Manuel Domínguez (Co-coordinador de Comuns de l’Hospitalet)
L’any 2025 va començar amb certes expectatives, amb cert optimisme. Feia mig any que teníem nou alcalde i això per sí sol ja podia generar aquest optimisme, per la ingènua esperança de que els canvis han de ser per a millorar i perquè pitjor que el tàndem Marín-Bellver, especialment el dels darrers anys, no ho podien fer.
Des del Grup Municipal L’Hospitalet En Comú Podem havíem signat uns pactes per a aprovar els pressupostos, que incloïen algunes mesures que, a poc que es portessin a terme, significarien importants millores per a la població de la ciutat. Havíem aconseguit la congelació de les llicències d’apartaments turístics i l’IBI. L’1 de gener de 2025, teníem l’esperança de seria un any en el que començaríem a remuntar, a posar solucions a les emergències que pateix l’Hospitalet. Per això ens havien votat i aquesta és la nostra funció.
No ha estat així, malauradament no ha estat així. El 5 de gener ja vam veure amb sorpresa i tristor com hi havia una carreta del centenari del títol de ciutat a la cavalcada de reis. Mireu, això del centenari del títol de ciutat té una importància real escassa (com el títol va tenir en 1925), però crec que és molt il·lustratiu de la deriva del govern local: fer servir un fet propagandístic d’una dictadura per portar el rei i fer-te propaganda amb la monarquia. Des del punt de vista ideològic et situa molt bé: el centenari del títol de ciutat, sí, la recuperació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil, no.
Un altre tema és el que ha costat tot això i la rapidesa en organitzar diversos actes i dues visites del rei (ja va venir en febrer) mentre s’argumenta que altres accions que porten pendents molts anys (rehabilitació i senyalització del patrimoni, excavacions al Castell de Bellvís…) no es poden fer per les dificultats administratives.
Entre una visita del rei i l’altra, els problemes de l’Hospitalet han crescut. Prenent el concepte de la descripció que fan des de CC.OO. de la situació de les escoles (que porten anys denunciant), nosaltres diem que molts dels aspectes de la ciutat es troben en emergència.
Els centres educatius públics es troben en la pitjor situació des de fa dècades. A la massificació i els grups afegits (els “bolets”), als patis hostils i la manca de climatització a l’estiu, hem de sumar les calefaccions que no funcionen, com han denunciat des de la Intersindical. Les biblioteques encara estan molt per sota del que necessitem. El problema de l’habitatge continua sent gravíssim i la convivència als carrers ha estat molt complicada, especialment a l’estiu. Les dades de criminalitat segueixen creixent…
Les respostes des del govern del PSC han estat entre lentes i inexistents. Lentes, com el Pla de l’Habitatge, que esperem que comenci a permetre accions de forma immediata i en les línies marcades pel procés participatiu i el Consell de Ciutat. Inexistents, com en els canvis urbanístics que necessitem, en la millora de la neteja, en la defensa del patrimoni, en l’increment dels parcs i refugis climàtics, en el suport a les entitats, en gairebé tot.
Com vivim en la ciutat dels anuncis, en 2025 hem conegut alguns. Com a mínim ens han estalviat el del soterrament de les vies, encara que sí s’ha fet un del soterrament de la Granvia; és una mena de tradició local. Segurament, l’anunci més transcendental és el Pla del Samontà. Reconèixer que a aquells barris cal fer una intervenció intensa és un pas. Tanmateix, si es manté el tradicional nivell d’execució del que s’anuncia, els problemes s’agreujaran, com s’han anat agreujant en els darrers anys. I sempre, sense la participació de les associacions que porten anys treballant als barris. Per què tenen aquesta al·lèrgia a la participació i cogestió ciutadana?
El 2025 ha estat un any especial, però. Hem vist una manifestació multitudinària que mostrava un malestar social, com feia dècades que no es veia a la ciutat. La convocatòria partia d’un lloc al marge dels moviments socials tradicionals. Alhora, hem vist la consolidació d’uns moviments socials emergents, com Stop Degradació Collblanc-la Torrassa, la plataforma Contra la Especulació Immobiliària i la Massificació Turística o la cooperativa d’habitatge Les Juntes.
També hem vist com des del govern local no s’han portat a debat les ordenances fiscals, l’any de la imposició de la taxa de residus!, i no s’han pogut aprovar els pressupostos, per primera vegada en l’etapa democràtica actual. No sabem si és una irresponsabilitat del govern del PSC per excés de confiança o perquè han fet una maniobra que ja respon a càlculs electorals.
El cas és que 2025 ha estat un any, pel que fa a la política local, amb signes de que algunes coses estan canviant. Els aires que bufen al món occidental són de conservadurisme, però està en les nostres mans bastir una alternativa progressista, també a l’Hospitalet.
La situació actual no és pitjor a la que hem tingut en moments anteriors, i des d’uns moviments socials amb alternatives d’esquerres vam tenir la capacitat d’impulsar polítiques que garantien els drets de la nostra població, de classe treballadora i origen immigrant. Hi ha una solució als problemes de la ciutat des de la lluita pels serveis públics, de la radical defensa de la igualtat entre les persones, de la construcció d’uns espais col·lectius que garanteixin la nostra salut i la convivència i del manteniment d’una seguretat en els nostres mitjans de vida i la nostra integritat física.
L’any ha acabat amb una ocupació de la fàbrica Albert Germans. Aquest espai patrimonial, que vam aconseguir que fos per a ús públic, porta anys abandonat, mentre la ciutat té necessitats d’espais per a habitatge o equipaments. Un digne final per un any perdut més però que pot ser el començament d’un canvi.
Perquè aquest canvi sigui en la direcció de la igualtat i la garantia dels drets, des de la consciència de classe, des de l’orgull de ser de l’Hospitalet, necessitem que en 2026 ens mobilitzem i participem en les lluites, com sempre, com mai.
La gent de l’Hospitalet En Comú serà en aquestes lluites, com sempre, com les que en temps del PSUC va ser un dels motors de l’antifranquisme que va portar la democràcia o del moviment veïnal que va conquerir parcs o escoles, com mai, perquè sabem que ens juguem el futur i les amenaces a la llibertat són les més fortes en gairebé un segle.