Mes: novembre de 2018

Tres vegades insensibles

Núria Marín i Martínez, l’Alcaldesa de l’Hospitalet.

15 de novembre 2018

No hi ha dubte que l’actual equip de govern s’està guanyant a pols algunes definicions que s’imposen a la ciutat sense aturador i que desllueixen els esforços del Consistori per fer veure que vivim en una ciutat de primera línia, fent ombra a una Barcelona amb la que compartim porta d’entrada (plaça Europa), fira i missatges postmoderns i beatífics. El cert és que no paren de venir ministres a fer veure que volen aprendre coses de les experiències de l’Hospitalet, gràcies a que l’alcaldessa li cau bé a Miquel Iceta i a que Miquel Iceta segueix sent un dels baluards més preuats del socialisme perifèric.

Per causa d’aquest cúmul de casualitats que corona la presència de la senyora Marín a la cúpula del PSOE, l’alcaldessa s’està convertint en una estrella mediàtica, a la que conviden a opinar i a fer anàlisis com si es tractés d’una estadista de primer nivell amb un futur esplèndid. Ha de tenir una agenda atapeïdíssima, que no li deixa temps per mirar-se de prop les coses menors que passen a la seva ciutat. Si l’escoltes, potser sí que conclous que pot tenir un futur esplèndid. Amb Zapatero vam aprendre que qualsevol podia ser ministre i amb Sánchez comencem a veure que qualsevol pot ser un talent polític. Només cal guanyar eleccions i estar en el lloc adequat en el moment oportú. És la crisi, amics. Abans es discrepava fàcil dels referents diversos per qüestions ideològiques o estratègiques, però hi reconeixies una solidesa. Avui la solidesa consisteix a sortir per la tele, evitar les declaracions estridents i aparèixer tan com sigui possible al costat dels que manen.

Coincidireu amb mi que la definició que L’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa ha fet forat, ha tocat fibra. Costarà desempallegar-se d’aquesta evidència que esquitxa dolorosament la realitat. En el darrer ple d’octubre, el primer tinent d’alcalde es va veure en la necessitat de negar-ho radicalment, però no va poder contraposar arguments sòlids. Senzillament perquè no existeixen. Perquè segons dades que es poden trobar a internet amb una mica de paciència, l’Hospitalet té una densitat de més de 20.000 habitants per Km2. La mitjana del Barcelonès, que és la zona més poblada de Catalunya, és de 15.000, mentre que la del global de Catalunya no arriba als 250 habitants/Km2. Si ens fixem en la Europa de les grans poblacions, Londres té una densitat de 5.600 hab/Km2; Madrid de 4.700; Barcelona de 4.400; París de 3.700; Moscou de 3.100; Berlín de 3.000; Lisboa de 2.800 i Brusel·les de 2.600. La densitat es fixa, naturalment, relacionant el nombre d’habitants empadronats amb l’espai del terme municipal que, en alguns casos, inclou zones obertament forestals, com és el cas del Tibidabo a Barcelona. Si delimitem les àrees urbanes exclusivament, les xifres poden variar una mica, però ja es veu que, en qualsevol cas, costarà molt que arribin als 20.000 habitants per Km2 de l’Hospitalet. I això, abans que s’ompli el miler llarg de nous habitatges que s’estan construint a la ciutat, gràcies als generosos permisos que ha atorgat el consistori per omplir espais que fins ara estaven ocupats per zones industrials en desús i que podrien haver servit per esponjar una ciutat que cal estar cec per no veure que ratlla el col·lapse urbà.

Si l’etiqueta de ciutat record en densitat, resulta hores d’ara irreversible, correm desbocats cap a una nova realitat que rebla el clau dramàticament: L’Hospitalet, ciutat destructora de patrimoni. Un govern que destrueix patrimoni any rere any i que edifica febrilment, corre el greu perill de passar a la història com una plaga de difícil digestió. Sobretot perquè cada dia sembla més insensible a la conservació i l’ús racional del patrimoni i cada dia és mes favorable a l’ocupació de sol per edificar, sigui nou —com l’agrícola del PDU de Gran Via— o sigui vell —com l’immens solar del Salamandra2 a la Rambla Marina i adjacents, o els de l’antiga Cosme Toda.

