Un grups d’afectats ha hagut de recórrer a FIC per poder participar al proper ple i explicar la negligència municipal en el seu cas

Fa uns dies va arribar al FIC una demanda estranya. Un grup de veïnes del barri de Sanfeliu demanava suport per poder intervenir en el proper ple de l’Ajuntament per exposar els seus problemes. Expliquen que, abans de res, van adreçar-se a la seva associació veïnal, i tot i entendre les queixes, van negar-los el suport.

Per part del FIC, encara que aquest no seria el seu paper, va optar-se per fer el tràmit necessari perque aquest veïnat pogués expressar-se al ple. A partir d’aquí serien necessàries algunes reflexions.

En primer lloc estaria bé denunciar les limitacions a la expressió del veïnat que comporta l’actual reglament de participació municipal. El veïnat, individualment o en grup, no disposa de dret de paraula ni en els plens municipals, ni tampoc en els consells de districte. Pel que fa al ple, la petició de paraula, a més d’estar necessàriament avalada per algun grup municipal, ha de demanar-se obligatòriament per alguna entitat degudament inscrita en el registre municipal. No cal insistir sobre la limitació que això suposa, ni tampoc que ja des del anterior mandat hi ha pendent una reforma del reglament de participació a la ciutat, que caldria enllestir el més aviat possible i en aquest punt caldria emplaçar també a l’oposició municipal.

Però aquest cas destapa una realitat que a vegades resta amagada o oculta: els lligams no explícits d’algunes entitats o d’algunes associacions amb l’Ajuntament i amb el partit polític que hi governa des de fa anys.

Aquesta és l’evidència que denuncien aquest grup de veïnes: desprès d’adreçar-se a l’associació veïnal del seu barri, el de Sanfeliu, la resposta del seu president, un cop fetes algunes consultes, va ser la de negar-se a avalar la petició de paraula d’aquest grup de veïnes al ple municipal.

Des del FIC es va demanar, via e-mail, a aquesta associació de veïns que ens expliqués la seva versió dels fets denunciats. Fins avui la resposta ha estat el silenci.

Al mateix tempos hem parlat amb una de les persones afectades, la Rebeca Pulido que ens ha explicat la situació. Son veïnes del barri de Sanfeliu afectades pel nou pla urbanístic del Are-Montesa de la ciutat veïna d’Esplugues, que els crea grans problemes de trànsit. Inicialment, aquest pla preveia compartir el trànsit entre el carrer de Sant Jordi, de l’Hospitalet, i el carrer Guadalupe, d’Esplugues. La modificació que s’ha fet d’aquest pla, ha estat pacificar la circulació per Esplugues i concentrar el trànsit pel carrer de Sant Jordi, el que pot implicar el pas de més de 18.000 vehicles per aquesta zona de l’Hospitalet. Podeu trobar informació més detallada a: https://lhdigital.cat/noticies/veins-del-carrer-sant-jordi-mostren-el-seu-desacord-pel-nou-projecte-durbanitzacio-del-barri-de-la-montesa/

Més enllà de les queixes veïnals pels efectes d’aquesta modificació de la circulació entre dos carrers i del que consideren inacció de l’Ajuntament de l’Hospitalet, el que preocupa en aquest cas és també l’actitud de l’associació veïnal del barri de Sanfeliu que dona l’esquena a la demanda del grup de veïnes i dona suport al govern municipal, fins al punt de dificultar l’expressió d’aquests veïns i veïnes en el proper ple municipal. No sembla que sigui aquest el paper que correspon a una Associació de veïns i veïnes i son actituds d’aquesta mena les que dificulten el treball comunitari i la necessària regeneració del moviment veïnal.

No pot ser que una AVV sigui més procliu a ser portaveu de l’administració que no portaveu de les demandes de veïnes i veïns. De fet, el passat del moviment veïnal en la seva millor època va ser quan era capaç d’assumir les demandes veïnals i de donar suport a que les veïnes i veïns fessin sentir la seva veu arreu. No fa gaire dies explicàvem la deriva actual de la FAV de l’Hospitalet. Aquesta falta d’empatia d’una de les AVV federades n’és, dissortadament, una mostra. Intentarem anar seguint la situació…

Creat un Comité de Solidaritat amb Palestina a l’Hospitalet

Dimecres 15 de maig era el 76 aniversari del que els palestins anomenen Nakba, el desastre, la data que va suposar per molta de la població de Cisjordània i Gaza la pèrdua de les seves llars i de les seves terres i l’inici d’un llarg exili i de la vida en camps de refugiats.

Ara, setanta sis anys desprès, a Cisjordània i especialment a Gaza es torna a repetir una mica la història, però aquesta vegada amb desenes de milers de persones mortes, moltes d’elles dones o infants.

En aquest marc s’ha creat a l’Hospitalet un Comitè de Solidaritat amb Palestina format per un grapat de persones de procedències i trajectòries diverses, atentes a les demandes de la Comunitat Palestina a la ciutat i arreu.

Aquest col·lectiu ha dut a terme diverses accions per donar a conèixer la dramàtica situació que es viu a Gaza i també a Cisjordània, al costat de la coalició “Prou Complicitat amb Israel”.

Aquest dimecres al vespre van convocar una concentració a la plaça de l’Ajuntament que va aplegar poc més d’un centener de persones, demanant el trencament de les relacions amb el govern sionista d’Israel i i la fi del genocidi en curs contra el poble de Palestina. Algunes persones assistents van demanar la presència de la alcaldessa al costat de la concentració i la fi de tota col·laboració del govern municipal amb l’Estat israelià.

Abans, durant el matí, algunes de les persones assistents van participar en la protesta en la seu d’Acció, l’agència econòmica internacional de la Generalitat per demanar el tancament de la oficina a Tel Aviv d’aquesta agència governamental, que va ser dissolta violentament pels Mossos.

La concentració del vespre davant l’Ajuntament de la ciutat va finalitzar desprès de la lectura d’un manifest unitari.

Podeu trobar més informació de “L’Hospitalet amb Palestina” al seu compte d’Instagram: https://www.instagram.com/lhambpalestina/ .

Els nous problemes veïnals exigeixen una posició més crítica de les associacions de veïns en defensa de la ciutadania i al marge de posicions de clientelisme

El dissabte 27 d’abril, la Federació d’Associacions Veïnals de l’Hospitalet va celebrar la seva assemblea anual. Com en ocasions anteriors, no va ser un acte plàcid i tranquil. Dos temes bàsics van centrar l’atenció, i les tensions, a l’assemblea: l’estat dels comptes i la dimissió del president, Manuel Piñar.

Sobre l’estat de comptes, resulta sorprenent la existència d’un dèficit l’any 2023 de 9.460,47 euros sobre uns ingressos de 876 euros. Les explicacions d’aquesta situació financera poden trobar-se tant en una gestió econòmica poc eficient i a problemes en l’arribada d’una subvenció municipal. De tota manera hauria de ser preocupant que una entitat que, en teoria, representa al veïnat davant les administracions, basi la seva economia en subvencions de la mateixa administració pública.

En la convocatòria de l’assemblea un dels punts era el de la substitució de càrrecs dimitits, sense explicar quins. Un  cop reunida l’assemblea es va comunicar que Manuel Piñar, president de la FAV en les últimes dècades presentava la seva dimissió. Proposant-ho així, feia difícil presentar alguna candidatura tot i que, com informa un dels assistents, va veure per sorpresa en el descans de l’assemblea com el president dimissionari, Piñar, feia unes declaracions a la TV de la ciutat al costat de la que seria nomenada més tard nova presidenta, Maite de la Concha, presidenta de l’associació de veïns Districte IV, que es va separar de la AVIV de La Florida fa un parell d’anys. Tot semblava ja decidit en algun lloc extern a la mateixa assemblea.

Tot plegat va provocar tensions a l’assemblea, com algun comentari masclista del president sortint, “els papers son com les dones, se’ls hi ha de mirar el cul”, que va ser retirat després de la queixa d’una de les assistents a l’assemblea. També va haver-hi un incident quan el president de la Associació de Bellvitge va exigir que, per educació, a ell se’l respongués en castellà i no en català.

Més enllà d’aquests incidents que poden valorar-se, es va fer evident que la convocatòria de l’assemblea na es va fer en els terminis fixats ni tampoc es va procedir a presentar i aprovar l’acta de l’anterior assemblea com seria preceptiu, el que posa de manifest l’estil de treball existent dins la Federació.

Els problemes, però, son més de fons. Una part del moviment veïnal de la ciutat sembla paralitzat. Les associacions d’alguns barris, com explicava la Carme Santmiquel abans de morir, sobreviuen gràcies als socis de Sinera, l’asseguradora de decessos lligada a la CONFAC.

D’altres, son incapaces de donar resposta d’algun tipus a desastres especulatius com els nous blocs de Cosme Toda, abandonant la defensa del veïnat que, al final, ha d’assumir una plataforma. Coses similars poden dir-se de l’associació oficial de Bellvitge que dona suport explícit al nou PDU Biopol-Granvia que implica la construcció de nous blocs al sud de la ciutat. De fet, costa veure a la FAVLH prenent posicions sobre les problemàtiques veïnals als barris o donant impuls a iniciatives de mobilització contra la especulació urbanística o l’estat dels serveis públics a l’Hospitalet.

Quatre de les associacions més actives de la ciutat, la associació de La Florida, la associació independent de Bellvitge, la de Collblanc -La Torrassa i Som Santa Eulàlia va difondre un document crític sobre l’assemblea, afirmant que a hores d’ara la Federació està tocant fons.

En el seu comunicat, desprès de descriure els fets de l’última assemblea, les quatre associacions afirmen que: “La FAVLH ha tocat fons. Però això no vol dir que s’aturi el moviment veïnal ni les seves lluites als nostres barris. Ans el contrari, als nostres Barrios seguirem mobilitzant al veïnat per dignificar la vida de les nostres veïnes i veÏns.”

Un solaret de Santa Eulàlia promès pel 2022 encara està tancat, abandonat i reivindicat pels veïns perquè es pugui fer servir

En una resposta escrita a preguntes del grup municipal del PP sobre la preparació municipal per l’estiu que ja s’acosta, David Gómez, tinent d’alcaldia de l’Àrea de Manteniment i Serveis, afirmava que: “l’Hospitalet és el municipi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que compta amb més refugis climàtics, 12 entre interiors i exteriors que formen part de la xarxa metropolitana de refugis climàtics. A més, amb l’objectiu de densificar la xarxa existent, la ciutat de l’Hospitalet compta amb 18 espais anomenats petits boscos urbans a parcs i places de la ciutat que ofereixen les característiques adequades per considerar-se refugi climàtic exterior (ombra, aigua, elements de descans)”. Per qualsevol persona que conegui la ciutat i camini pels seus barris, aquestes afirmacions (que hem traduït de l’original en castellà) resulten sorprenents.

En un altre moment podrem analitzar les característiques d’allò que el govern municipal considera “refugis climàtics”, així com ara la regidoria del Districte II (Collblanc-La Torrassa) o el vestíbul de poliesportius com el del Gornal i el del Centre. Ara, però, voldríem aturar-nos en aquesta suposada xarxa del que el regidor anomena “petits boscos urbans”. Ens centrarem en el cas del projectat bosc urbà del barri de Santa Eulàlia: el terreny entre el carrer General Prim i el Carrilet.

En aquest espai, l’Ajuntament va anunciar, al juliol de 2022, la creació d’un bosc urbà que seria accessible a la tardor del mateix any. Però, com passa massa vegades, aquest anunci es feia abans fins i tot que els terrenys del solar fossin ja de propietat municipal. Això no va succeir fins el març del 2023, gairebé un any més tard de la col·locació del cartell anunciant el suposat bosc.

L’associació veïnal Som Santa Eulàlia ja va manifestar que el solar en qüestió no podria ser considerat en cap cas un bosc, ni urbà ni forestal. En el millor dels casos podria ser un petit parc o una zona enjardinada.

Un any més tard, l’abril del 2023, la mateixa associació denunciava la degradació de l’espai i demanava el compliment del compromís de l’administració municipal de neteja quinzenal del solar mentre no fos realitat l’anunciat bosc urbà.

Cal tenir present que, de fet, el Consistori preveu fer una xarxa d’aquests anomenats boscos urbans, en concret al passeig de Bellvitge, al carrer Vallparda i al carrer de Torns.

En la darrere sessió del Consell de Districte, el govern municipal va fer la proposta del nom d’un arquitecte per batejar aquest nou espai, que algun dia s’obrirà al veïnat. La majoria d’assistents en aquest Consell van proposar que se li atorgués el nom de “La Estacioneta”, tal com era conegut l’espai quan el Carrilet circulava en superfície i hi havia un baixador del ferrocarril, com una manera de preservar la memòria i el patrimoni del barri. A hores d’ara, la comissió del nomenclàtor encara no s’ha pronunciat sobre la proposta.

