Josep Ferrer (Gent pel Canvi)

El procés sobiranista català ha fet emergir entre les esquerres el debat sobre la qüestió nacional i en particular sobre la revisió pacífica i democràtica de les fronteres estatals a l’Europa occidental moderna. Es hora que incorporin l’autodeterminació al catàleg de drets bàsics de la ciutadania..

Els objectius de caràcter nacional (la preservació de la llengua i la cultura, l’autogovern, l’autodeterminació…) han estat assumits per l’esquerra quan es donaven situacions clares d’opressió o colonialisme a ultramar. Però generen més dubtes quan el conflicte es planteja dins l’Europa Occidental. De fet es fa ulls grossos a l’existència mateixa d’aquestes situacions d’opressió o persecució, que caldria qualificar, si més no, de paracolonials. Sembla com si amb aquestes negacions es volgués evitar un debat que probablement duria a la conclusió que aquestes nacions europees minoritzades tenen també dret a l’autogovern i a l’autodeterminació.

En el cas de Catalunya, l’actitud colonialista per part de l’Estat Espanyol és força evident: impugnació de lleis, espoli econòmic, ofec de la llengua pròpia… Fins i tot hi ha una gran resistència al reconeixement de Catalunya com a nació, amb llengua i cultura pròpia, i per tant subjecte polític amb ple dret a decidir sobre el seu futur.

QUI DETERMINA LES FRONTERES?

Més en general, entre els drets de la ciutadania europea mai s’ha inclòs el de participar en la definició de les fronteres estatals, que s’han determinat en la seva majoria com a resultat de conflictes bèl·lics o de pactes entre les oligarquies dominants. Malauradament en els conflictes actuals es continua ignorant l’autodeterminació dels afectats com una via de solució (de fet, la més respectuosa amb els seus drets).

Els estats i les cúpules dirigents continuen traficant amb els territoris, i fins i tot amb els seus habitants, com si fossin mercaderies de la seva propietat. Continua vigent la denúncia d’Ovidi Montllor a la “cançó de les balances”. Ben al contrari, qui té més dret a disposar d’un territori és la seva ciutadania. Una excepció positiva en aquest sentit és Gibraltar, on es reconeix als seus habitants la decisió de formar part o no del Regne Unit. Però la pràctica majoritària (Alsàcia, Tirol i tants d’altres) no reconeix aquests drets.

Ni tan sols a escala autonòmica: els habitants del Condado de Treviño fa anys que malden inútilment per incorporar-se a Alava, amb un argument tan evident com un millor accés als serveis públics (sanitat, educació…). Potser fa por obrir una caixa de Pandora que podria ser de gran abast (la Franja, León…).

Tanmateix, un dret bàsic no pot ser denegat per les dificultats de la seva aplicació o regulació. De fet, aquestes dificultats són igualment presents a molts altres drets (vaga, manifestació, divorci, avortament, eutanàsia…) reconeguts en les democràcies avançades.

EMPODERAMENT I SUBSIDIARIETAT

Més encara, aquest dret a decidir sobre les fronteres (estatals, autonòmiques…) cal inscriure’l en un procés d’empoderament ciutadà, que reverteixi el sentiment creixent d’inutilitat i menysteniment dels mecanismes de participació i decisió, que està duent bona de la població a posicions antisistema. Cal recuperar l’Europa dels pobles, en lloc de l’Europa dels estats i dels mercats.

Element clau en aquest procés d’empoderament ciutadà és la proximitat entre els òrgans decisoris i els afectats. La història és plena de com les oligarquies busquen contrarestar la voluntat popular aïllant-se o allunyant-se de les unitats naturals d’organització reivindicativa immediata, com ara la fàbrica o el municipi. Saben que més enllà de la comarca o la regió, els moviments de base tenen dificultats per actuar de forma unificada i coordinada.

Aquest principi de subsidiarietat apunta, a l’hora d’aplicar el dret ciutadà a decidir sobre les fronteres, més aviat cap a estats de mida mitjana o petita, que sovint s’han demostrat capdavanters en dinamisme i en desenvolupament social i polític. Catalunya en podria ser un bon exemple.

No hem de tenir por de donar la veu a la ciutadania a l’hora de configurar les estructures de govern i administració. Recordem, per exemple, que els USA van configurar-se per agregació voluntària dels diferents estats en una estructura federal, alhora que mantenien els governs de proximitat. Les esquerres europees haurien de liderar aquest procés d’empoderament ciutadà sobre la determinació de fronteres mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació.