La secció sindical de CCOO denuncia el maltractament de la plantilla, en comparació amb els sous astronòmics del personal de confiança

Recursos Humans de l’Ajuntament va reunir dijous a les seccions sindicals de la plantilla municipal per informar-los que, per tercera vegada consecutiva, no cobraran la paga de productivitat que habitualment cobraven el mes de març fins al 23 d’aquest mes de maig. 

En un full Coco Flash, que es va començar a repartir el mateix dijous, aprofiten per fer una comparativa molt interessant sobre el que representa la paga de productivitat d’uns 1500 treballadors de la plantilla municipal, 1.412.640 euros (941 euros bruts per persona) amb el sou de les 20 persones de càrrecs eventuals contractades a dit i de les 15 persones de personal directiu. La remuneració de les primeres suma un total de 1.145.099,7 euros i la dels 15 directius 1.499.486 euros. En total, els 35 càrrecs de confiança cobren 2.432.361 euros/any, un milió més que la paga de productivitat dels 1.500 treballadors de la plantilla que costa tant de gestionar i abonar a temps.

L’excusa per pagar a temps sembla ser la de sempre, que manca personal per agilitar els tràmits i la secció de CCOO posa, com exemple, que la majoria de treballadors municipals no posen excuses a l’hora de fer la seva feina puntualment. Denuncien que “aquest govern només compleix amb els seus”, pel fet que els càrrecs directius cobren puntualment i és l’únic nucli de la plantilla on no hi ha vacants. La secció sindical de CCOO es queixa que hi ha treballadors municipals que cobren 1200 euros al mes i que, per a ells, la paga de productivitat és un ajut econòmic imprescindible i que l’ajornament d’aquests ingressos els suposa un maldecap important.

La secció sindical de CCOO, que ja va treure el 30 d’abril un altre full volant, valorant la intervenció al ple municipal d’abril d’un representant seu, juntament amb un altre de la UGT, on es van fer ressò de la falta de personal i de l’incompliment de l’anterior conveni signat ja fa dos anys, però que el govern no porta al ple municipal per ser ratificat, ha anunciat ara, respecte del retard en la paga de productivitat, que reclamaran els interessos de demora.

Afirmen, en el full distribuït, que estan farts de mentides i que el govern local socialista els dona informació que “no va enlloc”. Això, expliquen, els impedeix poder confiar en el govern i negociar en unes condicions òptimes alhora que denuncien que tenen un conveni inactiu, una gestió de borses opaques sobre la qual caldrà estar atents, un calendari de contractació de personal que no es compleix, una relació de llocs de treball eterna, no disposen d’un pla d’igualtat i l’avaluació de riscos laborals encara és a l’espera. “O els aturem o ens aturem!!!” acaba sent el lema d’aquesta nova queixa sindical que se suma a l’estat de crisi global que viu la gestió municipal i que els sindicats no han parat de denunciar des d’ara fa més de 400 dies que va revalidar el govern la seva majoria de govern.

Les restriccions que patien algunes instal·lacions hospitalenques s’han eliminat des del 25 d’abril per la instrucció dictada pel govern local

Des del passat 25 d’abril està activa a l’Hospitalet la instrucció relativa al soroll que generen les activitats en els centres escolars i en els equipaments esportius que amplien els drets de la llei de l’any 2002 sobre protecció contra la contaminació acústica. Es tracta d’una instrucció que posa fi a les reiterades queixes que havien expressat alguns veïns, especialment a les ciutats grans com la nostra, sobre les molèsties que causaven, pel soroll emès, les activitats en els patis de les escoles, els equipaments esportius i les pistes esportives fora d’horari escolar, que acostumen a estar a prop de les edificacions.

