Dies enrere a la sortida de l’escola la meva neta em va dir: “saps Pau?, vindrà un noi a viure a casa”. I després de preguntar-li sobre qui era i a quina habitació s’instal·laria, vaig descobrir que el xicot era alumne de l’Institut Llobregat, i que els seus professors havien fet una crida solidària per xarxes socials, perquè, gràcies a oferir-li un ordinador, havien descobert que dormia sota un pont.

La història d’en Mohamed és molt llarga i feixuga, però el que ens interessa d’ella és el que ara mateix fa, que es pot resumir en el fet que és un estudiant brillant, extremadament net i treballador, tant és així, que no tindrà problemes per accedir a un grau superior. Donades aquestes circumstàncies, és del tot lògica la sorpresa dels seus mestres en descobrir que vivia sota el pont de Vallcarca, la qual cosa era coneguda feia temps per l’Ajuntament de Barcelona, que no havia fet res al respecte fins que no es va fer públic.
Sortosament, en Mohamed estava empadronat a Barcelona, no a l’Hospitalet, encara que això últim hagués sigut impossible. A l’Hospitalet una persona no es pot empadronar tan fàcilment, ni tan sols vivint de lloguer en una habitació, a menys que el llogater ho accepti, cosa quasi impossible. Però imaginem que en Mohamed ho hagués aconseguit. Doncs si volgués continuar estudiant, ara mateix viuria a casa de la meva filla a Pallejà o d’algú com ella a l’Hospitalet. I és que, a diferència de Barcelona, que té quinze centres d’alberg temporal repartits per tota la ciutat, l’Hospitalet només en té un i col·lapsat, sense comptar que a Barcelona hi ha set més, d’altres associacions, sota el suport municipal.

Exacte, en Mohamed ha tingut sort, i amb ell la resta de la societat que l’ha acollit, perquè està rebent una meravellosa educació que rendirà fruits, molt probablement al nostre país. Una societat que s’ha estalviat la part més complexa i onerosa de la seva vida, la criança del Mohamed, des del seu naixement fins als vint-i-dos anys, quan ja es pot valdre per si mateix.
En Mohamed ara mateix viu al Centre Residencial de Sarrià-Sant Gervasi, amb 100 places, és a dir, més encara que l’únic centre de l’Hospitalet; però també té activitats comunitàries, hort i jardí, i, el que és més important, en Mohamed podrà seure enfront d’una taula amb el seu ordinador i estudiar.
Paradoxalment, la gestió d’aquest centre barceloní està externalitzada i gestionada per l’empresa, Suara Serveis, SCCL, que en principi és una cooperativa sense ànim de lucre (Més informació interessant sobre aquest centre).

Podria haver-ho fet igual a l’Hospitalet en Mohamed? Visualment no ho podem testificar, perquè quan vam preguntar si podíem entrar per veure com eren les instal·lacions, la directora ens va remetre a l’Ajuntament, quan la seva gestió està completament externalitzada per a Suara Serveis, SCCL, la mateixa empresa que a Barcelona. I quan ens vam dirigir a l’empresa, aquesta ens va respondre el mateix. No obstant això, creiem que a en Mohamed li hagués sigut molt difícil.

No és difícil trobar algú que ha passat pel Centre d’Alberg Temporal dels Alps de l’Hospitalet per a fer-se una idea. Només cal anar entre els moltíssims desnonats que hi ha per tota la ciutat, per a trobar un munt de persones que han viscut uns dies, setmanes o, en el pitjor dels casos, mesos, sense cap altra alternativa. I, per esbrinar la situació del centre, això és el que hem fet.
La primera que hem trobat, una família trencada per un desnonament: una mare amb un fill i una filla que s’han vist obligats a separar-se. A la mare, malalta crònica, amb càncer i diabètica severa, els serveis socials li van aconseguir una plaça al Centre. Ens diu que a les set del matí s’esmorza i a les nou has de sortir al carrer, sense que importi com et trobis, faci bon o mal temps. Et pots quedar sempre que ho decideixin el metge i l’assistenta. Sense el vistiplau d’un dels dos, vas al carrer. Ens explica que, donat el seu estat de salut, molts cops li feien figa les cames, i altres tot el cos, però no valia la pena queixar-se, havia de marxar tant sí com no. Ens diu que a les dues del migdia donen el dinar i des de les tres fins a les set i mitja, has de tornar al carrer. Quan li pregunto per l’alimentació es posa a plorar. Segons ella, l’alimentació es basa principalment en caldos, sopes i purés. El cas és que va entrar amb 78 quilos i va sortir amb 55. El seu metge la va ingressar a l’hospital i un cop recuperada li va dir a la seva filla que mai més la deixés en aquest Centre (textual). Dit això, ens explica que el Centre funciona amb una espècie de jerarquia, on els més antics tenen una sèrie de prebendes. Si en ve un de nou, els últims en arribar li han de deixar la plaça i dormir al passadís, sigui l’hora que sigui, mentre que els antics mantenen la seva. L’ascensor només el poden utilitzar els més antics, els monitors i els residents amb muletes, cadira de rodes o caminadors. Ens diu que, tot i això, el tracte dels monitors és excel·lent, els valora amb un deu. Fan el que poden amb els pocs recursos de què disposen.

