Les dones clamen contra l’abandonament en què es troba el CAID i criden a la mobilització social per l’emergència que provoca el problema i la desídia de les autoritats

La situació de l’atenció a les víctimes de violència de gènere a la segona ciutat de Catalunya és una vergonya i caldria fer una crida a la mobilització, va ser la conclusió més sentida de la segona xerrada sobre Punts forts i febles en els serveis d’atenció a les víctimes de violència a l’Hospitalet, del VII Cicle de Factoria d’Idees sobre feminismes organitzat pel Foment de la Informació Crítica.

Presentada per la presidenta en funcions de l’entitat, la psicòloga Ana M. Rodríguez, va participar la Dra. en Educació Científica i portaveu de Mujeres Pa’lante, Bea Cantero i la Síndica de Greuges, Merche García, amb l’assistència d’una vintena de persones a la sala i les que van seguir l’acte on line des de Can Riera. Per cert, es va presentar la televisió de l’Hospitalet, el que es pot considerar com una absoluta novetat a l’hora de cobrir els actes públics que habitualment organitza FIC.

La presentadora i moderadora va iniciar la conversa fent un repàs de la primera de les xerrades del cicle on es van exposar les greus mancances detectades en el servei d’atenció a les dones (veure: https://lestacarevista.wordpress.com/2024/03/08/) per assenyalar que allò que va ser l’aportació del feminisme militant a la ciutat, caldria ser corroborat primer per una de les entitats que treballa més a fons l’atenció a la dona en el conjunt de la ciutat, que és l’entitat de Collblanc, Mujeres Pa’lante, i després per la Síndica de Greuges que ja va fer en el seu moment una intervenció d’ofici reclamant atenció sobre els dèficits, i recomanant a l’Ajuntament una sèrie d’actuacions per esmenar les mancances.

Pel que va explicar la presidenta de FIC, aconseguir simplement les xifres de la violència de gènere a la ciutat i de l’atenció a les dones mitjançat l’organisme de referència a la ciutat que és el CAID (Centre d’Atenció i Informació a la Dona), ja va ser tota una epopeia. No és possible localitzar xifres actualitzades ni la memòria de l’organisme i es van tenir que cercar les dades sobre la ciutat a les pàgines d’internet del Consell General del Poder Judicial i d’altres organismes i entitats. Naturalment, FIC va convidar a les representants del CAID a participar a la xerrada, però la màxima responsable va excusar la presència per problemes d’agenda —un dimecres a les 18,30h de la tarda—, tot i que van fer arribar una infografia amb unes poques dades que, pel que van explicar a la taula, resulten bastant incoherents i inexactes amb les obtingudes d’altres organismes.

La portaveu de Mujeres Pa’lante, Bea Cantero, una de les entitats de la ciutat que ha pres el relleu actiu del que varen estar les antigues vocalies de dones a les associacions de veïns i veïnes que als anys 80 van protagonitzar un moviment feminista de relleu a la ciutat, va explicar la seva constitució fa ja 16 anys i el creixement assolit des d’aleshores. Aquell moviment feminista que va fer possible que a l’any 79 s’institucionalitzés el servei de planificació familiar al municipi i poc després es posés en marxa el CAID, ha estat una referència per l’entitat de Collblanc, que ha assolit el fet del retrocés hagut des d’aquells anys, quan l’esperit comunitari i especialment pel que fa a les dones servia per tendir ponts i crear solidaritat. Com va explicar Bea Cantero això, des de fa bastants anys, s’ha perdut, i s’ha hagut de re-composar amb l’agreujant del substrat migratori que es viu a Collblanc i a tota la ciutat, on la situació és econòmicament precària i on la dona és la baula més dèbil de la cadena. Bea Cantero va explicar la realitat més crua d’una entitat que obre les seves portes de manera autònoma i on s’apropen moltes dones cercant informació sobre ajuts o tràmits escolars i que, només quan s’aprofundeix en la seva realitat es descobreix, en moltes ocasions, un estat latent de violència que passa per moltes fases i que es produeix en molts aspectes diversos: física, psicològica, sexual, econòmica, etc. Cantero va explicar l’avenç que va suposar la llei 17/2020 sobre el dret de les dones a erradicar la violència masclista i va posar xifres concretes sobre l’atenció a Mujeres Pa’lante i la feinada que fan que, en molts casos, ha de complementar quan no substituir directament la que li correspondria a l’administració municipal a través del CAID. Va posar un exemple que posava els pels de punta sobre el cas d’una dona pakistanesa que va ser greument desatesa pel CAID i finalment va acabar marxant novament al seu país. Cantero va explicar que la gent que treballa al CAID fa tot el que pot, però que és evident que el servei està infra-dotat i que necessita més recursos, humans també. Va explicar que per tractar casos urgents, el CAID triga entre dos i quatre dies per atendre-l’s i és evident que un cas urgent en violència de gènere requereix una atenció gairebé immediata.

Després de Bea Cantero, va ser la Síndica de Greuges, Merche Garcia, la que va exposar les línies mestres de la seva intervenció d’ofici sobre l’atenció a les dones víctimes de violència de gènere, tan aviat com es va assabentar de les mancances del CAID. El seu informe feia una descripció dels problemes detectats, especialment les vies d’accés al CAID, tenint en compte que ara que hi ha un bon marc de referència que és la llei, s’ha posat de manifest una falta de lideratge municipal denunciada per les 14 entitats de la ciutat que tracten de manera directa o indirecta la problemàtica feminista. Va explicar l’existència d’un Pla Director d’Igualtat de Gènere 2021-2024 (que en l’anterior xerrada ja es va posar de manifest que pràcticament és un bluf), que acaba aquest any sense que hi hagi cap rastre que s’estigui preparant un de nou, i també un Protocol marc d’abordatge de la violència masclista que és del 2022 i que engloba tres instruments, un circuit d’atenció a les dones (on per cert no hi són les entitats de la ciutat), una taula sectorial (que no funciona) i una comissió d’avaluació que s’hauria de reunir un cop al trimestre i que la Síndica va explicar que no tenia constància que s’hagués reunit mai.

Va explicar també que la ciutat no té un SIE, un Servei d’Intervenció Especialitzada (servei gratuït d’acompanyament a les víctimes) i que el més proper està a Badalona, i que l’informe que va vehicular a l’Ajuntament constava de quinze recomanacions: vuit d’intervenció, que anaven des de la reclamació d’un SIE a un servei d’interpretació per a dones estrangeres que tenen problemes d’idioma; quatre de suport a la informació, des de la millora de la visibilitat del Programa per les hopitalenques fins a campanyes informatives globals, i tres en l’àmbit de la participació. L’Ajuntament va respondre en el seu moment però sempre afirmant o que les coses estaven en tràmit o que estaven programades per més endavant. La Síndica va explicar que tornarà a reclamar més precisió a l’Ajuntament abans que acabi l’any i que es compromet a informar a la ciutadania del que li tornin a dir.

La taula rodona es va cloure més enllà de les 8,30 del vespre però el debat es podria haver allargat bastant més perquè la indignació era molt patent entre els assistents i les assistentes, a través de les moltes intervencions que es van produir des del públic.