La roba, la segona font de contaminació del planeta

Caldria que l’Ajuntament fes una campanya de conscienciació per millorar l’economia circular i el reciclatge de les peces de vestir

L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Contràriament al que es creu, la roba és el símbol consumista per excel·lència. I es que a la boda de la nostra cosina, a la festa de comiat d’un company de feina o, fins i tot, al lloc on anem de vacances, hi podem arribar en un cotxe de segona ma o en un de lloguer, però mai mal vestits o amb una roba que sembli de fa deu anys; en tot cas que sembli d’aquest any o recent comprada.

Però què faríem si sabéssim que la roba s’ha convertit en la segona font de contaminació del planeta? I no només això sinó que, a part de les conseqüències mediambientals, hi ha altres que tenen a veure amb la pobresa que genera als països on acaba com a desaprofitament i també on es produeix.

https://www.europarl.europa.eu/topics/es/article/20201208STO93327/el-impacto-de-la-produccion-textil-y-de-los-residuos-en-el-medio-ambiente

En aquest article tractarem de la roba que ens posem, la que utilitzem a les nostres llars i, el que és més important, on acaba i la responsabilitat de les administracions locals vers aquest últim punt. Però abans de tot ens agradaria explicar què és la roba, aquesta que utilitzem i llencem, a vegades a les escombraries i de tant en tant als contenidors que alguns ajuntaments i associacions instal·len al carrer, per entendre la dimensió del problema.

La roba que més utilitzem és el polièster y el cotó, per aquest ordre. Del primer, el 71%, i cada cop més pel seu preu i disponibilitat, encara que d’això últim hauríem de parlar-ne molt. Del segon, un material de fàcil reutilització, el 28% a la baixa pels mateixos motius que el primer. Dins la resta, és a dir l’1%, hi podem trobar el niló, que segons l’article es consumeix poc en el tèxtil, però sabem que molt a la indústria, el raió i la viscosa. https://www.modaes.com/entorno/el-poliester-imbatible-ante-el-algodon-que-reducira-su-cuota-de-mercado-al-27-en-2025

Tant el niló com el polièster són produïts a partir de derivats del petroli. De fet, si no els consumíssim, la indústria petroliera —i de retruc nosaltres— tindria un seriós problema, perquè amb el seus derivats poques coses més es poden fer. Amb el polièster, el PET pels tècnics, a part de teixits es fa de tot, des de bosses de plàstic fins ampolles d’aigua, joguines, etc. Aquests productes els reciclem. S’ha de dir que no tenim gaire escapatòria, perquè a prop de la nostra llar segur que hi ha un contenidor groc. Ens ho han posat tan fàcil que s’ha de ser asocial o idiota per no reciclar els plàstics. Però, i la roba?
https://polisantafe.com.ar/el-plastico-viene-del-petroleo/

A les nostres ciutats —no a totes, malauradament, podem trobar diversos contenidors on dipositar la roba usada amb la promesa que servirà per a causes benèfiques. No obstant això, la seva majoria s’acaba exportant a diferents països, molta al tercer món, on acaba abandonada al desert o a paratges que havien sigut naturals, contaminant-ho tot, l’aire, la terra i l’aigua.
https://www.asirtex.org/wp-content/uploads/2024/05/INFORME-COMERCIO-INTERNACIONAL-DE-ROPA-USADA-EN-ESPANA-MAYO2019.pdf

https://www.nationalgeographic.es/2023/04/desierto-atacama-vertedero-prendas-de-ropa-lowcost
El desert d’Atacama a Xile, malgrat el que es pot llegir, no és l’abocador de roba més gran del planeta sinó que Old Fadama, a Ghana —Sodoma i Gomorra pels seus habitants—, és molt pitjor. https://www.lasexta.com/programas/enviado-especial/jalis-serna-escala-escalofriante-montana-basura-ropa-usada-old-fadama-donde-viven-mas-80000-personas_202310246538384232dc7500014173f0.html

I no són els únics. Veritables muntanyes de roba en extensions enormes es poden trobar per molts països del que anomenem Tercer Món. I és, sens dubte, la nostra roba, aquesta que portem a un contenidor “social”, la que després del triatge molta s’empaca i s’exporta a aquest Tercer Món, possiblement a 0 €, perquè els diners que necessiten pel seu funcionament provenen de les subvencions institucionals i les donacions particulars, i arriba un punt que la roba molesta i d’alguna manera ha de desaparèixer.

