El passat dimarts 14 de novembre va fer-se al Centre Cultural Santa Eulàlia, una emocionant trobada d’hospitalencs de tots els barris de la ciutat i de fora, per celebrar una efemèride ben curiosa i poc comú: l’homenatge a un ciutadà per commemorar els seus 60 anys de lluita, ara que fa ben poc n’ha celebrat els 75. Ens estem referint a Joan Font, membre entre moltes altres entitats de la Junta Directiva del Foment de la Informació Crítica que s’encarrega d’editar l’Estaca.
La dimensió del personatge ho posa de manifest l’èxit de la convocatòria. Amb una sala plena de gom a gom (probablement més d’un centenar llarg de persones) es va anar desgranant la intensa vida d’un hospitalenc de pro que, des dels 15 anys i fins ara mateix, ha format part d’un nombre significatiu de moviments polítics, socials i culturals que s’han desenvolupat a la ciutat. Molts dels presents, antics militants antifranquistes del trotskisme militant d’aleshores, no es van voler perdre l’oportunitat. Entre els molts assistents vam poder veure, per exemple, l’escriptor i antic veí de Pubilla Casas, Pepe Gutiérrez, o l’empresari Jaume Roures.
La convocatòria va ser un éxit
El Joan Font va ser membre actiu del FOC (Front Obrer de Catalunya), després del grup Comunismo i amb posterioritat de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), on va arribar a dirigent de primera línia, va ser detingut i empresonat durant el franquisme i posteriorment va formar part d’un munt d’organitzacions socials i culturals de l’Hospitalet fins avui mateix. Per recordar tots aquests episodis van estar presents testimonis personals que van acompanyar el Joan en aquesta trajectòria, des dels anys joves de l’antifranquisme fins el moment actual, on es manté actiu en els moviments veïnals, polítics (va formar part de la darrere candidatura d’Alternativa d’Esquerres a l’Ajuntament), de reivindicació urbana i patrimonial, i amb entitats culturals o de coordinació de l’activisme social com l’Espai de Ciutadania.
Al final de l’acte, després de les paraules de la seva companya, el Joan va adreçar unes paraules d’agraïment per l’acte, i va renovar el seu compromís ferm amb la ciutadania.
Andaba yo comiéndome una flauta en el Porto Rico, cuando un viejo periodista al que no veía desde el siglo XX me invitó a pasearme por el salón de plenos municipal que, justamente hoy, celebraba sesión. El muy truhan estuvo cinco minutos pegado a mí, y me dejó solo con el ruego de que escribiera un artículo para un sitio que no lee nadie con excepción hecha de cuatro nostálgicos que hacen de la papiroflexia el norte de sus días. Cuando entré en la sala, todo el mundo estaba de pie, en silencio y cabizbajo, y luego supe que se había guardado un minuto de silencio por el ejército de mujeres víctimas de la depravación de los supremacistas con pito, que mantienen el privilegio de conservarlo tras sus crímenes abyectos que parecen no tener fin. Y dio comienzo la salmodia. Los plenos municipales, a los que yo acudía cuando todavía presidía la sala un busto de la culona y se juraba sobre la Biblia, suelen ser el teatrillo angular de lo que se cuece en los interiores de la Casa de los que mandan.
En aquella época, las plumillas tomaban nota y al término de la sesión el alcalde de turno convocaba una rueda de prensa para que los que tenían que informar se enteraran del fondo de las cuestiones, que todo el mundo sabía excepto ellos. Me temo que hoy pasa exactamente lo mismo. O sabes de qué va la cosa o te aburres soberanamente. Entonces los plenos se hacían de tarde y noche. Estábamos en plena dictadura, pero a alguien se le ocurrió que el teatro había que representarlo con público y el público por la mañana trabaja. Ahora es igual. Quiero decir, ahora el pleno se hace cuando le conviene al mandador, porque en realidad da lo mismo si acude la ciudadanía. Se hace por la mañana en general, parece que algún día por la tarde, siempre que la senadora no tenga Senado, y siempre hay el mismo público: una señora que aplaude a rabiar todo lo que dice un tal González de Vox, algún sindicalista de despacho amigo del aparato, y gente como yo que se deja enredar mientras se hace la digestión de la flauta y el carajillo.
De todo lo que se ha hablado, durante las tres horas que he resistido porque cuando me he ido quedaban un montón de mociones de los partidos, me han llamado notablemente la atención cuatro cosas.
