Ni la Generalitat ni la Justícia (de moment) semblen implicar-se en l’aclariment de l’excés d’edificabilitat

La sensació d’indefensió que durant anys ha mostrat la Plataforma Stop Massificació Cosme Toda per la impunitat amb que s’estan construint els 900 habitatges que ocuparan els antics espais de la centenària fàbrica, està arribant al màxim després que el Jutjat del Contenciós Administratiu 16 de Barcelona denegués el passat desembre l’adopció de mesures cautelars, consistents en la suspensió de llicències d’obres majors d’alguns dels edificis afectats.

Malgrat que el grup municipal dels Comuns ha recorregut la denegació del tribunal, el fet que les obres no s’interrompen evidencia que la barbaritat constructiva no s’aturarà i que si, per casualitat algun dia els tribunals decideixen que el que s’ha fet és il·legal, no hi haurà cap possibilitat pràctica de fer marxa enrere. Aquesta és la sensació que sura en l’ambient tot i que el grup municipal que va prendre en el seu dia la decisió de reclamar davant els tribunals de justícia ja ha reiterat que pensa arribar fins a les darreres conseqüències.

La sensació d’indefensió, d’injustícia i d’impunitat que tenen molts dels ciutadans de l’Hospitalet pel que està passant en molts indrets de la ciutat però especialment ara en el cas Cosme Toda té una triple dimensió. En primer lloc, per la convicció generalitzada que ha estat el propi Ajuntament el que ha vulnerat la normativa interessadament. En segon lloc perquè la Generalitat s’ha desentès tant dels informes pericials, com de la massiva i angoixosa queixa dels veïns manifestada des de l’any 2021 i, en tercer lloc, perquè els tribunals semblen limitar-se a aplicar la llei en funció d’inevitables criteris jurídics, deixant de banda l’essència de la seva funció social que hauria de ser la d’impartir veritablement justícia.

En el Cas Cosme Toda, aviat farà un any (juny de 2023) que el grup municipal dels Comuns va interposar un recurs contenciós administratiu, un cop esgotades les vies administratives, davant del Tribunal Superior de Justícia reclamant l’aplicació de mesures cautelars tenint en compte la gravetat dels fets denunciats i la irreversibilitat de les accions que eren l’objecte de la denúncia, és a dir la continuació de la construcció desorbitada a l’antiga factoria. Fins ara hi ha hagut un únic pronunciament dels tribunals, el del desembre passat i ha estat negatiu, de manera que les obres, lluny d’aturar-se, continuen a bon ritme. Previsiblement, cada vegada a més bon ritme, tenint en compte el procediment judicial en marxa.

Però si la justícia fins ara ha donat els resultats que ha donat, la part administrativa que li correspon a la Generalitat no ha estat millor. Ja des de l’any 2021 els Comuns van demanar la revisió d’ofici de la modificació del Pla General Metropolità que al 2008 va permetre que el sol industrial de l’antiga fàbrica es convertís en residencial (creant la plusvàlua imaginable per als propietaris del sol) per construir 900 habitatges en un dels escassos espais encara lliures, en la ciutat més densament poblada d’Europa. En aquell moment, el Departament de Territori va suspendre temporalment la tramitació al·legant una deficiència en l’expedient per l’absència dels paràmetres d’il·luminació i assolellament que la llei obliga, quan es tracta d’una concentració de blocs d’habitatges com els projectats, és a dir, quan es pot sospitar que la volumetria edificable converteix en pràcticament inhabitables una part dels habitatges previstos.

Aparentment esmenada la deficiència, el Departament de Territori de la Generalitat, aleshores en mans del conseller socialista Quim Nadal, va donar llum verda sense més revisió al projecte de modificació de sol industrial a sol edificable del recinte de la Cosme Toda. I posteriorment, ja en mans la conselleria d’un conseller d’ERC, la Generalitat respon amb silenci negatiu un recurs de reposició sobre la inadmissió municipal d’un recurs dels Comuns per paralitzar l’expedient de construcció dels 900 habitatges. Significativament, quan els Comuns ja han decidit interposar un contenciós administratiu, la conselleria de Territori en mans republicanes envia resposta negativa de la interposició dels Comuns, no al despatx professional de l’advocat que tramita els expedients, sinó al despatx municipal del grup, de manera que la carta s’obre, passa per registre i primer té més possibilitats d’assabentar-se l’equip de govern de la decisió de Territori que no pas els actors de la denúncia.

