Rates i xaboles a l’Hospitalet, i no unes quantes rates sinó moltes, i tampoc al riu, on ja coneixem el seu estat d’abandonament, almenys l’últim cop que m’hi vaig acostar, sinó al mig de la ciutat, a l’altra banda d’on viu la gent, al carrer Caterina Albert —entre Sant Josep i Bellvitge—, en edificis més o menys moderns d’una ciutat que es jacta de ser del Primer Món.

En principi, quan vaig treure a passejar el gos del meu amic, amb certa ironia vaig pensar, guaita!, la sort que tenen els veïns de poder gaudir des dels balcons la natura més ferotge al mig de l’Hospitalet, si no fos, és clar, pels trens que no paren de passar i les xaboles enganxades al seu mur. Però aviat em vaig adonar de l’error. Un cop estàs dins, la ferocitat de la natura no es veu per enlloc, d’ocells no en veus gaires, però sí petits arbres que volen créixer no se sap com i moltes plantes quasi tan altes com una persona, que s’han d’anar esquivant amb el gos perquè envaeixen el camí. I, compte en deixar-lo anar, millor que no es desviï, perquè sota les plantes hi ha un munt de rates que de dia no es deixen veure si no són mortes, però de nit corren arreu. Però no tot queda en això, perquè a mesura que vas caminant et trobes amb neumàtics mig enterrats, plàstics, llaunes, mobles desintegrats amb el temps, a saber quant, i un matalàs.

No sé de qui és la responsabilitat, si de la RENFE o de l’Ajuntament, però sí qui ho pateix, els veïns, per la qual cosa l’últim responsable és el govern municipal. Si el terreny fos propietat d’un ciutadà, segurament l’Ajuntament ja l’hauria obligat a tancar-lo; i d’estar ple de rates, el mateix Ajuntament li hauria fet un requeriment, emplenat de sancions i enviat una brigada de neteja. Òbviament, nosaltres no tenim per què saber qui és el propietari, però sí el responsable. I està molt equivocat qui cregui que el govern municipal no sap que aquest problema existeix. No calen denúncies o avisos per part dels veïns, l’ajuntament coneix perfectament el problema i és conscient del risc que comporta pel veïnat, altra cosa és que es faci el beneit.

Avui el meu amic m’ha dit que dies enrere per fi algú va aclarir una mica la selva. No gaire tros per cert, però sí el suficient per deixar a la vista algunes rates mortes i els forats dels seus caus. Certament, és una llàstima. A qualsevol altra ciutat del nostre entorn, el seu Ajuntament ja hauria convertit aquest espai en un preciós parc, possiblement amb una zona per a gossos, un altre per concerts o espectacles a l’aire lliure o mil coses més. Si mireu el planell del Google entendreu el que dic. Però estem a l’Hospitalet, i si no es pot edificar, encara que sigui tocant les vies del tren, no val la pena matar-se en fer res. Ja ho vam veure durant molts anys a la Remunta, un espai abandonat fins que el van convertir en blocs de pisos vorejant les vies, lletjos a parir per cert, venuts amb la promesa que el tren desapareixeria; òbviament sense donar data, perquè ningú pot assegurar si serà durant aquest segle o el vinent.

No és el mateix amb les vies del Gornal. El febrer del 2023, la ministra Raquel Sánchez va assegurar que a finals del mateix any es presentaria el projecte de soterrament a informació pública, requisit indispensable per començar les obres. Naturalment, ningú s’ho va creure, ni els del seu partit ni els seus votants, i encara menys la resta de mortals. I és que la cosa dura des del 1998, quan es va construir l’AVE i tothom es va sorprendre que la resta de vies no se soterressin al costat. Des del 2010 els successius governs prometen “periòdicament” (cada cop que hi ha eleccions) el soterrament, tot i saber que no està en els seus plans complir-ho.

Dit això, calculin el que es podria haver fet durant tot aquest temps. Des de posar una filera d’arbres per cobrir el mur de les vies, que ara ja serien adults i haguessin canviat el paisatge, fins a crear un petit parc natural temàtic, amb un espai per muntar concerts, etc. I a l’altre costat del carrer Narcís de Monturiol uns horts urbans, per exemple. Però això seria fer agafar un nou mal de cap als nostres pobres regidors. Millor deixar tot tal com està, amb rates, escombraries, putrefacció i xaboles; i si algú es queixa, sempre queda dir que la culpa la té la Generalitat.