Els espanyols llencem entre 12 i 14 kg de roba a l’any, de la qual la majoria acaba en una d’aquestes muntanyes al tercer món, contaminant el seu sol, l’aigua i l’aire. https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20170728/espanoles-consumen-34-prendas-tiran-6195530

Com podem resoldre aquesta situació?
– Primer, pressionant l’Administració perquè ajudi a promoure, no només amb publicitat, la industria circular amb la convicció (no és tan difícil d’entendre) que serà una industria de futur i generadora de riquesa, llocs de treball de qualitat i generadora de pocs residus contaminants. Hem de ser conscients, i l’Administració hauria de ser la primera, que ara mateix no tenim la capacitat d’aprofitar el que es pot i estem obligats a recuperar.
– Segon, que l’Administració faci el possible per conscienciar la població sobre els avantatges de l’aprofitament. Fer que les diferents associacions veïnals de la ciutat creïn espais per a compartir la roba, aprofitar-la i reciclar-la.
– Tercer, i el més important i que mol pocs saben, ser curosos a l’hora de rentar la roba. Molts de nosaltres creiem que, per demostrar com som de nets, hem de canviar-nos cada dia. La roba ha de fer olor a sabó, deien les nostres mares, sense adonar-se del que representa per a la natura i la nostra salut. I es que el 35% dels microplàstics alliberats als nostres oceans provenen de les nostres rentadores. Cada cop que rentem la roba, es desprenen milers de fibres microscòpiques que acaben al mar. A això cal afegir l’energia i l’aigua emprades que ens podríem estalviar.
https://www.miteco.gob.es/es/ceneam/carpeta-informativa-del-ceneam/novedades/microplasticos-oceanos-ropa.html

Donat que aquestes coses porten feina i com que tots sabem que el nostre ajuntament no té gaire idea ni voluntat recicladora, el que nosaltres podem fer és, abans de llençar la roba, mirar la seva composició, i si és de polièster, llençar-la al contenidor groc o dur-la a la deixalleria. Ja sabem que això significa traslladar el problema al concessionari de les escombraries, però sempre hi ha la possibilitat, remota per suposat, que acabi a una productora de PET reciclat. A tot això, ens agradaria recordar al nostre Ajuntament, que al final de la pàgina 133, del PLAN NACIONAL INTEGRADO DE RESIDUOS (PNIR), del 2007 – 2015 (guaita la de temps que han tingut per estudiar-ho), trobaran les recomanacions del govern respecta la instal·lació de contenidors específics per la roba usada; que encara que no siguin obligatòries, no estaria de més fer-hi una ullada, tot pensant que l’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya i, encara que no ho sembli, està al primer món. https://personales.unican.es/estebana/sueloscontaminados_2007/Ficheros/Curso%20verano%202007/PNIR_borrador_memoria.pdf

L’emergència climàtica i l’escassa sensibilitat municipal

Un Ajuntament responsable hauria de promoure plaques solars de manera
sistemàtica a la ciutat

L’HOSPITALET. PAU TAXONERA.- Malgrat els negacionistes, cada dia més abundants degut a la desinformació i el pèssim nivell crític d’alguns dels nostres joves, que donen més valor a la xerrameca d’un influencer escudat darrere de títols acadèmics que ningú coneix, que a la d’un grup de catedràtics, el tan debatut Canvi Climàtic ha passat a convertir-se en Emergència Climàtica. I és que ningú ja pot discutir que la mar s’ha escalfat, perquè si abans aquests desinformats podien triar entre el youtuber xerrameca i el científic, avui l’únic que han de fer és introduir-se en l’aigua de qualsevol platja de la nostra geografia per sentir la diferència entre l’anterior frescor i l’actual brou.
Quan els nostres científics van aconseguir, després d’innombrables articles i conferències, destinats més a capsigranys que als qui presumiblement haurien de posseir elevades capacitats intel·lectives (no fa pas molt Mariano Rajoy es va referir al seu cosí per a qüestionar el canvi climàtic), que els nostres governants entenguessin que el Canvi Climàtic era una realitat inqüestionable, a aquests només se’ls va ocórrer la gran idea de negociar temps i reduccions d’emissions; tots excepte Espanya, governada per descomptat pel senyor del cosí, que no se li va ocórrer res millor que imposar un impost al sol. Afortunadament, no tots els votants ni els funcionaris del partit d’aquest senyor creien en semblant barbaritat, per la qual cosa alguna proposta de l’anterior legislatura va poder salvar-se.