Ja s’ha vist que és igual en quines mans estigui la Conselleria de Territori. El resultat no varia. Ni es valora la conveniència social d’un canvi escandalós de qualificació del sol en una ciutat que el que més necessita és espai, ni s’intervé sobre una denúncia raonada que podria encobrir la vulneració de la pròpia llei d’edificació a càrrec justament d’un Ajuntament que hauria d’afavorir els interessos de la ciutadania enlloc dels interessos dels promotors, com tot seguit quedarà demostrat.

Perquè, el més lamentable d’aquest expedient del Cas Cosme Toda és que és l’Ajuntament de l’Hospitalet, l’equip de govern socialista, el que modifica en el seu moment la qualificació del sol, convertint un sol industrial en residencial. I, quan se li crida l’atenció sobre la negligència comesa al voltant de l’assolellament al que obliga la normativa, comet la estultícia de fer les mesures en plena època estival quan la mateixa llei obliga a fer els mesuraments el 21 de gener, per garantir una mínima qualitat de vida als veïns que ocupin un pis que pugui ser habitable. Com indica el grup dels Comuns, l’Agència de Desenvolupament Urbà, comandada aleshores per Toni Nogués “falseja les ombres que haurien de correspondre al 21 de gener” per tal que la planificació segueixi el seu curs i, quan la plataforma de veïns Stop Massificació ho denuncia, el mateix personatge al·lega que l’informe ja ha estat validat per la Generalitat amb l’aprovació definitiva.

L’informe pericial que els Comuns encarreguen a un dels màxims experts en les condicions d’assolellament determina que tots els edificis del complex excepte dos (si comptessin amb ventilació creuada com assenyala la normativa) no compleixen els paràmetres obligats. La conseqüència d’aquesta negligència —s’ignora ara mateix si en lloc de negligència és directament una estafa— és una edificabilitat superior a la permesa en un 34,53%. S’hauria de reduir, doncs, l’edificabilitat en 24.418,5 metres quadrats, del total de 82.299,25 metres quadrats que està previst edificar. Només cal posar xifres milionàries per entendre de què estem parlant. I per reconèixer que en aquesta operació guanyen directament els promotors, i perden directament els veïns del barri, en general, i els compradors d’habitatges que no reuneixen les condicions higiènico-ambientals que els garanteix la llei, en particular. És probable que hagin més guanyadors, perquè s’escapen les raons objectives de millora social que suposa construir més del que permet la llei, especialment per aquells que haurien de vetllar per la qualitat de vida dels seus ciutadans avui i, especialment, per les impossibles condicions que preparen pel futur. Un exemple: si ara ja no hi ha a la ciutat espai per escoles, ni per CAP’s, ni per biblioteques… com es podrà donar cobertura a la necessitat de milers de nous habitatges amuntegats en un espai cada vegada més inhòspit?

Però encara s’obren més interrogants. Com és possible que un departament administratiu que encapçala un Conseller del mateix partit que el grup majoritari de l’oposició no sigui capaç de consultar prèviament al seu grup municipal de les raons ocultes que poden existir en aquest Cas Cosme Toda? I, després, actuar en conseqüència.

Aquest és un cas que passarà a la petita història de la ciutat com un dels més vergonyosos del període democràtic i l’equip Marín com el govern més directament vulnerador i oposat als interessos de la ciutadania. Tornem al principi. Aquesta sensació d’indefensió per la impunitat, la desconnexió entre membres d’un mateix partit en funció de les parcel·les de poder que s’ocupen, l’evidència que l’Administració té altres interessos que defensar la ciutadania (en aquest Cas Cosme Toda, directament contraris) i la percepció que una cosa és la llei i una altra la justícia, provoca desencís i desmotivació en la ciutadania. Que només es pot combatre perseverant amb la denúncia i la resistència.

El grup municipal socialista, una vegada més, es desentèn de la conservació del patrimoni ciutadà

Fa poques setmanes van saltar tots els senyals d’alarma. L’edifici d’Olis Regàs, al carrer Buenos Aires de Santa Eulàlia es va posar a la venda. L’actual propietat demana poc més d’un milió d’euros i anuncia que disposa del permès per construir-hi quatre pisos turístics. Tot plegat queda lluny de ser un acudit de més o menys mal gust. L’edifici d’Olis Regàs es una mostra excel·lent de l’arquitectura industrial modernista.