La primera, que pese a que el gobierno tiene 13 votos —naturalmente el de calidad en caso de empate— y la oposición 14, en la sesión de hoy faltaba una concejala de los Comunes. Debió ser justificadísima la ausencia porque algunas mociones se perdieron por el empate y el voto contrario de la senadora, que tiene mucha calidad. Teniendo en cuenta lo ajustadito de la asamblea, no sé si la oposición se ha planteado que, excepto casos extraordinarios de justificada ausencia y con conocimiento previo, cuando un opositor falla, no hace falta presentar mociones si el gobierno está en contra. A no ser que este juego de las mociones sea eso: un jueguecito de entretenimiento al que está condenada media Corporación. Bueno, un poquito más de media, porque debemos recordar que la segunda ciudad de Cataluña se gobierna con 13 concejales de 27.
Dejadme un inciso. En las últimas elecciones podían votar en l’Hospitalet 176.000 personas de un censo de más de 265.000; pero en realidad solo votaron 83.700, más o menos. La senadora sacó unos 31.700 y se llevó 13 concejales. Los otros cuatro partidos en la oposición sacaron unos 40.000 en conjunto y 14 concejales. O sea, con algo menos de 32.000 votos de hospitalenses, de un total de 265.000 habitantes, se gobierna hoy esta ciudad sin un pestañeo (como ha ocurrido en los últimos 42), con solo que un concejal no asista al pleno. Que es lo que ha pasado hoy.
La segunda cuestión curiosa. A los portavoces de los partidos, de todos, incluidos los del gobierno, en cada defensa de los puntos del Orden del Día se les suele acabar el tiempo tasado y por lo que dijeron, se quedan en silencio y no se graba lo que dicen. Es una aberración, naturalmente, a la que todos parecen acostumbrados, resignados y obedientes. Debe ser cosa del Reglamento de plenos, hecho probablemente para no escuchar latazos y terminar pronto la función. Como que se trata de una función en la que ya se sabe cómo terminan las cosas, cuanto menos prolija mejor. Mi experiencia me dice que los plenos municipales son como el Parlamento, el lugar público donde se contrastan los pareceres, se reflexiona, se parlamenta… y se vota después de eso, de defender las posturas, de intentar convencer de las propuestas. Eso pasaba en aquellos plenos de los últimos años de la Dictadura, donde los concejales se peleaban, a veces a gritos, y solo se les cerraba la boca cuando el ruido no permitía el entendimiento. Ahora se acaba el tiempo antes de que cada uno exprese su opinión y no hay aquel perímetro de cortesía que hasta la presidenta del Congreso utiliza con amplitud. La senadora dice que se acabó y se acabó. Y la oposición, genuflexa y reverente, asume y calla. ¿Quizás no tendrían que replantearse sus señorías (o lo que sean) que los plenos están para debatir con tiempo suficiente y con los únicos límites que impone la prudencia y el sentido común? ¿No tienen sus señorías, cuando están todos, la mayoría suficiente para cambiar los reglamentos y los estereotipos de cuando se gobernaba con 14 o más?
La tercera. Se tenía que aprobar el presupuesto y la plantilla de personal, pero ha quedado sobre la mesa. Quedó sobre la mesa en el pleno pasado, según me han dicho, el punto donde se precisaba algo así como el calendario de sesiones. En el caso del presupuesto han dicho que se estaba negociando y que no hubo tiempo de cerrar el acuerdo con la oposición. En el pleno pasado se retiró porque no se había negociado. A ver, ¿se ha negociado ya el calendario? Porque esto nos interesa mucho a los hospitalenses, no vaya a ser que la alcaldesa se pierda imprescindibles sesiones del Senado donde los socialistas resultan imprescindibles, como se sabe, porque el PP tiene mayoría absoluta.
Y la cuarta. Entre las pocas cosas que se han debatido mientras yo estaba presente me ha quedado claro que hay un enorme problema con las devoluciones de subvenciones por ayudas de ocupación juvenil que no se resuelven. Da para muchísimo saber dónde está el problema porque, no recuerdo bien la cifra, pero podríamos haber perdido más de medio millón de euros para formación ocupacional, una cosa que ya se ve que no necesitamos demasiado… Y también que hay un enorme problema con la cuestión escolar, las ratios, las infraestructuras, los espacios, y que hay una propuesta de ILP que ha presentado una sindicalista de CCOO, que ha sido rechazada, creo recordar… Y con la seguridad en el edificio del carrer Migdia donde está la policía local y sus cosas… Por último, algo parecido con el área de deportes de la Feixa Llarga y todo aquello que está en el culo del municipio, pegado a un río al que desprecian nuestras autoridades porque son mucho más de piscina y campo de golf. Un lugar dejado, inhóspito y sin control ni vigilancia, que era campo antes y que se asfaltó en su momento para que el Cirque de Soleil tenga donde poner sus cachivaches cerquita de la ciudad. Porque a ellos les falta un sitio y a nosotros nos sobra espacio libre, como también es evidente.
