Més enllà de la gestualitat, el govern municipal hauria d’omplir de contingut concret les noves àrees de govern

L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- Des d’aquesta redacció de L’Estaca no tenim cap interès a canviar la regla no escrita del periodisme que dona 100 dies de marge a un nou equip de govern, al nivell que sigui, abans de posar de manifest aquelles coses esperables que no es realitzen. Per mostrar aquesta engruna de bona voluntat, fa quinze dies llargs que no hem expressat les nostres sensacions inicials que no vol dir que no les tinguem. I si avui obrim l’aixeta de les prevencions, és perquè ja s’han donat uns pocs signes que ens obliguen a l’anàlisi. Mantindrem, però, el criteri del termini dels tres mesos llargs per tractar més en profunditat les expectatives que genera el nou govern perquè, si alguna cosa de positiu hi ha hagut fins ara, és que el nou alcalde i el nou equip han mostrat de bon començament una intenció de canvi que s’ha posat de manifest amb una nova estructura de gestió i amb una remodelació de les responsabilitats que veurem si donen el fruit previst. Aquesta voluntat inicial de canvi podria perfectament expressar dos propòsits: el primer, l’interès per marcar estil propi i el segon, distanciar-se de l’estil anterior. Aquesta voluntat, no obstant, no té perquè significar cap esmena a la manera de fer de l’equip anterior i això és el que s’acabarà veient de cara al futur.

Aquesta intenció de canvi —o simplement de renovació—, d’altra banda, ha estat valorada de manera molt diferent per part dels grups de l’oposició. Mentre que el PP, Vox i ERC-EUiA s’han mostrat molt previnguts, distants i bastant desconfiats sobre les noves maneres i els nous propòsits, els Comuns han posat de manifest les seves expectatives de millora de les relacions, en clara resposta a la sintonia que mostra el govern socialista —sempre que es troba en minoria— per aquest espai.

Parlàvem d’alguns signes que s’han produït en aquests 15 dies llargs. I els volem enumerar, posant-los en contraposició a algunes expectatives que es podrien haver generat i que malauradament no s’han materialitzat. En primer lloc, les dues votacions de les que parlàvem en L’Estaca d’ahir, que ens van cridar força l’atenció produïdes en el darrer ple. La primera, l’aprovació de l’adequació de l’àmbit d’actuació de les comissions permanents sectorials a la nova divisió de l’administració municipal en cinc àrees executives, per 16 vots a favor i l’abstenció de la resta. Aquest resultat implica el suport directe dels Comuns a la nova estructura municipal que, si hem de ser estrictes, no es va explicar al ple i, en aparença al menys, no se sustenta sobre cap raó de pes que permeti aventurar una millora en la gestió. El punt s’hagués aprovat exactament igual amb 13 vots a favor i 14 abstencions, i per això, el suport dels Comuns a aquesta aposta del nou alcalde no pot passar desapercebuda. És una manera directa de dir al nou equip socialista que s’hi pot comptar amb ells si fa falta. El mateix va passar amb el punt de les modificacions de crèdit necessàries per la contractació de quatre càrrecs directius d’alt nivell en aquest darrer ple on també els Comuns es van mostrar absolutament favorables a unes mesures que potser son imprescindibles per posar en marxa les noves àrees de gestió, però que tornen a ser un vol de coloms en la garantia de la millora de la gestió i que, a més, va comptar amb l’informe desfavorable de la Intervenció municipal. Novament, no eren imprescindibles els vots dels Comuns, però aquesta força va tornar a posar-se molt de cara…

No és cap sorpresa. Els Comuns mai s’han mostrat contraris a alguna mena de pacte amb l’equip de govern socialista, especialment després del canvi a l’alcaldia. Amb l’anterior alcaldessa ja van pactar els pressupostos pràcticament a canvi de res. I ara han tornat a donar crèdit a allò que no són més que instruments de gestió sense cap garantia de canvi. Deuen estar fent alguna lectura interessant sobre l’immediat futur que estaria molt bé que expliquessin públicament a la ciutadania. I ja saben que a L’Estaca tenen les pàgines obertes per explicar qualsevol motivació d’interès.