Despropòsit

Dit això, i no sense sorpresa i desesperació d’alguns científics, la classe política mundial va tenir a bé reunir-se per a negociar les comissions per estudiar el problema. Exacte, no se sorprenguin, la nostra classe política mundial no va prendre immediatament cartes en l’assumpte, primer havia de negociar, i no les quotes sinó com es formarien les comissions i les propostes. Per a ella, la situació no mereixia tanta urgència.
Després d’un any de negociacions i haver-se confirmat científicament la urgència, la nostra classe política va tenir la sorprenent idea de negociar amb la científica, que ve a ser el mateix que fer-ho amb la naturalesa o el planeta. Sí, encara que sembli increïble això va fer.
Aquest despropòsit el podem apreciar en tots els ens administratius dels nostres països, depenent, això sí, del nivell crític de la seva població i de la seva classe política (recordin que el governant és el mirall del governat), indistintament de la seva riquesa o tendència ideològica. És a dir, en el nostre món global podem trobar poblacions i fins i tot països sensibilitzats amb el clima, governats pels qui es consideren dreta liberal i extrema dreta; i altres que viuen d’esquena al canvi climàtic, governats pels qui s’auto-
denominen centre esquerra o socialista; i viceversa. D’aquí que ens trobem amb ajuntaments governats pel Partit Popular, amb polítiques mediambientals molt avançades, mentre que uns altres governats pel socialisme van a remolc de la situació i del que els governs autonòmic i estatal dicten.

La tendencia política no té res que veure

Per posar exemples concrets, les mesures mediambientals decidides en ciutats com Sevilla o València, governades per coalicions de dreta i extrema dreta, estan molt més avançades i són més exigents que les de l’Hospitalet amb un govern socialista. Això demostra que la tendència política no té res a veure amb la sensibilitat mediambiental.
I pel que fa al nivell de riquesa, podem trobar països molt pobres com Nicaragua, que han apostat per l’energia solar https://www.europapress.es/economia/energia-00341/noticia-casi-76-energia-genera-nicaragua-renovable-50-puntos-mas-hace-trece-anos-20210707130855.html; o rics com Alemanya, que està invertint en la carbonització de la seva indústria https://www.eleconomista.es/energia/noticias/12144529/02/23/alemania-abraza-con-fuerza-la-quema-de-carbon-y-europa-asume-dos-anos-mas-de-uso-intensivo-.html. En aquest cas cal recordar i centrar-nos en l’anteriorment dit sobre la desinformació. La notícia parla del tall de subministrament de gas per part de Rússia, no obstant això, aquest tall va esdevenir per la prohibició de la UE, d’utilitzar gas d’aquest país. És a dir, tot el contrari del que el mitjà explica. El sorprenent és que no fa ni dos anys, tothom, des del més ignorant fins al més llest, era coneixedor del tema; no obstant això, ara podem veure a notables comentaristes econòmics assegurar el contrari sense cap rubor ni dubte. La qual cosa i sense perdre el fil, explica el per què persones aparentment cultes, com gestors bancaris, directors comercials, etc. són capaços d’empassar-se que el Canvi Climàtic és una faula, mentre encenen l’aire condicionat de les seves cases un mes abans de l’habitual.

Poques plaques solar a l’Hospitalet

A tot això i centrant-nos en l’Hospitalet, ens preguntem com és possible que una ciutat del primer món, segons creu la seva població, tingui tan poques plaques solars en les seves teulades. De fet, en el cercador de la seva pàgina web no podem trobar cap referència a plaques solars o fotovoltaiques; i si busquem més podrem trobar això: https://dinamitzaciolocal.l-h.cat/2535838_1.aspx, la qual cosa és gairebé res, i el poc tangencial és finançat per la Diputació. Òbviament, no som Denver, on és difícil trobar una teulada que no tingui jardí o plaques solars, que és la condició que imposa el seu
ajuntament davant qualsevol edifici de nova construcció o rehabilitació https://ecoinventos.com/denver-ciudades-que-exigen-instalacion-jardines-en- tejados/.
A l’Hospitalet, on és sabut que “sobra l’aigua”, el més fàcil és que una obra nova disposi de piscina. Això de les plaques solars ho deixem a ciutats amb “més hores de sol”, com la nòrdica de Friburg, per posar un exemple https://www.genpower.es/friburgo-la-ciudad-mas-ecologica-y-sostenible-del-mundo/; encara que també ho podem trobar a la Xina i fins i tot a la ciutat de Surat, de l’Índia, com tots sabem un país “riquíssim del primer món”, que produeix el 37% de l’energia que consumeix a través de plaques solars en les teulades dels seus soferts habitants. I tampoc cal allunyar-nos tant, prop d’aquí, a la ciutat de València no és estrany veure plaques solars en els seus edificis industrials o penjades dels balcons de les seves
cases, el primer quasi impossible de veure a la nostra ciutat; en quant al segon, em pregunto si algú ha vist en algun balcó dels nostres mega edificis de vella o nova construcció, una cosa semblant. Però es clar, per a això no només es necessiten inversions i ajudes, tal com es fa a moltes ciutats europees, sinó també sensibilització, és a dir incentivar la població amb l’exemple. I és que en una ciutat com València, governada per cert pel Partit Popular, podem trobar una esquitxada d’arbres de panells solars instal·lats pel propi ajuntament, utilitzats per a recarregar les bicicletes i els patinets dels seus habitants https://ecoinventos.com/valencia-instala-arboles-solares-para-recargar-pequenos-vehiculos-electricos-cada-uno-puede-producir-hasta-5-600-kwh-al-ano/. València fins i tot ha anat més lluny i ha instal·lat plaques solars sobre els nínxols dels seus cementiris.