Mentre tant, el futur “bosc urbà” segueix sent un solar tancat. El veïnat, mitjançant Som Santa Eulàlia, segueix demanant que s’obri ja l’espai. Si el decret de sequera vigent no permet encara plantar-hi algun arbre, com a mínim podria ser ja utilitzat pel veïnat, apropiant-se així d’un lloc que és de caràcter públic.

Quan la memòria d’en Jaume Botey i Vallès es fa actual

Dilluns 15 d’abril al vespre, en una sala de lA Tecla Sala plena, es va presentar Cultura de Pau. El llegat de Jaume Botey i Vallès, un recull de treballs publicat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Associació Llegat de Jaume Botey i Vallès i coordinat per Joan Camós i Cabeceran.

Poder reflexionar sobre la cultura de pau en els temps actuals no és una petita cosa. Els mitjans van plens de notícies de guerra i, potser el més significatiu, de crides a incrementar la despesa militar i la producció d’armes per, segons diuen, preparar-nos per un possible escenari de guerra.

El llibre comença amb una frase d’en Jaume Botey: “No hi ha res més reaccionari que creure que no hi ha res a fer” i, de fet, totes les intervencions dels  autors dels treballs recollits en el llibre, van girar al votant de la idea, segons explica Joan Camós, que “per fer front a la cultura de guerra cal conèixer, treballar, desenvolupar, implicar-se i lluitar per fer possible la cultura de pau”.

El volum, s’obre amb un article del mateix Jaume Botey, escrit el 1995, sobre la educació per la pau i el desenvolupament a les escoles de persones adultes. Hi destaca l’educació com a fet polític, i planteja la necessitat de coherència entre paraules i fets, en un context en el que es considera insostenible l’actual situació mundial. També es fa esment de la existència d’un magma de persones, grups, petites institucions que, des de diferents àmbits, assumeixen com a propis valors de pau, d’antimilitarisme, de solidaritat, de feminisme, d’acollida a la immigració, etc. que expressen que un nou món no només és possible sinó que comença ja a ser, d’alguna manera, una realitat.

A continuació, Maria Villanueva, que va compartir amb en Jaume Botey despatx a la facultat del professorat, va voler destacar-ne la coherència i la implicació d’en Jaume Botey com a educador, com a polític i com a activista social.

En el llibre, l’Enric Vilaplana, també professor de pedagogia, fa un repàs exhaustiu als escrits d’en Jaume Botey sobre la cultura de pau, publicats en diversos moments entre 1999 i 2017, que inclouen reflexions sobre la guerra d’Irak o el paper d’Estats Units com a superpotència, tot i acabant valorant l’esperança com a valor i com a part d’una utopia activa que acompanya a l’acció necessària.

Pere Brunet, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, explicava tot de dades sobre el negoci de la guerra i la xarxa d’interessos de poder real que actuen més a menys a l’ombra, malmetent en despesa armamentista, recursos que caldria destinar a fer front a la crisi climàtica o a la justícia global.

A partir d’algú que va ser un dels primers objectors al servei militar que va participar des de l’inici en el grup que va treballar a Can Serra al costat d’en Jaume Botey des de 1975, Martí Olivella, que forma part de diversos col·lectius com “Aturem la Guerra”, va fer un petit repàs al seus més de cinquanta anys de recorregut compartit en militància pacifista. També va esmentar com calia anar des de l’objecció a la defensa militar, al concepte d’autodefensa no violenta. En Martí Olivella, al costat de la Gabriela Serra i de la Llum Mascaray, va protagonitzar aquest febrer una vaga de fam de quinze dies per exigir al govern d’Espanya la fi del comerç d’armes amb Israel.

Tica Font, que fou la primera directora del Institut Català Internacional per la Pau, va fer un breu recorregut sobre la trajectòria de l’OTAN en els darrers anys i com, des de la caiguda del mur de Berlin i el final de la guerra freda, les diverses intervencions a la ex Iugoslàvia, a l’Afganistan a Síria o a l’Irak, configuren una nova OTAN que pot intervenir a qualsevol racó del món i són també l’expressió de les tensions produïdes pels canvis de les relacions de força polítiques, econòmiques, tecnològiques i militars entre diverses potències com ara els Estat Units o la Xina. Ucraïna, i també Palestina caldria emmarcar-les en aquests context geopolític gens engrescador.

Finalment, Cècile Barbeito, investigadora de la Escola de Cultura de Pau, va centrar la seva participació en recordar la relació d’en Jaume Botey amb el món educatiu, des de l’Institut Torres i Bages de l’Hospitalet fins a l’UAB, i el lligam amb el seu activisme de pau. La educació de pau és, segons va explicar Cècile Barbeito, un dels eixos de tota la seva trajectòria.

