Entrevista a l’escenògraf hospitelenc Alfons Flores abans d’estrenar l’òpera Carmen a Tokyo

“L’obra de “Turandot” va anar tan bé que ens van proposar fer “Carme”, també al New National Theatre de Tokyo”

Carmen de Bizet és una de les òperes més populars que s’han escrit mai. El pròxim 3 de juliol el New National Theatre de Tokyo estrena aquesta obra de la mà del director artístic Kazushi Ono i el director d’escena Àlex Ollé. Alfons Flores, escenògraf nascut a L’Hospitalet al 1957, ha estat l’encarregat de fer l’escenografia.

Com vas rebre la proposta per endinsar-te en aquest projecte? 

En una tasca a Lió vam coincidir amb el director artístic del New National Theatre de Tokyo i de l’auditori de Barcelona, Kazushi Ono. Aquest ja li havia encarregat al director Àlex Ollé el projecte de l’obra Turandot fa dos anys, on vaig participar. Com va agradar molt i va anar tan bé, ens van proposar fer Carmen, també al New National Theatre de Tokyo. El nou projecte ja està entregat i estem començant a muntar-ho tot i a assajar.

Com descriuries l’escenografia de Carmen

L’escenografia és variada i amb diversos escenaris. Trobem un principal on la Carmen fa un gran concert, un segon que és una taverna de mala mort com un jazz-bar i el tercer acte representa el desmotatge de tot el material i veus a la gent carregant amb focus i caixes mentre marxen.

S’assembla a altres escenografies que ja havies fet?

El més semblant que he fet va ser fa molts anys en una escenografia per la obra Peer Gynt a Barcelona. Aquesta també estava feta amb una bastida. Hi havia dos murs, un sostre… Allò era molt més senzill que el que estic fent actualment, ja que a la de Carmen el sostre puja i baixa. A més a més, he fet moltes escenografies fent servir andamis d’obra. En el procés de dissenyar tot això potser tardes un mes o un mes i mig.

Escenografia de l’obra “Peer Gynt”/ Font: Ajuntament de Barcelona

Quin valor té que la escenografia catalana, en aquest cas des de L’Hospitalet, es porti al Japó i a arreu del món?

Jo diria que cero. Em dona la sensació que la feina que es fa fora passa desapercebuda. Per exemplificar-ho, jo treballava fa molts anys amb un pintor que m’ajudava amb la meva tasca, uns quinze anys després ell es va veure amb un amic que tenim en comú i li va preguntar si jo encara exercia. Es pensava que jo m’havia jubilat.  A nivell mediàtic l’escenografia tampoc té gaire repercussió.

Quantes escenografies deus haver fet al llarg de la teva vida? De quina et sents mes satisfet?

N’he fet més de 100 escenografies en tota la meva vida. Vaig començar molt jove. Tenia només 16 anys a la primera escenografia que em vaig prendre seriosament. Un dels decorats dels que estic més orgullós és el de Quartett, perquè va ser molt innovador tècnicament. A nivell emotiu em va impactar La casa de Bernarda Alba, ja que va ser una escenografia que, d’alguna manera, va suposar un canvi a la meva vida i es va estrenar al Teatre María Guerrero de Madrid.

“N’he fet més de 100 escenografies en tota la meva vida”

Vas començar la teva carrera escenogràfica amb només 20 anys a L’Hospitalet i vas entrar al mercat internacional amb El món de la Lluna, que es va estrenar a Maastricht, amb en Calixto Bieito. Ha canviat molt el teu disseny escenogràfic des de llavors?

Sí. He anat configurant un estil. No sabria descriure el que faig, però hi ha gent que sí que m’ha comentat que es nota molt la meva empremta. Cada vegada faig coses més abstractes, sense ser-ho del tot. No faig reproduccions d’espais coneguts, sempre són llocs inventats o gairebé impossibles. Un exemple clar seria la de Quartett, que era una caixa que estava flotant a l’espai.

Quines diferencies hi ha entre fer treballs escenogràfics per peces teatrals i per operes?

A l’òpera hi sol haver més pressupost i el decorat acostuma a ser més abundant. L’escenari és molt gran, i la profunditat del que veu l’audiència pot arribar a ser de vint metres i uns altres vint de backstage.  Generalment a una obra de teatre hi ha menys actors, en canvi a l’òpera el més normal és que hi hagi unes cent persones actuant. Per tant, l’escenografia d’aquesta és sempre més voluminosa. El públic també està molt més allunyat de l’escenari, a sis o set metres, perquè al mig solen haver-hi els músics. En definitiva, a l’òpera tot és augmentat.

Per a “Le Grand Macabre” l’Alfons Flores va proposar col·locar un cap de ninot gegant a l’escenari/ Font: Anna Canudas

Quin és el procés que segueixes per crear una escenografia? Com fas que allò que està escrit al paper visqui sobre de l’escenari?

Primer de tot llegeixo el text de l’obra. A continuació, miro de trobar quines són les coses més interesants. En base al que he destacat intento cercar una relació amb la meva vida, la de Barcelona o qualsevol altra cosa que consideri. També miro de buscar la relació amb el present d’un text que potser té cent anys d’antiguitat. Una vegada trobo el que expressa aquest escrit des d’una mirada d’avui, començo a esclarir les idees del que vull plasmar a l’escenari. 