En front d’aquests signes de canvi, alguns trets d’immobilisme que no auguren res de bo. El primer d’ells el discurs de l’alcalde, desenvolupat amb més deteniment al llarg de l’entrevista que va concedir pocs dies després als mitjans de comunicació públics. Tant el discurs com l’entrevista posaven de manifest el desig de modificar els instruments però cap sensació manifesta de modificar ni els criteris, ni les propostes, ni molt menys fer una autocrítica sobre l’immediat passat. Novament, bones paraules, insuflades de gesticulació buida en parlar de qüestions que, qualsevol nou govern amb autèntiques ganes de canvi i nous criteris, hauria posat sobre la taula per generar confiança: què cal fer amb el Districte Cultural, què caldria qüestionar sobre el Biopol Gran Via, què s’ha de replantejar pel que fa a les requalificacions dels espais industrials, què cal replantejar pel que a fa a la utilització dels bens patrimonials escassos que hi ha a la ciutat, quina ha de ser la política de recuperació d’espais verds i d’espais lliures pels equipaments imprescindibles, com s’ha d’afrontar l’esponjament dels barris del nord, quina ha de ser la política de seguretat ciutadana, quina la política d’integració social y de serveis a la ciutadania, etc.

Qualsevol nou govern que volgués articular un futur diferent per la ciutat hauria de posar en qüestió totes aquestes polítiques i dissenyar un pla estratègic de ciutat que donés resposta, una a una, a totes aquestes qüestions i probablement a moltes més que resulten tan urgents com les comentades. Més enllà de les paraules només sembla haver-hi fum —i això si que no és nou—: lliurar el futur verd de la ciutat a la creació de bulevards quan les vies desapareguin, és tant com esperar que els barris del nord es vagin esponjant a poc a poc per generació espontània. Si no hi ha estratègies de futur i si sobre aquestes estratègies no es prenen decisions en el dia a dia, no hi haurà un futur descriptible sobre el qual articular tots els desitjos de la ciutadania.

Si les cinc àrees de gestió expressen estratègies concretes en els àmbits respectius serà bona cosa, però de moment només hi ha cinc àrees de gestió sobre el paper i cap projecte que dibuixi una ciutat diferent. Però el pitjor no és això, en ser prou dramàtic. El pitjor és que ni s’observen signes de canvi en les actituds, ni s’observen mesuren concretes en les realitzacions.

Només posarem un parell d’exemples: si el nou equip de govern volgués fer realitat les seves pròpies paraules, intentaria que l’estratègia de ciutat fos una cosa col·lectiva i veuria amb molt bons ulls les ganes de participar de l’activisme ciutadà en l’objectiu comú de millorar l’Hospitalet. Més enllà de les cinc àrees de govern de noms fantàstics, intentaria descriure exactament que s’entén per Ciutat de Drets, què, per Qualitat urbana i què, per Ciutat Transformadora. (I ja no diguem per què seria també imprescindible explicar que s’entén per Seguretat i Govern Intern i quin sentit té que el que és simplement l’expressió del càrrec executiu de primera autoritat municipal es converteixi també en una àrea de gestió específica).

S’ha d’explicar què vol dir en concret convertir l’Hospitalet en una Ciutat de Drets, quan, per exemple, un dels primers drets com és el dret a l’empadronament es vulnera impunement. Què es pot entendre per Qualitat urbana en la ciutat més densament poblada d’Europa i la que té menys metres quadrats verds per habitant del país. I com es pot convertir una ciutat carregada d’urgències de primera necessitat en una ciutat transformadora que voldria dir una ciutat capdavantera en qualitat de vida.