Efectivament, com s’explicava en l’encapçalament d’una moció presentada pel grup municipal d’ERC-EUIA en el Ple de gener de 2024 , “El magatzem d’olis Regàs és un edifici situat al barri de Santa Eulàlia, dels pocs exemples d’arquitectura fabril modernista que es conserven a l’Hospitalet, amb un bon estat de conservació. Va ser projectat el 1911 per Juli Maria Fossas i Martínez (1868-1945), arquitecte de la secció d’ornat de l’Ajuntament de Barcelona i conegut per edificis singulars de la mateixa ciutat com la Casa Josefa Villanueva (Roger de Llúria 18), l’edifici de la Companyia Transmediterrània (Via Laietana 2), Can Po Cardona (Sant Joan Despí) i nombrosos panteons del cementiri de Montjuïc. L’edifici, concebut com a magatzem d’olis d’oliva de l’empresa que regentava Joaquim Regàs, consta d’una sola planta amb façana simètrica de tres cossos, un central més elevat i dos laterals.”

En el mateix text s’afegia que: “Al centre hi ha una gran porta i per sobre tres grans finestres, la central més gran, que accentua la simetria de l’edifici. La nau central té coberta a doble vessant de la qual encara es conserven les teules planes originals. Està coronada per un frontó mixtilini i un medalló central de gran interès. A tota la façana cal destacar el joc de relleus amb formes ovalades en estuc i motllures obertes que emmarquen el reixat de ferro forjat amb elements florals. El treball del ferro, també present a les baranes, té un fort accent modernista de qualitat considerable. Aquest és un edifici inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de 2001, que consta amb un nivell de catalogació D, és a dir, que independentment de l’obra que se’n realitzi hauran de mantenir-se les façanes, així com els elements estructurals que asseguren la seva solidesa i integritat.”

Finament es demanava que l’Ajuntament adquirís l’edifici d’Olis Regàs, ara en venda, per destinar-lo a equipament d’us públic. La proposta va ser rebutjada amb el vots en contra del grup municipal del PSC i els de Vox. Per aquest últim grup municipal el seu vol contrari expressava el rebuig a qualsevol gestió pública de l’edifici. El grup del PSC va explicar que l’edifici no tenia cap interès més enllà de la façana, que va considerar prou protegida per la seva inclusió al PEPPA.

Però la façana no és suficient. Tot l’edifici d’Olis Regàs forma part del patrimoni de la ciutat, del patrimoni del veïnat, amb independència de que formi part o no del llistat de protecció limitada que suposa el PEPPA de la Ciutat.

De fet, només caldria passejar pels carrers del barri per adonar-se de la importància de l’edifici. Just al costat hi ha una placa brillant que recorda que allà mateix va néixer l’actriu Nuria Espert. No costa massa imaginar el que pot significar que l’edifici d’Olis Regàs acollis una sala teatral que portés, orgullosament, el nom de la antiga veïna Nuria Espert i que pogués servir com a referent més enllà. Però hi ha més. No gaire lluny hi ha la casa on va néixer l’Antoni Ros Marbà, el conegut músic i director d’orquestra. Tampoc és difícil imaginar el que pot ser que l’edifici d’Olis Regàs contingués un auditori amb el seu nom. Seguint el mateix carrer, una mica més avall hi havia existit la cooperativa “El Respeto Mutuo”, que disposava d’una sala de teatre i que en diferents moments de la història va acollir diverses entitats.

Res d’això sembla importar als responsables del grup municipal socialista de l’Ajuntament de la ciutat. Semblen identificar patrimoni amb pedres o possible especulació immobiliària. I a poc a poc, o una mica més ràpid, van desapareixent de la ciutat i de cadascun dels seus barris elements patrimonials.

Sense entendre el patrimoni com una cosa viva, com la memòria comunitària, com allò que ajuda a crear identitat col·lectiva, com allò que va molt més enllà de les pedres i dels edificis, un patrimoni que inclou elements com la mateixa trama urbana, aquells camins creats per la gent, per comunicar-se i que, sense cap mena de debat públic va també desapareixent a canvi d’un urbanisme de blocs tancats en ells mateixos, no hi ha ciutat possible.

