El debat —més que debat, taula rodona— que va preparar on line l’Espai de Ciutadania sobre la situació de la sanitat pública a l’Hospitalet —i que tindrà continuïtat en una segona sessió el proper mes d’abril— ha posat col·lateralment sobre la taula un dels problemes que pateix la ciutat i que no és, contra el que semblava evident, la catastròfica situació de l’atenció primària del sistema públic de salut que patim els hospitalencs, sinó l’evidència de l’absència absoluta de resposta cívica articulada contra aquest estat de coses que amenaça amb la desestabilització absoluta de la convivència a un termini encara inconcret però fàcilment previsible.
No va haver per part dels ponents cap sorpresa. Ni per part dels usuaris directes ni per part dels professionals, es van escatimar impressions i dades per descriure l’absoluta falta d’atenció assistencial en els sectors més desafavorits, el col·lapse progressiu que s’està vivint, la pressió no solament laboral sinó fins i tot psicològica que pateixen els professionals més empàtics que són la gran majoria, l’absència absoluta de gestió per manca de recursos però també per una calculada voluntat de destrucció del sistema públic en benefici del privat, la penúria acumulativa dels malalts crònics abandonats a la desídia del sistema que ni els garanteix l’atenció imprescindible de les seves dolències ni els facilita, ans al contrari, les visites recurrents als especialistes i, tot plegat, salpebrat amb la constatació dels endarreriments endèmics en la construcció i posada en servei dels nous centres assistencials que ja resultaven necessaris fa lustres, al costat dels sous vertiginosos dels gestors del sistema públic i tot plegat en el context d’una ciutat cada vegada més empobrida, cada vegada més envellida i cada vegada més saturada. I jo afegiria modestament, cada vegada més desarticulada, indefensa i maquinal.
Les aportacions dels ponents, previsibles per conegudes, obligaven com va fer la moderadora, a preguntar-se quina havia de ser la perspectiva raonable de cara al futur. El diagnòstic és exacte. No hi ha més que una densitat de matisacions al respecte, però on falten respostes és en com afrontar el problema i en quina direcció avançar per aconseguir solucions.
La qüestió és que el debat es va centrar en la sanitat pública però és ben possible que si en lloc de parlar de la sanitat pública parléssim de l’ensenyament, parléssim de l’habitatge, dels serveis socials, de la desocupació, de la indústria, de la mobilitat, de la contaminació, de l’espai ciutadà i, ampliant l’espectre, de les institucions, dels partits polítics, de la justícia, etc. hi hauria una certa coincidència en els diagnòstics i la mateixa inconcreta urgència en les solucions. De tot plegat, hi ha evidències que van en una mateixa direcció: les mancances, les insuficiències, les dificultats acaben beneficiant a uns quants i perjudicant a la resta i, per tant, les solucions no posen el focus sobre una única realitat territorial sinó sobre el país sencer i la resposta de la ciutadania. L’Hospitalet no és un exemple únic —els problemes són generals— però és un exemple paradigmàtic, perquè en ciutats com aquestes és fàcil dibuixar moltes deficiències acumulades i n’hauria de resultar possible reflexionar sobre les alternatives de solució. Que passen, indefectiblement en la meva opinió, ja no per reconèixer el problema que té una diagnosi transparent en cada àmbit, sinó per activar respostes col·lectives, articulades, raonables i pràctiques. O dit d’una altra manera: per actuar col·lectivament en una direcció consensuada que garanteixi resultats a curt, mitjà i llarg termini.
Actuar no vol dir pronunciar-se. Pronunciar-se és relativament fàcil i precisa pocs esforços. Actuar implica organització, moviment, coordinació, pressió i horitzons. Actuar reclama temps i perspectives i mirar el futur positivament. I fer una lectura crítica de la realitat per molt que molesti.
En el cas analitzat de la sanitat pública, és evident que la decrepitud de l’assistència primària a la ciutat és responsabilitat supramunicipal, de la Generalitat i del seu govern. Té, per tant, responsables objectius que haurien de ser clarament penalitzats en allò que el ciutadà mitjà té més a l’abast: el seu suport electoral quan toca. Doncs bé, a l’Hospitalet, en les darreres eleccions autonòmiques del 14 de febrer més de 18.500 ciutadans van votar als partits directament responsables del desfici sanitari (i com a rebliment del clau de la incongruència social, gairebé 8.000 ciutadans van votar a l’ultradreta de Vox, que si pogués acabaria amb la sanitat pública tal com avui la coneixem). Em costa creure que aquests més de 25.000 ciutadans siguin aliens a la circumstància catastròfica de la sanitat pública al municipi. Segur que molts d’ells pateixen els dèficits d’una manera sagnant. Que això passi evidencia dos fenòmens: que ens consta identificar el suport electoral amb la gestió concreta de les nostres mancances o beneficis i que vivim en una societat desarticulada on es fomenta la feblesa i el desconcert. Hi ha probablement un cabreig soterrat que cerca alternatives en la demagògia de l’extremisme ultradretà. Per els que coneixen la conseqüència històrica d’aquestes alternatives resulta prou evident el símptoma de confusió que adorna la nostra societat desmobilitzada i infantil.
Qualsevol que conegui la nostra ciutat i observi el seu desenvolupament immediat podrà al·legar que aquest temps de pandèmia ha obert expectatives i que ha estat el mateix ajuntament de la ciutat el que s’ha entestat a posar-les en marxa comptant amb la col·laboració de la ciutadania organitzada a través de les entitats. Se’ns dirà que de fa temps ha actuat sensiblement envers la ciutadania incentivant la participació amb diferents recursos: “l’h on participa”, el consell de ciutat, les taules sectorials i, ara darrerament, el Pacte de Ciutat i els pactes sectorials per avançar en els principals reptes que té plantejats el municipi. Aquests iniciatives són un exponent de les necessitats però no sembla que representin la solució. Primer, perquè les dissenya el mateix ajuntament que no ha dubtat a fomentar l’aclaparadora especulació constructiva en la ciutat més densa d’Europa i segon, perquè són iniciatives que promou, executa, dirigeix i avalua des de la seva determinant autoritat administrativa, sense possibilitats d’esmenes a la totalitat per part de la ciutadania.
La sensació és que aquest ajuntament té l’autoritat real però ha perdut tota autoritat moral per actuar com a representació fidedigna del sentir ciutadà en el seu conjunt. Les urnes atorguen la legitimitat democràtica inqüestionable però no justifiquen la representativitat moral. No arriben a 44.000 els habitants que avalen el govern municipal d’un cens electoral de 176.000 persones, de les quals van votar més de 101.000 ciutadans. Dels que van votar, més de 57.500 van optar per opcions diferents a la que ens governa avui per majoria absoluta. Si tinguéssim una democràcia madura i avançada, el govern municipal actuaria d’acord amb la legitimitat legal que ningú li discuteix, però mirant de reüll la legitimitat moral dels més de 57.500 habitants que li van negar el vot, i no s’atreviria a decidir convertir la ciutat en quelcom inhabitable en l’horitzó del 2040.
Pensant amb aquests més de 100.000 votants actius de l’Hospitalet entre els quals hi ha protagonistes directes de les mancances en sanitat pública, en benestar social, en habitatge, en ensenyament, en desocupació, en mobilitat, en contaminació, en saturació urbana, etc. etc. convindria reflexionar sobre per què ens convé actuar i com fer-ho. Podríem imaginar una mena de convenció social que ens mobilitzi, una conferència ciutadana que ens organitzi, un congrés cívic que ens coordini, una assemblea municipal que ens obri perspectives o un simposi d’activistes que es posi en marxa i afronti totes les realitats que amenacen a malbaratar el nostre futur més immediat. És igual l’instrument. Però l’instrument s’està fent imprescindible i urgeix. I ha d’anar més enllà de proclamar les deficiències, reconèixer el diagnòstic, fugir del col·laboracionisme com a coartada: cal actuar, crear l’eina.
Ja fa uns quants dies que les informacions sobre el controvertit PDU-Gran Vía i les operacions immobiliàries de present i de futur —no solament a l’Hospitalet, sinó a tota la comarca del Baix Llobregat—, viuen un moment confús: tothom s’adona que les agressions sobre el territori s’estan convertint en un passiu per aquells que les impulsen, però alhora ningú vol —o potser ningú pot—, renunciar a seguir-les impulsant.
És evident que la pandèmia està canviant moltes coses: molts costums, moltes actituds, però també la sensació que el ritme trepidant de destrucció sistemàtica de la natura no pot seguir-se defensant com si res no hagués passat. Ha passat, que la natura és més poderosa que l’espècia humana i que, o convivim amb la natura, o el món es convertirà en un infern per l’home. O sigui que, destruir el paisatge, per exemple, s’està convertint ja en una garantia de mala premsa pels poders públics. I ja ningú a l’Hospitalet pot empassar-se que una operació com el PDU-Gran Vía i tots els altres macroprojectes immobiliaris que estan en marxa, beneficiaran a la ciutat.
Per molt que l’Ajuntament del PSC vulgui disfressar l’ocupació de més espai lliure per construir habitatges com una operació de prestigi ja no exclusivament municipal sinó de país, no hi ha qui s’ho pugui creure. No és fàcil fer combregar la ciutadania amb gratacels, per molt que anunciïs biopols mèdics que només són fum.
Deia que les informacions són confuses perquè l’Ajuntament de l’Hospitalet ha passat de l’astorament inicial per la sentència del TSJC, que resultava impensable, a la resignació de reprendre un nou projecte amb modificacions, passant pel cabreig monumental per l’afront que significava treure’ls la raó i donar-la als opositors. Ara han dit, fent costat a la majoria de Junts per Cat a la Generalitat —que són els mateixos que van rebre amb honors l’extint Addelson quan volia portar Eurovegas al Baix Llobregat menjant-se tot el parc agrari i milers d’hectàrees d’espai lliure entre el delta i el Garraf—, que el que volen fer és un nou projecte amb dos eixos definitoris: un, que tingui més zones verdes i dos, que tingui com a eix un pool biomèdic que serà l’orgull de Catalunya.
No sé si no es donen compte que, com deia Tarradellas, fer el ridícul és el pitjor que pot fer un polític amb una mínima dignitat. Avui pretendre convertir el PDU-Gran Vía en un projecte que enlluerni és, senzillament, pensar que la ciutadania és imbècil. Es pot entendre que costi abandonar un projecte que deu tenir al darrera desenes de compromisos. Es pot entendre que costi anul·lar un projecte que fora de la justícia, no hi havia força humana que pogués aturar, perquè les administracions fan i desfan contra tot i contra tots, sense escoltar ningú i només les atura la resolució d’un Tribunal. Que ja és ben trist.
Entre parèntesi, en això s’ha convertit la política. La única manera de tombar criteris absoluts a l’hora de governar és portar les decisions a la Justícia i esperar que hi hagi sort. Cosa difícil, però que alguna vegada passa. Les majories absolutes s’han convertit en poders absoluts que no pretenen convèncer: simplement atropellen. Tot es pot entendre quan un poder absolut és corregit. El que no es pot entendre es que ens prengui per idiotes.
Per això resulta tan lamentable el que ha transcendit acompanyant el nou projecte, fent veure que, ara sí, donant suport a la barbaritat prevista es troben institucions que mereixen un profund respecte social com l’Hospital de Bellvitge, el Duran y Reynals, l’IDIBELL i el Col·legi de Metges. Alguns companys de premsa han demanat la documentació de suport que avala aquesta notícia, però no ha estat lliurada, tot i que ha servit per explicar que “la societat civil” està darrera de la revisió del nou PDU. No sabem més del que ha explicat la premsa però em costa digerir el suport d’aquests institucions de salut pública i de recerca científica a un projecte que es menja el darrer espai lliure de la ciutat més densament poblada d’Europa, ara que l’espai lliure, la salut pública, la ciència i les zones naturals no urbanitzades comencen a ser considerats valors absoluts de qualitat de vida. Estaria bé que els dos hospitals, l’IDIBELL i el Col·legi de Metges desmentissin la manipulació soferta o bé assumissin que no tot s’hi val quan hi ha factors essencials per la qualitat de vida en joc. Si no s’hi pronuncien seran, de fet, còmplices de l’estultícia i estaran en risc de perdre el prestigi que han aconseguit a base de rigor i dedicació a la societat.
