S’ha obert una pàgina web per adherir-s’hi, i de moment ja ho han fet una colla d’entitats ciutadanes i partits polítics

Set entitats, una coordinadora d’entitats com Espai de Ciutadania que aplega mig centenar, sis partits polítics i un sindicat, son els primers signants del Manifest “Centenari: res a celebrar, molt a reflexionar i reivindicar”, que intenta una commemoració alternativa a la que proposa el Consistori hospitalenc per celebrar el títol de ciutat que va atorgar el rei Alfonso XIII durant la Dictadura de Primo de Rivera, ara fa un segle.

Pel que es pot veure amb el llistat d’adherits al Manifest, estan a favor de rebutjar la celebració, ERC-EUiA-Jovent Republicà i els Comuns, a banda d’Alternativa d’Esquerres i la CUP que no tenen representació municipal. “Junts” es va apartar de la proposta i tampoc UGT va voler signar directament, malgrat està representada a l’Espai de Ciutadania. El Manifest, que es pot descarregar a sota d’aquesta crònica, lamenta la celebració del centenari del títol de ciutat —no de l’existència de l’Hospitalet com a població, que té un llarg recorregut històric de més d’un mileni— especialment per les connotacions històriques en què es va produir i per la sensació que es podia tractar d’una compensació honorífica al que havia estat una espoliació en tota regla de la meitat del terme municipal en favor de Barcelona. Una compensació honorífica que, en aquest sentit, tenia un punt d’humiliació, perquè desmembrar un territori sense respectar la llei a canvi d’un raquític decret purament formal, era una manera ben trista de compensar un municipi que s’havia mostrat extremadament sumís, durant i després de la segregació.

Per tot plegat els signants del Manifest, alarmats per la primera manifestació del centenari del títol de ciutat que va ser la lamentable celebració durant la Cavalcada de Reis i posteriorment pel convit fet als reis el proper dilluns amb la primera fase del Tour del Talent i el premi Princesa de Girona social que s’ha volgut vincular amb les celebracions del Centenari, pretenen oposar-se a les activitats de celebració i orientar l’efemèride cap a la reflexió i la reivindicació.

De moment han obert una pàgina web on la ciutadania pot adherir-se al document https://noalcentenari.wordpress.com i mostrar la seva voluntat d’evitar celebracions que poden ser ofensives per tots aquells que consideren que el títol de ciutat va ser com a mínim una burla i com a màxim un accident protocol·lari en temps de crisi capitalista, en mig d’una Dictadura, i amb un ministre de la Governació que els barcelonins coneixien prou bé pel seu protagonisme repressiu.

A partir del Manifest, els primers signants s’han posat d’acord a posar en marxa activitats encaminades a conèixer la història de la ciutat d’ara fa un segle, quan estaven creixent els nuclis obrers dels barris de Collblanc-La Torrassa, especialment, i el creixement industrial era, alhora, la conseqüència directe de la lluita contra l’explotació dels treballadors, molts d’ells, com ara mateix, nouvinguts.

La idea final és reconèixer que la ciutat moderna va néixer justament del treball de la gent que va convertir l’Hospitalet en el seu espai vital, on desenvolupar la seva vida i la dels seus fills: una ciutat amb una base obrera superlativa i en fase d’integració i una raquítica classe mitjana menestral i de petits propietaris, que mai va saber dirigir els destins col·lectius d’una manera autònoma i brillant. Una excel·lent excusa no per celebrar, però si per aprofitar l’efemèride per fer guanyar autoestima comunitària, sobre la base del coneixement i del reconeixement del que la història ens ha deixat.

L’equip de govern no presenta cap proposta de Consell Executiu alternatiu, i això que a finals d’any venç el Contracte-Programa vigent

Divendres passat, a última hora de la tarda, els 14 membres amb dret a vot del Consell Consultiu dels Mitjans de Comunicació Públics (SCP), van rebre, per fi, l’Informe demanat al director dels Mitjans en la darrera reunió del passat 17 d’octubre sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet.

Com s’havia acordat, l’informe havia d’estar llest abans de Nadal i, pel que sembla, abans de Nadal el director dels mitjans el va fer arribar a La Farga, però allà es va mantenir en secret fins ara, sense que es coneguin els motius. Per tal de recepcionar l’informe i qui sap si per iniciar algun debat al respecte, el proper dia 10 de febrer està convocada una nova reunió del Consell Consultiu amb un ordre del dia gairebé únic perquè, en essència, més enllà d’aprovar l’acta de la reunió del 17 d’octubre passat, només està previst que es doni compte de que no va prosperar la proposta del govern sobre el Consell Executiu dels SCP i també que es doni compte que ja tenim informe sobre la Ràdio.

