No fa pas gaire ens vam assabentar que, almenys, trenta-set municipis catalans incomplien el dret al padró. De fet, aquests municipis, als quals ara també se li ha afegit Barcelona, estan vulnerant la llei i, el que és pitjor, atempten contra la vida i la dignitat de les persones. Entre ells i de manera constant, hi és l’Hospitalet.

Òbviament, amb aquest tipus de política alguns governs d’aquests municipis busquen guanyar vots entre una població, que si ve s’autodefineix com antiracista, indubtablement ho és, encara que sigui de classe. Les persones oficialment sense llar no solen tenir gaires recursos, això sense comptar que normalment són les més sobrevingudes, encara que això no sempre és veritat. Com a exemple, tenim les persones que es dediquen a la cura d’altres, que no tenen per què ser immigrants ni portar poc temps a la ciutat. Un o una cuidadora, generalment són dones, sol viure a casa del seu client, però donat el risc legal que comporta, aquest sol negar-se a empadronar-la a casa seva.

Per empadronar-se a l’Hospitalet es necessiten uns requisits que es poden trobar a la seva web. Només cal llegir-los per adonar-se que no tots els que viuen a la ciutat es poden empadronar https://seuelectronica.l-h.cat/tramits/r/detallTramit_2.aspx?2y0ergZvAQ1wpHn7oEfktzFDhhl99jjuoeIvxzItTwTcqazB. Des de persones que lloguen una habitació, fins i tot famílies molts cops monoparentals, a altres que viuen a habitatges sense contracte. Totes aquestes persones ho han de demostrar demanant als serveis socials una mica de compassió perquè enviïn un funcionari a certificar visualment que elles viuen allí, òbviament d’amagat de la propietat. Un funcionari que, segons les seves possibilitats i sense previ avís, s’acostarà per veure si és veritat. Malament si aquella persona aquell dia té feina i no hi és. A això li hem d’afegir que no tots els funcionaris de l’Hospitalet estan socialment preparats. El racisme institucional està molt arrelat dins les ments d’alguns d’ells i, a banda de posar totes les dificultats possibles, s’aprofiten de la debilitat del ciutadà demandant, per fer gala de totes les seves visceralitats en el tracte.

Dit això, ens hem de preguntar el per què un municipi com l’Hospitalet incompleix la llei. Donat que no podem acusar el Consistori de ser racista, encara que actuï com a tal, hem d’imaginar que el problema és econòmic. Si l’ajuntament empadronés a la gent sense llar, aquesta entraria inevitablement a ser beneficiària del sistema dels serveis socials, i això té un cost que, se suposa, l’ajuntament no vol assumir.

Curiosament, el pressupost de Serveis Socials de l’Ajuntament de l’Hospitalet (119 € per habitant) és una mica més elevat que el de les seves veïnes, Esplugues (101 €) i Cornellà (90 €), però molt més petit (menys de la meitat per habitant) que el de Barcelona (271 €), el Prat (262 €), Sta. Coloma (160 €). https://pressupostosmunicipals.transparenciacatalunya.cat/municipios

Ara bé, deixant de costat que el de l’Hospitalet és el que menys inverteix en habitatge (es pot veure a la mateixa web), per la qual cosa la problemàtica d’empadronament ha de ser molt més gran, i per tant, el seu pressupost hauria de ser igual d’elevat, la pregunta que ens fem és: on van a parar els recursos, perquè de tots és sabut que a Esplugues i Cornellà, amb un pressupost una mica inferior, no hi ha tants problemes, ni amb els treballadors socials ni amb la ciutadania. L’explicació potser l’hauríem de trobar en com es distribueixen aquests diners, perquè, tal com diu la web de Transparència de Catalunya, les despeses dels Serveis Socials ocupen molt espai i existeixen molts subterfugis per utilitzar els diners de manera poc ètica. S’hauria de mirar quanta gent viu a costa d’aquests fons, i de tota aquesta, quanta treballa realment per donar el servei i quanta ho fa veure o l’han afegit a l’organigrama per raons bastardes. També cap la possibilitat que els Serveis Socials estiguin mal gestionats i els diners s’utilitzin malament. En qualsevol cas, és sabut que els Serveis Socials de l’Hospitalet són molt menys que mediocres, i el resultat és que molts ciutadans no estan empadronats, amb problemes per portar els seus fills a l’escola, a la llar d’infants i, fins i tot, al metge. https://www.cope.es/emisoras/catalunya/barcelona-provincia/barcelona/noticias/entidades-lhospitalet-protestan-pleno-por-calidad-servicios-sociales-20221222_2463158