No sé si volver a ir a un pleno. No sé si ellos se lo pasan bien, pero a mí me hacen sufrir…
L’Hospitalet compta amb més de 200 formes de menjar.
“La nostra vida condiciona la nostra alimentació”, va manifestar Toni Massanés, director de la Fundació Alícia (laboratori de l’alimentació responsable als àmbits de la salut, la innovació i el territori) a la darrera taula organitzada per Forment de la Informació Critica de l’Hospitalet (FIC) amb el titol: “Mengem com vivim i vivim a la inòpia”
A l’acte, que s’ha celebrat a l’Auditori Tecla Sala de l’Hospitalet, també hi va intervenir Jesús Contreras, catedràtic emèrit d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona i va tancar el VI Cicle de Factoria d’Idees de FIC.
“L’Hospitalet compta amb més de 200 llengües, amb tantes cultures i formes de menjar”, va dir Juan Carlos Valero, president de FIC que es va encarregar de la presentació de l’acte. I va afegir: “Tot això és resultat del perfil demogràfic d’aquesta ciutat que compta amb 264.923 habitants del quals 125.498 han nascut a Catalunya i 139.425 no; és a dir, superen les persones que van néixer fora a les catalanes d’origen, en concret, 57.739 a la resta de l’Estat i 81.686 han nascut a l’estranger, el que representa que un terç dels hospitalencs són de fora d’Espanya”.
“L’Hospitalet és una gegantina mixtura de plats del món. Aquí es cuina diàriament Cous Cous, curris de carn, o llenties amb pa o arròs, Kashimiri Aloo Dum, nihari, bun kabab, ají, xiulet, humintes, anticutxú, saltenyes, baleada, atol chuco, bandera, causa llima, llom saltat , ceviches, fregida, enxilades, tacs, xiaolongbao, chow mein, safata paisa, garrí, ajiaco, sancocho, sarmale, ciorba de burta i arepas, pavelló crioll i la cachapa”, va assenyalar Juan Carlos Valero.
A les cases llencem a les escombraries a l’any 131 quilos de menjar
Toni Massanés va destacar en la seva intervenció que “actualment estem tirant a les escombraries 131 de quilos a l’any de menjar i els domicilis familiars encapçalen el rànquing d’aquest desaprofitament alimentari”. “Aquest estil de vida és insostenible; gastem el doble del que som capaços de produir”, va sentenciar.
Per donar suport a aquesta afirmació, recentment, un informe de la FAO (organització para l’agricultura i l’alimentació) assegura que “cada segon es llença al món més de 79 tones de menjar, és a dir, més de 2.500 milions de tones a l’any. Només a Espanya gairebé 8 milions de tones d’aliments anuals acaben a les escombraries”.
El director de la Fundació Alícia va donar alguns apunts i va advertir que, la societat i sobretot els polítics, encara no li donen prou importància: “estem patint una de les sequeres més greus de tots els moments i ens estem quedant sense agricultors”. I va destacar una frase de Josep Pla: “La cuina d´un país és el seu paisatge dins de la cassola”.
A la seva intervenció, Jordi Massanés va subratllar que a l’era del Neolític es va iniciar a cuinar aliments i és la gran diferència amb el Paleolític. “La cuina va revolucionar l’agricultura, però va ser un fet que mai no se li va donar importància perquè ho feien les dones”. Ni tampoc a la societat actual i destacava el director de la Fundació Alícia que abans mentre es feien altres coses, es cuinava i sempre hi havia alguna cosa per menjar. “En l’actualitat, cada cop gastem menys en alimentació”, va remarcar.
Dediquem poques hores a la cuina
Jesús Contreras, en la seva intervenció també, va realçar aquest fet i ho va apuntalar amb una dada: “dediquem tres hores a la setmana a la cuina. Els nets van a casa de les àvies a dinar”. I va recordar que les dones, quan van empoderar-se sortint de casa per treballar, van sentenciar: “No tornarem a la cuina”, un lloc que no computa al Producte Interior Brut (PIB), la riquesa d’un país.