Convocar una reunió del Consell Consultiu tres mesos després de l’anterior només per que es doni compte que se segueix sense Consell Executiu i per recepcionar l’informe sobre la ràdio, no sembla gens comprensible, com no sigui que l’objectiu últim és mantenir en suspens tant els organismes de direcció dels mitjans públics com el debat sobre la reobertura de la ràdio local.

Pel que sembla, l’encàrrec oficial per elaborar l’informe al director dels mitjans que havia de fer el president de l’organisme, el tinent d’alcalde David Gómez, es va fer un mes després de la reunió i malgrat això, el redactor de l’informe el va fer arribar dins el termini fixat. La responsabilitat única del retard recau doncs, no en els tècnics de comunicació sinó directament en l’equip de govern que en aquesta propera reunió del Consell Consultiu no portarà una nova proposta de Consell Executiu ni està tampoc previst en el literal de l’ordre del dia que hi hagi un debat sobre la reobertura de la ràdio local. És previsible per tant que, al menys els representants dels grups d’oposició, posin el crit al cel per la ineficàcia de la convocatòria d’una reunió prevista per allargar els procediments i no pas per donar resposta a qüestions pendents de fa anys com és la constitució dels organismes de govern dels mitjans públics i la reobertura de la ràdio local. I és previsible, per tant, que forcin en la mesura de les seves possibilitats el debat de la reobertura de la ràdio i la discussió sobre per què l’equip de govern intenta allargar tant com li sigui possible la constitució dels òrgans de governs dels mitjans públics. Ni tan sols el primer punt, l’acta de la reunió anterior, podrà ser aprovat sense debat perquè, pel que ens han informat, no lliguen els vots emesos amb les persones teòricament presents.

D’altra banda, cal considerar que el Contracte-Programa dels mitjans de comunicació acaba aquest any 2025 i, per tant, s’hauria de debatre amb temps el nou contracte pels anys 2026-2029. El Contracte-Programa vigent, 2022-2025, es va aprovar correcuita, en només tres sessions, durant el primer trimestre del 2023 perquè ja s’hi anava tard. Ara sembla que segueix sense haver pressa perquè quan s’elegeix un Consell Executiu fet a mida, on la majoria de membres ja saben el que han de votar abans de llegir res, no calen gaire sessions per aprovar el que sigui. Però potser en l’immediat futur les coses no seran tan senzilles perquè els grups d’oposició poden acabar exigint que el Consell Executiu sigui veritablement un organisme independent capaç de debatre a fons el control dels mitjans públics i la seva necessitat de finançament adequat.

Els Comuns, l’únic grup de l’oposició que torna a fer costat al govern Quirós, malgrat s’han incomplert les mocions sobre la ràdio i els debats televisius

L’informe sobre la reobertura de Ràdio l’Hospitalet que, segons el que es va acordar en la reunió del 17 d’octubre del Consell Consultiu i Assessor dels mitjans de comunicació públics (SCP), s’encarregava al director dels mitjans de manera immediata, hauria estat lliurat el 21 de desembre i més d’un mes després encara no s’ha fet públic. Aquesta és la informació que es va posar ahir sobre la taula durant el Consell d’Administració de La Farga, l’empresa municipal encarregada de gestionar els SCP i on es van aprovar, amb els vots en contra de tots els representants dels grups municipals a l’oposició, excepte els Comuns, els complements econòmics per objectius que corresponen al director dels mitjans de comunicació públics.

Pel que es va explicar a la reunió, segons fonts presents, el director dels mitjans va garantir que el 80% dels objectius que contemplava el Contracte-Programa per l’any 2024 s’havien cobert, de manera que li corresponia el complement econòmic previst que finalment es va aprovar.

El curiós del cas és que, més enllà dels objectius genèrics que incorpora un Contracte- Programa redactat pel propi director dels mitjans i aprovat poc abans de les eleccions  per un Consell Executiu fet a mida, el cert és que hi ha una moció aprovada a finals del 2023 sobre la programació de debats polítics a la tele pública i una altra moció aprovada al febrer del 2023 sobre la reobertura de la ràdio, que haurien de ser considerats objectius dels mitjans públics de comunicació i que s’han incomplert totalment. Sobre aquesta base, els grups de l’oposició van considerar que no s’havien assolit els objectius, i van votar en contra. El director dels mitjans, present a la reunió, els va fer veure que ell parlava del compliment dels objectius del Contracte-Programa perquè no estava en les seves mans complir les mocions municipals que escapen de la seva prerrogativa.