Per fer-ho encara més fosc, la propietat actual de l’edifici dels carrer Buenos Aires del barri de Santa Eulàlia ha aconseguit autorització per poder-hi construir nous pisos turístics, en un barri que veu augmentar dia a dia el nombre d’habitatges turístics sense control. No seria dolent conèixer com, per què i qui ha autoritzat aquesta possibilitat en una zona que incrementa la seva densitat de població mentre disminueixen equipament públics.

Avui, l’Hospitalet de Llobregat, la ciutat que vol tenir com a símbol la imatge de l’Acollidora veu com creix en habitants però deixa d’acollir realment. Les persones que arriben als nostres barris tenen cada vegada menys possibilitats, menys referents per identificar-se amb els lloc on viuen, per sentir-se acollits i sentir que la seva història pot formar part d’històries comunes, que la seva memòria és part d’una memòria compartida; que ja no son només habitants sinó que formen part del veïnat que és capaç d’acollir i de crear identitat col·lectiva de barri i de ciutat.

Ara, cal esperar que Olis Regàs no formi part de la llaga llista de patrimoni perdut de l’Hospitalet. Cal esperar que un govern municipal que va ser capaç de comprar per un parell de milions d’euros dues naus en desús a l’anomenat “banc dolent”, sigui capaç d’adquirir en bones condicions l’edifici d’Olis Regàs abans que desaparegui. Ho recordarem

L’evidència ens demostra que costa molt passar de la retòrica a la realitat

Com en altres coses, la resposta a la pregunta del títol depèn de la mirada, des d’on es col·loca el focus. Si es vol mirar des de l’òptica de la administració, la resposta seria positiva. L’octubre del 2023 la majoria del ple municipal va aprovar una moció que declarava l’Hospitalet “Ciutadania Antifeixista i Antiracista”

Però aquesta declaració sembla tenir un curt recorregut. En la mateixa moció, en el punt quart dels acords es diu explícitament que ”s’impartiran formacions a les persones que treballen a l’administració local, molt especialment aquelles que treballen atenent persones i àrees d’especial sensibilització com són els serveis socials, la policia municipal, el padró i els consells de districte…” A hores d’ara, més de quatre mesos desprès de ser aprovada la moció, no tenim notícia de la realització de cap d’aquestes formacions específiques.

Ampliant una mica més la mirada, el focus, trobem que l’octubre del 2018 el ple municipal va aprovar una altre moció que, com l’anterior, partia d’una proposta d’Unitat Contra el Racisme i el Feixisme de l’Hospitalet, en la que es declarava l’Hospitalet com a “Ciutat Antifeixista” que tenia un contingut similar a la moció aprovada cinc anys desprès, tot i no assumir cap compromís concret, més enllà del compromís dels grups municipals de no promoure discursos populistes, racistes i feixistes i de la condemna, també genèrica, de totes les agressions feixistes i de la seva frivolització.

En la justificació de la moció del 2018 es pot llegir:

“ L’Hospitalet al llarg de la seva historia s’ha caracteritzat per ser una ciutat d’acollida: segles enrere, de ciutadans d’arreu de Catalunya que volien arribar a la capital; durant el segle passat, de ciutadans d’arreu d’Espanya en busca de treball en una terra industrialitzada; i durant aquest segle, de ciutadans d’arreu del món en busca d’una oportunitat per millorar les seves condicions de vida.

 Una ciutat no sempre construïda amb la planificació adequada i que ha necessitat de molt d’esforç de tots els seus veïns i veïnes per deixar de ser una ciutat dormitori i convertir-se en una ciutat orgullosa de si mateixa i dels seus orígens.

Una ciutat de lluita obrera i veïnal, associativa i participativa, integradora i plural, i molt respectuosa amb la diversitat. Com ja ho va ser la legislatura 2011-2015 amb l’entrada al consistori de la força ultradretana Plataforma per Catalunya, la nostra ciutat ha de ser combativa contra tot tipus de racisme i feixisme.

Un combat que només pot ser efectiu des de la unitat i consens de totes les forces demòcrates del nostre municipi. En aquest context ha estat malauradament excusa per al reforçament electoral i/o recolzament de partits i moviments ultradretans com Vox, Respeto, Somatemps, Som Catalans, Lega Nord o Vlaams Belang.

Un fenomen que no és exclusiu del nostre territori com demostren els resultats electorals de Bolsonaro al Brasil, Le Pen a França o Salvini a Italia entre molts altres, però que ha trobat en la confrontació territorial una bona borsa de vots”

Cinc anys  després, en la justificació de la moció de l’octubre del 2023 es llegeix:

“L’auge i la “normalització” creixent del discurs de l’odi i dels comportaments intolerants a la ciutat, especialment propagats pels partits d’extrema dreta a través de les xarxes socials i dels seus mitjans de comunicació afins, no és casual ni ocasional: cerca tornar a dividir i enfrontar la societat davant una greu situació de crisi i incertesa. Davant d’aquesta situació, diversos col·lectius, organitzacions polítiques, socials i sindicals de la ciutat, creiem que és rellevant, tal com hem fet en passats mandats, reiterar la declaració d’Hospitalet com a ciutat antifeixista i antiracista.”

Més endavant s’afegeix que:

“No hem d’oblidar o invisibilitzar els comportaments intolerants o discriminacions invisibles que es produeixen als carrers i institucions de tota mena, dia rere dia i que passen desapercebudes, de tal manera que no ens permeten avançar cap a una societat més justa i igualitària. Són necessaris mecanismes que atenguin i acompanyin a les víctimes des d’una perspectiva integral, que molts cops en comptes de reparar, revictimitzen, i estigmatitzen socialment, per exemple, la generalització i l’associació de les persones racialitzades a la delinqüència, o les identificacions racials que assenyalen diferents col·lectius i entitats, i continuar lluitant per identificar totes aquestes estructures i els seus mecanismes que parteixen d’una situació de privilegi per poder modificar les situacions de desigualtat i discriminació.”

Tot sembla indicar doncs que en aquests cinc anys transcorreguts entra una moció i l’altra, entre unes i altres declaracions genèriques de bones intencions, no s´ha avançat gaire. Entre una i l’altre moció, un partit com Vox ha aconseguit representació municipal.

Segurament caldria realment fer efectives les formacions plantejades en la moció d’octubre del 2023 a tots els serveis municipals, especialment com ja s’esmenta a la Guàrdia Urbana i als serveis socials de la Ciutat.

No sembla un bon exemple que, el passat més de febrer, en el marc d’una gran acció policial al barri del Centre de l’Hospitalet a càrrec de la Guàrdia Urbana, la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra, anomenada  “Dispositiu Brida”, que es va plantejar com una mesura per acabar amb els atracaments als carrers, desprès de 229 identificacions de persones i 31 de vehicles, es fessin  15 denúncies administratives o de trànsit i les úniques detencions foren per la llei d’estrangeria (5 persones detingudes i 8 citades a declarar per no tenir papers en regla). Fos o no voluntari, aquesta mena d’actuacions faciliten la falsa identificació entre delinqüència i immigració.

Si algun dia, en algun moment, s’assumeixen efectivament accions formatives a tots els nivells de la administració local, si les mocions aprovades s’apliquen de veritat i hi ha una activitat activa i positiva des de l’Ajuntament, el desig d’una Ciutat Antiracista i Antifeixista s’acostaria més a convertir-se en una realitat social i ciutadana.

Una taula rodona per commemorar l’efemèride posa de manifest la vitalitat del moviment

La Marea Pensionista de l’Hospitalet de Llobregat ha celebrat els seus primers deu anys d’estar al carrer. La  Marea va organitzar en el Centre Cultural del barri de Sant Josep, una exposició de fotografies que recollien les seves activitats al llarg d’aquests anys, I el 28 de febrer hi va haver una xerrada col·loqui en el mateix lloc a càrrec de Manuel Domínguez, com historiador i membre del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i de Prudenci Vidal, membre de la Marea Pensionista de Catalunya que va ser moderat per l’activista de la Marea, Miguel Mansergas.

En l’acte es va fer un recorregut per la història i les activitats de la Marea Pensionista. De fet, la Marea va aparèixer el 2014 com un producte del que va suposar el moviment conegut com a 15M i ha aconseguit mantenir un alt nivell de mobilització social. Cada dilluns, de cada setmana, de cada mes, son presents o al voltant de l’Acollidora a la Rambla o a la plaça de la Universitat a Barcelona. 

La Marea Pensionista es defineix com un moviment transversal al marge de qualsevol partit polític i de qualsevol organització sindical. És justament en aquest caràcter transversal i independent com expliquen la seva permanència i la seva capacitat de mobilització. De fet, la Marea va aparèixer com a tal com a resposta a  les retallades i als plans privatitzadors dels governs del moment, integrats en l’anomenat Pacte de Toledo. La seva consigna: governi qui governi les pensions es defensen defineix molt be el caràcter del moviment.