Dit això, tornem-hi al tarannà racista de la nostra societat, degut en part a la inseguretat ciutadana i l’agressió psíquica que pateixen alguns ciutadans en conviure amb persones i famílies amb costums i cultures molt diferents de les seves, en alguns casos sorolloses i amb altres valors de convivència. No podem obviar que molts edificis d’alguns barris de la ciutat han passat a ser habitats majoritàriament per emigrants, deixant en minoria a la població autòctona, tal com mostra aquest estudi, degut en gran part als perjudicis d’altres veïnats. https://link.springer.com/article/10.1007/s13209-015-0122-5

La degradació urbanística de la ciutat ha tingut molt a veure. Habitatges petits amb escales i replans minúsculs, han facilitat la fugida dels antics propietaris, els que s’ho podien permetre. Els que no, han hagut de bregar amb el problema. I si això no fos suficient, alguns habitatges s’han convertit en veritables comerços de droga amb l’afegit de violència.

Òbviament, aquesta problemàtica no ve de la mà de la immigració, però encara que el nombre d’emigrants que delinqueixen sigui proporcionalment inferior al dels que viuen al barri, i encara que el ciutadà d’altres països també ho pateixi, la percepció del ciutadà s’encamina a acusar el diferent, que és el que ha portat tots els mals al barri. A aquesta percepció cal sumar-li una propaganda política basada en l’odi i carregada de mentides o mitges veritats, com per exemple el nombre de presos a les penitenciaries espanyoles, que segons mitjans de la ultradreta són del 75%, sobretot marroquins, mentre que el sindicat de presons ACAIP afirma que són simplement el 35%. Naturalment, el primer que pensem és que un 35% igualment és molt en comparació a la població emigrant del país. Ara bé, el que no es diu—el sindicat sí—, és que en la seva major part són preventius perquè el jutge no els hi ha donat la condicional, s’ha de dir que amb tota la raó legal, perquè no tenen domicili fix. De fet, i segons el Ministeri de l’Interior, el nombre de delictes comesos per estrangers és, en proporció, lleugerament superior al dels nacionals, però ni de lluny el que és diu, i a això se li ha d’afegir que molts dels comesos per nacionals es resolen sense denúncia ni detenció, gràcies a la mediació. https://estadisticasdecriminalidad.ses.mir.es/publico/portalestadistico/datos.html?type=pcaxis&path=/Datos3/&file=pcaxis

Segons el Ministeri de l’Interior, al 2022 a Espanya, es van fer 508.419 detencions, 172.314 d’estrangers, de les quals 42.646 corresponien a marroquins; és a dir, la quarta part dels estrangers sent, en molt, el col·lectiu emigrant més nombrós https://sjme.org/wp-content/uploads/2024/02/Poblacio n-de-origen-inmigrado-en-Espana-2023.pdf. 

Per la qual cosa podem assegurar que les publicacions, partits polítics i “influencers” que parlen de la delinqüència dels estrangers, sobretot dels marroquins, menteixen amb una intencionalitat bastarda. Una cosa és la percepció de qui té la mala sort de viure a barris problemàtics, amb una alta densitat d’immigrants, i un altre l’autèntica realitat. El barri problemàtic no ho és per la immigració, sinó per la seva pobresa i un urbanisme calamitós.

Una de les principals excuses del votant ultra és el descontrol de la immigració. Aquest problema parteix de l’administració de l’Estat, que més per mala gestió que per desinterès, dificulta en gran manera la regularització o la documentació dels que viuen i treballen amb normalitat. Això es pot veure a la mateixa web del ministeri, https://www.inclusion.gob.es/web/opi/estadisticas/catalogo/extranjeros_con_certificado?tab=ultimos-datos amb unes dades que no només no quadren amb les de l’anterior enllaç, sinó que no tenen res a veure amb la realitat que veiem a les nostres ciutats.

Pel que fa a la part econòmica i laboral, és a dir, la que sembla afectar més els votants de la ultradreta, podem demostrar que tots els seus arguments estan basats en hipòtesis sense cap fonament, però defensades com a veritats per necessitat ideològica.