El cert, no obstant, és que el director dels SCP té molt a dir al respecte i que el Contracte-Programa inclou una clàusula, la número 6, que indica concretament que “La Farga prestarà suport a l’Ajuntament en aquells programes comunicatius municipals o accions de servei públic relacionades amb la comunicació, ja sigui en l’àmbit de les pròpies competències o de competències alienes, que aquest pugui necessitar i que suposin l’exercici de funcions no previstes en aquest contracte programa.” I és evident que els acords de mocions aprovades al ple municipal sobre matèria de comunicació impliquen l’equip de govern però també subsidiàriament, per aquest compromís del Contracte-Programa, a La Farga i als SCP.

No deixa de ser significatiu que, en la línia del que ja ens tenen acostumats, hagin estat novament els Comuns els que hagin donat suport a l’equip de govern també en aquest punt, quan és evident que és un reclam social —al qual teòricament ells sempre han donat suport— la reobertura de la ràdio pública i els debats polítics televisats i que resulta impossible separar la postura de l’equip de govern de la de l’aparell directiu dels SCP, en total connivència.

Hi ha, no obstant això, més qüestions importants. La primera és que el director dels mitjans sembla que va dir a la reunió de dijous 23, que se li havia encarregat l’informe sobre la ràdio el 16 de novembre passat, quan va quedar clar per tothom que se li encarregava un informe que ell afirma haver entregat ja fa un mes sense que hagi transcendit, ni el seu contingut ni la seva recepció.

L’altra qüestió significativa, que serviria per impugnar legalment la reunió de dimecres del Consell d’Administració de La Farga en aquest punt, es que el Contracte-Programa en vigor contempla la creació d’una Comissió Tècnica de Seguiment que s’ha de reunir com a mínim una vegada a l’any, però que és inexistent perquè no estan en vigor cap dels instruments de direcció dels SCP des de maig del 2023. És a aquesta Comissió a qui correspondria rebre la Memòria Anual, que si existeix no s’ha fet pública, i que, en base a la mateixa, “ha d’avaluar el grau d’acompliment de les missions de servei públic que correspon a la societat gestora, així com dels objectius específics derivats d’aquestes”, tal com s’estableix en el vigent Contracte-Programa.

L’Anuari 2025 Next Llobregat analitza l’acompliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) a 5 anys vista de l’Agenda 2030 al sud de l’àrea metropolitana barcelonina a través de més de 50 entrevistes a experts, alcaldes i responsables institucionals

Quan només queden 5 anys per a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats a l’Agenda 2030, l’Anuari 2025 Next Llobregat posa en valor la feina que es realitza des de l’Hospitalet i en cadascun dels municipis del Baix Llobregat. La redacció de BCN Content Factory ha aterrat els ODS en aquest territori al sud de la metròpoli barcelonina per analitzar què s’ha fet i es planteja fer per part de les institucions locals i supramunicipals per fer front a l’emergència climàtica, però també han preguntat a les empreses i ONGs a través de més de 50 entrevistes a experts en cadascun dels camps de l’Agenda 2030, a més dels alcaldes i alcaldesses, entre els quals destaquen les que acaben de prendre possessió del càrrec després dels darrers canvis derivats del Govern del president Salvador Illa.

I com que l’any 2025 es troba al meridià de l’actual mandat a les ciutats i pobles del territori Llobregat, a les entrevistes també s’interpel·la els alcaldes i alcaldesses sobre el grau d’acompliment dels seus programes de govern i de les promeses electorals que van fer a les darreres eleccions municipals. Per arrodonir els qüestionaris, responen a les preocupacions que els ciutadans manifesten a l’últim DIBAròmetre, l’enquesta sobre percepció veïnal del municipi, serveis i administració dels ajuntaments desplegada per la Diputació de Barcelona.

L’Anuari 2025 Next Llobregat s’estructura en dos grans blocs que arrenquen amb un capítol amb 17 reportatges transversals sobre el grau d’acompliment de cada ODS en aquest territori, incloent-hi les opinions d’experts i posant exemples de realitzacions concretes a la comarca i als municipis; i un segon bloc on es planteja què fan i faran les institucions supramunicipals d’àmbit local al territori Llobregat aquest any 2025 i fins al final del mandat el 2027, tant des de la Diputació de Barcelona com de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i del Consell Comarcal del Baix Llobregat, per finalitzar amb una sèrie d’entrevistes als alcaldes i alcaldesses.

