Com que el més destacable en unes eleccions és saber qui guanya, caldrà començar per aquest principi. A l’Hospitalet guanya el PSC ininterrompudament des de les primeres eleccions municipals de la democràcia, exactament fa 44 anys. Probablement els pares i les mares dels nens que avui fan primària i que comencen la ESO, no han vist a la seva ciutat un govern que no fos del PSC. Molt semblant al que havien viscut els seus avis i àvies durant els seus 44 primers anys de vida. Aleshores no hi havia democràcia però, ininterrompudament, el poder havia estat en les mateixes mans. Amb una notabilíssima diferència: aquell poder era imposat, producte d’una guerra fratricida i d’una dictadura ferotge, i aquest d’ara és el resultat de dotze processos electorals consecutius i, per tant, amb la legitimitat de les urnes, un argument que resulta molt difícil de qüestionar amb raonaments democràtics.
Que un govern d’un mateix color duri molts anys no tindria per què ser dolent: és el que elegeixen lliurement els ciutadans i, en conseqüència, respon a la voluntat majoritària i, per tant, beneficia objectivament a la majoria. Però la realitat és més complexa. Com que la democràcia no és un sistema perfecte, posar el poder en les mateixes mans durant molt de temps, dècades en aquest cas, provoca importants perjudicis reals que tenen molt a veure amb les dificultats per posar en marxa controls externs al propi poder, amb capacitats per contenir-lo quan s’excedeix, reorientar-lo quan es corromp i vigilar-lo permanentment per fer-li veure que la representació adjudicada no atorga cap dret de propietat sinó que és una simple delegació de funcions. És a dir, el poder en democràcia no és etern, és temporal, però sobre tot no pot ser arbitrari, ni determinant, ni les seves accions haurien de provocar resultats irreversibles si prèviament no han estat consensuats socialment.
Sense controls efectius, el poder, i especialment el poder en les mateixes mans durant dècades, sigui d’origen dictatorial o democràtic, es converteix en un simple instrument de dominació: decideix sobre allò que és públic com si fos particular, i s’oblida que les seves decisions irreversibles ultrapassen la legitimitat de delegació que li atorguen les urnes. Un exemple senzill, vulnerat a qualsevol ajuntament des del primer dia, que ens ajudarà a entendre com de fàcil és passar del dret de delegació al dret de dominació gairebé sense que ningú se n’adoni: un equip de govern decideix fer obres a la Casa Consistorial perquè considera que tal com estan els despatxos no es pot treballar. I per posar-se a treballar decideix sense encomanar-se a ningú, gastar-se en obres un 5% del pressupost municipal. El més fàcil és que pensi que si ho ha fet malament ja el castigarà l’electorat quan toqui. El que acostuma a passar és que quan l’electorat ha de jutjar aquesta acció, ja està oblidada del tot. En canvi, si per fer les obres hi hagués un control de delegació efectiu que hagués de considerar la irreversibilitat de les accions amb l’acord de la ciutadania, s’ho pensaria molt i molt cada vegada que volgués fer alguna acció irreversible. Seria molt lent tot plegat, ens podrien al·legar alguns. Però el que és veritablement, no ja lent sinó impossible, és modificar tot el que es pot considerar irreversible. Millor que sigui lent que impossible, no us sembla?
Vol dir que un poder en les mateixes mans durant dècades és implícitament negatiu? En la nostra realitat, exactament. Tants anys de poder en les mateixes mans provoca una patrimonialització (convertint allò que és delegació en propietat) i provoca la normalització de la irreversibilitat. Un exemple, les obres de la Casa Consistorial. Però aquest és un exemple modest. El més greu és la irreversibilitat de l’ús del territori, especialment en la febre urbanitzadora que pateixen tots els municipis, com més a prop de les àrees metropolitanes més acusat, arbitrari i sistemàtic.
Dit tot això, apliquem-nos a la realitat immediata. El PSC de l’Hospitalet porta 44 anys governant i en portarà 48 quan es convoquin les properes eleccions al 2027. Quan va començar a governar, la ciutat era un caos urbanístic i social, però quedava una part considerable d’espai lliure per millorar les condicions d’habitabilitat destruïdes per l’acció de 40 anys justos de dictadura. Quaranta quatre anys després, la ciutat ja no té espai lliure, és la que té menys metres quadrats de zona verda per habitant de tot Catalunya i és la més densa d’Europa. Entre el molt que s’ha fet en la governació d’aquests 44 anys últims, la part d’irreversibilitat de les accions polítiques pren un relleu exasperant. Precisament, perquè allò que és irreversible en la teoria resulta gairebé impossible de revertir en la pràctica i, per tant, aconseguir espai lliure —que és la única cosa que milloraria la ciutat— es converteix en quelcom pràcticament utòpic.
Aleshores, és que els hospitalencs ja estan contents amb el fet de no tenir espai lliure, de ser la pitjor ciutat de Catalunya en metres quadrats de verd per habitant, en ser la ciutat més densa d’Europa? Si ho preguntéssim un per un a cada ciutadà, segurament ens sorprendria el resultat de l’enquesta comparat amb el resultat electoral. A tothom li agrada viure en una ciutat verda, espaiosa, amb bons serveis… El que passa és que, o no s’adjudiquen les irreversibilitats negatives d’aquests anys al govern socialista, o quan es va a votar no es pensa en aquestes irreversibilitats… o senzillament no es troba una opció més engrescadora que canviï el poder esclerotitzat de 44 anys seguits. Hi juguen, en tot aquesta anàlisi, uns altres elements importants que cal també considerar: la ideologia de l’electorat, la situació econòmica conjuntural de les famílies, el sentiment de ciutadania molt vinculat a la precarització dels barris on s’instal·len els immigrats, la particularitat de la radicalització nacionalista de Catalunya i la mateixa història local, farcida d’egolatries i desavinences.