Insensible a la conservació i insensible a l’ús. Que és una doble insensibilitat a sumar a la insensibilitat respecte dels espais lliures. De la conservació del patrimoni es feia ressò en aquesta mateixa plataforma el president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet quan parlava del pràctic abandonament de l’antic Peppa (pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic) que catalogava el patrimoni protegit. Segons el Manuel Domínguez, des de l’any 1983 fins el 2001 s’havien perdut 65 peces protegibles del patrimoni local, gairebé 4 conjunts per any que, en una ciutat com l’Hospitalet, que tenia tanta història rural, una abundosa tipologia industrial i moltes peces de l’urbanisme popular del XIX i el XX, resulta simplement una autèntica barbaritat.

El pitjor ja no és que desapareix el patrimoni perquè s’allibera espai per construir febrilment, el més dramàtic és que l’Ajuntament no sap que fer amb el patrimoni que li queda i ha optat des de fa uns anys per comprometre’l a canvi de publicitat elitista amb aires d’avantguardisme de pa sucat amb oli. No fa gaire, un enorme edifici públic al bell mig del barri Centre, davant per davant de l’estació de Renfe de la Rambla, va ser cedit a la multinacional Planeta per fer negoci. Tampoc no fa gaire, un enorme espai amb vocació agrícola a Bellvitge però del tot abandonat pel propietari municipal va ser cedit, afegint-hi recursos a sobre per adequar-lo, al Cirque de Soleil. Fa poc, com que la fressa de construir al solar del Salamandra2 s’estava convertint en un escàndol per la pèrdua de la millor sala de concerts a la ciutat, ha previst invertir un dineral dels nostres recursos per una nova sala que, com passa sovint, serà gestionada des de la iniciativa privada. I fa quatre dies, en el darrer ple, s’ha consolidat la cessió del complex industrial de Can Godó per instal·lar-hi un Centre Europeu de Medicina Xinesa sota la batuta de la Generalitat. De què li servirà al ciutadà hospitalenc aquest Centre Europeu, que el Cirque de Soleil treballi a Bellvitge o que Planeta faci negocis al carrer Josep Tarradellas? De molt, naturalment. Se sentirà molt ufà que la seva alcaldessa sigui entrevistada arreu i que el nom de l’Hospitalet ja no surti vinculat, com ha estat habitual, amb la inseguretat, la contaminació o els pisos patera. Repartir l’ús del poc patrimoni que ens queda és un gran rèdit per l’esquerra caviar que ens mana, que viu en la permanent idolatria de la frivolitat i el prestigi. I als ciutadans que ens donin…

La lluita pel que queda de la història material i mobiliària i per l’ús responsable dels bens públics no ha fet més que començar. El primer que ens caldria es exigir que qualsevol proposta de nova regulació del patrimoni es faci al marge dels Activistes de la Depredació Urbana (ADU), la agència sobreprotegida que ens està destruint la ciutat.

Ciudadanos profetas

El edicto B del Ayuntamiento, un nido de… funcionarios.

15 de noviembre 2018

Lo mío es tremendo porque no estoy al día. La prueba es que sigo utilizando la misma capa de hace un siglo que brilla por las rozaduras tanto como la sotana de Dómine Cabra, de la que no se conocía la color. Y no estoy al día, porque me aburren mis circunstancias que son una parte de mi yo, los manejos cansinos de los que mandan y la reconocida incapacidad que tenemos para cambiarlos de una cartesiana vez. Fijaros si estoy arrumbado, que un amigo que se enteró de que había vuelto a coger el pincel de escribir, me envió esta semana unos papeles acompañados de unes fotocopias notariales sobre un sucedido de junio de este año, que yo, que entonces estaba inactivo de incordiador, no vislumbré.

Y el tema, que os voy a exponer, tiene enjundia. Y tiene más enjundia todavía, que la cuestión fuera a parar hace seis meses a la Oficina Antifraude de Cataluña y que esta Oficina no se haya pronunciado, sobre todo porque dos meses antes recibió otra denuncia contra los mismos, por la misma cuestión. Que no se haya pronunciado, o que se desconozca. Porque parece que sus dictámenes no llegan al denunciador sino al denunciado y de este modo se suprime el altavoz de la publicidad.

