El 1959 Paco Candel escrivia una novel·la amb el títol “Han matado un hombre, han roto un paisaje” en la que explicava els canvis de paisatge del barri de la Marina, amb l’arribada de les barraques, la modificació dels camps de conreu i l’arribada de les industries. La mort d’un home i el perible vital en els anys li servia a l’autor per explicar els canvis en el paisatge dels seus barris.

Divendres 26 de juliol ha tancat definitivament la cansaladeria del barri de Santa Eulàlia coneguda com Can Salat. No es tracta només d’una simple botiga. Hi tenien un obrador en el que fabricaven bona part dels seus productes. Eren famoses, per exemple, les seves botifarres.

Oberta el 1931 per la família Salat, ha estat sempre un comerç molt lligat al barri, com la mateixa família que participava en moltes de les activitats socials de l’entorn. Han aprofitat, de fet, la jubilació de la seva dependenta, la Mary, que hi ha treballat més de cinquanta anys, per tancar el negoci.

De fet, es queixen fonamentalment de la falta de personal per seguir endavant amb l’obrador i la feina de la cansaladeria. En els darrers anys, el seu obrador va servir també com a lloc de pràctiques d’estudiants de xarcuteria, però això no ha estat suficient per aconseguir facilitar el necessari relleu generacional.

Una mica més enllà, un altre comerç històric també anuncia que ben aviat tancarà les portes: la Ferreteria Tormo del barri de Collblanc. Una botiga que va obrir dos anys abans que Can Salat i que ha estat un dels referents en el seu ram ben a prop del mercat de Collblanc. La Rosa Maria, la actual propietària de la ferreteria repeteix arguments semblants als de la Neus Salat: la manca de relleu generacional i els canvis en els hàbits de consum.

A Santa Eulàlia i a Collblanc, com al conjunt de barris, el paisatge dels seus carrers està canviant. El comerç de barri s’està modificant profundament. I la causa de tants tancaments de botigues històriques, d’autèntics referents de la comunitat i de la seva memòria, té de ben segur, moltes causes. El comerç tradicional i familiar es veu d’alguna manera xuclat per les grans superfícies i, també per les botigues de franquícia.

Sembla com si existís una voluntat conscient per part dels poderosos (es pot llegit mercat i mercantilització en allò quotidià) de dificultat o impedir la vida comunitària, de trencar lligams i referents col·lectius en molts aspectes de la vida. El model que es vol referent és el d’una família, tancada en el seu pis, amb algun servei afegit a la comunitat del seu bloc, com les famoses piscines comunitàries, però sense cap relació amb l’entorn més proper, amb el barri.

La compra es fa, si es possible en cotxe, en una gran superfície (no només els centres comercials, sinó també les grans cadenes de supermercats) i si cal alguna cosa més es fa recurs a Internet, sigui via Amazon, o Glovo o qualsevol de les multinacionals que intermedien entre consumidors i comerços. L’espai que les botigues tradicionals i de barri deixen buit, s’omple parcialment per petis comerços de supervivència (fruites i verdures, roba de baix preu, tractaments d’ungles, petits bazars, etc.),  sostingudes amb força dificultats per famílies d’origen immigrant o per botigues franquiciades com els forns- cafeteries de diferents marques o les botigues de conveniència.

I realment, tancament de botigues com Can Salat a Santa Eulàlia, la Ferreteria Tormo a Collblanc, i tantes i tantes altres en el conjunt de l’Hospitalet modifiquen profundament el paisatge i la vida als barris. Segurament no hi, ara per ara, solucions màgiques a aquesta situació, però sí que caldria exigir a les administracions, la municipal en primer lloc, unes polítiques actives de comerç local molt lligada a facilitar les relacions comunitàries als barris. Les botigues i els mercats són, de manera especial, llocs de trobada i de convivència que cal afavorir. Hi caldrà treballar de valent per aconseguir-ho i per disposar en els nostres barris de paisatges sencers i comunitaris.