Un Ajuntament intel·ligent abandonaria el projecte i recompondria la seva actitud envers el territori. Un Ajuntament obcecat intentaria explicar, com està fent, que reprendre la barbaritat, amaga en el fons un enorme servei per la salut dels ciutadans. Ho està fent, però sap que és fals. Els arguments pobres ja no són respectables. I sobretot, fatiguen. En el darrer ple, el primer tinent d’alcalde que sempre mira de sorprendre amb el seu argumentari determinista va explicar que l’Ajuntament no pot més que permetre que es construeixi en parcel·les privades justament per això, perquè són privades i no públiques. Ho va explicar a l’hora de referir-se als blocs de pisos de Rambla Marina davant el Patufet i el Mercè Rodoreda. No podia fer servir el mateix argument pel Parc de la Remonta perquè allà s’ha edificat en terreny públic, tan exageradament com en els solars privats de la carretera del Mig.
Si resulta que és impossible impedir que en solars privats s’edifiqui el que es vulgui, no sé per què els ciutadans hem de mantenir les costoses estructures de l’Administració Pública. És justament l’Administració la que planifica el territori i atorga permisos i les ciutats sobresaturades no responen a la privacitat del sol on s’ha construït sinó a la desídia o als interessos inconfessables dels que ho han permès. Diguem-ho planerament: si a l’Hospitalet se segueix construint no és perquè el sol sigui de propietat privada, sinó perquè l’Ajuntament es sotmet voluntàriament als interessos dels promotors immobiliaris i no pas als interessos de la ciutadania.
L’Ajuntament ha de canviar de criteri si vol sobreviure perquè la situació és explosiva a la ciutat més densa del continent. Ha de prendre consciència del territori i dels ciutadans sobre els que governa i sobretot ha de fer servir arguments sòlids. Ja no val això que el sol és privat o que el PDU servirà per fer un pool biomèdic. El sol seguirà sent privat si l’Ajuntament no té cap prioritat per les inversions públiques i el PDU seguirà sent una operació immobiliària encara que la vulguin disfressar de solució humanitària i científica. El pitjor no és que ells s’ho creguin. El pitjor és que s’ho pugui creure algú que no siguin ells. Atenció al sector biomèdic del país, no sigui que els enredin…
Entrevista con Miguel García, portavoz del Grupo Municipal de Ciudadanos en l’Hospitalet
15 de enero, 2021
1. Ustedes han sido muy precavidos a la hora de solicitar la dimisión de los concejales y de la alcaldesa Marín que están siendo investigados por presuntos delitos de corrupción en el caso del Consell Esportiu y no la pedirán hasta que sean realmente imputados por la juez que lleva el caso. Sin embargo, más allá de los cargos que en su momento pueda plantear la juez, lo que si parece claro es que el concejal Plaza dimitido cobró 47.000 euros por su despido como directivo del Consell para ser acto seguido contratado como asesor y enseguida situado en un puesto en las listas del PSC para las pasadas elecciones. Esta actuación, conocida en el seno del Consell, difícilmente pudo ser ignorada por la alcaldesa. ¿No es motivo suficiente este para que ustedes le pidan la dimisión y no únicamente que se aparte temporalmente del cargo?
El listón de la dimisión es muy subjetivo en política. Estamos muy acostumbrados a que sea muy alto cuando afecta a los propios y muy bajo cuando afecta a los otros. Lo vemos con ERC, que le ha faltado tiempo para pedir dimisiones por el caso Consell Esportiu mientras en cada pleno sueltan su letanía de considerar presos políticos a delincuentes condenados por malversación, entre otros graves delitos. O el partido socialista, que justificó la moción de censura que llevó a Pedro Sánchez a la presidencia por la corrupción del PP mientras miraba para otro lado con la corrupción socialista de los ERE. Esto facilita que los ciudadanos acaben viendo la corrupción como una mera arma arrojadiza partidista. En Cs queremos ser rigurosos y poner un listón objetivo para que no pueda caber ninguna duda. Si el despido fue fraudulento es algo que está en fase de investigación. Que hubo procedimiento de despido, lo hubo. Que el mismo fuera fraudulento es lo que está siendo objeto de investigación. Si la alcaldesa conocía ese acto fraudulento, en estos momentos nosotros no disponemos de esa información. Como les decimos, solo se trata de tener un poco de paciencia para no precipitarse. Si la juez encausa a la alcaldesa y le abre juicio oral, no le cabrá excusa para no dimitir.
2.Ustedes han llevado diversos expedientes a la Oficina Antifraude de Catalunya que están todavía pendientes de resolución. ¿Piensa Ciudadanos de l’Hospitalet que ha habido o viene habiendo desde hace tiempo operaciones sospechosas en la gestión municipal? Y si es así, ¿no resulta un tanto contradictorio que este caso, denunciado por un miembro del propio equipo de gobierno, no haya resultado suficiente para pedir que se asuman ya las responsabilidades políticas correspondientes?
En Cs l’Hospitalet consideramos que tras más de 40 años gobernando el mismo partido político en la ciudad, hay dejadez en la gestión municipal y confusión de la administración pública como si fuera patrimonio privado del partido socialista, lo que les lleva a primar en muchas ocasiones los intereses clientelares con fines electoralistas. A partir de aquí, que haya prácticas que sean constitutivas de delito no nos corresponde a nosotros evaluarlo. La responsabilidad política no se limita a pedir dimisiones, sino a acabar con estas prácticas y garantizar una administración pública lo más eficiente posible al servicio de los ciudadanos. Nuestra labor política es la de fiscalizar la actuación del Gobierno municipal, pero no somos ni pretendemos ser jueces. Nosotros detectamos una serie de irregularidades en algunos de los expedientes que examinamos; en su momento entendimos que algunas de estas conductas podrían ser constitutivas de algún ilícito penal. Lo que hicimos entonces fue ponerlo en conocimiento de quien pudiera determinar su justa calificación. En ningún caso se nos ocurrió que nuestra valoración de los hechos eran un juicio sobre mismos y de ello se debería exigir la responsabilidad de nadie.
3.Entre los casos que ustedes llevaron a la Oficina Antifraude se encuentra la adjudicación ilegal del servicio del 010 en la ciudad. Al margen de la legalidad o no del sistema de concesión administrativa, una buena parte de las entidades de l’Hospitalet hace ya tiempo que denuncian el mal funcionamiento del servicio, especialmente en los casos de mayor necesidad de auxilio a raíz de la pandemia. ¿Tienen prevista alguna acción concreta suplementaria que apoye su denuncia de la presunta ligereza con que se puso en marcha la adjudicación?
Si encontramos nuevos indicios que puedan ser constitutivos de irregularidades, los pondremos en conocimiento de la autoridad que corresponda, naturalmente. Hay que distinguir la mera mala gestión, de la irregularidad y el delito. El gobierno municipal está abonado a la mala gestión por dejadez, falta de pericia e, incluso, interés político, y eso no suele implicar comportamiento delictivo. El objetivo no es encontrar una causa penal con la que acabar con un rival político, sino tratar, con las limitadas herramientas que disponemos desde la oposición, de tener una administración municipal lo más eficiente posible para que los limitados recursos públicos den lo máximo posible al servicio de los ciudadanos.
4.Se encuentran ustedes, como grupo municipal, ante un gobierno de mayoría absoluta socialista y con una oposición en la que les resulta especialmente complicado mantener una unidad de presión a causa de las considerables distancias ideológicas. ¿No creen ustedes que esta estrategia de permanente enfrentamiento con el gobierno y con la oposición desactiva en buena parte su capacidad de influir sobre la acción de gobierno?
En Cs creemos que, especialmente con la pandemia, no es momento de confrontación sino de buscar consensos porque todos tenemos el objetivo compartido de salir de la pandemia salvando el mayor número posible de vidas y empleos. No entendemos la política como un mero juego de tronos en el que todo se reduce a quién llega al poder, sino en un instrumento para hacer una sociedad más justa y próspera. Desde las legítimas y necesarias diferencias ideológicas de los diferentes partidos políticos, hemos de buscar consensos para avanzar como sociedad. Es lo que se está haciendo a nivel europeo, donde socialdemócratas, liberales y conservadores saben encontrar el consenso para avanzar en el proyecto común de la construcción europea. Lo que vale en Europa debería valer en España, pero, desgraciadamente, la mayoría de partidos están abonados a la confrontación porque es lo que consideran que a corto plazo les da rédito electoral en su particular juego de tronos y eso, a la larga, nos perjudica a todos los españoles.
5. Es conocida la actitud del grupo municipal de Ciudadanos sobre su oposición a la política de saturación urbanística que practica el gobierno. ¿Qué mecanismos consideran ustedes que se deberían poner en marcha para frenar el crecimiento demográfico de la ciudad?
Desde Cs l’Hospitalet entendemos que se tendría que hacer un plan ambicioso a largo plazo de renovación urbana que permitiera esponjar los barrios más densamente poblados con nuevos espacios de convivencia y zonas verdes. Ese plan debería elaborarse en colaboración con otras administraciones y con el sector privado y, en cualquier caso, vincular cualquier nueva promoción inmobiliaria en las viejas zonas industriales de la ciudad con la amortización del parque de viviendas más obsoleto y degradado de los barrios más densamente poblados de la ciudad. El partido socialista rechaza este planteamiento porque, efectivamente, implica una actuación compleja y trabajosa del gobierno municipal y prefiere disponer de las plusvalías de las operaciones inmobiliarias para destinarlas a sus políticas clientelares que le dan réditos electorales a corto plazo.
6. Se han pronunciado ustedes a favor de una moratoria en la construcción de nuevas viviendas en l’Hospitalet. ¿De qué manera piensan ustedes que la reciente sentencia del TSJC sobre el proyecto PDU-Gran Via puede abrir alternativas en este sentido?
El proyecto del PDU Granvia-Llobregat se basaba en una previsión de demanda de metros cuadrados de oficinas que en ningún momento se sostenía en ningún estudio económico. No creemos que afecte al propósito del gobierno municipal de facilitar cualquier promoción inmobiliaria de viviendas en la ciudad. La suspensión le brinda al gobierno la excusa para no tener que contrastar con la realidad un proyecto que se sostenía únicamente en el papel. Esta circunstancia puede representar dejar en torno al 10% del término municipal de l’Hospitalet paralizado por un proyecto fantasioso. Tenemos serias dudas de que el devenir de los tiempos empuje a una operación de expansión urbanística de este calado, tanto por las inciertas tendencias de inversión generada por la pandemia como por los actuales paradigmas de sostenibilidad medioambiental. Y, mientras tanto, el acceso al río que le da nombre a la ciudad sigue en una situación degradada que no responde a las expectativas de una ciudadanía cada vez más deseosa de tener una mayor integración con el medio ambiente. Ojalá la suspensión le sirviera al gobierno municipal para repensar estos proyectos faraónicos tan de otra era y plantease actuaciones más localizadas y realistas que puedan mejorar la calidad de vida de los ciudadanos, pero mucho nos tememos que no lo harán porque lo considerarían el reconocimiento de un fracaso.
7. Es previsible que el anunciado soterramiento del trazado del ferrocarril en la ciudad deje libres muchos espacios necesarios para su desarrollo social. ¿Cuál es el uso que, en su opinión, se debería aplicar a esos espacios libres recuperados?
Ojalá podamos ver el soterramiento de las vías y se aproveche la ocasión para articular mejor la ciudad y crear nuevos espacios verdes, pero tenemos serias dudas de que vayamos a ver el proyecto, al menos, de forma inminente. El gobierno socialista lleva prometiendo el soterramiento como si fuera algo inminente desde hace décadas y así solo logra alimentar la frustración de la ciudadanía. Hay que ser prudentes y, hasta que no veamos empezar las obras no podemos vender la piel del oso. Ahora estamos inmersos en una situación de enorme incertidumbre económica y habrá que ver si este tipo de actuaciones podrán formar parte de las prioridades de inversión del gobierno de España a corto o medio plazo. Es probable que con la inmensa deuda y déficit que ya veníamos acumulando antes de la pandemia y que con el coronavirus no ha hecho más que agravarse, el gobierno de España no pueda llevar a cabo este tipo de proyectos. A partir de aquí, igual deberíamos reflexionar si no habría que explorar alternativas para pacificar los entornos ferroviarios de la ciudad que puedan resultar mucho más asequibles y mejoren las condiciones de vida de los hospitalenses.
8. Se ha visto claramente durante esta pandemia que los barrios del norte de la ciudad han sufrido, mucho más que el resto, la consecuencia de su saturación demográfica, la mayor de Europa con diferencia. ¿Estarían ustedes a favor de impulsar un plan de recuperación de los barrios del norte que esponjen el urbanismo e incrementen la calidad de vida?
Creemos que esta debería ser una de las prioridades de la política municipal y así lo planteamos en los pactos de ciudad. Se debería elaborar un plan ambicioso a largo plazo en el que se centren las inversiones municipales y se busque la colaboración de otras administraciones y el sector privado para esponjar los barrios más densamente poblados de la ciudad con nuevos espacios de convivencia y zonas verdes. Esta es una de las prioridades de Cs de l’Hospitalet y, desgraciadamente, no la comparte el gobierno municipal porque, tras más de 40 años gobernando la ciudad, el PSC de l’Hospitalet se ha convertido en una fuerza conservadora.
9.Una de las quejas reiteradas por parte de la ciudadanía en general se centra en la falta de un servicio adecuado de asistencia social que ponga coto a la precariedad de muchos ciudadanos, sobre todo en el momento actual. ¿Qué políticas defienden ustedes al respecto?
Los servicios sociales es una cuestión compleja porque es una competencia en gran medida autonómica y a estas alturas no debería ser una sorpresa que los gobiernos independentistas han relegado las políticas sociales en aras de su proyecto de división. Cataluña está a la cola en inversión en políticas sociales y desde el Parlament llevamos tiempo denunciándolo, no en balde Cs es el grupo parlamentario que más propuestas sociales ha presentado. Hay que actualizar la cartera de servicios sociales de la Generalitat que lleva una década caducada y cambiar las prioridades de inversión de la Generalitat, más preocupada en sus instrumentos de propaganda, de colocación de afines y de las llamadas “estructuras de Estado” para sus fines independentistas que en prestar los servicios que necesita la ciudadanía.
En cualquier caso, desde el ámbito local creemos que también se puede hacer mucho más. En primer lugar, por la falta crónica de equipamientos sociales en la ciudad, y, en ese sentido, desde Cs l’Hospitalet hemos insistido en priorizar el escaso suelo municipal para equipamientos sociales, como es el caso de la antigua fábrica modernista Godó i Trias, recinto municipal en desuso y en peligro de degradación que el gobierno municipal cedió a una corporación del gobierno chino para instalar un centro de pseudoterapias que hoy en día está paralizado. En segundo lugar, desde Cs hemos propuesto nuevas políticas sociales como la realización de un censo de personas sin hogar en l’Hospitalet para facilitar su inclusión social o políticas para combatir la soledad no deseada, especialmente de personas mayores, que es una realidad creciente en una ciudad cada vez más envejecida y que son políticas que el gobierno municipal se ha mostrado hasta el momento bastante reacio a llevar a cabo.
10. Desde hace lustros, una de las críticas más acusadas respecto de la hegemonía política de los socialistas en l’Hospitalet, se refiere a una supuesta red de clientelismo que mantendría satisfechas a unas cuantas entidades y a personas individuales cercanas al PSC, sobre la base del reparto de subvenciones o la contratación laboral en los servicios municipales. ¿Han detectado ustedes algo al respecto? ¿En caso positivo, qué medidas consideran que se deberían tomar para acotar el problema?
Por poner un ejemplo ilustrativo, una de las denuncias que elevamos a la Oficina Antifraude es que acertamos ante notario el nombre de las 7 personas que saldrían elegidas en un proceso de selección de personal del Ayuntamiento antes de que se supieran los nombres de los aspirantes. Hay que realizar medidas en varios sentidos. Procesos de selección independientes y con criterios objetivos. Evitar la concesión directa de subvenciones y hacerla siempre mediante concurso competitivo finalista en función de criterios objetivos orientados al interés general. Garantizar la separación entre administración pública, partido político y sociedad civil, para evitar casos como el caso Consell Esportiu, donde uno de los vicios que ha generado el escándalo es la confusión de una entidad privada con la administración pública y con el partido gobernante desde hace más de 40 años en la ciudad.
Entrevista a Sonia Esplugas, portavoz del Grupo Municipal Popular de l’Hospitalet
13 de enero, 2021
* Siempre se ha dicho de l’Hospitalet y, en general de la comarca del Baix Llobregat, que es un área básicamente de electorado de izquierdas. Sin embargo, hace muchos años que en l’Hospitalet hay concejales del Partido Popular e incluso hubo en su momento concejales de Plataforma por Cataluña. ¿Cuál es su opinión respecto de este mito que parece flotar sobre el área metropolitana en momentos tan controvertidos como los actuales?
En primer lugar, hay que recordar que el Baix Llobregat y el Barcelonès han registrado en su historia reciente importantes victorias del Partido Popular en grandes municipios como Castelldefels o Badalona. El histórico cinturón rojo del Baix Llobregat ha visto como en ciudades como l’Hospitalet el PSC dejaba de ganar elecciones autonómicas.
Es cierto que el electorado de izquierdas sigue siendo mayoritario en L’Hospitalet pero también es cierto que los problemas de la ciudad siguen siendo los mismos desde hace muchos años. El propio barómetro de la ciudad- elaborado por el propio consistorio- refleja año tras año el malestar de los vecinos. Sin embargo, es muy difícil romper dinámicas de voto consecuencia de una política clientelar forjada en las últimas décadas. Hay vecinos que han votado siempre lo mismo toda la vida.
* Siempre se suele decir que las desavenencias interiores en los partidos son una causa fundamental del posterior resultado en las urnas y al revés, que los malos resultados crean distorsiones internas. Ustedes en el PP local han tenido considerables fisuras a lo largo de años. Varias preguntas al respecto: ¿Ya se han restañado las heridas en el PP de l’Hospitalet? ¿Qué piensa sobre las causas de las disensiones, que son producto de la falta de resultados o que esa falta de resultados no ayuda a cohesionar?
El Partido Popular de l’Hospitalet vivió hace ya unos años un conflicto interno producto de una mala actuación ética, por parte de dos de concejales que aprovecharon mi situación personal. La dirección del Partido Popular de Cataluña abrió un expediente disciplinario y resolvió el asunto expulsando a los dos concejales de manera fulminante. Afortunadamente, todo aquello es historia. El PP de l’Hospitalet superó esa crisis interna saliendo reforzado y afrontando el futuro de una manera más cohesionada.
* ¿Qué sensación tiene y qué estrategia seguir con su fuerza municipal frente a un gobierno del PSC con mayoría absoluta?
Es complicado cambiar las cosas en una ciudad donde el PSC lleva gobernando más 40 años de forma ininterrumpida. En los últimos años, el gobierno del PSC da muestras de cansancio y no plantea un proyecto de futuro ilusionante. Como decía antes, el barómetro de la ciudad señala los mismos problemas desde hace años: limpieza, seguridad, incivismo, sin que el gobierno de Nuria Marín afronte dichos problemas y dé soluciones claras.
No parece discutible que la situación de conflicto a que llevó el reciente proceso de independencia unilateral del gobierno catalán ha dividido a la sociedad. Si eso ha ocurrido a nivel del país, donde solo el 48% de los catalanes parecen estar a un lado y el 52% al otro, ¿cómo se explica usted que en una ciudad como l’Hospitalet donde se puede dar por sentado que son una enorme mayoría quienes están en contra de la independencia, lidere la oposición un grupo independentista?
Nuestra estrategia consiste en estar en el día a día con el ciudadano, planteando soluciones a los problemas reales que tienen nuestros vecinos, que para eso nos han votado.
En ese sentido, el PP ha vuelto a proponer la bajada de impuestos en las Ordenanzas Municipales pero el PSC con mayoría absoluta rechaza esa bajada de impuestos. En un año que se prevé muy complicado, creemos necesario ayudar a las familias y autónomos de la ciudad económicamente. Los socialistas presumen de hacer políticas con sentido social, pero en cambio mantiene la presión fiscal a los ciudadanos de l’Hospitalet.
Si hablamos de seguridad y convivencia, en los últimos meses el PP ha sido el grupo municipal que más iniciativas ha presentado para aumentar el número de agentes de la Guardia Urbana y mejorar las condiciones laborales de nuestros agentes. Una vez más, el gobierno del PSC niega la mayor, asegurando incluso que somos la envidia de otros municipios cercanos. Nada más lejos de la realidad. Hay que ser valientes y admitir errores para poder dar solución a los problemas. Mirar para otro lado no soluciona los problemas.
* Los recientes escándalos en el seno del Consell Esportiu que están a punto de implicar penalmente a la alcaldesa de la ciudad, ¿tiene la sensación de que pueden permitir un mayor protagonismo de la oposición en orden a forzar que se gobierne con algo más de consenso?
Ojalá fuera así, pero me temo que no va a ser así. Hay que recordar que el PSC tiene mayoría absoluta por lo que desafortunadamente desde la oposición tenemos las manos atadas. Al empezar el mandato, Nuria Marín aseguró que gobernaría con la mano tendida a la oposición, pero la realidad es muy diferente.
Desde la oposición debemos fiscalizar la acción de gobierno municipal de forma exigente, y ahora más que nunca debemos reclamar transparencia en todo lo que referente al caso del Consell Esportiu. Los ciudadanos de L’Hospitalet se merecen que su máxima responsable dé explicaciones sobre los presuntos delitos que afectan a miembros del gobierno municipal, militantes del PSC y a ella misma.
Desde que el pasado mes de junio saltó a la luz pública el caso del Consell no hemos cesado en pedir a Nuria Marín que diera explicaciones públicas a la ciudadanía de lo que está pasando. El prestigio y la Institución están bajo sospecha, y los vecinos se merecen una explicación clara por parte de su alcaldesa. Nunca las dio… al final ha tenido que dar ante la policía.
Miembros del gobierno municipal apelan a la presunción de inocencia y poco más. Nosotros desde el PP también lo hacemos, pero sinceramente más allá de apelar a la presunción de inocencia, creemos que no se está actuando con transparencia.
¿Como es posible que incluso Miquel Iceta admita alguna posible irregularidad administrativa? ¿Qué sabe Miguel Iceta que no saben desde el gobierno municipal?
No entendemos como después de lo sucedido Nuria Marín pone a disposición del PSC sus cargos orgánicos para no perjudicar al partido, pero en cambio no hace lo mismo con el cargo más importante, la alcaldía, para no perjudicar a su ciudad.
Creemos que este caso ya no admite más evasivas. Los diferentes episodios que hemos tenido desde junio hacen pensar que lejos de ir a menos parece que es todo lo contrario. Ya tenemos 15 imputados. Esto ya no es el caso del Consell Esportiu sino que es el caso del PSC de l’Hospitalet. Según algunos miembros del PSC los beneficiarios son gente del PSC. No lo digo yo, ni el PP lo dicen ellos mismos.
Ahora Nuria Marín se ha puesto las pilas y tiene prisa por ir a declarar. Lo que no ha hecho en casi un año lo ha hecho en una semana. Hace unos meses parecía que nadie dimitía porque no había razones, pero ahora dimite Cris Plaza para no obstaculizar la investigación. ¿Es que antes la estaba obstaculizando? Esta dimisión pone en el punto de mirar a Cris Alcázar. Mucho me temo que será el siguiente.
En mi opinión, desde el gobierno municipal se está actuando de manera improvisada y desconcertante, y eso no es bueno ni para la Institución ni para saber realmente qué ha pasado en el Consell. Por ejemplo, en junio se presentó una moción para que el Ayuntamiento se personase como acusación particular, y el PSC y C’s la rechazaron. La misma moción se presentó este Pleno y ha sido aprobada por unanimidad. ¿Qué ha cambiado que no sabemos?
Otro ejemplo, el PP presentó hace dos meses una moción para que los grupos municipales formaran parte del Consell Esportiu y fue rechazada. Ahora la alcaldesa Nuria Marín nos ha enviado una carta a los grupos municipales para que nombremos un representante en el Consell. ¿Qué ha pasado para cambiar de criterio?
En definitiva, muchas preguntas, muchos cambios de criterio y pocas respuestas en un momento donde lo que más se necesita son respuestas claras y transparentes.
*No parece discutible que la situación de conflicto a que llevó el reciente proceso de independencia unilateral del gobierno catalán ha dividido a la sociedad. Si eso ha ocurrido a nivel del país, donde solo el 48% de los catalanes parecen estar a un lado y el 52% al otro, ¿cómo se explica usted que en una ciudad como l’Hospitalet donde se puede dar por sentado que son una enorme mayoría quienes están en contra de la independencia, lidere la oposición un grupo independentista?
El hecho de que lidere la oposición un partido independentista no significa que esta opción haya cogido fuerza en l’Hospitalet, en realidad es todo lo contrario.
Los ciudadanos de l’Hospitalet han expulsado del consistorio a JuntsxCat y la CUP. De las cinco formaciones con representación municipal ya solo hay una de perfil claramente independentista, en el anterior mandato no era así.
* Usted se mostró recientemente favorable a una moratoria de ciudad en la euforia constructora que practica el Ayuntamiento. ¿considera usted que la estrategia de futuro debe pasar por una remodelación de los barrios de la ciudad que contemple un incremento de la rehabilitación inmobiliaria?
Una de las lecciones que nos ha traído esta grave pandemia es la clara evidencia de que la sobrepoblación va en contra de la calidad de vida de los ciudadanos. Según el EUROSTAT, La Florida es el barrio con mayor densidad de población en Europa.
L’Hospitalet padece un preocupante problema de vulnerabilidad social a lo que la euforia constructora que ha practicado el PSC en las últimas décadas no ayuda en absoluto.
El resultado es una ciudad de primera y otra de segunda. Una ciudad a dos velocidades. Zonas con una media de cinco personas por vivienda, que se están convirtiendo en el paraíso de las mafias okupas y otras áreas en las que se construyen pisos de lujo rodeados de grandes zonas ajardinadas.
Desde el PP creemos que lo mejor para afrontar el futuro de la ciudad es abrir una reflexión conjunta, grupos municipales y agentes sociales y económicos sobre qué ciudad queremos. Después de un análisis sosegado y serio debemos redirigir el futuro de L’Hospitalet hacia una ciudad más equilibrada urbanísticamente, más oxigenada, menos sobreproblada y con más zonas verdes que permitan mejorar la calidad de vida de los ciudadanos de L’Hospitalet.
* El gobierno municipal tiene ahora mismo unos cuantos frentes abiertos: PDU Gran Vía, Consell Esportiu, Pacte de Ciutat sobre la pandèmia, 11.000 nuevas viviendas con sus correspondientes necesidades en equipamientos… ¿En qué órbita el PP de l’Hospitalet puede ejercer una mayor influencia? ¿Y de qué modo?
Ciertamente este año 2020 no ha sido un buen año para el gobierno municipal. Empezó mal el año con el revés en la consulta sobre la ubicación del polideportivo municipal de Santa Eulalia, donde los vecinos del barrio tumbaron la opción del gobierno municipal que era la Alhambra. Luego, se ha producido el varapalo judicial del PDU de Gran Vía y el estallido del caso de presunta corrupción en el Consell Esportiu.
Todo esto, bajo una dramática situación de la pandemia que ha cambiado nuestras vidas y nuestras prioridades como administración.
Desde el primer momento, el PP de L’Hospitalet se puso a disposición del gobierno municipal para afrontar juntos esta grave crisis sanitaria que ha desembocado en una terrible crisis económica. Lo más importante es hacer frente a las necesidades de los ciudadanos, dejando a un lado los tacticismos políticos. Por eso, desde el PP elaboramos un Plan de Reactivación con un total de 100 medidas en diferentes ámbitos de actuación para paliar los efectos de la COVID-19. Bonificaciones y ayudas fiscales en los tributos municipales que actualmente soportan familias, profesionales, emprendedores y pymes en general, con el objetivo de reactivar cuanto antes la actividad económica y garantizar el mantenimiento del empleo. Muchas de ellas se han incluido en el actual Pacte de Ciutat.
En esta misma línea y ante la amenaza del gobierno de pedro Sánchez y Pablo Iglesias de requisar los ahorros de los vecinos de L’Hospitalet, el PP presentó una moción para garantizar la autonomía que la Constitución Española y las Leyes otorgan a las entidades locales para la gestión de sus recursos. Esos ahorros son fruto del pago de los impuestos de los ciudadanos de l’Hospitalet por lo que ese dinero debe gastarse en las necesidades de los ciudadanos de l’Hospitalet.
También se aprobó nuestra moción para la concesión de la Medalla de Honor de la Ciudad a los sanitarios y servicios esenciales, entre ellos la UME (Unidad Militar Especializada), por su labor frente a la pandemia en nuestra ciudad.
En cualquier caso, esa mano tendida cuando es preciso no nos impide ser firmes y hacer nuestro trabajo que es fiscalizar la labor del gobierno municipal. Hemos votado en contra de los presupuestos porque mantienen la presión fiscal a los ciudadanos; o hemos denunciado contrataciones irregulares como la del espacio Full Dome en 2108 del certamen Smart City Expo World Congress. Una contratación que se realizó de manera verbal, sin ningún tipo de concurso público tal y como confirmó el informe de la Intervención General.
* Es previsible en un plazo prudencial que se ejecute el definitivo soterramiento de las vías del ferrocarril. ¿Qué estrategia, a su juicio se debe seguir respecto de los espacios que pueden quedar liberados con la desaparición de las vías?
Después de años de promesas y titulares sobre el soterramiento de las vías del ferrocarril a su paso por L’Hospitalet, fue el último Gobierno del Partido Popular quien puso en marcha el proyecto nuevamente. Hay que recordar que fue el entonces ministro del Partido Popular, Íñigo de la Serna, quien adquirió el compromiso en su visita a la ciudad. Conviene recordar este dato, cuando ahora los socialistas se ponen la medalla con el tema del soterramiento de las vías.
Desde el PP siempre hemos luchado por derribar estas murallas que dividen nuestra ciudad. Es prioritario acabar con la fractura ferroviaria de la ciudad. Es el proyecto más importante de ciudad y el que permitirá coser la ciudad. Creemos que la liberación de ese espacio debe permitir la obertura de espacios abiertos y oxigenar la ciudad que tanto lo necesita.
* Ustedes son una fuerza reducida en el ayuntamiento de la ciudad, en la Diputación, en el Parlament de Catalunya. Seguro que esta situación les ha llevado a reflexionar sobre la manera de influir en los respectivos gobiernos… ¿Cuál es la clave en su caso? ¿Cómo avanzar?
Es innegable que la fragmentación del centro derecha nos ha perjudicado. Sin embargo, muchos pensaban que el Partido Popular iba a desaparecer del consistorio de l’Hospitalet y no ha sido así. Los que sí han sido desaparecido son JuntsxCat o la CUP.
Hemos servido de muro de contención frente a la extrema derecha impidiendo que VOX entrara en el Ayuntamiento. Ahora, las encuestas nos dan mejores resultados, tanto en las próximas autonómicas como en unas hipotéticas municipales.
Estoy segura de que el Partido Popular volverá a tener la presencia que tenía hace años en la ciudad. Tenemos la certeza de que muchos votantes descontentos con el PP que optaron por otras fuerzas políticas como Ciutadans o VOX volverán a darnos su confianza. Incluso muchos votantes socialistas que ahora están escandalizados viendo como el PSC se muestra superado por los últimos acontecimientos, abrirán los ojos y se sumarán a un cambio en la ciudad. Modelos como el de Badalona con Xavier García Albiol al frente pueden aplicarse perfectamente en l’Hospitalet, solo necesitamos el apoyo necesario para llevarlo a cabo. El PP es el revulsivo a tantos años de socialismo clientelar que ha enquistado los problemas que afectan cada día a los ciudadanos.
* ¿Vislumbra alguna perspectiva de unidad de acuerdos con la oposición o con parte de la oposición municipal en el actual mandato?
Sin duda, el PP ha estado y estará en todos aquellos pactos que supongan un beneficio para los ciudadanos de l’Hospitalet, proponga quién los proponga. Desde la discrepancia política, todos los grupos municipales tenemos un objetivo común: Un mejor l’Hospitalet. Ello nos obliga a buscar los puntos de encuentro para conseguirlo.
Evidentemente tenemos nuestras líneas rojas, como el modelo de Estado, el Procés separatista, la política lingüística o el modelo educativo pero seguro estamos de acuerdo en temas municipales que mejoran la vida de nuestros vecinos.
En el anterior mandato, la oposición se unió en una moción sobre los medios de comunicación municipal. Fue la primera vez que la oposición en bloque reclamaba, entre otras cosas, unos medios más plurales y con más autonomía.
Como digo, nunca hemos tenido problema en sumarnos a mociones de otros partidos si la iniciativa va destinada a mejorar la vida de los ciudadanos. Desde el primer día hemos dicho que lo importante es dignificar la ciudad por encima de las siglas. Sin embargo, hay que recordar que estamos en precampaña electoral y en este escenario, hay formaciones que en estos momentos piensan más en clave autonómica y electoral que en clave municipal.
Captura de pantalla del quart debat sobre “Pandèmies i massificació demogràfica: el model urbanístic i la salut pública”
Conclusions del quart debat sobre “Pandèmies i massificació demogràfica: el model urbanístic i la salut pública”
22 de diciembre, 2020
La massificació urbanística no és reversible i la massificació atenta a la salut pública, podrien ser els dos aspectes que definirien el problema que estem patint a la comarca del Baix Llobregat i a l’Hospitalet, amb el virus del ciment que segons SOS Baix Llobregat afecta als gestors polítics del territori, mentre que la manera d’afrontar aquests problemes que genera la manca de sensibilitat suficient sobre el territori i la ciutadania és l’autoorganització, l’empoderament de la ciutadania, l’autoresponsabilitat i la solidaritat entre veïns.
Aquests van ser el moll de l’os de les nombvreses e interessants aportacions que els representants dels sectors socials de l’Hospitalet i el Baix Llobregat van posar sobre la taula en el darrer debat del programa Factoria d’Idees que va organitzar aquest darrer quatrimestre l’entitat Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet. Hi van participar representants de SOS Baix Llobregat (Pau Jesús Navarro i Cristobal Jaume Ortega) amb una visió comarcal i local respectivament, Núria Muñoz de l’AFFAC de l’Hospitalet com a representant de l’Espai de Ciutadania, Maria Moreu, de Cáritas l’Hospitalet i Júlia Nueno del Sindicat de Llogateres a la ciutat, per exposar des de perspectives molts diverses com afecta a la ciutadania en general i a les persones amb una situació de precarietat endèmica o circumstancial, la problemàtica de la massificació demogràfica relacionada amb la qualitat de vida i la salut pública.
La crítica global va anar dirigida sobre aquells que haurien de garantir un equilibri entre la vida urbana i els espais lliures i a tot el que es després d’aquesta situació: contaminació urbana, manca de espais verds i sobretot d’espais lliures naturalitzats, precarietat en els serveis d’assistència primària sanitària, massificació a les escoles, una mobilitat insostenible, una manca d’accés a habitatges dignes que la gent pugui pagar, un empobriment progressiu que repercuteix sobre l’equilibri familiar i de manera directa sobre els infants que pateixen una situació d’estrès que els impedeix un desenvolupament harmònic i que repercutirà a la llarga sobre el col·lectiu humà.