Vayamos al ajo. Parece que en abril del 2017 se convocaron seis plazas de altos cargos directivos en el Ayuntamiento de l’Hospitalet y también parece que, en algunos casos, sino en todos, esos cargos estaban ocupados por personal que lo estaba haciendo muy bien pero a los que les vencía el contrato de comisión de servicios en agosto de ese mismo año. La comisión de servicio es un nombramiento temporal de un funcionario que ejerce en otro destino y que es requerido por urgencia o necesidad, a juicio de la Administración, para desempeñar otro cargo, sin que legalmente existan muchas dificultades para el nombramiento porque es la propia Administración quien lo regula. Eso sí, el plazo es de un año y a su término, el citado funcionario se vuelve por donde ha venido o… gana una plaza en concurso. Una plaza que también es la propia Administración quien la convoca, la regula y la otorga.

Estas maniobras estaban pensadas para facilitar la urgencia de determinadas funciones, solo que si se deja al albur de la propia Administración pasa lo que pasa. Y lo que pasa es que los equipos municipales priman la confianza por encima de la competencia. Y a veces ni siquiera la confianza. A veces se trata de dar trabajo a quienes lo han perdido en otros puestos, también de confianza. A veces se trata de hacerse favores entre jerarcas. A veces se trata simplemente de poner a los tuyos… Solo que todo esto se hace con el presupuesto público y podría ser ahí donde se esconde el delito: dinero empleado de manera perversa y para objetivos espurios.

Este plumilla no sabe de delitos. Quien lo puede saber es la Oficina Antifraude que no se ha pronunciado, pero lo que parece claro es que, si no ha habido delito, lo que si ha habido ha sido mucha chiripa.

Los denunciantes, el grupo municipal de Ciudadanos, tuvo la pericia —y los cuartos— de irse al notario antes incluso de que se publicase la lista de aspirantes y señalar los nombres de los ganadores a los cargos respectivos. Acertó plenamente. Es decir, hizo un pleno de seis. De donde se deduce que todo el mundo sabía que el concurso era una filfa o que, por el contrario, los de Ciudadanos son unos pitonisos del copón. Unos profetas de altura que lo mismo pronostican el resultado de un concurso que el indulto de unos que no han sido todavía juzgados.

Como era previsible, el ayuntamiento dijo en su momento que el procedimiento era tan pulcro que, afirmo yo, el acierto pleno de Ciudadanos tenía que ser un milagro. Para avalar el prodigio afirmaron que en los tribunales que otorgaban había referentes de la gestión pública y catedráticos, como si eso no diera hoy un poco de risa y otro poco de lástima. Y que todo el procedimiento es tan transparente que si lo miras de cerca quedas obnubilado y te estalla la retina.

Es lo que tiene eso de ostentar el mismo poder durante décadas, que todo el mundo ve al rey desnudo pero resulta obligado afirmar que va con armiño, no sea caso que nos lluevan los delitos por todas las esquinas y nos ahogue el hedor. Porque este caso no es de ahora mismo: se repiten los mismos síntomas prácticamente desde el principio de la democracia y ya en otros tiempos la prensa denunció lo mismo que acaba de ocurrir ahora sin que se haya hecho nada por remediarlo. Más bien todo lo contrario. Siguen hablando de transparencia, de pulcritud y de honradez pero esta pantomima provoca la carcajada. La fúnebre carcajada del payaso.

Me tienta poner los nombres y los apellidos de los listillos de todos los niveles, aunque solo sea porque ha habido gente muy anónima que se sigue creyendo que los concursos son abiertos, pulcros, vigilados de cerca por catedráticos y referentes honestos, que se han preparado a conciencia y de los que se han reído los convocantes, los ganadores, los referentes, y ya veremos si también los antifraudes.

Ahí van pues, todos juntos y con diversas responsabilidades, pero todos implicados de un modo u otro en el artefacto: Núria Marín, Manuel Brinquis, María Rosa Alarcón, Laia Claverol, Blanca Atienza, Raül Blanco (que se lo llevó Pedro Sánchez), Antonio Rivera, Patricia Moreno, Ferran Daroca (que ya murió, el pobre), Maite Vilalta, Carles Ramió y seguramente que me dejo muchos.

Hay mucho más, claro, porque los mismos profetas Ciudadanos hablaron hace un cuanto, de un montón de empresas públicas y privadas que también se benefician de esos amores corrompidos, ante el insondable despecho al que se ven sometidas muchas otras.

No soy quien, pero un modo de higienizar, ventilar y renovar los vientos del poder pasa por cambiar los culos de las sillas. Un culo sentado en la silla de siempre, destroza el culo, que es de ellos, pero también la silla: que es nuestra.