Dels anys 60 en què es patia gana, s’ha passat actualment a l’obesitat, un dels problemes de la nostra salut. També va indicar que la tecnologia alimentària fa el que vol i “decideix què mengem i què no mengem”. Massanés, al contrari, considera que la tecnologia i la indústria alimentària és molt eficient i ha aconseguit produir menjar de qualitat. A la meitat del segle passat es va produir la revolució verda i amb ella la revolució de la indústria de l’alimentació.
El catedràtic de la Universitat de Barcelona va fer una anàlisi de la distribució alimentària d’un dia en una família a principis del segle XX des de la ingesta en aixecar-se, dinar, beguda entre hores, dinar, el berenar i sopar.
Els canvis socials també han influir en l’alimentació
Contreras va afirmar que en l’alimentació també hi han influït els canvis socials, econòmics, demogràfics i ideològics que es van produir al segle passat com els processos migratoris, creixement de la població urbana, nous calendaris laborals, augment relatiu del nivell de vida, allargament del període de treball de les dones, generalització de l’escolarització i l’increment de la mitjana de vida dels 60 als 83,4 actualment.
I va afegir el catedràtic: “Alhora s’han produït canvis importants en el terreny de l’alimentació i de la cuina com ha estat la industrialització alimentària, la transformació i la tecnificació radical de l’espai culinari que alhora ha permès guanyar temps i disminuir una forma de fatiga”.
“Abans la jornada laboral estava subordinada als rituals de l’alimentació col·lectiva. A poc a poc, l’alimentació ha quedat subordinada als ritmes de les jornades laborals”, va exposar Jesús Contreras.
Dels anys de gana al malbaratament
Jesús Contreras explicava: “S’ha passat dels anys de la gana al malbaratament”; de les “llenties, si no les vols les deixes….” al “si no t’agrada, digues-m’ho i et dono una altra cosa”; de la “cuina econòmica” a la cuina de gas i a la vitroceràmica; del pa “moreno” al pa “integral”; del “bicho que corre, nada o vuela a la cazuela” al veganisme…; del “a les 9 a casa i si no al llit sense sopar que aixó no és una fonda a sopar cadascú a una hora…”; dels colmados, ultramarins i colonials… al supermercat; del “que no mata engreixa” al “què podem menjar sense por?”.
El catedràtic va destacar la importància dels canvis estils de vida i la restricció dels horaris. Un exemple de tot això són les reflexions sobre les situacions en que es trobem avui en dia: “a casa, tenim tantes activitats (anglès, esport, música, etc…) que sempre mengem amb presses”; “es menja poc a casa i cadascú a la seva hora i, així, és difícil seguir unes normes”; “quan arribo a casa i no tinc temps em resulta més còmode agafar una mica de la nevera que posar-me a cuinar”; “a les 3 he de sortir de casa tant si han menjat com si no” ;”quan els nens estan sols, mengen el que enxampen”.
Contreras va mostrar la dieta perfecta per salvar el planeta i la salut dels humans elaborada per la Comissió EAT, plataforma científica global per a la transformació del sistema alimentari EAT
Finalment, Contreras va fer algunes reflexions: L’alimentació continua i continuarà reflectint la societat. Només que aquesta és més complexa, dinàmica i diversa. Una dinàmica on, aparentment almenys, tot tendeix a barrejar-se i combinar-se de múltiples maneres segons els individus i/o segons els contextos.
Fem al voltant de 2.000 preses alimentàries al llarg de l’any que no responen totes a una mateixa/unica lògica alimentària, sigui nutricional, gastronòmica, econòmica o identitaria (sigui la identitat de caràcter ètnic, religiós, de classe, d’activitat o del que sigui.
Continuem sent el que mengem. Avui, però, som molts i diferents persones al mateix temps. És una identitat plural, encara en construcció, o en construcció permanent i que encara no hem sabut caracteritzar ni comprendre en tota la seva extensió i complexitat.
En el momento en que redacto estas notas, domingo por la tarde después del café (hace falta ser borrico para perder el tiempo de esta manera), todavía no se sabe casi nada de los ministrables del icónico Pedro Sánchez Pérez-C, excepto que en el PSC peligran Miquel y Raquel (no porque peligren sino porque les van a proporcionar otros lugares más bonitos y divertidos) y en su lugar, suenan tres señoras por lo menos (dos Nurias y una Eva). Aseguraron, los que están cercanos al presidente, que no se sabe casi nada del más que inmediato futuro de su Ejecutivo, excepto tres cosas: que repetirá la Calviño (porque así lo dio por sabido en el último Consejo de Ministros del martes pasado), que el gobierno tendrá menos sillones, y que quiere constituir un Consejo de Ministros con más relieve político a juzgar de las tensiones que ya se prevén en la legislatura.