En funció del sector que cadascun dels ponents representaven posaven de manifest les enormes dificultats per incidir sobre la realitat, com si la ciutadania anés per un costat i els poders públics per un altre, sense trobar-se, cadascun defensant propostes que, en qualsevol cas, no se sap ben bé a qui beneficien. Les eines legals que podrien servir per garantir una qualitat de vida més ajustada al tipus de societat occidental avançada en la que vivim, són precàries —el Pla Urbanístic manté la vigència del 76 i els municipis abusen de la seva capacitat de requalificació, la llei d’habitatge no cobreix les expectatives, la llei d’Educació no acaba amb els dèficits, etc.— i, amés, els que haurien de garantir l’aplicació de les normes o les vulneren, o no demostren suficient sensibilització per beneficiar a la majoria de la població.
Captura de pantalla del quart debat sobre “Pandèmies i massificació demogràfica: el model urbanístic i la salut pública”
I tot això, tenint en compte, que la pandèmia ha produït una “allau de situacions”, com deia la representant de Cáritas, que ni les organitzacions dedicades a pal·liar, no a resoldre, tenen recursos per afrontar-les amb èxit. Com deien els representants de SOS Baix Llobregat o la representant del Sindicat de Llogateres, no s’està fent una lectura correcte del conflicte perquè no es tracta d’un problema conjuntural ni que sigui complexa ara. El que ara s’observa es multiplicarà en el futur si no s’imposa un fre a aquesta manera de créixer que no pot ser assumible ni mediambientalment, ni per la quantitat de persones perjudicades que provoca. El problema de la massificació demogràfica només es pot resoldre sobre la base d’una acció global sobre el territori, amb eines de gestió global i una sensibilitat generalitzada, que garanteixi un tractament adequat del territori i d’allò que s’instal·la sobre el territori, siguin habitatges, siguin infraestructures, sigui la preservació de l’espai lliure.
D’acord amb la seva visió del problema, el futur només pot passar per canviar el model. Per deixar de construir, per garantir els espais lliures i els corredors biològics, per aturar la requalificació de terrenys, per impedir que cada municipi actuiï sobre el seu terme municipal com si la resta no existissin, per assegurar uns ingressos regulars i ajustats a les necessitats, per garantir uns serveis que facilitin la vida de la gent, per potenciar l’autoresponsabilitat i fonamentalment la autoorganització. De manera, que es pugui actuar sobre la realitat més immediata, fent front als gestors públics que no respectin el territori ni un equilibri municipal que permeti poder viure sense dificultats, però també creant una xarxa social capaç d’impulsar polítiques de progrés, capaç de canviar les lleis i fer-les mes assequibles a les necessitats de la majoria de la població i disposada a mobilitzar la ciutadania quan sigui necessari.
De fet, els representants dels sectors socials que van participar en el debat van manifestar-se molt oberts al debat veinal i a la negociació per no deixar a ningú fora del futur, però també a demanar que els programes electorals del partits incloguin els compromisos de millora del territori i de millora dels equipaments, els serveis i les infraestructures, i a fer-ne seguiment. L’objectiu, com van explicar les representants de l’Espai de Ciutadania, de Cáritas o del Sindicat de Llogateres, és posar una mirada crítica sobre la manera de veure el desenvolupament futur, generar un debat entre col·lectius que treballen directament sobre l’espai social i vertebrar la ciutadania al voltant de la idea de progrés que passa en el cas de l’Hospitalet per assegurar una ciutat que paralitzi el seu creixement demogràfic, que articuli la seva xarxa de barris i que respongui a les necessitats de la ciutadania, abans de proposar alternatives “dites de ciutat” que només beneficien als que gestionen la ciutat o a les grans empreses forànies a les quals només les interessa el “negoci”.
Por J.A.V
Podeu veure el vídeo sobre ‘Pandèmies i massificació demogràfica: el model urbanístic i la salut pública’ a continuació:
Entrevista a Antoni Garcia, portaveu del Grup Municipal d’ERC
12 de desembre, 2020
1. Els treballs realitzats des del Grup Municipal d’ERC per tal d’impedir que es portés a terme el PDU-Gran Via que el govern municipal volia posar en marxa sense cap consens ha possibilitat una sentència negativa del TSJC que pot aturar provisionalment el projecte. Quins seran les properes passes del Grup Municipal: intentar consensuar un nou projecte?, mantenir l’oposició a qualsevol alternativa?
L’equip de govern ha de rectificar la seva política urbanística i no pot utilitzar els amplis consensos que hi ha per soterrar la Granvia i realitzar el clúster biomèdic per camuflar projectes especulatius que volen destruir la darrera zona agrícola de la nostra ciutat de gran valor ecològic i ambiental.
Aquest PDU no ha tingut ni consens social ni polític a l’Hospitalet, ni al govern, ni a la Generalitat de Catalunya, i el Parlament de Catalunya l’ha rebutjat dues vegades.
Cal que el govern de la ciutat, s’assegui, dialogui amb la ciutadania, amb les entitats, i que inici els tràmits per preservar la totalitat de Cal Trabal i incorporar-lo al Parc Agrari del Baix Llobregat, tal i com volia fer l’any 1997.
2. El PDU queda aturat momentàniament a l’espera dels previsibles recursos del govern municipal i del govern de la Generalitat. Pel que fa al govern de la Generalitat, quines han estat les gestions portades a terme pel GM d’ERC respecte d’aquest projecte en el passat i quines gestions pensa fer a partir d’aquest moment per influir sobre el Departament de Territori? És possible que des de dins del govern de la Generalitat, els republicans puguin evitar el recurs de cassació de l’executiu català?
El conseller Calvet actua de forma uniliteral, utilitza les seves competències com a conseller per afavorir els interessos polítics del seu partit i de la sociovergència i no respecta els acords del Parlament de Catalunya, que en dues vegades va demanar l’aturada del projecte del PDU.
3. Com pensen afrontar des de l’Hospitalet l’enorme contradicció que suposa que Junts apliqui polítiques contràries a les propostes del soci de govern en assumptes d’enorme transcendència per a les polítiques locals dels grups municipals d’ERC, com és el cas de l’Hospitalet, però que es reprodueix a altres indrets de la comarca?
Està clar que Esquerra i Junts tenim diferències en el model territorial de la nostra comarca natural, també el Conseller de Territori ha tirat pel dret sense consensuar el PDU del Delta de Llobregat que ha estat anul·lat per la justícia. Esquerra defensem un model territorial respectuós amb el medi ambient que no coincideix amb el model territorial especulatiu de Junts per Catalunya.
4. Consideren des del GM d’ERC que tindran, juntament amb altres GM i la militància, pes suficient per impedir un futur govern de coalició amb una força política com Junts que expressa a molts municipis idees del tot contràries a les que vostès defensen, especialment en el pla urbanístic i de la defensa dels drets de la ciutadania?
Esperem que el proper de govern de la Generalitat de Catalunya implanti polítiques republicanes i impulsi un model territorial i ambiental sostenible que sàpiga compaginar el respecte i la protecció d’un entorn natural de qualitat, amb el desenvolupament econòmic i faci polítiques actives per canviar l’actual model i poder contribuir a la lluita contra la crisi climàtica que estem patint. Cal un nou govern integrat per les forces d’esquerres independentistes i sobiranistes que faci polítiques republicanes davant el model obsolet de la sociovergència.
5. ERC és indispensable al govern de la Generalitat de Catalunya però també és importantíssim a la Junta de Govern de l’AMB. Veu factible un front comú amb els Comuns en contra del PSC i Junts sobre el projecte PDU-Granvia?
Estic segur que les diferents forces republicanes de l’AMB continuarem sumant esforços i complicitats amb les entitats veïnals, ecologistes i socials tal i com hem fet fins ara.
6. Ara mateix, l’equip de govern socialista, malgrat la majoria absoluta de que disposa a la ciutat, presenta una imatge més fràgil per culpa de la derrota de la sentència sobre el PDU i la seva posició de tàcita condescendència respecte del conflicte al Consell Esportiu. Vostès són la principal força de l’oposició. Veurem alguna embranzida pel que fa a iniciatives ciutadanes per part del GM d’ERC?
El model del ciutat del PSC està esgotat i és incapaç de solucionar els problemes dels veïns i veïnes. Tenim una alcaldessa que està més pendent de presidir la Diputació de Barcelona, i de sortir als mitjans de comunicació, que d’atendre les prioritats de la ciutat.
Les irregularitats del Consell Esportiu és una mostra més que el PSC confon institució amb partit i actua amb tota impunitat. El que està passant en aquesta ciutat és molt greu, tenim ja 15 persones imputades pel presumpte cas de corrupció del Consell Esportiu, la darrera és l’alcaldessa que està acusada de delictes de prevaricació, malversació i omissió del deure de perseguir un delicte.
Els veïns i veïnes de l’Hospitalet no es mereixen tenir una alcaldessa que està imputada. Cal que Núria Marín dimiteixi pel bé de la institució perquè els ciutadans es mereixen un Ajuntament net i sense cap ombra de corrupció.
Marín ha estat sis mesos sense donar cap tipus d’explicació, no ha actuat amb transparència i ens ha negat accedir a informació relacionada amb el Consell Esportiu.
Recordem que Núria Marín nomena la meitat dels membres de la comissió directiva del Consell Esportiu i que la regidora d’esports és la presidenta d’aquesta entitat.
A més Marín, abans de ser imputada s’ha amagat, no ha donat la cara i ha tapat i mantingut en el seu govern a dos regidors que estan en llibertat amb càrrecs per desviament de subvencions, malversació, blanqueig de capital, falsificació…, per una presumpte caixa B del Consell Esportiu, que servia per pagar sobresous, despeses personals, multes de trànsit, dinars, copes i indemnitzacions indegudes.
L’Hospitalet no es mereix un govern imputat, opac i esgotat que no sap fer front als reptes socials i econòmics que té la ciutat en l’actual context de crisi provocada per la Covid.
7. Com veuen l’Hospitalet del futur? Quina és la seva opinió respecte del sol no edificat a la ciutat? Estan a favor d’aturar la construcció massiva d’habitatge privat? Què en pensen sobre l’esponjament urbà dels barris del nord de la ciutat?
Tenim un govern a la deriva. Necessitem un govern que escolti i que doni solucions als problemes que pateixen els veïns i veïnes com la manca de neteja, els preus abusius de l’habitatge, l’augment de les desigualtats entre barris i famílies.
L’Hospitalet necessita un nou model econòmic que ajudi al comerç, a la petita i mitjana empresa per crear riquesa i ocupació. Cal una aposta per l’economia productiva i no per l’economia especulativa.
L’Hospitalet no el poden planificar les immobiliàries i l’especulació. L’urbanisme no ha de ser mai una planificació immobiliària, és una eina de transformació social. Cal un canvi de paradigma en el model urbanístic en aquesta ciutat. L’urbanisme ha de ser un instrument al servei de les persones, per millorar els barris, fomentar la cohesió social, donar resposta a l’escassetat de zones verdes que pateix la ciutat. És urgent que a la nostra ciutat es fomentin polítiques que garanteixin el dret a l’habitatge digne i que aturin els preus abusius del lloguer i de compra, i que garanteixin vides dignes dins d’aquests habitatges.
L’Hospitalet necessita una aposta decidida per la rehabilitació, perquè tenim un parc d’habitatges envellit que va ser construït a la dècada dels 60 i 70 i que necessita millores per superar les deficiències estructurals.
Mentre definim aquest nou model d’urbanisme, que ha de ser amb criteris de sostenibilitat per fer front a la crisi climàtica, també cal una moratòria urbanística.
8. Estarien a favor d’una moratòria constructiva i de promoure un debat públic sobre el model urbanístic de la ciutat més densa d’Europa?