Panells solars

Els panells solars, abans poc eficients i cars, s’han convertit en una eina indispensable per a generar energia barata i útil, el primer perquè el seu preu ha anat baixant mentre augmentava la seva efectivitat, i el segon perquè quasi no necessita xarxa de subministrament, és a dir, on es produeix es consumeix, i la mateixa xarxa que ens subministra energia, s’utilitza per a exportar-la. I tampoc cal instal·lar la seva quantitat per la necessitat de consum, en aquest cas millor que sobri abans que falti, el preu de producció és de 0 € i més endavant ens pot fer falta, com per exemple recarregar les bateries dels nostres futurs automòbils elèctrics.
Deixant la ironia a part, l’Hospitalet arrossega un dèficit d’energia tan gran com hores de sol té. D’altra banda, a la nostra ciutat, que pràcticament no te edificis històrics, segurament més del 80% dels edificis de la ciutat són proclius a albergar panells solars en les seves teulades https://energetica21.com/noticia/el-78porciento-de-los-edificios-de-las-ciudades-puede-albergar-placas-solares-pero-solo-tienen-el-26porciento, a més dels balcons que donen al sol. A això li hem d’afegir el cementiri, els mercats municipals i moltes places públiques amb tecnologia agro-voltàica, que
combina la semitransparència amb la generació d’energia https://www.tecnologiahorticola.com/agrovoltaica-baywa-produccion-espana-
europa/.
Malauradament, una part important dels habitatges de la nostra ciutat estan orientats d’esquena del sol, la qual cosa els fa pràcticament inútils per a la generació d’energia des dels seus balcons. D’això que la seva producció hauria de ser finançada i gestionada per una empresa municipal, que la distribuiria de manera justa entre tota la ciutadania i a un preu determinat pel seu cost, és a dir pel seu manteniment i
amortització. Per a dur a terme aquest pla, tan ambiciós com desafiador, només es necessita voluntat política i, per descomptat, amor cap a la ciutadania que es pretén representar.
Òbviament, entenem que això no pot fer-se d’un dia per l’altre, però què millor per a començar que una bona campanya de conscienciació i donar exemple instal·lant aquests petits però pràctics arbres amb panells solars, cobrint els mercats municipals amb teules fotovoltaiques i ombrejant algunes places municipals amb tendals voltaics.
I si al nostre ajuntament li ve gran la idea de gestionar la generació d’energia en els habitatges, no estaria de més copiar les directrius urbanístiques de Denver.
Però per desgràcia parlem de l’Hospitalet, una ciutat que sembla governada per negacionistes, que mentre quasi totes les ciutats del món desenvolupat estudiaven com crear zones verdes i plantar arbres per a combatre el que se’ns ve a sobre, ells es dedicaven a talar els pocs que tenien o, en el millor dels casos, canviar-los per arbrets ornamentals que no donen ombra.

L’Hospitalet podria contaminar mil milions de litres d’aigua per culpa de la manca de reciclatge d’olis usats

L’Ajuntament mostra una absoluta negligència en la sensibilització ciutadana envers el reciclatge

Altres comunitats, disposen de contenidors per recicla l’oli de les cuines.