Y entonces es cuando algo no me cuadra, porque está claro que, si quiere un gobierno más político, con más altura y capacidad, alguien se ha vuelto loco deslizando el nombre de las dos Nurias. Al menos de una de ellas. La que tenemos más pegada en el tiempo y en el territorio: la ínclita Marín. No porque ella no se vea capaz de sentarse en el Consejo de Ministros, todo lo contrario. Se considera perfectamente habilitada y con todos los méritos. Por algo se sienta a la izquierda del secretario Illa y a la derecha del ministro Iceta, y por algo aplaude como una posesa a todos los que la pueden nombrar alguna cosa. No voy a discutir yo los méritos, teniendo en cuenta que fue ministro Jorge Fernández, Máximo Huerta o Pepito Montilla. Para ser ministro en según qué gobiernos, lo que cuenta es la fidelidad y hacer lo que uno le manden, y no tiene ninguna importancia la capacidad intelectual, dialéctica o de gestión, como es bien sabido.
Los pacientes ciudadanos de l’Hospitalet sabemos, en cambio, que los principales méritos de la alcaldesa consistieron en su momento en decir amén a todo lo que decidía su antecesor, dejarse aconsejar por su equipo de fieles que son pocos pero muy pegaditos, y acomodarse en lo alto de la ola para moverse en la dirección del viento hasta el horizonte, si hace falta. Capacidad de elaboración, reflexión y perspectiva más bien poca; capacidad para explicarse y para argumentar más bien ninguna y capacidad de gestión, solo hay que ver la ciudad. Así que me extrañaría que la llamaran para ser ministra, pero con los “socialistos” cualquier cosa es posible y estas cosas del prestigio y del comer, los mueven por unos vericuetos extrañísimos que para los mortales que todavía sienten respeto por la política resultan indescifrables.
Lo que está claro es que doña Marín querría hacer carrera política. Y en su casa quieren que haga carrera política porque han descubierto que cuando uno se mete en el tobogán solo hay que saber deslizarse y sonreír. ¿No fue ministro el alcalde que le dejó el puesto? Pues si él llegó… ¿a santo de qué no puede llegar ella? O será que ella no ha sabido quitarse la sombra de encima e incluso hacer ver que ya no le conoce…
Que suene para ministrable no debería tener lógica si se tiene en cuenta que Marín hubiera estado en la presidencia de la Diputación hasta que se jubilara y en cambio le dieron puerta, la pusieron de senadora y la metieron en el Federal del PSOE porque a los que saben cosas, mejor mantenerlos en el pesebre que demostrar que se les ningunea. Y seguirá de senadora y de alcaldesa hasta que le den un cargo más alto o hasta que se jubile por edad. Ir al Senado no le ha creado ninguna mala conciencia, todo lo contrario, pese a que substituyó a la alcaldesa de Balaguer que consideraba que no podía compatibilizar ser alcaldesa de un municipio de 17.500 habitantes (como para compararlo con Hospi) y ser, a la vez, senadora. Ella sí que puede hacer compatibles ambos cargos porque esta ciudad nuestra funciona como un tiro y no necesita riendas.
Y como que va a estar en Madrid cada vez que haya sesión de la Cámara Alta o cada vez que haya Comité Federal (y como que alguien le debió decir que para ministra vale cualquiera), dicen que se ha comprado un piso en la capital, en un buen sitio y a precio de mercado, porque en l’Hospitalet cada vez se va a poder vivir menos y aquello siempre es una inversión. Teniendo en cuenta que eso le va a crear problemas de horarios con su cargo de alcaldesa, lleva tiempo intentando cuadrar los días de plenario en la ciudad para poder asistir. En el último pleno, de improviso y sin explicarse, decidió sacar del Orden del Día el punto que hacía referencia a ese cambio en los días y horarios del pleno, cosa que la oposición criticó en la sesión y en una posterior nota de prensa conjunta, por dos razones: porque ni se dignó negociarlo con la oposición pese a que ya no tiene mayoría absoluta, y porque no se entiende, como no sea por pura ambición personal, que no haya renunciado al Senado con lo que tiene en la ciudad.