Més enllà de les paraules, un equip qualitativament format, faria una crida a la participació oberta de la ciutadania compromesa i començaria a decidir mesures concretes. Per exemple, adquirir ja, l’edifici de l’Acadèmia Cultura. Per exemple, acabar amb els dubtes sobre Albert Germans (un escàndol que el PSC votés en contra de la moció dels Comuns després de la gestualitat d’aquests últims en el mateix ple); per exemple, adquirir Olis Regàs; per exemple, posar en marxa l’antic Casal dels Avis de Can Serra sense més excuses tècniques; per exemple, decidir la congelació de la pastilla de nous blocs de pisos de la línia Vilafranca davant Cosme Toda; per exemple, aturar la planificació de la Illa de la Vanguard… Si cal una llista exhaustiva, es pot fer en pocs minuts perquè les urgències son infinites…

I el segon exemple que enyoràvem: el canvi en les actituds, que ens toca més de prop. Fa tres setmanes que vam demanar una entrevista amb el nou alcalde a través del cap de comunicació. Ens va comunicar que, si era possible fer-la —si era possible fer-la!!!! (què vol dir si era possible fer-la?)—, ens avisaria. Encara estem esperant. Un nou alcalde amb ganes de sintonitzar amb els que es preocupen per dibuixar una ciutat millor canviaria les maneres de l’antiga alcaldessa que, en el nostre cas concret, va trigar un any en concedir una entrevista al Foment de la Informació Crítica, després de reiterar-la almenys una dotzena de vegades. El nou alcalde ja ha concedit unes quantes entrevistes a mitjans públics i privats. L’Estaca només som un mitjà més, però segurament, dels primers en demanar-la.

Com a curiosa contrapartida, l’equip de govern torna a votar en contra que les instal·lacions de l’antiga fàbrica Albert Germans es converteixin en equipaments pel barri

L’HOSPITALET. REDACCIÓ.- El darrer ple municipal de juny va tenir, com acostuma a passar darrerament, un munt d’aspectes ressenyables, més enllà de la varietat de posicions respecte de les múltiples mocions que els grups d’oposició acostumen a presentar. Un dels primers punts va ser la incorporació dels dos nous regidors de l’equip municipal que completen, tal com aquest mitjà va avançar en el seu moment, el cartipàs municipal definit pel nou alcalde el passat dia 15. Cristina Santón i David Torres substitueixen l’alcaldessa i el primer tinent d’alcalde dimitit i la seva incorporació no deixa de resultar substanciosa. En el primer cas, perquè es tracta de la regidora que va donar estabilitat al govern socialista en minoria al 2015, provinent d’una candidatura equívoca de l’esquerra alternativa, i en el segon, perquè és el regidor número 16 de la llista socialista que substitueix el recentment elegit diputat al Parlament de Catalunya, Ernesto Carrión. 

A banda d’aquest ritual obligat de substitució de regidors, el ple va tenir dues parts ben diferenciades, la dels punts de donar compta al ple de decrets d’alcaldia, en aquest cas vinculats a la nova estructura de gestió municipal, les repetitives modificacions de crèdits i els despatxos oficials dels acords de la Junta de Govern. En aquesta sessió, però, es van produir dos propostes d’urgència, una de les quals va ser objecte de debat donat que es portava a aprovació el mecanisme de contractació de 4 càrrecs directius d’alt nivell vinculats a la nova estructura que proposava el recent nomenat alcalde.