Enllaç de descàrrega gratuïta de la publicació: https://drive.google.com/file/d/1rBHQUahNWrgEnDCCGYDFAqRmzpqfWjTg/view

La publicació ha interactuat amb allò més proper, les empreses, les organitzacions socials, les entitats, els polítics i les administracions públiques del Baix Llobregat i l’Hospitalet. L’editor de BCN Content Factory, Juan Carlos Valero, assenyala que l’Hospitalet destaca per ser el pitjor municipi del territori Llobregat en tractament de residus, un extrem que un nou contracte que enguany entra en servei intentarà millorar. També destaca el que diu Carles Riba, expert en temes d’energia, al capítol corresponent a l’ODS 7, on alerta que aquesta comarca és una de les zones de la península ibèrica on la transició energètica serà més difícil, a causa del seu territori reduït respecte a la seva gran població i l’elevat grau de la seva activitat econòmica i industrial que desenvolupa i la seva manca de recursos naturals. «Encara amb uns estalvis energètics del 21% respecte als usos actuals, es necessitarien unes superfícies de captació (en equivalent fotovoltaic) de 15.080 hectàrees (el 30,9% de la superfície comarcal), de les quals només unes 3.400 hectàrees podrien ser instal·lades al mateix Baix Llobregat», afirma Riba.

Per part seva, Francesc Castellana, president del Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) i exdirigent sindical al Baix Llobregat, recorda que aquesta comarca «va aprofitar en el passat totes les oportunitats de desenvolupament, mentre que va negociar tots els perjudicis». «Unes negociacions que van portar a un model de creixement més equilibrat del que teníem i podíem somiar», afegeix el president del CESB.

Precisament per aquesta capacitat negociadora i la mobilització comunitària que li donava suport, des de sindicats, a partits polítics, ajuntaments, veïns i pactes socials amb les patronals PIMEC i AEBALL, va ser possible que el Baix Llobregat aconseguís els nivells actuals de benestar alhora que s’executaven operacions gegantines com el desviament del tram de desembocadura del riu Llobregat o l’ampliació de l’aeroport. 

Castellana atribueix part d’aquest èxit a la política de Pasqual Maragall, «que no només va posicionar Barcelona al món, sinó que també la va integrar amb el seu entorn, a diferència del model anterior que es menjava el territori i només el feia servir com a pati del darrere». La idea de Maragall, conclou el president del CESB, «ara s’ha de consolidar i ser el model per assolir els ODS de l’Agenda 2030, però sobretot per exportar la capacitat de concertació interna que el Baix Llobregat té a la resta de la regió metropolitana», la que abasta 5,3 milions d’habitants i per la qual advoca Jaume Collboni, alcalde de la Ciutat Comtal i president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que integra actualment 36 municipis on viuen 3,3 milions de ciutadans.

L’enfrontament de postures debilita un barri que ha estat víctima de la política especulativa del govern en la planificació dels habitatges del Gasòmetre

En un comunicat rebut a les 15,15h. de la tarda d’ahir —avisant que substituia un altre que a molts mitjans no va arribar— l’equip Quirós afirmava obrir-se a estudiar ubicacions alternatives pel nou poliesportiu de Santa Eulàlia que hauria de donar també servei als veïns i veïnes de l’altra banda de la Gran Via. Es feia, d’aquesta manera, ressò de l’entrega d’un document amb 3.200 signatures de ciutadans que reclamen que el poliesportiu es faci al Parc de l’Alhambra enlloc de fer-se on inicialment estava previst que era a la pista del Gasòmetre.

No deixa de resultar curiós que el comunicat de l’ajuntament s’acompanyi amb una fotografia dels veïns amb l’alcalde durant la recepció de les signatures i que el títol del comunicat municipal afirmi que el nombre de signatures recollides supera al nombre de veïns i veïnes que van votar en contra del projecte de l’equip Marín, que era fer el poliesportiu menjant-se un tros del parc de l’Alhambra, un dels poquíssims espais verds que hi ha al barri.

Com ja s’ha anat apuntant en aquest digital cada cop que es parla de la proposta del poliesportiu de Santa Eulàlia, l’audiència propagandística que s’ha fet als veïns que han recollit les 3.200 signatures, revifa la postura de l’equip Marín i l’únic que aconsegueix amb aquest suport és enfrontar els veïns per una qüestió de la qual és culpable, en exclusiva, el govern socialista.