Estem a favor d’una moratòria urbanística mentre definim un nou model urbanístic basat en criteris socials i ambientals.
9. Moltes entitats de la ciutat que es dediquen al suport a la ciutadania amb més precarietat s’han queixat reiteradament del deteriorament que pateixen els serveis socials de la ciutat, sense capacitat per poder fer front a les necessitats creixents de la ciutadania. Què ha fet i què pensa fer el GM d’ERC per resoldre aquestes mancances?
La crisi sanitària ha posat de manifest les febleses que tenim com a societat, i el treball que hem de desenvolupar per enfortir les polítiques de benestar i garantir vides dignes a tots els nostres veïns i veïnes.
Les desigualtats socials a l’Hospitalet han augmentat i els serveis socials de la ciutat, que tenien manca de finançament municipal, s’han vist superats per la situació. Les entitats socials i les xarxes veïnals han arribat on no arriben les administracions.
Aquesta ciutat necessita destinar més recursos econòmics a serveis socials, a les polítiques d’atenció a les persones i millorar les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.
10. És possible que la propera operació de soterrament del traçat ferroviari a la ciutat alliberi espais. Tenen vostès algun pla sobre com actuar damunt d’aquest espai previsiblement lliure que quedarà a espais estratègics de la ciutat?
Esperem que després de més de 20 anys de reivindicació el govern de l’Estat executi la promesa de soterrar les vies que divideixen la nostra ciutat.
Des d’Esquerra apostem perquè l’espai que guanyem sigui per disposar d’espais públics i zones verdes perquè la ciutadania les pugui gaudir. No entendríem que el govern municipal dediqués aquest espai que guanya la ciutat a promoure noves promocions d’habitatges.
Entrevista con Ana González, portavoz del Grupo Municipal l’Hospitalet-En Comú Podem
11 de diciembre, 2020
1.Ha sido un éxito la resolución del Contencioso sobre el PDU-Gran Vía. De momento se paraliza el procedimiento, la licitación y el comienzo de las obras. ¿Cuáles son los siguientes pasos como Grupo Municipal, en este ámbito.? ¿Vais a promover un debate municipal sobre este proyecto? ¿Vais a intentar negociar con el grupo socialista el futuro de este PDU?
Somos un Grupo Municipal humilde, pero siempre tratamos de avanzar con determinación y no dar pasos en falso. Por eso cuando tomamos una decisión, la llevamos a cabo sin que nos tiemble el pulso. El éxito de la resolución del PDU-Gran Vía nos llena de alegría y nos reafirma en la idea que llevamos tiempo repitiendo: esta ciudad necesita un cambio, un lavado de cara y un plan de futuro ambicioso que nos sitúe en la delantera de la modernización de las ciudades de Europa. No podemos quedarnos anclados en un modelo de ciudad de otra época que se ha demostrado fallido en muchos casos. Para lograr esto, sin lugar a dudas, es imprescindible un debate social y político que el actual equipo de gobierno ha tratado de rehuir durante mucho tiempo. Y no solo sobre el PDU-Gran Vía; vayamos un paso más allá y hablemos acerca de qué ciudad queremos construir en la próxima década.
2. Es muy probable que el Ayuntamiento y la Generalitat presenten un recurso de Casación ante el TSJC y quien sabe, si la legislación lo permite, ante el Supremo. En ese caso, es muy probable que retomen el proyecto en el punto en que el TSJC concentró el defecto formal, que es la tramitación en el Área Metropolitana de Barcelona. ¿Tendrá la suficiente fuerza el GM de ECP para conseguir que los Comunes del AMB se nieguen a la tramitación? ¿Será suficiente la negativa de ECP en el AMB para tramitar de nuevo el proyecto?
Una de las cosas que deja clara la sentencia es que corresponde al AMB ejercer sus competencias en materia de urbanismo. Es en este sentido que el PDU metropolitano se erige como el verdadero instrumento de ordenación y de impulso de las políticas urbanísticas con mirada estratégica y visión integral del conjunto de los 36 municipios que conforman el área. Desde el grupo d’ En Comú Podem entendemos que la única vía para preservar el interés general pasa por desarrollar y consensuar lo más rápido posible este PDU metropolitano y no tramitar proyectos al margen de éste. Insisto, la sentencia nos ha dado la razón en este punto.
3. En la misma línea de la pregunta anterior, teniendo en cuenta los precarios equilibrios en el gobierno del AMB, ¿cúal es la impresión que tenéis ahora mismo, que Colau y el resto del grupo de Podemos en el AMB sabrán resistir o que, por el contrario habrá que confraternizar y acabar negociando un PDU alternativo pero igualmente lesivo para la ciudad?
Creo que nuestra posición es clara al respecto, tal y como le he comentado anteriormente. No tiene sentido desarrollar los PDUs sectoriales que ahora mismo están sobre la mesa en el ámbito del área sin una visión integral. El PDU metropolitano ha de sustituir al actual PGM que ha demostrado estar obsoleto para afrontar los retos del futuro en materia medioambiental, de mercado de vivienda de alquiler asequible, de desarrollo industrial, de amenaza por el cambio climático, etc. En definitiva ha de regir las políticas urbanísticas de al menos los próximos 30 años. Hipotecar esta visión con proyectos ad hoc a los intereses locales no nos parece el camino adecuado. Este será nuestro posicionamiento.
4. La sentencia del TSJC puede servir para paralizar otros megaproyectos que algunos ayuntamientos del Baix Llobregat tramitan con la Generalitat (La pregunta se hizo antes de las últimas sentencias del TSJC que anulan diversos proyectos en el Baix Llobregat). ¿En qué punto se encuentra la posible coordinación de esfuerzos de los grupos municipales de ECP en torno a la dinámica de especulación urbanística que se registra en algunas zonas del área metropolitana?
Nuestro grupo metropolitano d’En Comú Guayem coordina las políticas de urbanismo en el AMB, siempre con una máxima comunicación con los grupos municipales y con el grupo parlamentario. En este sentido, desde las agrupaciones locales y grupos municipales mantenemos contacto con la sociedad civil organizada que lucha por la preservación del territorio. Son muchos los retos que tenemos por delante. La pregunta sería ¿qué estrategias debemos adoptar colectivamente para afrontarlos? Sin duda, más allá de dotarnos de las herramientas, debemos debatir y consensuar las necesidades presentes y futuras en materia de vivienda, espacios de preservación, transporte público, etc. Siempre con el objetivo del bien común.
5. La paralización del PDU-Gran Vía se ha debido a la acción de la justicia pero no directamente a la oposición minoritaria de la ciudadanía indignada con la gestión que hace el Ayuntamiento del suelo libre en la ciudad. ¿A qué adjudicáis la debilidad del movimiento ciudadano y qué alternativas prevéis para que se escuche la voz del activismo vecinal y medioambientalista?
El hecho de que la paralización del PDU-Gran Vía sea consecuencia directa de las acciones judiciales que hemos tomado como grupo municipal no quiere decir necesariamente que el movimiento ciudadano sea débil. Creemos que en l’Hospitalet lleva años gestándose un movimiento ciudadano transversal, con gente comprometida que quiere una ciudad mejor y lucha por ello. Y en L’Hospitalet En Comú Podem somos de la opinión de que si luchas con ahínco por aquello que crees que es justo, consigas o no tus objetivos al final del trayecto, nadie podrá acusarte de debilidad. En el caso concreto de los movimientos que han ejercido la oposición ciudadana al proyecto urbanístico especulativo del PSC de l’Hospitalet, agradecerles el esfuerzo y el trabajo a lo largo de estos años. Son imprescindibles para formar una masa crítica que, por qué no decirlo, sueñe una ciudad mejor y se emocione pensando en un l’Hospitalet con menos rascacielos y más parques. Menos contaminación y más salud. Menos proyectos especulativos y más equipamientos y servicios públicos. Menos políticos que gobiernan de espaldas a la ciudadanía y más gente común que lleva los anhelos de los vecinos y vecinas al ayuntamiento para hacerlos realidad.
6.La paralización definitiva del proyecto PDU-Gran Vía muy probablemente exigirá la colaboración de más grupos municipales. ¿Con qué grupos se puede pactar actualmente una acción conjunta y qué trascendencia puede tener ese acuerdo en los organismos rectores del AMB y de la Generalitat?
Nuestro grupo municipal siempre ha considerado el diálogo como un valor imprescindible en política, y más cuando se trata de defender el bien común y los intereses y derechos de nuestros vecinos y vecinas. De hecho, durante estos años en el consistorio de L’Hospitalet, los grupos municipales de la oposición al completo —desde su diversidad política— se han opuesto de manera contundente al PDU de la Gran Vía, también en la Comissió de Territori del Parlament de Catalunya que emitió dos resoluciones que solicitaban la paralización del PDU y abogaban por elaborar un proyecto de consenso con la participación de la ciudadanía. Creemos que el camino del diálogo, el consenso y la participación ciudadana en proyectos que afectan de manera tan determinante y tienen un impacto irreversible, como en este caso el PDU de Gran Vía, es la única opción que podría plantearse. Por eso solicitamos al equipo de gobierno del PSC del Ayuntamiento de L’Hospitalet y al Departament de Territori de la Generalitat que desistan de presentar el recurso de casación que han anunciado para impulsar un amplio debate político y ciudadano para decidir entre todos y todas cómo queremos desarrollar nuestro propio territorio.
7.El GM de ECP ha intervenido con decisión en un par de asuntos que han aparecido en los medios y en otro sobre el que se han lanzado algunas dudas importantes. Me refiero a la polémica en torno a la edificación de la Cosme Toda y al escándalo del Consell Esportiu. También en los últimos plenos habéis tenido protagonismo en la solicitud de información respecto a Fira 2000. ¿En qué punto se encuentran estás cuestiones respecto del trabajo de investigación que estáis llevando a cabo?
Como he dicho antes, no nos tiembla el pulso a la hora de defender los intereses de los vecinos y vecinas de l’Hospitalet. Del mismo modo que hemos sido una pieza clave a la hora de tumbar el PDU-Gran Vía, queremos de igual manera contribuir a que se esclarezca el Caso Consell Esportiu. Hemos insistido durante meses y lo seguimos reiterando: la alcaldesa debe salir a dar explicaciones públicas y apartar de sus cargos a los dos regidores investigados por la justicia. El equipo de gobierno, en nuestra opinión, debe dejar atrás su fallida estrategia de huida hacia adelante. Porque por mucho que corras, la realidad siempre te alcanza. Teniendo en cuenta que no se han atendido nuestras peticiones de transparencia en todo este tiempo, hemos propuesto citar a los dos regidores de gobierno del PSC de l’Hospitalet para que den explicaciones en la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya. Nuestra ciudad no merece ni que se cierna sobre ella la sombra de la corrupción ni el silencio indiferente de la alcaldesa respecto a este tema. La gente merece tener toda la información acerca de una cuestión tan relevante. Luchamos y lucharemos para poner en valor la transparencia y los más altos estándares éticos en la política. Sea en el caso del Consell Esportiu o en cualquier otro que afecte a los intereses de los vecinos y vecinas de l’Hospitalet.
8.¿Cúal es vuestra opinión como grupo respecto del modelo de ciudad, la densificación demográfica y la necesidad de la distancia social como se ha visto en esta pandemia?