Un curt col·loqui va tancar l’acte, farcit d’emocions per la actual situació, i de voluntat de recollir el llegat de l’acció, el pensament i el treball d’en Jaume Botey en la cultura de pau, en el diàleg i la implicació social i política, un llegat que ja és patrimoni  viu, i que continua sent molt present en la nostra ciutat i en bona part de l’activitat del veïnat dels diferents barris.

Una administració responsable hauria de garantir que els drets socials es converteixin en reals i efectius

Fa pocs dies, un acord majoritari al Congrés de Diputats va acceptar a tràmit una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que, desprès de recollir quasi 700 mil signatures planteja obrir la porta a regularitzar la situació legal de més de mig milió de persones immigrades.

Un dels requisits de la possible regularització (ara caldrà discutir la proposta de llei a les càmeres legislatives) serà el poder demostrar la residència a l’Estat espanyol a partir d’una determinada data. Un dels documents possibles per acreditar-ho és el de l’empadronament. Però aconseguir aquest dret no sempre és una tasca fàcil ni alguns administracions municipals ho afavoreixen.

Són conegudes les traves que ajuntaments com el de Ripoll, presidits per un partit xenòfob posen a l’empadronament. Però quina és la situació a l’Hospitalet de Llobregat, desprès de 45 anys d’administració municipal socialista?

Legalment s’ha establert que empadronar-se és un dret i una obligació de totes les persones, amb independència de la seva nacionalitat i de la seva situació administrativa. Estar inscrita al padró atorga a la persona la condició veïnal al municipi i determina el temps de permanència a l’Estat espanyol.

En teoria el procés d’empadronament sembla simple. Segons el web municipal: “Per empadronar-se cal acreditar la pròpia identitat (DNI, NIE…) i acreditar la residència al domicili (escriptura de propietat, contracte de lloguer…). També pots empadronar-te en una residència, pensió o hotel”

Per fer-ho, caldrà demanar una cita a l’OAC (Oficina d’Atenció Ciutadana) i aportar un contracte de lloguer o, com explica la mateixa web: “se sol demanar algun element que lligui la persona amb l’immoble, o l’autorització per escrit d’una persona major d’edat que figuri empadronada en aquest domicili”.

No cal pensar-ho gaire per deduir l’existència de problemes a l’hora de realitzar aquests tràmit. Ja al novembre de 2023, un grup de treball sobre immigració de l’Espai de Ciutadania, un espai que acull bona part de les entitats de la ciutat, assenyalava set propostes sobre el tema de l’empadronament tals com:

• “Empadronament alternatiu: Facilitar altres adreces municipals per empadronar persones que no poden fer-ho a les seves residències (com adreça de l’Ajuntament, Serveis Socials o l’Alberg municipal)….
• Instar a modificar els requisits dels ajuts per limitar el nombre de persones beneficiàries a la unitat familiar que viu en l’habitatge..
• Establir acords amb Entitats Socials per emetre els “informes socials” necessaris per l’empadronament.
• Les persones sense llar que reben seguiment d’Entitats Socials haurien de poder empadronar-se, i aquelles amb seguiment haurien de tenir aquesta possibilitat.
• En situacions on la comunicació postal sigui impossible, facilitar l’ús de l’adreça de l’Ajuntament.
• Augmentar les places a l’Alberg Municipal mitjançant una ampliació de les instal·lacions actuals o la creació d’un nou alberg.
• Empadronament de totes les persones a la ciutat, independentment de la seva procedència, amb l’Administració jugant un paper facilitador per solucionar els problemes de les persones.

En aquestes propostes es parla dels “informes socials” necessaris per que persones sense llar o sense domicili fixe puguin accedir a l’empadronament. Aquest informe l’ha de fer personal dels serveis socials de la ciutat que ha d’acreditar la situació de la persona demandant i una adreça possible. Amb uns serveis socials saturats, aquest informe pot arribar a eternitzar-se.

Una altra de les dificultats per aconseguir el dret a l’empadronament i la corresponent obligació té a veure amb les persones que resideixen en infrahabitatges o que viuen com a rellogats irregulars. En molts casos, les persones titulars d’aquests habitatges es resisteixen a facilitar el document que acreditaria la residencia per por a manifestar uns contractes irregulars o a perdre la possibilitat d’ajuts de qualsevol tipus. Al mateix temps, aquestes situacions faciliten la aparició de petites màfies que, a canvi d’una aportació econòmica, garanteixen una adreça pel padró.