L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- Malauradament més del 90% dels olis que utilitzem per cuinar es llencen a l’aigüera, creant un perjudici enorme a la societat, donat que cada litre d’oli llençat contamina al voltant de mil d’aigua.
Es calcula que el consum d’oli vegetal a Catalunya és de 71.328 tones https://www.lalomamarket.es/consumo-de-aceite-de-oliva-en-espana-2020-iii-datos-de-comunidades-autonomas/, encara que podrien ser moltes més donada la gran importació privada, molta d’ella sense facturar, des d’Aragó, Andalusia i Extremadura. No sabem quantes d’aquestes 71.328 tones es rebutgen, no hem trobat cap estudi fet pel cas. Sobre aquest tema hem trobat informació de l’ajuntament de Medina del Campo https://ayto-medinadelcampo.es/images/AytoMedina/MedioAmbiente/ACEITE-USADO-DE-COCINA.pdf, molt contradictòria amb l’anterior sobre Comunitats autònomes. S’ha de dir que aquest ajuntament és molt curos amb la recuperació dels olis usats (amb 20.400 habitants té 28 contenidors repartits pel municipi). Segons la seva web, a Espanya es consumeixen 850.000 tones d’oli, 150.000 de les quals es rebutgen (seguim pensant que aquestes xifres són aproximades tirant molt pel baix).

En qualsevol cas i partint de les xifres més conservadores, a l’Hospitalet cada any es deuen rebutjar més d’un milió de litres d’oli, que contaminen mil milions de litres d’aigua. I això en el millor dels casos. Parlant d’aquesta ciutat de 260.000 habitants, el reciclatge d’oli és quasi inexistent, l’Ajuntament de la ciutat no fa cap esforç ni campanya sensibilitzadora. Els punts de reciclatge d’aquest agent contaminant estan mig abandonats a un racó dels mercats municipals, i la única deixalleria de la ciutat està a un extrem de la zona industrial, on només es pot arribar amb cotxe.

L’oli usat domèstic representa el 88% del que es podria reciclar, no obstant això, poques ciutats catalanes s’han preocupat seriosament d’aquest problema. No així a la resta d’Espanya. Des de Sevilla https://www.raeeandalucia.es/actualidad/nuevos-ecopuntos-en-sevilla-para-completar-funcion-puntos-limpios fins a La Coruña https://www.lavozdegalicia.es/noticia/coruna/vivir-coruna/2022/12/01/76-puntos-puedes-reciclar-aceite-coruna/00031669886424865554212.htm, passant per quasi totes les ciutats i pobles petits o grans, podem trobar variats contenidors a les escoles, quioscos, grans superfícies, benzineres i, sobre tot, al carrer, sempre de color taronja, dedicats exclusivament a la recuperació d’aquest producte contaminant.

L’inadequat tractament d’aquest oli té resultats molt nocius per al medi ambient si ens desfem d’ell de forma incorrecta, i pot suposar un problema mediambiental i econòmic per a les administracions públiques, ja que la seva depuració costa a l’administració al voltant de 2,50 € per quilo. Només a l’Hospitalet es podrien estalviar al voltant de dos milions d’euros anuals.

Per altra banda, l’oli usat d’origen vegetal i també l’animal, és a dir el que es produeix quan cuinem llonzes de porc, pollastre, etc. es pot utilitzar amb molta facilitat per la fabricació de biodiesel https://www.repsol.com/es/energia-futuro/futuro-planeta/aceite-tesoro-gastronomico-puede-debe-reciclar/index.cshtml, sabons i altres productes de consum. Tant és així, que la seva recollida i gestió, que la fan empreses especialitzades mitjançant concessions, no hauria de representar cap cost.

Amb aquest combustible substitutiu del gasoil, donem sortida a un residu i utilitzem una font d’energia renovable. Així mateix es redueix el consum d’un recurs altament contaminant com el petroli, disminueixen les emissions de sofre a l’atmosfera (responsable de la pluja àcida) i es col·labora amb el desenvolupament sostenible del planeta.

Els principals afectats són els ecosistemes aquàtics, ja que en surar l’oli sobre les aigües, forma una pel·lícula impermeable a l’intercanvi gasós, la qual cosa impedeix la correcta oxigenació de l’aigua i, per tant, la seva capacitat per albergar vida. Per això, una de les comeses de les depuradores d’aigües residuals és eliminar els greixos que a ella li arriben.

L’oli usat d’origen vegetal està catalogat com a residu per la legislació (Ordre MAM 304/2002) amb el codi LER 20 01 25. Aquesta catalogació de residu a l’oli usat d’origen vegetal té com a conseqüència que ha de tractar-se com a tal, i per tant és necessària la intervenció d’una empresa autoritzada en la gestió de residus segons Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats.

Etiqueta: medi ambient