Les eleccions a l’Hospitalet (2)

Hauríem d’acostumar-nos a llegir els resultats electorals com no s’acostumen a llegir mai: per nombre de vots, i no pas per percentatges. Llegir els resultats per percentatges amaga un aspecte fonamental d’unes eleccions democràtiques: la participació. I la participació, en contra del que s’ha popularitzar mediàticament, resulta l’aspecte més important d’un procés electoral perquè és consubstancial a ell: la democràcia és participació i la participació es mesura pel nombre de persones cridades a votar i que voten, i no purament pel resultat de les candidatures més votades. La participació posa l’accent en la ciutadania. Els resultats posen l’accent en els partits, en el repartiment del poder, especialment el que controlaran les cúpules dels partits que són els que determinen les llistes, els que controlen les institucions, els pressupostos públics i, per tant, els recursos que s’acostumen a regar, per exemple, sobre els mitjans de comunicació. D’aquí que la premsa en general posi l’accent molt més en els resultats dels elegits, que en el nombre dels que han votat d’entre tots els que podien fer-ho.

A Espanya, els nivells de participació varien tradicionalment, com és sabut. Les eleccions generals són les que desperten més interès entre la ciutadania i les europees, municipals i autonòmiques les que menys. La participació mitjana a les generals ha estat històricament del 73,79% (que vol dir que hi ha hagut bastantes convocatòries electorals per sobre del 80%) mentre que a les municipals per exemple, no s’ha arribat ni al 70%. A l’Hospitalet, mai fins ara s’ha arribat a una participació del 65% en unes eleccions municipals i en alguns casos, com les del 2007, no es va arribar ni al 47% del cens electoral. A aquestes d’ara la participació ha estat del 47,48%, un percentatge molt semblant a les del 1999 i també a les del 2023. En canvi, la participació mínima a unes generals a l’Hospitalet (les de març de l’any 2000: 63,7%) gairebé coincideix amb la màxima a les municipals, que es va produir l’any 1987 (64,3%). Això vol dir que, mentre es desentén de mitjana un 30% de l’electorat hospitalenc en unes generals, es queda a casa un 40% en unes municipals. O sigui, el govern de la ciutat, aquell més proper a la ciutadania, aquell que intervé més decididament en aspectes que tenen a veure més directament amb la seva vida quotidiana, aquell que pot imposar irreversibilitats manifestes en el seu entorn, no interessa a 40 de cada 100 ciutadans cridats a participar.

Això té tres conseqüències directíssimes. La primera i més important que, amb un suport electoral molt reduït, un equip de govern decideix coses que afecten al conjunt de la ciutat. La segona, que una part molt important de la ciutadania se sent aliena al que passa a la seva ciutat, per tant no sent la seva ciutat com un context que li pertany i que pot cuidar o modificar, i la tercera, que l’empobriment democràtic que això suposa es converteix en un dèficit que acaba normalitzant-se elecció rere elecció.

A qui guanya les eleccions això fa molt de temps que ha deixat d’importar-li. A una esquerra compromesa, això hauria de preocupar-li molt més que guanyar les eleccions. I no ha estat així històricament. Si la preocupació de la participació estigués en el nord de l’ideari de l’esquerra, faria molt de temps que a l’Hospitalet les xifres de participació serien més altes.

Si tenim en compte aquesta realitat, el PSC local ha governat amb majoria absoluta amb percentatges sobre vots vàlids emesos —és a dir sobre els vots que es comptabilitzen per repartir-se regidors entre les candidatures electorals— entre el 63,7% el 1983 i el 43,2% el 2019. Però, en realitat, haurien aplicat polítiques irreversibles a la ciutat comptat amb el suport electoral d’entre el 24,5% i el 40,8% de la ciutadania que tenia dret a vot. És a dir, les majories absolutes han funcionat a la ciutat amb entre un 60 i un 75% d’electors que no havien donat suport a aquestes majories absolutes. Però és que, a més, ha governat sense complicacions amb un 23,9% de suport real l’any 1979 (coaligat amb el PSUC i CIU), amb un 19,2% l’any 2011, amb un 17,7% al 2015 i ara mateix ho farà amb gairebé un 38% sobre vot vàlid, que en realitat és un 18% sobre cens electoral. És a dir, el PSC governarà aquests propers quatre anys amb 62 de cada 100 persones que van anar a votar que no els van donar suport, i amb 82 persones de cada 100 que tenien dret a votar que es van desentendre o no els van elegir. Amb aquestes 82 persones de cada 100 que no els van donar suport i podrien haver-ho fet, i amb aquestes 62 persones que si que van anar a votar i que no els van votar a ells, dirigiran l’Ajuntament de la ciutat amb 13 dels 27 regidors possibles. De fet, la ciutat estarà representada els propers 4 anys no pel 100% dels que van anar a votar sinó pel 84,6% dels vots vàlids emesos. O sigui, 15 de cada 100 ciutadans de l’Hospitalet que van anar a votar no estaran representats en el seu Ajuntament. En puritat, però, seran 61 ciutadans amb dret a vot de cada 100 que estaven censats, els que no tindran res a veure amb el que es faci o desfaci al seu municipi. Un exemple que explica moltes coses: si tots els regidors representats a l’Ajuntament actual, al govern i a l’oposició, decidissin fer el biopol, construir edificis al Parc de les Planes, al Parc de l’Alhambra, a Can Buxeres i al Parc de Bellvitge, ho podrien fer legalment sense que 61 de cada 100 habitants de la ciutat poguessin al·legar res.