Es doncs fàcil d’apreciar les dificultats socials per aconseguir fer efectiu el dret a l’empadronament, segons dicten les normes legals. A hores d’ara, per una o altre raó política o tècnica (la gestió de les baixes al padró també suposa problemes tècnics) resulta difícil conèixer realment el nombre d’habitants de la ciutat. I cal recordar que l’empadronament és el requisit mínim per accedir als serveis bàsics com ara la salut, els serveis socials d’atenció primària o la educació.

En el cas de la educació, a l’Hospitalet, segons explicava l’Enric Roldán, un dels animadors principals de l’Espai de Ciutadania, els centres escolars faciliten l’escolarització d’infants i joves encara que no constin en el padró. Una de les dificultats està en els que cursen estudis dels cicles de formació professional ja que, sense l’empadronament, no poden accedir a les imprescindibles pràctiques.

Hauria de ser una exigència que la ciutat, que l’Hospitalet pogués conèixer de debò quanta gent som; que totes les persones que hi viuen, amb independència de la seva situació administrativa, tinguessin garantit l’accés als serveis bàsics i als recursos comuns. Per arribar aquí farà falta, no només millorar-ne l’accés, sinó també facilitar la informació de com i de quina manera accedir-hi. Fer-ho, és una responsabilitat de la administració municipal.

El govern Marín insisteix a posar l’escàs patrimoni públic en mans de la iniciativa privada

A pocs dies de les eleccions municipals de l’any passat, el maig de 2023, la Junta de Govern, ja en temps de descompte, va decidir donar el recinte de Can Godó i Trias a la empresa Varia Investiment Cultural S.L. com una concessió demanial per un període de 50 anys, mig segle. L’Hospitalet de Llobregat continua així malmetent el seu patrimoni que, com a tal, hauria de ser públic.

A l’any 2017, també el mes de maig, es va anunciar un acord per cedir aquest espai de Can Godó i Trias a una empresa de Beijing per construir-hi un Centre de Medicina Tradicional Xinesa que, desprès d’una signatura a la capital de Xina, va ser oficialment suspès el novembre de 2022.

El mateix espai havia estat ofert oficialment al cuiner Ferran Adrià l’any 2010 per construir-hi un centre dedicat a la gastronomia i la innovació; un projecte que mai va arribar a concretar-se. Ara, la empresa Varia Investiment, pretén la creació d’un Centre Cultural innovador en el campo de les arts visuals i els mèdia art, concretat en un museu immersiu.

L’acord amb el govern municipal preveu que la empresa Varia farà una inversió d’uns 50 milions d’euros en l’espai segons un projecte d’un estudi d’arquitectes de prestigi. Tot sembla indicar que es rehabilitaran els edificis protegits pel PEPPA de l’actual recinte industrial de més de 7.250 m2, però al mateix temps queda oberta la possibilitat de construir noves edificacions en l’espai no protegit del recinte; és a dir, via expedita per a noves iniciatives especulatives.

Varia Investiments pagarà, segons l’acord d’adjudicació, un cànon anual de 527.343,00 euros al llarg dels 50 anys de durada de la concessió, que pot ser prorrogada 25 anys més, en el ben entès que d’aquest cànon podrà deduir-se els imports de les obres de adequació de l’espai que es considerin.

Cal tenir present que la empresa Varia Investiment és la mateixa que uns anys enrere pretenia fer una petita rèplica del museu rus de l’Ermitatge a les antigues naus del port de Barcelona, un projecte que va ser rebutjat per l’Ajuntament barceloní al considerar-lo poc sostenible i especulador. Com d’altres vegades, projectes d’aquesta mena expulsats per Barcelona venen a trobar refugi a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat.

Aquesta imatge, treta de la fitxa del PEPPA assenyala en els espais marcats en blau la posició i els llocs de les edificacions protegides. No resulta difícil de veure les possibilitats que presenta la resta de l’espai per la construcció de noves edificacions ben a prop de la plaça d’Europa i de l’anomenat “Districte Econòmic”, la Fira i els Hotels.

Les concessions demanials a l’Hospitalet.