Ahora imaginaros si la nombran ministra. Un escandalazo. Pero no por la ciudad, que está acostumbrada a funcionar por inercia y a base de sustos urbanísticos, sino para que pueda amortizar rapidito la inversión del piso madrileño. Si es ministra, solo vendrá a Hospi para vender el piso de Collblanc y olvidarse de una ciudad invivible. Y desde luego, ya desde el primer día, no va a necesitar hotel.
L´obra identifica i ofereix opinions dels protagonistes del poder institucional, judicial, policial, partits polítics, sanitat, educació, món mediàtic, econòmic, religiós, laboral, associatiu, cultural i esportiu de la comarca del Baix Llobregat i l´Hospitalet
Els lectors de lestaca.com ja poden accedir de forma gratuïta al vademècum Qui és Qui al Baix 2023-2027 per conèixer d’una ullada qualsevol aspecte de la vida i els serveis del territori metropolità al sud de Barcelona: la comarca del Baix Llobregat i l ‘Hospitalet. L’obra de la capçalera Next Llobregat es pot consultar en línia a través del web www.quiesquialbaix.com, o descarregar-ne el PDF de l’edició impresa, que té gairebé 500 pàgines.
Després de la renovació a les administracions locals de primer nivell (ajuntaments) i de segon nivell (Diputació de Barcelona, Àrea Metropolitana de Barcelona i Consell Comarcal del Baix Llobregat), l’agència de continguts periodístics BCN Content Factory edita cada quatre anys una obra que, a més dels 540 càrrecs electes que integren aquestes institucions, identifica i ofereix opinions dels protagonistes del poder judicial, policial, partits polítics, sanitat, educació, món mediàtic, econòmic, religiós, laboral, associatiu, cultural i esportiu del Baix Llobregat i l ‘Hospitalet, una comarca on viuen 1,1 milions de catalans, més població que a tota la comunitat autònoma extremenya.
L’enciclopèdia multiplataforma és una obra col·lectiva dels especialistes i periodistes sèniors i júniors Patti Elias, Jesús A. Vila, Esther Hachuel, Carles Fanlo, Ana Basanta, Lorena Martín, Glòria Escrig Ortiz i Joan Carles Valero. Els seus autors ofereixen una panoràmica de 360 graus amb explicacions sobre qui són les persones i les entitats que més influeixen en la seva vida quotidiana. A més de posar cara als qui lideren tots els sectors de l’activitat, tant institucional com associatiu, empresarial i d’organismes que treballen en els diferents àmbits del territori Llobregat, també recullen les seves idees sobre el present i el futur a l’horitzó del 2027, quatre anys que seran determinants.
En paraules del periodista i editor Joan Carles Valero, “es tracta d´una obra comarcal de periodisme de dades i servei consolidada en anteriors edicions com una eina de consulta útil que contribueix a formar una ciutadania més crítica i conscient dels seus drets i deures en un entorn cada vegada més complex i veloç”. El promotor afegeix “haver emprès aquesta aposta multiplataforma més enllà de limitar-se a editar un llibre, garanteix una audiència més gran i el compliment rigorós de l’esperit de servei públic que és el nord i guia del periodisme”. No en va, el lema de BCN Content Factory és: Enjoynalism!
Des del web quiesquialbaix.com es poden consultar tots els capítols i informacions, així com els reportatges i opinions del llibre de forma gratuïta. Els lectors també es poden descarregar gratuïtament el mateix contingut del llibre i de la web en format PDF, maquetat i il·lustrat a tot color. Podeu fer-ho des de la mateixa web quiesquialbaix.com, o des d’aquest enllaç: https://drive.google.com/file/d/14zgIS_QJx1YCXpQae3WbGfd7Z9k70ORg/view?usp=sharing. Qui vulgui obtenir el llibre imprès i enquadernat, pot escriure a coordinacion@bcncontentfactory.com i us el faran arribar previ pagament de 20€ més 5€ d’enviament.
