAYO2019.pdf

https://www.nationalgeographic.es/2023/04/desierto-atacama-vertedero-prendas-de-ropa-lowcost
El desert d’Atacama a Xile, malgrat el que es pot llegir, no és l’abocador de roba més gran del planeta sinó que Old Fadama, a Ghana —Sodoma i Gomorra pels seus habitants—, és molt pitjor. https://www.lasexta.com/programas/enviado-especial/jalis-serna-escala-escalofriante-montana-basura-ropa-usada-old-fadama-donde-viven-mas-80000-personas_202310246538384232dc7500014173f0.html

I no són els únics. Veritables muntanyes de roba en extensions enormes es poden trobar per molts països del que anomenem Tercer Món. I és, sens dubte, la nostra roba, aquesta que portem a un contenidor “social”, la que després del triatge molta s’empaca i s’exporta a aquest Tercer Món, possiblement a 0 €, perquè els diners que necessiten pel seu funcionament provenen de les subvencions institucionals i les donacions particulars, i arriba un punt que la roba molesta i d’alguna manera ha de desaparèixer.

Els espanyols llencem entre 12 i 14 kg de roba a l’any, de la qual la majoria acaba en una d’aquestes muntanyes al tercer món, contaminant el seu sol, l’aigua i l’aire. https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20170728/espanoles-consumen-34-prendas-tiran-6195530

Com podem resoldre aquesta situació?
– Primer, pressionant l’Administració perquè ajudi a promoure, no només amb publicitat, la industria circular amb la convicció (no és tan difícil d’entendre) que serà una industria de futur i generadora de riquesa, llocs de treball de qualitat i generadora de pocs residus contaminants. Hem de ser conscients, i l’Administració hauria de ser la primera, que ara mateix no tenim la capacitat d’aprofitar el que es pot i estem obligats a recuperar.
– Segon, que l’Administració faci el possible per conscienciar la població sobre els avantatges de l’aprofitament. Fer que les diferents associacions veïnals de la ciutat creïn espais per a compartir la roba, aprofitar-la i reciclar-la.
– Tercer, i el més important i que mol pocs saben, ser curosos a l’hora de rentar la roba. Molts de nosaltres creiem que, per demostrar com som de nets, hem de canviar-nos cada dia. La roba ha de fer olor a sabó, deien les nostres mares, sense adonar-se del que representa per a la natura i la nostra salut. I es que el 35% dels microplàstics alliberats als nostres oceans provenen de les nostres rentadores. Cada cop que rentem la roba, es desprenen milers de fibres microscòpiques que acaben al mar. A això cal afegir l’energia i l’aigua emprades que ens podríem estalviar.
https://www.miteco.gob.es/es/ceneam/carpeta-informativa-del-ceneam/novedades/microplasticos-oceanos-ropa.html

Donat que aquestes coses porten feina i com que tots sabem que el nostre ajuntament no té gaire idea ni voluntat recicladora, el que nosaltres podem fer és, abans de llençar la roba, mirar la seva composició, i si és de polièster, llençar-la al contenidor groc o dur-la a la deixalleria. Ja sabem que això significa traslladar el problema al concessionari de les escombraries, però sempre hi ha la possibilitat, remota per suposat, que acabi a una productora de PET reciclat. A tot això, ens agradaria recordar al nostre Ajuntament, que al final de la pàgina 133, del PLAN NACIONAL INTEGRADO DE RESIDUOS (PNIR), del 2007 – 2015 (guaita la de temps que han tingut per estudiar-ho), trobaran les recomanacions del govern respecta la instal·lació de contenidors específics per la roba usada; que encara que no siguin obligatòries, no estaria de més fer-hi una ullada, tot pensant que l’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i, encara que no ho sembli, està al primer món. https://personales.unican.es/estebana/sueloscontaminados_2007/Ficheros/Curso%20verano%202007/PNIR_borrador_memoria.pdf

L’Ajuntament mostra una absoluta negligència en la sensibilització ciutadana envers el reciclatge