El novembre de 2022, a Districte 7, Ana Vallina descrivia el paper de les concessions demanials a la ciutat d’aquesta manera: “Patrimoni en desús que necessita obres de rehabilitació. Inversors privats que veuen l’Hospitalet com una extensió de Barcelona i fórmules jurídiques que permeten acords per cedir l’ús i explotació econòmica d’immobles de propietat pública durant dècades. Un patró d’acords publico-privats, sota la fórmula de concessió demanial, que s’ha anat repetint durant els últims anys amb diferents propietats municipals de la ciutat: l’edifici dels antics jutjats, cedit per 25 anys al grup Planeta; la masia Cal Gotlla, cedida per 10 anys al Consorci de la Granvia, el Complex Tenis Municipal de l’Hospitalet abans cedit, en un primer moment, a la Federació Catalana de Tenis, i transferit fa uns anys a l’empresa Futbol es nuestra Vida… I ara, la fàbrica Albert Germans a Renfe i la Godó i Tries, a Varia Inversions.”

Ana Vallina, a Districte7, seguia explicant les concessions demanials: “És una fórmula jurídica que permet la cessió d’equipaments de titularitat municipal, durant períodes molt llargs, entre els 4 i els 99 anys a entitats, empreses o organitzacions que puguin disposar de l’ús privatiu i exclusiu d’aquest bé municipal. És així, sempre que les concessionàries puguin fer encaixar la seva activitat amb la clau urbanística que els edificis tinguin a l’actual Plà Urbanístic de la ciutat. L’esperit és que l’Ajuntament trobi un agent que pugui desenvolupar de la forma més adient l’activitat proposada per l’equipament en qüestió.

Aquesta cessió es regula amb un plec de condicions o amb un conveni de cooperació i es fixen els compromisos, drets i deures de cada part. Per tant, es fa una valoració patrimonial de l’immoble i es calcula també l’aprofitament de l’edifici per tal d’establir el pagament d’un cànon, tant en diners, com en serveis o intercanvis, que suposin un benefici pel conjunt de la ciutadania.

Una de les particularitats d’aquesta fórmula és que l’empresa concessionària, tot i no assumir la titularitat o propietat de l’immoble, si podrà disposar d’ell com a aval patrimonial o actiu financer, podent fins i tot, transferir o traspassar -o vendre- la concessió a altra empresa que cal que assumeixi els mateixos acords i cànons que la concessionària original. Aquest és el cas del Complex Municipal Tenis Granvia. La Federació va vendre la seva concessió fa uns 5 anys a l’empresa Fútbol es Nuestra Vida per un import de 500.000 euros”

I així, d’aquesta manera es privatitza de fet el patrimoni públic de la ciutat que, cal recordar-ho tantes vegades com calgui, no és una propietat del govern municipal. El patrimoni és de la ciutadania, del veïnat, forma part de la seva història, de la seva memòria i de la identitat compartida. Destruir patrimoni, amagar-lo, cedir-lo a negocis privats constitueix un atemptat contra tot allò que és comunitari, que correspon al que és públic.

Però, que significa Can Godó i Trias per la ciutat?

Cal ara tornar enrere per recordar què era Can Godó i Trias. La fàbrica, coneguda popularment com “Les sangoneres” es va dedicar a la fabricació de sacs i teixits de jute, desprès de cànem i en menor proporció de cotó. Els edificis fabrils, d’estil modernista, van ser projectats per l’arquitecte Ferran Junoy i estan construïts de maó vist amb dibuixos geomètrics a les façanes.

La fàbrica es va instal·lar el 1902, va ser de les primeres a aprofitar l’aigua de l’aqüífer profund del delta i va construir un pou artesà de més de 50 metres de profunditat per accedir-hi. A l’empresa van arribar a treballar més de 700 persones amb dos torns. Com altres empreses del barri, als anys 60 va tancar i també va patir diverses amputacions per la construcció, primer de la carretera, i desprès a causa de les diverses ampliacions de la Granvia. Com a anècdota és bo recordar que l’espai va servir com a decorat natural per la sèrie de TVE “La Saga dels Rius”, segons les novel·les d’Ignacio Agustí “Mariona Rebull” i  “El viudo Rius”, aprofitant el seu valor arquitectònic i representatiu d’una època.