Amb quins materials sols treballar?

Últimament estic fent moltes coses amb gasses i metall. Aquests materials m’agraden molt. A l’obra de Carmen fem servir una bastida de metall inspirada en la marca Layher. Això m’agrada molt i he fet tres o quatre escenografies fent-lo servir. A demés, el públic ho veu i se n’adona, no està gens amagat. La pròpia bastida és l’element.

Una de les escenografies més recents de l’Alfons Flores és a “Turandot”, que es va fer al New National Theatre de Tokyo/ Font: @AlfonsFlores (Twitter)

Què busques amb la teva escenografia? Quin és l’objectiu?

Busco expressar una idea al voltant d’aquell text que s’ha de presentar. És a dir, establir una mena de diàleg entre el que jo proposo com a espai i el que el text inspirarà als espectadors. A més a més, experimento molt amb els escenaris. No sempre surten tan perfectes com voldria, però generalment ho aconsegueixo.

L’escenògraf, neix o es fa?

Jo de jove volia ser pintor. Després vaig entrar a treballar amb la companyia GAT i, com que feia quadres, em van demanar que fes una escenografia. Des d’aquell moment ja no vaig tornar a pintar mai més. El que sí és que tenia una inquietud artística des de ben petit i tot el que he anat aprenent ha creat la persona que sóc actualment. Per desenvolupar la tasca d’escenògraf primer de tot cal tenir un interès.

“Per desenvolupar la tasca d’escenògraf primer de tot cal tenir un interès”

Quins plans de futur tens?

Aquest any el teatre del Liceu repetirà algunes obres que nosaltres vam estrenar a fora d’Espanya amb l’Àlex Ollé. per exemple la de Pelléas y Mélisande que vam inaugurar a Dresden (Alemania) o La Bohème que vam començar a Torí (Itàlia). A part d’això, de futur immediat, també tinc una rusalka a Bergen (Noruega).

Per Lara Ballesteros

Rosario regresa finalmente a su casa pero sigue echando en falta sus enseres personales

La familia ha denunciado la desaparición de sus bienes personales, entre los que destacan una televisión, joyas y unas memorias manuscritas que la afectada estaba redactando

Imagen de Rosario Bravo, de nuevo en su casa / L’H Digital.

Muchos de ustedes recordarán el drama por el que ha estado pasando recientemente Rosario Bravo, vecina de L’Hospitalet. Ella es la anciana de 97 años que el pasado mes de febrero fue desahuciada por error y que, como consecuencia, perdió gran parte de sus bienes personales, viéndose obligada a mudarse a casa de su hijo, Emiliano Caballero.

Ahora, tres meses después de aquella inadmisible equivocación, ha vuelto a vivir a su casa -ubicada en la Ronda de la Torrassa- y aún nadie ha asumido responsabilidades por lo sucedido. Rosario ha regresado a la casa en la que ha vivido durante más de 60 años, acompañada -por ahora- de un nieto que vive cerca y que pasará las primeras noches con ella para hacerle compañía.

“Sus cosas no están”, denuncia su hijo

Han tenido que pasar tres meses del erróneo desahucio -recordemos que el piso que se debía desalojar era el ático primera y no el sobreático primera donde vive Rosario- para que el juzgado de instrucción número 8 de l’Hospitalet ordenara la devolución de los enseres personales de Rosario. Así pues, la anciana y su familia han decidido amueblar de nuevo el piso para que pueda volver a vivir en él.

En declaraciones a la agencia EFE, su hijo Emiliano subraya que Rosario aún echa en falta varios enseres personales: “Ya está en su casa, pero nota que es su cama, no son sus sábanas y que sus cosas no están”, sentencia. Al respecto, ha añadido: “les importa un carajo, es patético”, ya que lamenta que nadie haya hecho nada para reclamar la devolución de los objetos personales de su madre.

Reuniones insignificantes con el consistorio y la Generalitat

La familia y la propia afectada, quiénes se han reunido durante estos meses atrás con los máximos responsables políticos de la ciudad y la Generalitat -fruto del revuelo mediático del caso-, siguen sin poder recuperar los bienes personales de Rosario. Sólo han recibido que buenas palabras de la alcaldesa Núria Marín y la consejera de Justicia, Ester Capella, pero nada más.

Sumada a la petición de nulidad del desahucio, la familia también ha presentado una denuncia penal por los delitos de robo, prevaricación, hurto y allanamiento de morada, que ya ha sido admitida a trámite. En breves, además, presentarán otra de civil para reclamar una indemnización por el enorme daño moral causado y por los bienes que han sido sustraídos; entre ellos unas memorias manuscritas de casi setenta páginas que la anciana estaba redactando.

Finalmente, Emiliano aclara que vive toda esta situación con mucha rabia: “¿cómo puede ser que haya gente tan mala en el mundo para hacer estas cosas? ¿Cuánto vale la foto de mi padre, hecha en el año 1950, que es la única que tenía mi madre de ellos dos? ¿Cuánto vale la mantilla de mi abuela? Te ves impotente.”

Publicado por Fran Torres