L’oposició d’esquerres a l’Ajuntament en permanent debat entre la picabaralla i l’entesa, mentre el govern es frega les mans
Una de les situacions més esperpèntiques dels darrers mesos es va produir dilluns al ple municipal durant el debat de la primera moció presentada pel grup municipal d’ERC-EUiA sobre la proposta per convertir les instal·lacions de la fàbrica Albert Germans en un equipament municipal, precisament ara que l’empresa Renfe va decidir a finals de juliol passat renunciar a la cessió que tenia pactada amb el govern socialista. La regidora Silvia Casola va presentar la moció en la que substancialment es demanava que les instal·lacions de l’antiga fàbrica es convertissin en l’equipament municipal que decidissin les entitats del barri de Sant Josep on és ubicada i que es posés en funcionament com a màxim en el termini de sis mesos.
A l’hora de manifestar-se sobre la moció, el representant dels Comuns, Manuel Domínguez, va afirmar que el seu grup s’abstindria perquè l’esmentada moció era un plagi de la que el seu grup havia presentat al setembre de l’any anterior, reclamant que el patrimoni fabril en mans de l’Ajuntament es convertís en diferents espais d’equipaments municipals al servei dels barris on estaven instal·lats, de manera que fossin els veïns i les entitats dels respectius barris les que decidissin com es farien servir. Explicat això, va aprofitar per convertir en primícia la noticia que feia setmanes que venia insinuant, sobre l’acord entre el seu grup i el govern socialista per convertir Albert Germans en un equipament municipal, teòricament al servei del barri i ajustat a allò que els veïns proposessin com a més idoni.
Teòricament, perquè a l’hora de destacar l’acord per part del govern municipal amb els Comuns, la segona tinenta d’alcalde va comentar que Albert Germans seria un equipament del feminisme actiu de la ciutat i, per tant, amb un objectiu bastant determinat, ja abans que els veïns de Sant Josep i les seves entitats s’hi hagin pronunciat.
És a dir, el moll de l’os de la qüestió és que el grup republicà defensava una proposta que, de fet, ja era una realitat objectiva —amb aquestes matisacions sobre a què seria destinat l’equipament de manera concreta i definitiva— i que es va convertir en una incomprensible picabaralla entre les dues esquerres a l’oposició, amb paraules una mica gruixudes entre ambdós grups. Mentre tant, el govern es fregava les mans beneint l’entesa amb els Comuns que li serviria per justificar el seu vot negatiu a la moció. La moció, per tant, va obtenir el vot favorable de tota l’oposició tret dels Comuns i el vot negatiu socialista, com s’ha vist altres vegades. Tots els grups de l’oposició excepte els Comuns van justificar el seu vot positiu pel fet que ningú es podia negar a convertir les abandonades instal·lacions de la fàbrica en un espai socio-cultural per un barri tan necessitat d’equipaments com ho és Sant Josep i especialment després que tothom en els darrers mesos s’hagués pronunciat unànimement al respecte. Els Comuns, intentant fer valer el seu acord amb el govern, simplement van evitar que s’aprovés la moció d’ERC, malgrat que la moció d’ERC reclamava exactament el mateix que ells han estat defensant fins ara.
Contra el que hauria de ser normal en un ajuntament d’aquestes característiques on el conjunt de l’oposició pot forçar el govern a consensuar la majoria de les decisions, el contacte entre els grups municipals, especialment entre els grups de l’esquerra, és nul del tot. D’haver-se produït aquests contactes, ERC podria haver retirat per pròpia iniciativa aquesta moció. De fet sembla que, enlloc de tenir la ciutat com a objectiu de les millores que es puguin aconseguir, s’anteposen els èxits particulars dels propis grups d’oposició que demostren, amb aquest comportament, una manca de maduresa política que clama al cel.
Sembla que és indiscutible que els Comuns estan obtenint resultats, al menys sobre el paper, de les seves particulars negociacions amb el govern. Per exemple, aquest digital ha conegut de primera mà que el govern dedicarà un romanent de tresoreria d’uns quants milions per obres qualificades d’emergències amb els que es farà front a reparar, per exemple, les goteres de la biblioteca Tecla Sala i altres obres menors. Sembla cert que al govern no se li havia ocorregut que es poden dictar obres d’emergència que simplifiquen la tramitació burocràtica i que poden donar resultats bastant aviat i que aquest mecanisme el van posar sobre la taula els Comuns.
De fet, tot plegat justifica clarament que la beneficiària d’agrupar les energies —i la capacitat i intel·ligència de tots els grups d’oposició— per millorar les condicions globals del municipi és la ciutat i no necessàriament el govern socialista. Raó de més per entendre que justament el més recomanable és modificar l’estratègia. Els uns, obligant-se a pensar que no és cert que només es pugui avançar ajudant al govern a fer les coses bé i consensuant unilateralment amb ell, sinó justament tot el contrari, i els altres entenent que s’han d’evitar les confrontacions i esforçar-se per fer més fluids els contactes i apropar postures. Curiosament, el grup municipal del PP sembla ser el més objectiu políticament parlant i el més encertat en l’estratègia. No pot renunciar a la seva ideologia però resulta tan encertadament pragmàtic que pot acabar donant exemple de com es prioritzen les mesures que beneficien la ciutadania. I si convé, eliminant fins i tot els cordons sanitaris que a vegades només serveixen per justificar postures formals però que perjudiquen els temes de fons sobre els quals no hi ha tantes diferències en la perspectiva local.