L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- Malauradament més del 90% dels olis que utilitzem per cuinar es llencen a l’aigüera, creant un perjudici enorme a la societat, donat que cada litre d’oli llençat contamina al voltant de mil d’aigua.
Es calcula que el consum d’oli vegetal a Catalunya és de 71.328 tones https://www.lalomamarket.es/consumo-de-aceite-de-oliva-en-espana-2020-iii-datos-de-comunidades-autonomas/, encara que podrien ser moltes més donada la gran importació privada, molta d’ella sense facturar, des d’Aragó, Andalusia i Extremadura. No sabem quantes d’aquestes 71.328 tones es rebutgen, no hem trobat cap estudi fet pel cas. Sobre aquest tema hem trobat informació de l’ajuntament de Medina del Campo https://ayto-medinadelcampo.es/images/AytoMedina/MedioAmbiente/ACEITE-USADO-DE-COCINA.pdf, molt contradictòria amb l’anterior sobre Comunitats autònomes. S’ha de dir que aquest ajuntament és molt curos amb la recuperació dels olis usats (amb 20.400 habitants té 28 contenidors repartits pel municipi). Segons la seva web, a Espanya es consumeixen 850.000 tones d’oli, 150.000 de les quals es rebutgen (seguim pensant que aquestes xifres són aproximades tirant molt pel baix).

En qualsevol cas i partint de les xifres més conservadores, a l’Hospitalet cada any es deuen rebutjar més d’un milió de litres d’oli, que contaminen mil milions de litres d’aigua. I això en el millor dels casos. Parlant d’aquesta ciutat de 260.000 habitants, el reciclatge d’oli és quasi inexistent, l’Ajuntament de la ciutat no fa cap esforç ni campanya sensibilitzadora. Els punts de reciclatge d’aquest agent contaminant estan mig abandonats a un racó dels mercats municipals, i la única deixalleria de la ciutat està a un extrem de la zona industrial, on només es pot arribar amb cotxe.   

L’oli usat domèstic representa el 88% del que es podria reciclar, no obstant això, poques ciutats catalanes s’han preocupat seriosament d’aquest problema. No així a la resta d’Espanya. Des de Sevilla https://www.raeeandalucia.es/actualidad/nuevos-ecopuntos-en-sevilla-para-completar-funcion-puntos-limpios fins a La Coruña https://www.lavozdegalicia.es/noticia/coruna/vivir-coruna/2022/12/01/76-puntos-puedes-reciclar-aceite-coruna/00031669886424865554212.htm, passant per quasi totes les ciutats i pobles petits o grans, podem trobar variats contenidors a les escoles, quioscos, grans superfícies, benzineres i, sobre tot, al carrer, sempre de color taronja, dedicats exclusivament a la recuperació d’aquest producte contaminant.

L’inadequat tractament d’aquest oli té resultats molt nocius per al medi ambient si ens desfem d’ell de forma incorrecta, i pot suposar un problema mediambiental i econòmic per a les administracions públiques, ja que la seva depuració costa a l’administració al voltant de 2,50 € per quilo. Només a l’Hospitalet es podrien estalviar al voltant de dos milions d’euros anuals.

Per altra banda, l’oli usat d’origen vegetal i també l’animal, és a dir el que es produeix quan cuinem llonzes de porc, pollastre, etc. es pot utilitzar amb molta facilitat per la fabricació de biodiesel https://www.repsol.com/es/energia-futuro/futuro-planeta/aceite-tesoro-gastronomico-puede-debe-reciclar/index.cshtml, sabons i altres productes de consum. Tant és així, que la seva recollida i gestió, que la fan empreses especialitzades mitjançant concessions, no hauria de representar cap cost.

Amb aquest combustible substitutiu del gasoil, donem sortida a un residu i utilitzem una font d’energia renovable. Així mateix es redueix el consum d’un recurs altament contaminant com el petroli, disminueixen les emissions de sofre a l’atmosfera (responsable de la pluja àcida) i es col·labora amb el desenvolupament sostenible del planeta.

Els principals afectats són els ecosistemes aquàtics, ja que en surar l’oli sobre les aigües, forma una pel·lícula impermeable a l’intercanvi gasós, la qual cosa impedeix la correcta oxigenació de l’aigua i, per tant, la seva capacitat per albergar vida. Per això, una de les comeses de les depuradores d’aigües residuals és eliminar els greixos que a ella li arriben.

L’oli usat d’origen vegetal està catalogat com a residu per la legislació (Ordre MAM 304/2002) amb el codi LER 20 01 25. Aquesta catalogació de residu a l’oli usat d’origen vegetal té com a conseqüència que ha de tractar-se com a tal, i per tant és necessària la intervenció d’una empresa autoritzada en la gestió de residus segons Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats.