Una de les primeres coses importants a l’hora de fer política, especialment en l’àmbit municipal, és fer una anàlisi històrica del comportament electoral de la ciutadania. A l’Hospitalet, una bona part dels partits i de les candidatures s’han acostumat a presentar-se per rutina, a veure què passa, alimentats per la sensació que tenen totes les solucions o simplement que, pel fet de ser ells, són molt coneguts i reconeguts i que obtindran un suport important de la ciutadania. Els partits i les candidatures amb més solvència van a les eleccions una mica més segurs, després d’analitzar els pros i els contres, i els que tenen experiència van amb la garantia que obtindran representació, que potser disputaran la majoria, que directament guanyaran, o que no tenen més remei que presentar-se malgrat la seguretat de ser testimonials perquè el seu partit no es pot permetre el luxe d’estar absent de la contesa electoral a la segona ciutat de Catalunya (pel seu pes demogràfic). A  l’Hospitalet, el corrent ideològic múltiple a l’esquerra del PSC i el PSC, el PP o les candidatures consolidades de la dreta catalana, l’esquerra, l’independentisme i els diversos centres que sempre han existit, no tenen més remei que presentar candidatura a la ciutat, sabent en molts casos que seran testimonials, com a molt, minoritaris, i només en el cas del PSC convençut que guanyarà, per molt o per poc, però sense competència directa.

Les xifres al respecte són prou evidents. En les dotze convocatòries municipals que hi ha hagut de 1979 fins ara, mai s’han presentat a l’Hospitalet menys de 8 candidatures diferents: 8 al 1979 i al 2003; 9 al 1983, 1987 i 1999; 10 al 1991 i al 2015; 11 al 2007; 14 al 2011, 16 al 2019 i 17 al 2023. Però el més interessant de la qüestió és que, amb l’excepció del 2015 on es van presentar 10 candidatures i van sortir elegits regidors de 8 d’aquestes 10, en tota la resta, la majoria de candidatures amb regidors han fluctuat entre 4 i 5. Regidors de només 4 candidatures als anys 1979, 1983, 1991, 1995 i 2007. I regidors de 5 candidatures diferents els anys 1987, 1999, 2003, 2011 i 2019. És a dir, les xifres ens indiquen que només a 5 de les 12 convocatòries va haver més candidatures amb regidors que sense regidors, mentre que a les altres 7 va haver més partits sense representació que amb representació municipal entre tots els que es presentaven. O sigui, al 2015, dos candidatures es van quedar sense representació; al 1995 i al 2003, 3; al 1979 i al 1999, 4; al 1983, 5; al 1991, 6; al 2007, 7; al 2011, 9, al 2019, 11 i en aquest 2023, 12.

Totes aquestes candidatures van rebre vots. Tots aquests vots es van llençar directament a la paperera, van servir exactament igual que els que es van quedar a casa i que els que es van entregar en blanc o es van considerar nuls. A efectes de participació són importants. Molt importants, corresponen a gent amb ganes de dir la seva. A efectes de rendibilitat política són vots inútils, testimonials, que obligarien a pensar en les estratègies electorals d’aquells que volen participar, tenir veu i influència però que porten els vots d’aquells que els hi donen suport a la invalidesa més absoluta. El debat entre pràctica política i testimoni polític és molt interessant: no l’hauríem de menysprear. Estic segur que resulta molt interessant sociològicament parlant. Expressa dubtes, malestars, crítica constructiva moltes vegades. Des de la perspectiva del caràcter executiu del mandat electoral convindreu amb mi que aquest és un vot important en tant que participatiu, però desaprofitat per tot alló que resulta decisiu en una contesa electoral: poder governar.

En una realitat com l’hospitalenca on hem parlat de l’adjudicació sistemàtica del vot a una formació que no té cap preocupació de renovació interior perquè no li cal interrogar-se sobre quines coses fa malament, la invalidació pràctica d’aquests vots testimonials resulta una mena de sacrilegi democràtic de gran volada. I ha anat a més en les dues darreres convocatòries, justament quan hagués estat més necessària la concentració de vot.

Perquè aquest és justament el problema. Des de l’any 1979, a l’Hospitalet hi ha hagut tradicionalment més candidatures a l’esquerra del PSC que no pas a la dreta. Concretament, sense afinar del tot perquè això de l’esquerra a l’esquerra dels socialistes toca sempre un terreny més aviat relliscós, podem parlar de 2 diferents al 1995; 3 al 1987, 2003, 2007 i 2015; 4, al 1979, 1983, 1991 i 1999; 5, al 2019 i 2023 i 6, al 2011. De totes aquestes esquerres s’han elegit regidors de la cultura comunista i postcomunista en totes les eleccions i totes exclusivament en l’òrbita del PSUC/IC-EUiA i Comuns-Podem. Tret, això sí, de l’any 2015 on, amb l’onada Podemos van entrar a l’Ajuntament 2 regidors de Guanyem que, de seguida van pactar amb el PSC, i un de la CUP més els clàssics d’IC-EUiA en totes les múltiples variants. Fora d’aquest mandat 2015-2019, només hi ha hagut regidors comunistes i postcomunistes o d’aquesta cultura política però sempre, amb excepció feta de les primeres eleccions de 1979, amb una xifra d’entre 2 i 4 regidors de 27 possibles.

En un municipi com l’Hospitalet, ciutat dormitori, de barris poligonals, amb una població de baixa renda, amb forta immigració, amb una tradició de cultura externa que ha calgut integrar, amb barris densificats fins l’extrem… ningú diria que les dretes haurien de tenir cap protagonisme polític i, amb molta dificultat, els partits catalanistes, nacionalistes i independentistes. Molt menys, partits com el PP que poden aspirar a tenir regidors locals perquè representen una part de la ciutadania amb recursos i conservadora. No obstant això, ni els municipis desequilibrats com l’Hospitalet, ni les societats de baixa renda amb majoria de població sense feines qualificades, són el que havien sigut. Fa dècades que el cinturó roig de Barcelona va deixar de ser roig per convertir-se en rosa, després taronja i podria acabar fàcilment sent blau-verd a poc que ens descuidem… Li costarà molt ser groc o groguet o com volguem ubicar tonalment els partits de l’òrbita independentista. Però ni en sociologia ni molt menys en política hi ha res impossible.

De fet a l’Hospitalet, els caps de l’oposició (o els segons partits, perquè hi ha hagut molts governs de coalició donant suport al partit majoritari) han estat: en cinc ocasions el PP (1995, 1999, 2003, 2007 i 2011); en dues ocasions el PSUC (1979 i 1983); CiU (1987 i 1991) i ERC (2017 i 2023) i en una ocasió Ciutadans (2015). Mai, en cap cas, l’oposició ha fet ni pessigolles al govern local. Per dues raons: per les majories absolutes del PSC i, quan han faltat les majories, pels pactes establerts, alguns produïts intel·ligentment quan no els calia, i altres producte de l’atractiu de la menjadora socialista. Mai, fins ara, el PSC ha governat en minoria un mandat sencer. En aquest mandat, els socialistes es juguen per primer cop haver de gestionar una mica de debilitat.

És evident que el volum de candidatures municipals present en cada convocatòria està molt lligat a la conjuntura política del moment. També els resultats, probablement, però és possible que en menor mesura. Només el PSC s’ha presentat amb les mateixes sigles a les 12 convocatòries. Això explica solvència política, organització territorial i eficàcia militant. El PP no es va presentar a l’Hospitalet al 1979 perquè, com a tal, es fundaria 10 anys després, tot i que al 1983 ja tenia estructura territorial fins i tot a l’Hospitalet com Alianza Popular i, ja aquell any, va aconseguir dos regidors. CiU va aguantar amb les sigles fins el 2019. Mai va tenir més de 5 regidors, però va baixar per sota del 5% al 2019 i va desaparèixer del Consistori. ERC va tenir candidatura pròpia en totes les convocatòries excepte la de 1987 però no va aconseguir regidors fins el 2015; dos, que van pujar a 5 el 2019, i que ara han baixat a 4. Ciutadans va entrar amb força també el 2015 amb 4 regidors (més que cap altra), els va repetir el 2019 i ara els ha perdut tots. I l’extrema dreta, abans Plataforma per Catalunya i ara VOX, han estat representats a l’Ajuntament només en dues ocasions: una, PxC amb 2 regidors el 2011 i ara VOX amb tres regidories. Aleshores PxC va aconseguir una mica més de 6.000 vots i el 7,3% dels vots vàlids. Ara VOX n’ha aconseguit gairebé 8.500 amb un 10,3%.

Ningú, ni de l’extrema esquerra, del centre, de la dreta, de l’extrema dreta, ni del sector nacionalista/independentista, ha fet ombra mai al PSC en 44 anys, però tampoc ningú s’ha preparat organitzativament per canviar la dinàmica. És probable que no sigui senzill i és possible que no sigui factible, però s’ha convertit en una exigència democràtica perquè el PSC amb els èxits electorals no troba cap necessitat de modificar ni conductes, ni polítiques, ni formalismes. En té prou amb el suport, minvant però encara suficient, d’una ciutadania que li ha anat devent favors any rere any i, especialment, que no troba arguments sòlids, entusiasmadors i funcionals per millorar la pròpia realitat en altres candidatures. És veritat que li pesa la ciutat cada dia que passa, que troba cada vegada més precaris els serveis públics, que comença a percebre la necessitat de més espai i zones verdes, que veu com comprar un pis a la ciutat vol dir hipotecar-se per 30 anys i tirar dels estalvis dels progenitors, amb la consciència plena que mai recuperarà els diners que tan li costa guanyar ara, perquè si alguna vegada vol vendre, ningú li comprarà un habitatge en una ciutat inhabitable…

Però no es veuen a prop les alternatives. Les municipals s’han convertit, més fins i tot que les municipals i les autonòmiques, que a voltes es converteixen en plebiscits entre uns i altres, en una rutina on ja se sap d’avançat qui serà el guanyador i on l’oposició estarà fragmentada com sempre, polaritzada ideològicament i absolutament erma a l’hora de modificar les polítiques que aplica sense complexos ni miraments des de fa més de 4 dècades.

Així que, fet el diagnòstic, permeteu-me que —agosaradament— apunti unes quantes reflexions de futur. I us deixo descansar…

Maig 2023