Òbviament, només amb aquesta persona no en teníem prou. Vam creure que la seva malaltia la podia condicionar, per la qual cosa vam buscar d’altres, però aquest cop que ens parlessin principalment de l’alimentació. Aviat vam trobar una parella que dormia a l’entrada d’un garatge, i quan els hi vam preguntar ens van respondre que preferien dormir junts al carrer que separats al Centre; que anaven a recollir menjar, que amb el que els hi donaven anaven molt justos, però com ajuda estava bé. Mirem al voltant i no veiem cap ampolla de vi ni cerveses. No fan l’olor típica de qui beu. Sobre això, recordo el que em van explicar durant la tancada de gent sense llar ni papers, a la Casa de la Reconciliació. Més d’un em va confessar que era millor el carrer que acabar a Els Alps. Llavors vaig suposar que per la disciplina horària de la tarda, que no deixava gaire marge als joves que intentaven guanyar-se la vida fent de missatgers o repartint publicitat.

Un dels residents, emperò, a més d’explicar que l’alimentació era molt correcte, ens va dir que ell en tenia prou, però també va reconèixer que menjava poc. S’ha de dir que, per la seva invalidesa, aquesta persona quasi no es belluga, per la qual cosa no necessita gaire aliments, i també havia viscut molts anys al carrer. I a poc a poc vam anar descobrint que més de la meitat de la gent que recull aliments o ha viscut al Centre, estava satisfeta amb la quantitat i mitjanament amb la qualitat. Uns en tenien prou, altres havien de reforçar-ho. A vegades, poques, el menjar no valia res i havien de buscar-se la vida, principalment els que tenien menors. Al contrari del primer testimoni i un altre que no ens va donar gaire confiança, tots han confessat que l’alimentació està molt equilibrada, amb verdures, carn, peix, purés, llegums, etc. Pels entrevistats, que han sigut molts, només podem dir que més o menys la meitat confessen que la quantitat és una mica justa, mentre que per l’altre és suficient. Un 40% aproximadament reconeix que hi ha dies, molt pocs, que no se la menja; mentre que el 60% restant se la menja sempre; i han sigut pocs els que s’han negat a parlar amb nosaltres. S’ha de dir que els que s’han queixat de la qualitat i la quantitat són aquells que l’entrevistador ha aconseguit que s’obrissin més, després de demostrar que els garantia la confidencialitat. És a dir, que entre els que no es queixen ni una mica, hi podria haver un petit component de desconfiança i por.

A tot això, un ex-resident, després de donar la seva opinió, ens pregunta si coneixem els protocols dels serveis socials per entrar al Centre, perquè allí hi ha de tot, persones que volen refer la seva vida, altres que se’ls hi ha girat la sort i uns quants que viuen al Centre i després tripijuguen amb droga a la placeta que hi ha al davant.

Un cop tancat el cicle d’opinions, el següent que hem fet és esbrinar quin pressupost té el Centre els Alps, i ens trobem amb això, datat el 2021, que no és el pressupost sinó un document d’intencions o el que l’Ajuntament estava disposat a pagar, segons el que creia que havia de ser, on surt la xifra d’1.754.022,20, IVA exclòs. Dins el qual s’especifica que el preu de cada esmorzar no pot superar els 2,90 €, i 5 per cada dinar i sopar. És a dir, 12,90 € diaris per persona. Al full 9, fins i tot es determina el benefici de l’empresa, un 7%, la qual cosa no deixa de sorprendre. Ara bé, si revisem els pressupostos del 2025 de l’Ajuntament, que creiem que han sigut prorrogats des del 2023, a la pàgina 116 veiem que la xifra és d’1.719,895,00 €. 34.127,20 €, menys del que prèviament es va calcular. És a dir, que l’Ajuntament està convençut que des del 2021, el cost de la vida no només no ha pujat sinó que ha baixat substancialment. I això es pot veure en el contracte signat amb Suara Serveis, on s’especifica que el preu de l’esmorzar serà de 2,61 € i 4,89 € cada dinar i sopar. En altres paraules, tot i que en aquests quatre anys els aliments han apujat bastant, el pressupost alimentari per persona i dia ha passat de la intenció de 12,90 €, a 12,39 €.