Una gran part del passat industrial del barri i de la ciutat han anat desapareixent sense deixar rastre físic. A Santa Eulàlia, per exemple, hi queden alguns noms de carrers, com ara Pareto o l’Aprestadora, però la majoria d’edificis han anat quedant substituïts per blocs d’habitatges sense que en quedi memòria en la majoria dels casos. Fa pocs dies fèiem referència a l’amenaçat edifici d’Olis Regàs i avui fem esment a Can Godó i Trias, que encara es podria salvar. Del vell Can Trinxet només queden les naus de Can Gras que, tot i tenir molt deteriorades les portes i les tanques de ferro forjat de l’època, gràcies a l’esforç representat per la plataforma Can Trinxet Viu han evitat de moment la seva desaparició o privatització,

Ara, el recinte de Can Godó i Trias, que pertany a la ciutat des de la seva expropiació l’any 2002, tornarà a tenir una activitat de negocis privats. Els barris de Santa Eulàlia i de El Gornal perdran novament la possibilitat d’un equipament municipal o de serveis comunitaris que l’actual recinte podria acollir i un altre grup d’empresaris es beneficiaran d’unes instal·lacions que, a hores d’ara són públiques i que haurien de poder tenir un us també públic. Son més de 7.250m2 de patrimoni, d’història industrial que el veïnat de l‘Hospitalet no podrà gaudir i es pot perdre per sempre.

Amb la fí de la Setmana Santa i la Pasqua comença el compte enrere per preparar exàmens de final de curs, pels treballs de recerca, per la preparació d’oposicions diverses. Facilitar aquesta feina seria el paper de les Aules d’Estudi que, habitualment, faciliten les administracions municipals.

A l’Hospitalet de Llobregat l’Ajuntament només habilita un nombre limitat d’Aules d’Estudi. En concret només existeixen quatre Aules d’Estudi: a la biblioteca Josep Janés del barri de Collblanc, a la biblioteca La Bòvila, a Can Vidalet, al límit de Pubilla Casas i Esplugues del Llobregat; a l’auditori Barradas del barri del centre, i a la biblioteca Tecla Sala al barri de Sant Josep, totes elles amb horaris limitats i oberts només en els períodes considerats d’exàmens. 

Cal recordar que la població en edat escolar a la ciutat és d’una mica més de 40.000 joves, sobre una població total d’uns 298.000 habitants; cal pensar també que les necessitats d’Aules d’Estudi, d’espais de treball per estudiar és més ampli queel que necessiten els estudiants de secundària, de batxillerat o dels cicles formatius de FP; és una necessitat també per estudis superiors o per persones que preparen oposicions públiques.

En aquest marc el grup municipal del PP va presentar una moció demanant la creació d’Aules d’Estudi en espais municipals en el Districte III (Santa Eulàlia–Granvia Sud) i en el Districte VI (Bellvitge-Gornal) que no en disposen de cap. Aquesta moció, que no incorpora terminis pel seu acompliment, va ser aprovada en el ple del més de març per unanimitat.

Curiosament però, una altra moció presentada en el ple municipal de febrer pel grup municipal dels Comuns que demanava ampliar els horaris dels equipaments culturals de la ciutat per facilitar-ne l’ús, va ser rebutjada amb els vots de Vox i del PSC, amb l’argument que això implicaria un augment dels horaris de les treballadores o caldria afrontar noves contractacions. En només un mes aquestes dificultats semblen haver desaparegut. Clar, perque la moció aprovada ara no inclou terminis d’aplicació i pot quedar en els llimbs dels bons desitjos.

Certament però, els problema de les Aules d’Estudi i dels espais de treball és més ampli. Ara mateix hi ha entitats que obren els seus espais per poder fer-ne.  us com Aules d’Estudi, davant de les limitacions existents a la ciutat. Caldria afrontar les mancances de l’actual situació des de diverses vessants. D’una part ampliant horaris de les actuals Aules d’Estudi i dels equipaments culturals de la ciutat als set dies de la setmana, d’una altra afrontar la creació de noves Aules d’Estudi al conjunt de barris que no en disposen. Però més enllà, faria falta que els mateixos centres d’estudis tinguessin espais habilitats per ser aules d’estudi i espais de treball facilitant l’estudi i el treball col·lectiu dels i les estudiants i de la població que ho necessités. La creació d’aquests espais i de les biblioteques corresponents serien una eina útil, sense oblidar la construcció de les biblioteques pendents a La Florida i a Santa Eulàlia.

En el torn de rèplica de l’equip de govern, el regidor d’Educació va assegurar que hi hauria tres aules d’estudi més, una al districte 5 i dues més al 3 i al 6, però pel curs vinent. Una altra promesa més, sense cap garantia de que es compleixi. També el Grup Municipal de Vox portava una moció sobre les aules d’estudi que no es va poder arribar a debatre pels problemes tècnics que van obligar a suspendre el ple.