Sobre aquest tema es va produir un notable desacord entre tots els grups d’oposició, a excepció feta dels Comuns, que van aprovar el punt de contractació de nous càrrecs directius, amb l’argument, segons el portaveu del grup, que aquestes contractacions poden suposar eliminar els colls d’ampolla que tradicionalment han impedit una gestió normalitzada a la ciutat, segons la denuncia feta pels Comuns durant el debat posterior a la nova investidura de l’alcalde Quirós. Pel que fa al portaveu d’ERC-EUiA, Jaume Graells, aquest va denunciar que la proposta d’urgència de noves contractacions, perjudicaven les xifres futures de despesa del capítol 1 i es produïen sense justificació tenint en compte que està pendent encara el Pla d’Ordenació de Recursos Humans municipal, que no es disposa encara d’una relació de llocs de treball municipals prou elaborada, que hi ha 476 vacants a la plantilla, entre les quals 89 vacants de titulats superiors i 49 de titulats mitjans, a banda de 51 vacants a la Guardia Urbana i 17 vacants a Serveis Socials, xifres que posen de manifest que la contractació urgent de 4 alts càrrecs directius no sembla en absolut justificada. Al final es va aprovar la provisió de càrrecs gràcies als 13 vots presents del PSC i a 2 vots dels Comuns (la votació va ser de 15 vots a favor i 11 en contra, sense que s’expliqués en detall com havia anat aquesta votació i qui va afegir el seu vot contrari als 6 de VOX i PP i als 4 d’ERC).

Ja, amb antelació, els Comuns havien donat també el seu vot favorable en un dels punts que calia votar de les comissions permanents sectorials, al costat del PSC, abstenint-se la resta de l’oposició municipal.

Aquesta considerable bona disposició dels Comuns no es va veure en absolut compensada per part dels socialistes en un punt que, pels Comuns, havia de ser paradigmàtic, com era la segona moció que presentava aquest grup respecte de la demanda que les antigues i històriques instal·lacions de la fàbrica Albert Germans passessin a ser equipament públic. Tal com va passar a l’octubre de l’any 22 —segons va recordar Sonia Esplugas, portaveu del PP— el PSC va votar, aleshores i ara mateix, en contra.

Més enllà de la moció de suport al Manifest del Dia Internacional de l’Orgull LGTBI+, que van subscriure tots els grups polítics tret de Vox, la resta de mocions de l’oposició van obtenir resultats molt diversos. En alguns casos, com ara la moció sobre les reparacions a l’empedrat del carrer Xipreret que va presentar el PP, es va aprovar amb els vots contraris del PSC; també es va aprovar la moció del PP sobre la ventilació i climatització dels poliesportius municipals amb una abstenció de socialistes i Comuns en el punt tercer de l’acord o la primera dels Comuns sobre les necessitats de Serveis Socials que es va aprovar amb l’únic vot en contra de Vox.

De fet, en una important part de l’argumentari del PSC sobre unes quantes de les mocions presentades, es feia servir la idea que les coses no es poden improvisar, que s’han d’estudiar a fons i que s’han de tenir molt en compte els impediments tècnics i fins i tot els impediments legals, que moltes vegades no són possibles. Aquests arguments xoquen habitualment amb un aspecte fonamental: molts dels problemes que es posen mensualment sobre la taula en les sessions plenàries, són queixes dels veïns, o mancances o propostes que es repeteixen regularment al llarg del temps. No hi ha sessió, darrerament, on els passadissos del ple municipal no s’omplin de pancartes sectorials de veïns o de treballadors municipals farts de la manca de resolució dels problemes. Segons David Gómez, per exemple, el carrer Xipreret no s’ha reordenat perquè el desig dels veïns de mantenir l’aspecte tradicional del carrer topa amb el que la llei fixa pel que fa a l’accessibilitat. Com que el que volen els veïns no es compatible amb el que diu la llei o defensen els tècnics, doncs no es fa res, o es fa en contra del criteri majoritari dels que hi viuen. Això del carrer Xipreret és molt comú a molts carrers i places. En aquest mateix ple es va posar de manifest el desencert absolut de la darrere remodelació del carrer Major —que ara s’ha de tornar a remodelar— perquè l’equip socialista de fa molts anys va remodelar el carrer probablement fent cas en exclusiva als criteris tècnics, en el millor dels casos, i sense consultar els veïns que sempre han estat deixats de banda. La diferència és que ara la sala de plens s’omple de queixes perquè la ciutadania està farta de la parsimònia en la resolució dels infinits problemes que s’acumulen.