Tant Joan Carlos Valero com Jesús A. Vila i Lluís Berbel (membres de FIC) van fer una sinopsi del llibre i també la trajectòria de Ràdio L’Hospitalet des del seu naixement fins al tancament a la llibreria Llavors de Collblanc. A l’acte es va reivindicar la necessitat que torni a funcionar un mitjà tan important per a la ciutadania. I es va denunciar que, existint una moció aprovada pel ple municipal des del 2015 per a la seva reapertura, l’actual govern municipal, encapçalat per Núria Marin, hagi fet cas omís. “L’emissora que l’Ajuntament va obrir fa 40 anys i va tancar fa una dècada, com si fos la seva”, diu la portada del llibre. Un dels programes més destacats va ser “Sábanas con Chinchetas” del qual es parla al llibre. A l’acte, se’n va fer una menció amb un convidat, Jordi Ortet, realitzador i editor d’un treball sobre l’exitòs espai i va parlar sobre el programa com a oient i participi del mateix
La celebració de debats electorals com a base de la democràcia i el ODS 18 Joan Carlos Valero, president de FIC, va iniciar l’acte i va destacar que el llibre es va presentar el 3 de maig, el dia Mundial de la Llibertat de la Premsa. Aquest any ho vam fer al Col·legi de Periodistes sota un lema molt contundent: “La veritat importa i la democràcia no és un “reality show”. Valero va destacar a la Casa dels Periodistes de Catalunya: “és un mal símptoma el fet que la resta d’ajuntaments catalans hagi mantingut les seves emissores com a servei públic mentre la segona ciutat de Catalunya i setena d’Espanya la manté tancada . Aquests és un símptoma de salut democràtica escassa i una llibertat d’expressió minvant”.
El president de FIC també va subratllar “la incompareixença de l’alcaldessa Núria Marín a diversos debats com a candidata a la reelecció pel PSC a les eleccions del 28 de maig. Un va ser l’organitzat per Espai de Ciutadania, coordinadora d’entitats de la ciutat, i un altre va ser el cicle d’entrevistes realitzades per FIC als diferents candidats a l’alcaldia de L’Hospitalet, que havia de culminar amb l’actual alcaldessa el 4 de maig, però ella es va negar a venir. Aquests fets són una demostració més de manca de qualitat democràtica a l’Hospitalet”.
Una nova llei electoral ha de incloure la celebració de debats electoral Joan Carlos Valero va informar que FIC subscriu íntegrament el document conjunt de la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE) i l’Associació de Directius de la Comunicació d’Espanya (DIRCOM) en defensa de la veritat en escenaris electorals i que “la propera llei electoral inclogui l’obligatorietat de celebrar debats electorals entre els candidats”. També va adelantar que la junta de FIC debatirà properament una proposta, que va aprofitar per avançar a la llibreria Llavor, “per unir-nos al moviment que reclama un ODS número 18 a l’Agenda 2030 a favor d’una comunicació clara, ètica i responsable”.
El llibre sobre Ràdio L’Hospitalet té deu autors Ildefons Cabrera, Enric Conde, Antoni García Araus, Manolo Garrido, Carme Joan, Fulgenci López, Àlex Salmon, Marga Sole, Jesus Vila i Lluís Berbel i tots ells ja han manifestat públicament “la necessitat que una ciutat com L’Hospitalet disposi d’un mitjà de comunicació tan ràpid i proper com és la ràdio, perquè ajuda a fomentar-ne la pertinença, és portaveu de la ciutadania i suposa un servei bàsic. I són unànimes en reclamar la seva reobertura, perquè “es mantenen mitjans més cars que la Ràdio, com és la televisió i la publicació mensual que es distribueix per les bústies”.
El naixement i la mort de Ràdio L’Hospitalet es va fer sense els professionals Jesús A. Vila, la persona que ha escrit la introducció de l’obra, ha manifestat que “el llibre està fet des de la professió, i no pas des de les estructures de poder”. De les diferents reflexions que fa Vila “la primera qüestió sobre la qual val la pena reflexionar és sobre el seu naixement i la seva mort perquè, en tots dos casos, la iniciativa va ser estrictament determinada pel poder local sense cap mena d’intervenció dels professionals més enllà de rebre ordres i aplicar-les”.
“Sembla, que enterrar un mitjà de comunicació de titularitat comunal, costi més d’entendre que no pas la seva creació. Però, en realitat, una cosa és conseqüència de l’altra. De la manera com neixi un mitjà de titularitat pública es desprèn indefectiblement la manera com es pot tancar”, va manifestar Jesús A. Vila a l’acte.
La vida de un mitjà públic depèn de la seva utilitat L’autor de la introducció del llibre va afegir: “Si en canvi neix per decisió única i exclusiva del poder, sense cap capacitat d’intervenció social, i aquest mecanisme de decisió no evoluciona, la vida del mitjà de comunicació està exclusivament en les seves mans. Decideix quan s’obre, a on i com, amb quins professionals, amb quins mitjans i amb quins objectius, fins i tot amb quina línia editorial i amb quin criteri. I se’l manté en vida mentre és útil per aquell que el controla i se li dona matarile quan deixa de ser útil i es converteix en un mal de cap particular”.