Nuestra posición acerca del actual modelo de ciudad no es ningún secreto: estamos ante un modelo de ciudad obsoleto que no podemos permitirnos perpetuar en los próximos años. El actual equipo de gobierno parece resistirse a entenderlo. Las ciudades del siglo XXI tienen otras necesidades y se construyen bajo paradigmas nuevos, adaptados al mundo en que vivimos. ¿Tiene sentido construir hoteles y rascacielos faraónicos cuando tenemos un gran déficit de zonas verdes en la ciudad? Desde nuestro punto de vista, no. ¿Tiene sentido edificar alrededor de novecientas viviendas en Cosme Toda con unos centros de atención primaria colapsados? La lógica nos dice que no. ¿Tiene algún sentido seguir consagrados a la cultura del tocho y el pelotazo urbanístico en la ciudad más densamente poblada de Europa? Nuevamente, la respuesta es no. Creo que la pandemia que golpea nuestras sociedades ha acelerado un proceso de cambio y renovación de consensos sociales. Un nuevo sentido común se abre paso y nos coloca justo frente al espejo de nuestro mundo, haciendo evidentes deficiencias del sistema que antes podían pasar un poco más desapercibidas para la gente. Las enseñanzas que extraemos de la pandemia nos indican que una etapa ha llegado a su fin en l’Hospitalet, se oponga quien se oponga. Ahora debemos asistir el nacimiento de una ciudad de futuro: promover la creación de zonas verdes, puesto que las ciudades necesitan pulmones que sean una garantía de salud para sus habitantes. Peatonalizar calles con tal de ganar espacio vital para los vecinos y vecinas. Extender el uso de la bicicleta en trayectos interurbanos para luchar contra la contaminación. Apostar por proteger el derecho a la vivienda digna con un parque público de vivienda que facilite el acceso a un hogar. Hay que cuidar lo público para avanzar en derechos, en protección de la gente y en bienestar colectivo. En definitiva, es hora de ofrecer soluciones reales a problemas reales.
9. ¿Cuál es vuestra opinión como grupo respecto de la carencia de zonas verdes, el esponjamiento de los barrios del norte y la política de vivienda?
Lo hemos repetido desde el comienzo de esta legislatura: el modelo de ciudad aplicado por el actual equipo de gobierno se ha quedado totalmente desfasado. Es un modelo caduco, anclado en el pasado. Desde En Comú Podem de l’Hospitalet tenemos otro proyecto de futuro para la ciudad, otro modelo que garantiza la sostenibilidad de una ciudad que necesita más zonas verdes y menos rascacielos. Por la sencilla razón de que las zonas verdes son sinónimo de salud para los vecinos y vecinas de la ciudad, mientras que los rascacielos suelen ser sinónimo de especulación inmobiliaria.
10. ¿Cúal es vuestra opinión como grupo respecto de la situación de los equipamientos, servicios e infraestructuras a la luz de los miles de nuevos habitantes que se prevén con la edificación de las 11.000 viviendas que se están construyendo?
Nuestro grupo Municipal ha denunciado hasta la saciedad la saturación de los servicios públicos, que son esenciales para nuestros vecinos y vecinas. Los recortes que se han venido efectuando desde el 2008 por gobiernos de marcada tendencia neoliberal han provocado que el sistema de salud público haya perdido medios técnicos, equipamientos sanitarios y profesionales de la salud de manera significativa. Provocando una saturación en la atención primaria con más de cincuenta días de espera para ser atendido por el médico de cabecera, según denuncias de los propios usuarios. Enormes listas de espera para intervenciones quirúrgicas o pruebas médicas importantes para la salud de los pacientes y su calidad de vida. Hacemos hincapié en un hecho injustificable como es la situación de alrededor de 150.000 habitantes de L’Hospitalet que han de desplazarse al municipio de Sant Joan Despí para ser atendidos en el Moisès Broggi, el hospital de referencia que tiene asignado, dado que el Hospital General de L’Hospitalet ha sido prácticamente desmantelado y solo efectúa intervenciones que no precisan hospitalización y atiende consultas externas determinadas.
Destacamos también la escasez de pediatras, con varios ambulatorios de la ciudad sin atención pediátrica continuada y sin servicio de urgencias pediátricas las 24 horas para atender los casos fuera de horario del pediatra de referencia. En una ciudad con aproximadamente 40.000 niños y niñas, resulta injustificable obligar a las familias a desplazarse a un hospital infantil de referencia que pertenece a la sanidad concertada, ubicado en otro municipio y con dificultad de acceso en transporte público.
En esta situación de precariedad y saturación del sistema público de salud ha impactado con fuerza la pandemia de la Covid-19, llegando casi al colapso en los meses más duros de la crisis sanitaria. Estamos convencidas que el impacto de la pandemia se hubiera podido asumir en mejores condiciones si no se hubieran efectuado los brutales recortes, especialmente en cuanto a medios humanos e instalaciones sanitarias. Somos plenamente conscientes del esfuerzo sobre humano que los profesionales de la salud pública han estado realizando desde el inicio de la pandemia; nuestro agradecimiento y reconocimiento a su labor es infinito.
También la escuela pública se encuentra sobrepasada en nuestra ciudad. Con ratios de alumnos por aula que sobrepasan en muchas escuelas las recomendaciones, centros educativos con un déficit serio de instalaciones y medios técnicos para ejercer la docencia con garantías e incluso centros educativos en módulos provisionales a la espera de la construcción de la propia escuela. Hay que destacar que una generación de niños y niñas de la Escuela Ernest Lluc y Paco Candel habrán desarrollado su etapa escolar de primaria en módulos provisionales, con un claro déficit del espacio necesario para desarrollar actividades lectivas imprescindibles.
También en el terreno educativo la falta de plazas de escuelas infantiles de 0 a 3 años obliga a muchas familias de L’Hospitalet a buscar plazas en los municipios cercanos, generalmente en escuelas privadas, ya que las de titularidad pública no cuentan con las suficientes plazas para acoger la demanda.
En este contexto el gobierno del PSC del Ayuntamiento de L’Hospitalet plantea edificar aproximadamente 11.000 viviendas con una proyección de 35.000 habitantes más en un plazo de entre tres y cuatro años. Lo cual consideramos un auténtico despropósito y una absoluta irresponsabilidad, ya que dicho incremento terminará por colapsar los servicios públicos sanitarios y educativos ya de por sí saturados.
Por ello consideramos imprescindible plantear una moratoria urbanística para proyectar la ciudad en su conjunto y al servicio de las personas, nunca para los intereses de las empresas constructoras. El bien común ha de prevalecer por encima de cualquier consideración.
El projecte de Pla Director Gran Via-Llobregat 2020
25 de novembre, 2020
El ple municipal de l’Hospitalet va rebutjar, en la seva darrera sessió de novembre, una moció presentada pel Grup Municipal de l’Hospitalet En Comú Podem, instant l’Ajuntament a acatar la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que anul·lava el PDU Gran Via-Llobregat amb els únics vots del partit socialista, com era d’esperar, perquè ja havien anunciat el recurs de Cassació davant els tribunals dies enrere.
Els arguments formals van ser els mateixos que sostenien el projecte. A saber: que es tracta d’un pla director que inclou el soterrament de la Gran Via, la recuperació d’un espai lliure de 30Ha i la construcció hipotètica d’un clúster biomèdic, aspectes sobre els quals és difícil que ningú pugui estar en contra, malgrat que segur que poden existir matisos considerables que potser caldria tractar amb més detall el dia que es pugui parlar sense l’amenaça d’un Pla Director que contempla bastants altres coses, a banda de les esmentades. En la defensa, per tant, de la posició del PSC local en prou feines va haver-hi sorpreses, com no sigui que el recurs es presentarà davant les vies judicials autonòmica i estatal si hi ha recorregut, i és va aprofitar per inflar la retòrica, cosa que ja d’entrada posa de manifest la inseguretat dels arguments per defensar una cosa que, hores d’ara, resulta ja indefensable fins i tot pel propi dissenyador del disbarat.
L’argument retòric és el que sempre que s’acaben les explicacions raonables fa servir l’equip de govern: que el projecte representa un motor econòmic, un motor econòmic que representarà 20.000 nous llocs de feina i la possibilitat de més ingressos per les arques municipals que serviran per cobrir les enormes necessitats que té la ciutat en tots els ordres. Argument retòric, perquè es basa en una pura especulació de futur: no se sap hores d’ara si el que es vol fer representarà un atractiu suficient per un hipotètic clúster biomèdic i si això comportarà llocs de feina. Ni tampoc és cap garantia que en cas que sigui possible el clúster biomèdic, el motor econòmic tingui repercussió local, els 20.000 llocs de feina afavoriran especialment els ciutadans de l’Hospitalet, ni tampoc que els recursos que l’Ajuntament suma es dediquin prioritàriament a equilibrar la ciutat, a adjudicar recursos a qui més els necessita i a reinvertir, en suma.
Sura, en el fons de l’argumentari, la qüestió essencial que —pels dissenyadors del Pla Directiu—, és la manca de recursos per fer polítiques d’inversió. El primer tinent d’alcalde va repetir al ple la cantarella habitual: i això qui ho paga? Si la Generalitat expropia Can Trabal i paga el soterrament de la Gran Via, ja no caldrà parlar del PDU… És a dir, sense voler-ho, s’està reconeixent l’enorme operació especulativa que hi ha al darrere. Per què es pagui l’expropiació de Can Trabal i el soterrament de la Gran Via cal que algú en tregui les plusvàlues necessàries. I l’Ajuntament reconeix tàcitament que es plega al gran negoci dels promotors i els especuladors del sol per fer les inversions públiques que li calen.
El problema és que els negocis immobiliaris no son passatgers i l’ocupació de l’espai acostuma a ser per sempre. És a dir, l’equip de govern del PSC accepta l’efectiva i constatable barbaritat constructiva de 26 gratacels en espai lliure per aconseguir un parc públic al costat del riu, el soterrament de la Gran Via i diners anuals per anar gastant en polítiques sobre les quals els socialistes al govern són els que, fa quaranta anys, fixen les prioritats. I no es pot dir que les prioritats hagin convertit la ciutat en un exemple d’equilibri social, de qualitat de vida i de serveis i equipaments suficients, com és ben palès per a qualsevol que escolti les entitats del tercer sector o es passegi pels barris més decrèpits de la ciutat.
És a dir, aquests arguments ja no colen. De fet, cap argument colaria suficientment per defensar polítiques irreversibles de sol, com les que hem vist a aquesta ciutat al menys des de principis dels anys 90.
La realitat és que els raonaments retòrics cada vegada tenen menys pes, per això els esforços per argumentar acaben descobrint les veritables raons ocultes d’aquest tipus de política de campanari. Potser l’alcaldessa no hauria d’haver reargumentat al passat ple perquè, sense pretendre-ho, va exposar allò que forma part de l’ADN d’aquest equip de govern. Va defensar un projecte que, en paraules literals, “va més enllà de la pròpia ciutat”. Doncs aquí rau el problema: si alguna cosa precisa la ciutat més densa d’Europa i amb dèficits hores d’ara monumentals és no fer cap projecte “que vagi més enllà de la pròpia ciutat”. És possible que l’Hospitalet li caigui petit a l’alcaldessa o als que dissenyen l’urbanisme local. Doncs bé, això té solució. No seria la primera vegada que un alcalde de l’Hospitalet arriba a ministre —i després desapareix—, però la ciutat no és mereix un recorregut històric lamentable per alimentar carreres polítiques. La senyora Marín va dir que el Cluster biomèdic que actua com “la zanahoria que justifica lo injustificable” —segons la portaveu dels Comuns— serà un “referent del sud d’Europa”. Doncs potser als ciutadans de l’Hospitalet no els hi cal “un clúster referent del sud d’Europa”. Potser en tenen prou amb escoles sense barracons, barris amb zones verdes, CAPS en condicions per atendre les necessitats mes peremptòries dels ciutadans, Serveis Socials municipals amb àmplia disponibilitat o espais de lleure adequats per fer realitat la ciutat educadora de la que tant ens vanem.
I tot això qui ho paga?, diria el senyor Belver… Doncs els que ho paguem sempre: els contribuents. Tot surt de la mateixa butxaca senyor Belver: també les inversions públiques i, sense cap mena de dubte —i només és un exemple, però prou il·lustratiu— el seu sou, un sou, recordem-ho, sobre el qual no hi ha limitacions legals i que es posen vostès mateixos sense contrastar-ho amb la ciutadania…
O sigui, preguntar qui paga el que cal fer, es una altra pregunta retòrica perquè el problema no és qui paga, sinó com s’administren els recursos, com és gestiona el capital públic, com es prioritzen les necessitats. I això és justament la política: la gestió dels recursos públics amb la màxima cura, al servei de la ciutadania i amb l’objectiu d’equilibrar el teixit social i donar-li respostes de qualitat.