La llei de l’any 2002 cercava, com era evident, evitar les molèsties als veïns graduant els decibels que es podien suportar per accions externes, però alguns es van agafar a la norma per fer reclamacions que estaven resultant del tot extemporànies com ha posat de manifest la llei que va aprovar el Parlament de Catalunya el març passat i que tornava a deixar les coses on tocaven: allà on hi ha concentració d’activitats esportives o extraescolars, en la majoria de les ocasions anteriors a l’edificabilitat d’habitatges propers, s’ha de respectar el dret d’infants i joves a l’expressió normal i a la utilització de les instal·lacions esportives com s’havia fet sempre.

Quan algun veí comprava un habitatge a tocar d’una instal·lació d’aquest tipus, ja sabia prèviament a què s’arriscava, i què havia de tolerar, igual que un ciutadà que adquireix un habitatge al costat d’una carretera de tràfic intens o davant la via del tren, sap perfectament que s’haurà de sotmetre al soroll de la circulació de vehicles i trens.

A l’Hospitalet, per exemple, els alumnes matriculats a l’escola de bàsquet del Centre Catòlic, una pista a tocar de la Rambla que existeix des del anys 40 i que la pròpia entitat va cobrir per fer-la més còmoda per usuaris i veïns, va haver de tancar provisionalment durant alguns dies a la setmana per les queixes que s’havien produït per part d’alguns veïns propers, que eren perfectament coneixedors del soroll que provoquen els esdeveniments esportius, els crits de jugadors i espectadors a tocar d’habitatges, que van adquirir bastants anys després d’existir les pistes.

Això, ara, afortunadament s’ha acabat, perquè la normativa i la resolució dictada per l’Ajuntament ampliant l’Ordenança municipal del 1998 en el seu article 12.2, ho garanteix. L’Ordenança municipal, ja establia que els sorolls generats als patis d’escola i camps escolars en horari escolar i durant el curs lectiu no estaven subjectes als nivells de referència d’immissió sonora interior o exterior, però no estaven incloses les activitats extraescolars, és a dir, les activitats en horari no lectiu.

Ara, amb la nova norma, també queden exclosos del compliment dels valors límit d’immissió sonora: 1. Les activitats lectives, extraescolars, de lleure, culturals i esportives que es desenvolupen en els centres educatius entre les 7 i les 21 hores. I 2, les activitats esportives que es desenvolupen en els equipaments esportius registrats al Cens d’Equipaments Esportius de Catalunya (CEEC), —tret d’alguns supòsits concrets— entre les 9 i les 22 hores.

L’objecte de la garantia és blindar l’exercici d’activitats extraescolars i esportives fora de l’horari escolar per evitar la tendència al sedentarisme, però resulta, a més, una proposta de sentit comú que alguns ciutadans no acceptaven vulnerant el dret aliè per garantir-ne un de propi, veritablement exagerat. La realitat és que en les ciutats densificades com l’Hospitalet aquest equilibri de drets sempre és més complex i sovint col·lisionen, de manera que la norma actual, posa per davant dels drets individuals d’aquells que viuen molt a prop d’aquest tipus d’instal·lacions, els drets col·lectius dels que les fan servir en benefici de la salut, el lleure i la convivència.

L’eterna promesa ferroviària que és un clàssic en període preelectoral, queda relegada permanentment per la política de resignació que practica el govern Quirós

El ministre de Transports, Òscar Puente, en la seva compareixença, ara fa unes quantes setmanes, en el Congrés dels Diputats per parlar del Pla de Rodalies de Catalunya, només va citar una sola vegada l’Hospitalet (i una altra l’estació de Bellvitge) quan va comentar que entre els sis programes que contempla el Pla, es troba en fase de proves la instal·lació del sistema ERTMS (Sistema Europeu de Gestió del Tràfic Ferroviari) entre les estacions de l’Hospitalet i Mataró. Ni una paraula sobre el famós intercanviador de La Torrassa que l’alcalde Quirós cita cada vegada que parla del futur de la ciutat i que s’ha de convertir en el melic d’un il·lusori bulevard que uneixi el Samontà amb Bellvitge, és a dir, les noves promocions immobiliàries de la pastilla de Can Rigalt amb el projecte faraònic del Biopol-Gran Via en terres inundables.