Ja es veu que el problema és molt general. Que afecta a l’Hospitalet, però que és extensible arreu, que el sistema reclama millores i que l’esquerra especialment, que és la que ha sacralitzat des del segle XVIII la democràcia d’arrels occidentals com el millor sistema de funcionament de les societats avançades, haurà de replantejar-se algun dia el tema de la participació com un tema de primera magnitud electoral.

A partir d’aquí, el que tocaria preguntar-se en aquesta realitat territorial, és per què hi ha tradicionalment tan poca participació electoral en les eleccions municipals. I les respostes podrien ser diverses. Unes tenen a veure clarament amb el desarrelament de la ciutadania. En un poble petit la ciutadania coneix els conciutadans. Fins i tot els que elegeix directament per representar-los, els veu sovint al carrer o a les botigues i en general no li cal fer una instància per parlar directament dels seus problemes. Les autoritats són més accessibles i els electors s’hi senten vinculats al seu municipi: hi pertanyen, malgrat es passin potser més hores fora del municipi que a casa. En una ciutat de les dimensions hospitalenques, aquesta realitat és més complexa. La immensa majoria dels ciutadans viuen a l’Hospitalet per accident: la primera condició és la proximitat a Barcelona, la pertinença a l’Àrea Metropolitana i, en el cas de la forta immigració que han patit darrerament molts barris, tenir un espai per dormir cada dia. Pot ser que el sentiment de pertinença hagi crescut a la ciutat. Segurament no tant com diu la propaganda oficial, però és evident que molts dels habitants de la ciutat provenen de les generacions anteriors que l’han vist créixer i han vist lentament com les administracions municipals successives l’anaven precaritzant, convertint els barris en ruscs i menjant-se irreversiblement l’espai urbà. Se senten hospitalencs, però amb ganes de marxar tan aviat puguin a viure en altres llocs on la qualitat de vida s’ajusti més als paràmetres de les societats avançades que saben combinar infraestructures, equipaments i serveis i zones residencials i industrials, sense conflictivitzar el territori ni vendre’l a les grans promotores immobiliàries, com s’ha fet a la ciutat des de 1939 sense gairebé interrupció.

Altres raons que expliquen la deserció ciutadana en el procés electoral té molt a veure amb les mateixes condicions socials de la ciutadania. Gent empobrida, amb sous baixos i rendes de lloguer desproporcionades, sense més horitzó que el treball de baixa qualificació, allunyats de la cultura, tant en l’exercici de les activitats que socialitzen com del consum, amb problemes d’escolarització i de serveis, amb desatenció social, amb una sanitat que els posa terminis inadmissibles, amb una justícia que els hi és aliena del tot i que no els compensa. Amb una tendència inevitable al rebuig de les promeses que mai es compleixen, que consideren la classe política un sector ple d’oportunistes i de trepes que viuen sense haver-s’ho guanyat dels impostos de tothom, que ratllen la confiscació per les economies més fràgils. Gent molt propera al que en altres èpoques s’anomenava lumpenproletariat i que avui és una estructura social que si es caracteritza per alguna cosa és pel seu individualisme, la seva passivitat social i l’alienació fanàtica. Carn de canó pels que venen fum de tots colors, avui molt enfocats al verd claret.

I finalment no es poden deixar de banda altres realitats més homologables: la dels que no se senten representats per les candidatures que es presenten. Una part en molts casos de gent amb molt bona fe, desenganyada i sense il·lusions polítiques i també, en altres casos col·lectius amb una certa passivitat existencial producte d’allò tan senzill que ha resultat fins ara reclamar tots els drets del món i oblidar-se paral·lelament de tots els deures. L’abstencionisme té moltes cares i el vot marginal també. I provoca moltes sorpreses, fonamentalment perquè falta reflexió i acció pedagògica sobre aquestes realitats que sempre hi són i que s’expressen en el silenci.

La participació, per tant, és una rèmora democràtica sobre la qual resulta imprescindible actuar si volem que la democràcia no se’ns esvaeixi com l’aigua entre les mans. Hi ha una part de la ciutadania que resulta pràcticament irreversible, irrecuperable per la participació i l’activitat social. Probablement sigui només una minoria. Hi ha tota una altra part sobre la qual és possible incidir: la que vol participar si li ofereixen espais, si veu que la seva contribució és útil i si veu que els partits es renoven no només en les formes, que també: especialment en la manera de treballar internament, en les propostes i en el compliment de les promeses. Els canvis en les formes i el fons en els partits, especialment en les direccions i les cúpules, té una traducció directa en el discurs: vol dir, en llenguatge entenedor, generar il·lusió i fer-la arribar arreu. Si no hi ha participació, especialment en ciutats sociològicament com la nostra, és perquè no s’ha generat il·lusió i perquè si s’ha generat no s’ha estès suficientment: no ha arribat a l’ànima de la gent.

No pot fer-ho un partit acostumat a guanyar des de fa més de quatre dècades sense més esforç que mantenir la menjadora i engreixar la maquinària clientelar. Només ho poden fer la resta.

I en breu, una mica més. Les candidatures i les campanyes…

maig de 2023