Perquè, el que ha passat aquest 2023 electoralment a la ciutat, no pot resultar una enorme sorpresa. Molt del que expressen els resultats d’ara ja es podia preveure: que guanyaria el PSC, que baixaria Ciutadans, que pujaria el PP, que potser entraria VOX amb algun regidor, fins i tot que potser arribaria a entrar Junts…
Molt poc abans d’iniciar-se el procés electoral es van produir un parell de fenòmens exògens que obrien més interrogants especialment en dues forces que havien tingut un relatiu protagonisme a l’oposició de la ciutat del darrer mandat: ERC i Comuns. En el cas d’ERC, el dit del senyor Junqueras, posant de cap de llista un regidor contestari del PSC que s’havia destacat especialment per comprometre l’alcaldessa en el sonor cas del Consell Esportiu, era una proposta arriscada que, si hagués sortit bé, fins i tot podria haver canviat la història municipal, però també corria molts riscos d’acabar malament justament perquè el candidat descavalcat d’ERC havia estat en la passada legislatura el que probablement, de tota l’oposició, s’havia esforçat més a l’hora de convertir-se en una alternativa creïble. Pel que fa als Comuns, l’elecció com a cap de llista d’un personatge prestigiat, activista compromès i per sobre dels particularismes estrets de l’esquerra local, també podia obrir esperances de més suport electoral, malgrat que els formalismes interns ja havien propiciat dissensions internes que, finalment, acabarien amb una candidatura alternativa. La realitat ha estat que tant ERC com els Comuns no solament no han sumat més —ERC, a més, es presentava amb EUiA i amb el suport d’una plataforma ciutadana: Gent pel Canvi— sinó que, entre tots dos han perdut gairebé 9.000 vots en relació al 2019, i un regidor d’ERC.
La sorpresa més destacada potser ha estat l’entrada sobtada de VOX convertint-se en la quarta força a l’Ajuntament de la segona ciutat de Catalunya, molt per davant, per exemple, de Comuns, de Junts, de la CUP i a només 2.000 vots d’ERC i a 1.500 del PP. La sorpresa, no obstant, és relativa. Fa anys que se sap que a l’Hospitalet hi ha un amagat electorat ultradretà. Plataforma per Catalunya ja va irrompre al 2011 amb més de 6.000 vots i dos regidors (a les següents no va arribar al 5%). Ara, l’extrema dreta n’ha aconseguit 2.500 més, fins als 8.500, el millor resultat de la seva història.
Pel que fa al PSC, al llarg del seu periple de vencedor absolut, només ha perdut la majoria absoluta en quatre de les dotze convocatòries, encadenant set majories absolutes entre 1983 i el 2007 i aconseguint 13 regidors el 2011 i ara, i 11 regidors el 2015 que va resoldre fàcilment pactant amb dos regidors de Guanyem que aleshores ningú sabia si eren de Podemos-Catalunya o no. No ho eren, és clar, aviat van entrar al govern amb un sou força elevat i un dels dos regidors anava en aquests darreres eleccions a les llistes del PSC, ja sense sortilegis. La única vegada en 44 anys que el PSC va tenir unes mínimes dificultats per governar la ciutat va ser el 2015, malgrat que va obtenir un còmode suport d’IC-EUiA durant bona part del mandat. En aquesta ocasió d’ara, la situació es presenta molt diferent. Probablement no podrà formar un govern estable ni amb la dreta ni amb l’esquerra de l’oposició municipal i només podrà tirar d’acords puntuals amb les quatre forces. I tampoc li serà fàcil. Tindrà algunes prevencions amb el PP, que seran especialment mal vistes fora de l’Hospitalet i segurament no s’atrevirà obertament amb VOX. Amb ERC ho té complicat mentre Graells tingui força interna i amb Comuns encara més, perquè Comuns s’hi juga bona part de la seva credibilitat de futur mantenint-se crític i a distància d’aquest PSC de la Marín. Altra cosa serà en aspectes controvertits per una part de la ciutadania que alguna d’aquestes forces defensi en la mateixa línia que el PSC (penso amb el Biopol, per exemple).
El PSC ha perdut en aquestes eleccions gairebé 12.000 vots. És el partit que n’ha perdut més amb diferència, perquè Ciutadans, que ha acabat desapareixent, només n’ha perdut a prop de 10.000. Tot i perdre tants vots, gairebé els vots que han aconseguit conjuntament les dotze candidatures sense representació municipal, el PSC només ha perdut un regidor. Un regidor clau, és veritat, el que li dona l’estabilitat al govern, o el que l’obligarà a pactes.
Ciutadans ha acabat fora del mapa. Era previsible, però podia haver resistit, especialment per la personalitat del seu cap de llista, conegut a la ciutat abans de ser el líder del partit i durant la seva permanència com a regidor. Li calien uns 2.500 vots més dels que va treure. En va perdre gairebé 10.000. És possible que molts vots de Ciutadans de l’Hospitalet hagin anat al PP i potser també uns quants a VOX, però també és fàcil que molts s’hagin quedat a casa i uns quants hagin retornat a la casa matriu del PSC, cosa que indicaria que el PSC de Marín, que ja ha obtingut en aquestes eleccions el pitjor resultat de la història, hagi pogut iniciar un decliu del que li costaria sortir si no aprèn dels enormes errors comesos en aquestes darreres legislatures.
L’anàlisi dona per bastant més. Caldrà parlar de la participació, del nombre de candidatures presentades, de la campanya, de les variables presents a la ciutat pel que fa a ideologia, conjuntura econòmica, nacionalisme… i especialment del futur. Ho faré, si ho considereu d’interès, en successius articles.
maig 2023