No deixen de ser importants alguns reconeixements implícits d’aquests darrers dies. El reconeixement que la ciutat necessita espais lliures, el reconeixement que cal esponjar els barris de la ciutat, el reconeixement —superlatiu— que les accions urbanístiques que estem veient avui als carrers de la ciutat són producte de les actuacions de fa uns quants anys enrere (o sigui, que potser ara no es farien). Els hi calen, però, uns quants reconeixements més: que haurien d’intervenir en la mesura de les possibilitats reals sobre els projectes urbanístics en marxa, que haurien de plantejar-se un model de ciutat consensuat amb els grups polítics i la ciutadania de cara a l’immediat futur, que haurien de considerar prioritària la política de rehabilitació de barris i no la política de rehabilitació de la imatge de marca de la ciutat, que els afecta a vostès (polítics locals)… però no a nosaltres (humils ciutadans).
És veritat que la gestió ha comptat poquet a l’hora de renovar les fidelitats polítiques. Si hagués estat així, fa temps que vostès estarien a l’oposició. El que ha comptat per vostès han estat les fidelitats clientelars i l’absència d’una alternativa eficaç i creïble (creïble fins i tot per ells mateixos). De tota manera, el seu govern és legal, però ara que està tan de moda divertir-se sobre el que es legal i el que és legítim, no haurien d’oblidar que governen amb majoria absoluta de regidors i gairebé 44.000 vots, però que un total de 76.000 veïns amb dret a vot es van quedar a casa o van votar nul o blanc.
I una cosa més, sobre l’esponjament dels barris del nord de la ciutat, perquè el senyor Belver en un debat recent va deixar una pregunta a l’aire de fàcil resposta. Va preguntar: i que fem amb els veïns que espongem dels barris del nord? I es va autocontestar: perquè si els hem de fer fora del barri jo hi estic en contra. I tothom, senyor Belver. Esponjar un barri no és expulsar veïns: és buscar solucions sense expulsar veïns perquè tots els veïns i veïnes visquin millor. Si vostè creu que esponjar un barri és sinònim d’expulsar veïns, és que no ha consultat l’abundant literatura existent sobre les actuacions al Raval de Barcelona en l’època del seu correligionari Maragall. Segur que es podria haver millorat l’experiment, però per això estan vostès, que poden convertir els nous barris del nord en un clúster d’experiències socials capaç de ser estudiat a les millors universitats del món.
Es fa difícil amagar l’alegria per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ha anul·lat de ple dret el PDU-Gran Via que pretenia construir 27 gratacels com a suport a un pla especulatiu sense precedents en la última zona lliure de la ciutat. Però l’alegria, malgrat ser inevitable, no ens pot enlluernar. Aquest primer episodi, el que ha aconseguit exclusivament és ajornar de moment allò que havia d’iniciar-se de manera imminent i que ara haurà d’esperar al que dictamini el Tribunal Suprem sobre els recursos de Casació que ja han anunciat l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Generalitat. Ha estat una resolució extraordinàriament important però està lluny d’aturar l’amenaça. L’amenaça només l’aturaria la negativa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a impulsar un projecte que només interessa al govern PSC de la ciutat, a la majoria PSC de l’AMB, als promotors i propietaris immobiliaris i al govern de la Generalitat, no oblidem, format per Junts per Catalunya i ERC.
Te raó l’Ajuntament de l’Hospitalet que s’ha apressat a dir que la sentència del TSJC no entra en el fons del projecte i només es basa en un defecte formal perquè considera que ha de ser l’AMB qui reguli la planificació urbanística del futur i més ara que s’ha estat treballant de valent en un nou Pla General que ha de substituir l’obsolet dels anys 70 del segle passat. Però aquest defecte de forma, no és un simple accident. No ha estat un oblit, ni una negligència, sinó una ambigüitat calculada per part de l’organisme metropolità que presideix, no ho oblidem, l’alcaldessa de Barcelona que pertany justament al mateix partit que va dur als tribunals la barbaritat del PDU. Colau es va negar a debatre en plenari el projecte hospitalenc però es va tramitar a través de la Comissió d’Urbanisme de l’AMB fins arribar al Departament de Territori de la Generalitat que el va aprovar definitivament aquest passat mes de juliol.
El projecte corre pressa. Els propietaris han pressionat de valent, i l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet, encarregada de ferir de mort el municipi, ha actuat diligentment per tenir-ho tot a punt a través del Consorci que va impulsar, del que forma part l’Ajuntament juntament amb l’Incasol. Aquesta era la principal operació de prestigi del govern Marín que ara s’haurà d’inventar una altra macrooperació en la línia habitual del PSC baixllobregatí: acabar amb els espais lliures a tota la comarca, requalificant zones industrials, forestals i agrícoles en benefici de la urbanització residencial.
El que ara acaba de passar és molt probable que —tret de la ciutadania més motivada de la ciutat, que ja s’havia oposat amb la debilitat consubstancial del moviment veïnal i ecologista i del grup municipal dels Comuns que s’ho va prendre seriosament—, no li hagi alegrat a ningú. Òbviament, cap alegria a l’Ajuntament del PSC, als promotors immobiliaris i als propietaris del sol, a la majoria PSC de l’AMB, als independentistes del govern de la Generalitat que pels assumptes de negocis no tenen diferències amb els socialistes com és ben palés, als republicans municipals i aliens, a l’oposició de Ciutadans i del PP… i fins i tot als Comuns de l’AMB. Jo diria que, especialment a aquests darrers, el que acaba de passar lluny d’assossegar-los els ha de sacsejar notablement. Ells s’han convertit en el bastió essencial del conflicte PDU de l’Hospitalet i fer veure que el tema no s’havia de debatre per no provocar escletxes en el govern metropolità, no ha servit de res. Tindran, tard a d’hora, més d’hora que tard, que enfrontar-se a la necessitat de donar llum verda o d’aturar definitivament el projecte. La veritat és que s’hi juguen moltes qüestions estratègiques a l’AMB com perquè el tema hospitalenc sigui el causant de possibles ruptures. No és previsible que això passi, sobretot ara que els socialistes, immersos en una embogida dinàmica comarcal d’operacions immobiliàries escandaloses a molts municipis de la comarca, hauran observat en la sentència del TSJC un greuge que han de superar sigui com sigui.
Només hi ha un argument de certa rellevància que pot pressionar els Comuns a favor d’una relativa resistència encaminada tímidament a una moratòria urbanitzadora en l’actual conjuntura i és la pèssima fama que està agafant al món occidental la saturació demogràfica en època de pandèmies. Tot aconsella una certa recomposició dels models urbanístics de cara a l’immediat futur. No pot ser, per exemple, que a l’Hospitalet hi hagi actualment 110.000 habitatges censats per una població de 260.000 persones el que equivaldria a dues persones de promig per habitatge, i que encara s’estiguin construint més de 11.000 habitatges nous, amb l’aclaparadora idea que hi ha escassedat residencial. (A Espanya, dades ben recents parlen de 25 milions d’habitatges per una població de 47 milions de persones, xifres que ens haurien d’obligar a repensar el model urbanístic actual arreu).
No pot ser que la merescuda fama que està adquirint l’Hospitalet de ser la ciutat més saturada d’Europa, no obligui el govern municipal actual a reflexionar sobre les conseqüències d’aquesta política de no escoltar la ciutadania preocupada (i una cosa igual haurien de fer els equips PSC —em resisteixo a parlar de socialisme que es un concepte respectable com pocs— del Baix Llobregat perquè la seva condescendència amb l’especulació urbanística s’està convertint en una llosa de difícil digestió). Algú des de dintre dels equips —hi ha d’haver militants de pes amb una perspectiva estratègica que miri més enllà— hauria de impulsar algun canvi de mentalitat. Les ciutats no només són grans pel seu pes demogràfic. Són grans per la seva vitalitat social, per la cohesió interior, per la qualitat de vida. No són grans perquè responguin a iniciatives econòmiques de prestigi com no sigui que aquestes operacions repercuteixin sobre la ciutadania i millorin les seves condicions de vida. És a dir, l’Hospitalet, per exemple, no és important perquè allotgi la part més activa de la Fira de Barcelona a no ser que la Fira de Barcelona li suposi al veí de l’Hospitalet menys impostos, més espais públics, més serveis, etc. Si no hi ha repercussions sobre la ciutadania i només hi ha repercussions sobre l’alcaldessa o l’equip de govern, la Fira de Barcelona només representa un greuge pel veí hospitalenc, un perjudici. No pas cap benefici, sinó més aviat una pèrdua: d’espais, de serveis, d’inversions, etc .
Quan passi l’alegria i el cabreig a cada costat, l’ajornament del PDU-Gran Via només pot servir com esperó per la reflexió pausada. S’ha convertit en una oportunitat per modificar les actituds i per ser més sensibles a les noves dinàmiques que imposa el món trasbalsat que ens acull: ens cal estalvi energètic, un nou model de consum i de mobilitat, un decreixement mesurat que no vol dir empobriment sinó nou repartiment de la riquesa, més espais lliures i zones verdes, esponjament urbanístic, deixar d’escoltar des dels poders públics els cants de sirena dels que només es volen enriquir a base d’especulació i grans negocis.
És potser una de les darreres oportunitats per repensar la irreversible destrucció del territori. Abans era la ciutadania unida la que podia exercir pressió i força. Avui, l’únic fre a la impostura del poder és, malauradament, la justícia. Malauradament perquè la justícia és encara més incontrolable que les masses i amb ella no hi caben les negociacions. Caldria retornar al debat, al consens, no a la norma, i ens estem acostumant a la llei perquè ens estalviem el feixuc esforç de convèncer: resulta molt més fàcil obligar.
En resum: serà la AMB la que tingui sobre la qüestió la darrera paraula i quan aquí parlem de l’AMB estem parlant clarament dels Comuns, no de cap altra força. Així que sobre les seves esquenes —i les nostres, cada cop que ens cridin a participar— recau la responsabilitat d’enterrar per sempre 27 gratacels i la pèrdua de la darrera zona agrícola d’una ciutat que va ser rural fa només un segle i la possibilitat de fer milionaris a uns quants promotors i propietaris que, francament, no necessitaven aquests favors del PSC.
Reproducción del fallo del TSJC donde declara “nulo de pleno derecho” el PDU
La Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya acaba de reconèixer el Centre d’Estudis de l’Hospitalet com a Entitat d’Utilitat Pública després d’una llarga gestió. Aquest reconeixement, avalat per molts organismes, personalitats i institucions de Catalunya reconeix els mèrits de l’entitat hospitalenca, dels seus més de 170 socis i dels nombrosos col·laboradors del Centre d’Estudis creat l’any 1984 per fer ciutat, promoure l’associacionisme, fomentar el voluntariat social i treballar pel coneixement de la ciutat, la seva història i el seu futur.
La Declaració d’Utilitat Pública suposa a més un incentiu pels associats perquè permet la desgravació d’aportacions i donacions que rep l’entitat en concepte de mecenatge o les mateixes quotes de soci. Els avantatges fiscals poden suposar una desgravació de fins el 75% pels primers 150€ i de fins un 30% a partir d’aquesta quantitat. dels 150€ pot ser de fins un 30%, avantatges que pòden suposar un clar incentiu perquè l’entitat guanyi en nombre de socis i en presencia pública.
L’entitat s’ha mostrat molt satisfeta per aquest reconeixement institucional que es converteix en un segell de garantia de transparència de l’entitat i en un esperó pels seus projectes futurs.
Des d’aquestes pàgines ens congratulem pel reconeixement del Centre d’Estudis de l’Hospitalet que tant ens ajuda habitualment en algunes de les seccions de l’Estaca, especialmente pel que fa al Nomenclator de carrers de la ciutat.
Declaració d’utilitat pública del l’entitat Asociación Centre d’Esudis de l’Hospitalet
Per Jesús A. Vila
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.