Es tracta de valorar el cost i benefici de la immigració. Primer és la qualitat de la immigració que rep un país, que és un dels arguments del votant ultra, quan afirma que no està en contra de la immigració, sempre que estigui controlada (explicat al punt anterior) i sigui de qualitat. Són varis els estudis que demostren que el tipus d’immigrant s’adapta a les necessitats laborals de la societat receptora, mai a l’inrevés. És a dir, l’immigrant no va on sap que no se’l necessita, i decideix el lloc per l’esperança de prosperar o, cosa equivalent, trobar una feina adequada a les seves habilitats. Com és lògic, l’esforç i els sacrificis només els suportarà si sap que té moltes possibilitats de millorar la seva vida. https://nadaesgratis.es/admin/choques-economicos-y-la-calidad-de-la-inmigracion
Òbviament, en una societat en franc decreixement poblacional i una ciutadania amb una elevada esperança de vida, les necessitats de mà d’obra laboral migrant són poc discutibles i generalment estan circumscrites als serveis, és a dir, el que més necessita una població envellida.

Els beneficis inherents a l’arribada d’immigrants no són solament de tipus poblacional, que això podria ser moralment discutible, tal com afirma Meloni en la seva resposta als insults de Macron https://www.youtube.com/watch?v=qircqaFl4KM. La immigració fa que augmenti l’intercanvi genètic, que si bé podria comportar un possible increment d’algunes patologies, en el futur la millora es fa palpable, tant pel que fa a la resistència a malalties diverses com també a la mateixa evolució genètica de l’ésser humà. https://genotipia.com/revista_gm/dominguez-andres-gmg019/ 

Tot i que l’acolliment dels immigrants té un cost, principalment en serveis socials durant els primers mesos de la seva arribada, en el millor dels casos, amb el consum de recursos d’habitatge i manutenció, els beneficis posteriors són molt més grans, degut en bona part al fet que la societat originària es fa càrrec de la principal despesa, la criança, quan l’individu és més vulnerable i consumidor, i gens productiu. L’immigrant, al contrari que el nacional, es pot dir que arriba al món de la societat receptora lliure de despeses de criança i educacionals, preparat per treballar el mateix dia de la seva arribada si pot.

Pel que fa a la suposada degradació dels salaris dels nacionals, principalment entre els més baixos, produïda per l’arribada d’immigrants, diferents estudis han demostrat tot el contrari, almenys a les societats europees (en la nord-americana s’ha comprovat que per cada 1% d’increment en la tassa migratòria, els salaris nacionals més baixos disminueixen entre un 0,1 i un 0,2%). En canvi, a Europa s’ha comprovat que no existeix cap canvi en els salaris dels treballadors més bàsics, o, si més no, aquests acaben dedicant-se a treballs menys manuals i, per tant, més ben pagats. http://giovanniperi.ucdavis.edu/uploads/5/6/8/2/56826033/cfp_may_18_2014.pdf

Òbviament, nosaltres no podem aprovar aquestes pràctiques. En un món just, la migració no hauria de ser necessària, i en cas que ho fos, s’hauria de trobar un sistema perquè la societat originària no sortís perjudicada. La societat europea tal com està configurada no pot arribar als 2,1 naixements per dona que necessita per estabilitzar-se; per aquesta raó necessita un flux constant d’immigrants, principalment per a cobrir les necessitats d’aquesta societat envellida però encara opulenta.

Dit això, està clar que necessitem cuidar als immigrants, almenys els primers mesos de la seva arribada tant com cuidem als nostres vells, encara que sigui per motius egoistes. Els hi hem de donar la possibilitat de viure en un habitatge decent, a qualsevol barri de les nostres ciutats, evitant en el possible, la creació de guetos. Hem de cobrir les seves necessitats mèdiques, amb la seguretat que en poc temps no només les cobriran amb les seves contribucions, sinó també part de les nostres necessitats. Hem de tenir cura de la salut i educació dels seus infants, perquè més aviat que tard ells la tindran amb nosaltres. I, finalment, hem de ser exigents amb la seva integració. Hem d’aconseguir que l’immigrant se senti a casa seva, integrat dins la societat receptora, perquè d’aquesta manera evitarem els conflictes de convivència i la percepció d’inseguretat. És a dir, tot el contrari del que es fa als nostres pobles i ciutats, principalment a l’Hospitalet.