També va destacar Vila es que “aquesta ciutat pot tenir l’honor d’haver mantingut, amb una gran pujança, el col·lectiu de periodistes joves més actius, més professionals i més voluntaristes de les comarques de l’entorn de Barcelona durant els anys 70 i fins ben entrats els 80”. Quan l’Ajuntament va decidir posar en marxa l’emissora municipal, feia pocs mesos que havia hagut de tancar una altra emissora d’àmbit local i feta per periodistes i activistes locals sense cap ajut municipal, perquè els havien robat els aparells, justament en un local de titularitat pública que els havien deixat.
Ràdio L’Hospitalet va ser un fenomen gràcies a l’entusiasme dels professionals Va ser un fenomen per la manera com es va desenvolupar Ràdio L’Hospitalet: “I aquí si que no va participar l’Ajuntament. Va ser cosa de l’entusiasme dels professionals i dels col·laboradors i parla molt bé —o parlava molt bé— del que ha estat capaç de destil·lar aquesta ciutat al llarg dels anys, sempre que s’hagi procurat l’espai adequat pel desenvolupament de les inquietuds acumulades”, sentencià Jesús A. Vila.
En la seva exposició, l’autor de la introducció va manifestar: “Però el problema de la ràdio no és el problema principal pel que fa a la comunicació ciutadana. Existeix un organisme de direcció dels mitjans de comunicació públics on l’oposició municipal no juga cap paper i, molt menys encara, com és prou evident, el teixit social de la ciutat”. “La història de la ràdio ens diu que els mitjans d
e comunicació públics han de deixar de ser del govern, no només de paraula, específicament en el seu funcionament, per passar a ser de tota la ciutat, a través d’organismes de gestió i control públic que garanteixin la neutralitat dels missatges i l’interès cívic per damunt del benefici polític dels governants”, va afirmar en el seu apunt final.
“Sábanas con Chinchetas”, un programa que va crear escola Després de la intervenció de Jesús A. Vila, Lluís Berbel va fer un apunt del programa “Sábanas con Chinchetas”, realitzat i dirigit per José Miguel Cruz, que va revolucionar aquest mitjà tan proper com era la ràdio i en concret Ràdio L’Hospitalet.
“Sábanas con Chinchetas” va ser un programa nocturn, dedicat als que no volien dormir, però, sobretot, als que no podien dormir. S’emetia cada nit de 12 a 6 de la matinada, a tot l’Àrea Metropolitana de Barcelona i va durar dotze anys. Cada nit un programa diferent, únic i irrepetible.
En el moment que va aparèixer “Sábanas con Chinchetas” no existien xarxes socials però el fonament principal va ser el mateix, precisament crear comunicació entre la gent de l’Hospitalet. El programa va arribar a tenir una mica més de 20.000 oients de manera regular.
“Sábanas con Chinchetas” va ser, també, un programa cultural i no l’ha superat ningú. Parlàvem de sexe, però també era un espai cultural, parlàvem de cinema, de literatura, d’oratòria… Fèiem trobades per anar al cinema, per donar sang…també era un programa solidari. Si vas a donar sang sol t’avorreixes, però si vas en grup és diferent: aquest era el nostre objectiu.
va donar a conèixer a la llibreria pocs dies abans de la presentació, després de saber que es presentava el llibre. Va ser convidat a l’acte i va donar a conèixer l’edició del seu treball sobre el programa “Sábanas con Chinchetas”. Després d’explicar diferents vivències personals, ja que va ser testimoni i partícip del programa, i de reafirmar tot el que s’havia dit fins ara del programa com un dels fenòmens radiofònics més importants dels darrers anys a la ràdio, sobretot va assenyalar que el fet diferenciador va ser el de la participació dels oients, la qual cosa no passa actualment.
El proper divendres 10 a las 18.30 es fa la presentació del llibre: Ràdio L’Hospitalet, la comunicació perduda en la llibreria Llavors de L’Hospitalet que es troba al carrer Llobregat, 66.
La presentació és fa en aquesta llibreria dintre d’un projecte denominat: La memòria de les llambordes.
Es tracta d’un llibre que repassa la història de la nostra ràdio des dels seus inicis fins a la seva desaparició ara fa uns anys.
El llibre, editat pel Foment de la informació crítica, repassa la història de Ràdio Hospitalet. Si sentiu nostàlgia per l’antiga ràdio, no us perdeu aquesta presentació, ens visitaran els coautors del llibre. Entre ells estaran: Joan Carles Valero, Jesús A. Vila i Lluís Berbel.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