Construïdes des de baix, les Marees es coordinen a nivell d’Estat en la COESPE (Coordinadora Estatal de Pensionistes) en una estructura federal i descentralitzada que ha estat capaç de protagonitzar amplies mobilitzacions arreu de l’estat espanyol i manifestacions massives a Madrid en defensa del caràcter públic del sistema de pensions, i denunciant la bretxa de gènere que, també aquí, existeix.

Però la Marea Pensionista de l’Hospitalet no s’atura aquí. Com a part activa dels moviments socials també assumeix un paper protagonista en la defensa del sistema públic de salut. Cada dimecres es mobilitzen davant del Hospital de Bellvitge, de diferents CAPs o de l’antic hospital de la Creu Roja oposant-se a les retallades i a les privatitzacions en la sanitat pública.

En el col·loqui del 28 de febrer, en el que van estar presentes més de mig centenar de persones, era evident la vivacitat de les participants en la Marea Pensionista. Les intervencions des del públic i les paraules dels ponents feien evident la realitat d’un moviment capaç d’aplegar l’activitat de molta gent i de representar els interessos d’uns sectors socials més amplis del que representen avui les pensionistes. Molts anys de lluites i moltes experiències mantenen els afanys de seguir treballant per fer un altre món possible i continuar sumant aniversaris com aquests primers deu anys.

Fa uns dies, No Més Blocs, una de les plataformes veïnals més actives a la ciutat, denunciava a X (abans conegut com Twitter) un cas de compensacions urbanístiques que podria ser sorprenent, si no fos força habitual en la pràctica de la autoritat urbanística de l’Hospitalet.

Ara fa un any, al març de 2023, el Ple municipal va aprovar una Modificació Puntual del Pla General Metropolità, autoritzant al centre comercial Granvia2 a incrementar la seva superfície en 9.100m 2 , construint una altra planta a l’edifici actual. Com a concepte d’aprofitament, el municipi ha de rebre la quantitat de 11’8 milions d’euros i com a compensació, s’haurien d’habilitar 5.000 m 2 de zona verda
als barris de Bellvitge i Les Planes.

El gener d’enguany va anunciar-se que la Comissió de Territori de l’Àrea Metropolitana va donar llum verda a aquesta Modificació Puntual. Tot i així, a hores d’ara aquesta decisió no ha aparegut publicada al DOGC. Fins aquí hi ha un parell de coses sorprenents. La primera, que el municipi cobri prop de 12 milions d’euros per una requalificació urbanística. I, la segona, que la compensació per l’increment de sostre edificat i comercial al barri de Santa Eulàlia es permuti amb la planificació de zones verdes a diferents barris.

A Bellvitge es dona el cas que, en un dels solars previstos en la permuta com a futura zona verda, s’està fent una intervenció que es pot considerar escandalosa, per construir un aparcament de vehicles. Concretament, es tracta de l’espai entreel carrer del Prat 18-52 i el de la Mare de Deu de Bellvitge 224-164. En els voltants del barri de Bellvitge, just en una de les zones que serien afectades pel projecte del PDU Biopol, hi ha encara més desgavells urbanístics o possiblement alguna il·legalitat. En concret, en t terrenys situats al costat de l’ICO, de l’hospital Duran i Reynals, s’està construint una nova seu del servei
d’emergències mèdiques. També aquí, segons destaca No Més Blocs, apareix més d’un dubte. Just quan s’està construint l’edifici del SEM, des de l’ICO es licita un contracte de manteniment de zona verda, en el terrenys del pàrquing del futur SEM.

En la mateixa àrea, sota el Tanatori, existeix des de fa ja uns anys un pàrquing de camions en el que hauria de ser un parc urbà. Aquest pàrquing, de gestió privada, opera sense cap mena de llicència, tot i que en les últimes setmanes sembla que, des de la primera tinència d’alcaldia, s’intenta trobar la fórmula per dotar el pàrquing d’alguna cobertura legal, a l’espera d’una possible aprovació futura del PDU biopol-granvia.

Aquests pocs exemples de la pràctica urbanística habitual a l’Hospitalet segurament permeten entendre millor la realitat actual d’una ciutat víctima de l’especulació i que concentra en poc més de 12km 2 més de 275.000 habitants censats amb un dèficit important de verd urbà, de parcs i de serveis.