El cert és que el ministre va esplaiar-se sobre els projectes, les inversions i els terminis i va tornar a reiterar algunes de les xifres la darrere vegada que va parlar del tema, el passat 9 d’abril, però no s’ha pronunciat en cap moment, ni sobre l’intercanviador de La Torrassa, que Quirós sempre ha considerat vital també per evitar la saturació de l’estació de Sants, ni encara menys sobre la desaparició del traçat de les línies que travessen el municipi en superfície. Ja es fa difícil de parlar de soterrament de les vies perquè, soterrar-les, sembla absolutament utòpic.

Els que coneixen interiorment la vida política ministerial expliquen que les prioritats dels departaments sovint es fixen per la capacitat de les primeres autoritats locals per fer entendre al polític de torn la importància de la reivindicació, el profit general i la justícia de l’operació, en funció de les servituds que ha imposat la història i les necessitats objectives, a banda dels beneficis que es poden desprendre, polítics i socials, de l’operació proposada. Està clar que l’alcalde Quirós no ha aprés encara aquesta faceta, dictada en moltes ocasions per l’experiència, i això és comprensible perquè encara no fa ni un any que se les ha de veure amb consellers i ministres i cal tenir les coses més que clares per explicar-se. Potser doncs, en aquests casos, convindria ser una mica humils, mesurar els somnis i ajustar-se a les realitats.

I la realitat és que, com explicava amb molt de detall i molt encertadament la televisió pública fa uns dies, en la seva visita a la ciutat de la ministra de Transports Raquel Sánchez, poques setmanes abans de les passades eleccions municipals, aquesta va explicar que, com a molt tard pel 2023 estaria redactat l’estudi informatiu que preveia una inversió de mil milions d’euros per soterrar una mica més de 5 Km de via que alliberaria uns 120.000 metres quadrats d’espai per la ciutat. Estem gairebé a la meitat del 2025 i no hi ha cap notícia de l’estudi.

Les últimes declaracions de l’alcalde Quirós sobre el tema, s’esplaiaven sobre l’intercanviador de La Torrassa, que forma part del Pla de Rodalies 2020-2030 i afirmava que la ciutat havia de ser generosa i demanar primer l’intercanviador perquè segur que beneficiaria a una gran part de la ciutadania usuària del ferrocarril fos hospitalenca o no, perquè estava clar que descentralitzaria l’estació de Sants i convertiria l’intercanviador en un nou eix de la integració ferroviària entre les línies de Vilafranca i Vilanova. No és estrany que amb aquesta visió comprensiva i resignada dels projectes, les necessitats del municipi vagin a remolc de qui exigeix sense concessions. I no hem d’oblidar que la reivindicació del soterrament de les vies ve del segle passat.

Parlant del que va passar a la ciutat fa un poc més de 100 anys, la postura dels alcaldes de l’Hospitalet d’aquest primer terç del segle XXI, es molt semblant a la dels alcaldes de l’Hospitalet del primer terç del segle XX, quan la ciutat es va sotmetre, gairebé sense dir res —comprensiva i resignadament— al que necessitava Barcelona aleshores. I caldria afegir, al que ha necessitat Barcelona de manera permanent, perquè si a l’Hospitalet les vies del tren travessen la ciutat pel trajecte més curt, ocupant enormes espais en superfície, és perquè el tren ha d’arribar a Barcelona sense donar gaires voltes i això sí, a la ciutat comtal, sempre sota terra.

Sembla evident que, mentre a l’Hospitalet no hi hagi una postura d’intransigència sobre les necessitats globals, la ciutat seguirà sent el que ha estat sempre: el pati dels mals endreços de Barcelona. I mentre la política dels somriures i de la resignació no deixi pas a la política de l’exigència i l’energia, la ciutat serà molt difícil que revifi.