Abans de continuar ens agradaria aclarir que l’Ajuntament està obligat a publicar-ho tot. No obstant això, per a una persona normal, sense bons coneixements administratius i informàtics, trobar uns documents com els anteriors és una heroïcitat. Ara bé, hem de reconèixer que ens ha sigut impossible esclarir el que paga l’Ajuntament de Barcelona a la mateixa empresa. Suposem que hi és, però després d’unes quantes hores i, fins i tot, la utilització d’eines d’intel·ligència artificial, hem desistit. Els mecanismes de transparència de l’Ajuntament de Barcelona et porten d’una ratera a l’altre. En vista de la qual cosa, pensem que el portal de transparència de l’Ajuntament de l’Hospitalet és millorable, però comparativament és mil vegades millor que el de Barcelona.

No obstant això, en el Periódico trobem aquest article, on veiem que el 2022, l’Ajuntament de Barcelona va destinar 3.380.000 € als menjadors socials, on es van servir al voltant de 522.000 àpats amb un cost mitjà de 6,47 € cada un d’ells. No sabem si dins d’aquest pressupost està la gestió i el personal, però tot indica que la majoria del personal és voluntari.

Dit això, el reportatge podria explicar el perquè el menjar del Centre és una mica escàs o massa just, però no que a vegades (poques) un bon nombre d’usuaris prefereixi llençar una part. Per variar, l’Ajuntament ha externalitzat un dels serveis més importants, el de donar menjar i habitatge a la gent més vulnerable de la ciutat. I, a sobre, ho fa de manera mesquina, amb poques places i mirant d’estalviar en el més important: el menjar; encara que al nostre parer, 12,39 € hauria de ser suficient, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat.

Arrodonint: el 2022 l’Ajuntament de Barcelona tenia un pressupost de 15 milions de €, mentre que el de l’Hospitalet 1.800.000; és a dir, el de Barcelona 8,3 vegades més gran, per una població que supera només en un 5,8. En aquest sentit, la diferència de pressupost és molt important, i es reflecteix en què una ciutat com l’Hospitalet només tingui un Centre d’aquestes característiques i més petit del que es necessita. A això li hem d’afegir que, pel seu urbanisme demencial, a l’Hospitalet el percentatge de gent vulnerable és superior que a Barcelona. Llavors no ens ha d’estranyar que tanta gent visqui al carrer i algunes famílies acabin trencades i vivint com poden, a cases d’amics, ocupant habitatges o llogant minúscules habitacions, sense possibilitat d’empadronar-se i, per tant, de poder entrar dins el circuit dels serveis socials. Si fóssim mal pensats diríem que l’Ajuntament ho fa a propòsit, per evitar que el nombre oficial de persones vulnerables que necessiten el seu ajut es dispari.

Segons el mateix Ajuntament, al Centre dels Alps es preparen 48 menjars diaris i 200 “pícnics” per menjar al carrer. Nosaltres, després de passar molta estona durant dos dies veient com entrava i sortia gent del Centre amb bosses de menjar, no hem vist ni la dècima part de la necessària per endur-se tants pícnics, però sí que moltes persones s’enduien entre dues i quatre per a la resta de la família. A Barcelona, en canvi, diàriament se serveix menjar a 1.446 persones, amb un pressupost per persona molt similar. Llavors, on està la diferència?
– Donat que algunes oficines dels Serveis Socials posen tots els entrebancs possibles per donar la documentació de Risc d’Exclusió Social, i que molts ciutadans que viuen a habitacions o al carrer no es poden empadronar, a l’Hospitalet pocs són els “afortunats” que poden gaudir del servei.
– A Barcelona en bastants casos el servei no està externalitzat a una empresa, sinó que depèn d’associacions de voluntariat amb finançament directe, de l’Ajuntament o dels mateixos centres. En alguns ens hem trobat que els mateixos usuaris participen en la gestió i els menús, o en altres ens trobem amb un servei de companya per persones grans i fràgils.

El resultat comparatiu és tan brutal que mostra el que és una ciutat del primer món, enfront d’una que ho intenta però no pot, només amb un carrer de separació.