JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)
Vull que els professionals siguin “competents” i les institucions, “eficients”. Però no pas, ni els uns ni el altres, “competitius”
La dreta neoliberal ha dedicat molts esforços a propagar el seu pensament únic mitjançant tergiversar el vocabulari. Sembla ser que resulta més eficaç que no pas les argumentacions o les campanyes de propaganda.
Per exemple, havien detectat que la gent jove no tenia interès en ser “empresaris” perquè sonava a explotació, egoisme… La solució va ser substituir aquesta paraula per “emprenedor”, que connota positivament (innovació, risc…). Poc importa que no siguin sinònims: molts empresaris no basen la rendibilitat en la innovació i el risc, sinó en escanyar als treballadors i proveïdors, en el domini de mercat o en la publicitat; a l’inrevés, a les universitats, hospitals, administracions, ONGs i altres institucions trobem molta gent emprenedora. El resultat ha estat que, malgrat aquesta evident tergiversació, han aconseguit propagar la “emprenedoria” entre el jovent, superant les seves recances inicials.
En el mateix sentit, han aconseguit convertir la “competitivitat” en paradigma de qualitat. D’aquesta manera l’èxit en el mercat esdevé l’objectiu prioritari i el principal criteri de qualitat. Tampoc en aquest cas importa que la història estigui plena d’exemples de magnífics productes que no han aconseguit comercialitzar-se, com també d’èxits comercials de baixa qualitat. Com dèiem abans, sovint importa més la publicitat, el domini del mercat o les disponibilitats financeres.
Fins i tot en una situació ideal de competència pura i neta, no tothom pot ser competitiu, ni tan sols convé que ho intenti. Per exemple, entre les universitats catalanes, és evident que les joves universitats territorials no són equiparables a les de llarga tradició. De fet, no només no poden, sinó que no té sentit que les universitats catalanes competeixin entre elles. Ben al contrari, han de cooperar i complementar-se per configurar un sistema universitari català complet i potent, al servei de les necessitats del país i en particular de l’equilibri territorial. Alhora, difícilment podrem competir amb les grans institucions internacionals, que acumulen segles de tradició acadèmica de primer nivell (aquí el franquisme va posar el rellotge pràcticament a zero) i que compten amb pressupostos per estudiant incomparablement superiors.
Més encara, poden haver objectius més importants que la competitivitat. Així, continuant amb l’exemple de les nostres universitats, un element clau per competir en el mercat internacional és oferir la docència en anglès. Tanmateix, per al nostre país és prioritari mantenir la docència universitària en català, com eina clau per conservar i promoure la nostra llengua, ben conscients que això ens fa perdre “clients”.
Cal doncs, avaluar la qualitat per altres criteris, ben distints a la confrontació amb el altri. Ni ser el primer és garantia de ple rendiment, ni no ser-ho és senyal d’insuficiència. Fins i tot en el futbol no sempre guanya qui millor juga. Com també en ciclisme, on corredors mediocres han aconseguit victòries per un cop de sort, mentre que ciclistes excel·lents s’han quedat sense premi per haver coincidit amb Anquetil, Merckx o Indurain. Els barems de qualitat han de ser autoconsistents, en lloc d’una simple comparació amb la resta d’actuants. Com es resumia al començament, no volem metges, mestres o paletes “competitius”, sinó competents. No volem universitats o hospitals “competitius” sinó eficients, és a dir, que assoleixin els objectius màxims, tot optimitzant l’ús dels recursos disponibles.
Fins i tot els mateixos promotors de la competitivitat han començat a adonar-se del seu excés, ja que sovint la qualitat requereix cooperació i col·laboració. Llàstima que busquin la solució novament a través de jocs de paraules, inventant la “coopetició”.
En definitiva, no caiguem en el parany neoliberal del llenguatge: reconeguem els emprenedors, siguin o no empresaris; aplaudim l’esforç de superació i la cooperació, tot reservant la competitivitat per als casos en que l’èxit es mesuri estrictament per la competició.