Cal constatar, a més, que el comunicat parla erròniament de tres entitats del barri quan del que caldria parlar és de tres entitats del districte, perquè una d’elles, l’Agrupació Veïnal Gran Via Sud representa el veïnat del barri de l’altra banda de la Gran Via a la que els hi quedaria més a prop un poliesportiu al Parc de l’Alhambra que en qualsevol altra lloc dels proposats com alternatius.

La realitat és que el lloc idoni des de sempre havia esta la pista del Gasòmetre i que si allà hi ha un col·lectiu de veïns que s’oposa (la Plataforma de Veïnes del Gasòmetre) és perquè l’equip socialista va atorgar als promotors immobiliaris de l’antiga fàbrica Indo i voltants, un permís d’obres per sobre del que hagués estat recomanable si s’hagués tingut en compte el projecte de poliesportiu. Van donar un permís tan escandalosament excessiu que ara, construir un poliesportiu on hi ha la pista de Gasòmetre, perjudica notablement els habitatges que són a tocar. L’únic responsable de la barbaritat era el mateix equip de govern al qual se li va ocórrer edificar l’equipament esportiu menjant-se un tros de parc: el propòsit més inversemblant possible, especialment en la ciutat més saturada demogràficament d’Europa i amb menys metres quadrats de zones verdes per habitant del país.

Els veïns del Gasòmetre no volen el poliesportiu al Gasòmetre i és absolutament comprensible. Els veïns de Gran Via Sud voldrien l’equipament que els hi ha de donar servei, el més a prop possible del seu barri i també es comprensible. És fins i tot comprensible que els associats de l’Associació Esportiva Santa Eulàlia estiguin farts d’esperar. Però tan comprensible és la seva postura com la dels veïns que van votar en contra del projecte al Parc de l’Alhambra, de manera que estirar d’una banda o de l’altra l’únic que fa és, en última instància, afavorir justament a qui és el màxim responsable de la situació actual: l’equip de govern socialista.

Ara l’Ajuntament ve a dir en el seu comunicat que estudia ubicacions i fa veure que no descarta la proposta Alhambra perquè té 3.200 firmes favorables. Convé que la ciutadania sàpiga que només l’equip socialista —i aquests 3.200 signants— estarien disposats a menjar-se un tros de parc per posar un poliesportiu, perquè la resta dels grups de l’oposició són contraris (i són majoria) i un d’ells, el PP, ha fet ja una proposta concreta on es podria ubicar el poliesportiu sense que, fins ara, hagi arribat ni una sola notícia que l’equip de govern s’ha posat en marxa per explorar les possibilitats reals de construir el poliesportiu en aquest espai alternatiu. I caldria afegir que també és contrària l’Associació de VeÏns de Santa Eulàlia (Som Santa Eulàlia, la més representativa del barri) i molts veïns entre els quals els 2.500 que es van pronunciar en el seu dia.

El problema és dels veïns perquè no tenen poliesportiu, seguirà sent dels veïns si enlloc d’unir-se mantenen la confrontació de postures, però sobretot és de l’equip de govern que va cometre un error gravíssim —o potser no va ser un error sinó una cosa molt pitjor i qui sap si injustificable penalment— i ara ha d’espavilar-se i buscar una alternativa urgent si no vol que la protesta ciutadana acabi sent irreversible.

Sembla arribat el moment de fer propostes concretes d’equipaments culturals en part del patrimoni ciutadà en perill de ser espoliat o arruïnat per negligència

S’ha fet públic que a partir del setembre, l’únic teatre públic de la ciutat, el Teatre Joventut de Collblanc, tancarà les seves portes, al menys durant un període llarg per reformar-lo íntegrament.

El Joventut es va obrir l’any 1991 després d’un llarg període de debat sobre la necessitat d’un teatre municipal, propiciat fonamentalment per la companyia professional GAT (Grup d’Acció Teatral) que exercia a la ciutat i que reclamava un estatge propi per programar teatre de manera regular i com a centre de producció municipal. El GAT va animar tot el sector cultural aleshores actiu i fins i tot va engrescar a un sector professional de l’arquitectura lligada a la ciutat, perquè fessin un projecte molt a prop del Parc de la Serp, a Sant Josep, en un espai que requeria una actuació mot factible i molt estudiada tècnica i socialment. El projecte arquitectònic es conserva i posa de manifest com haguessin canviat les coses si s’hagués fet cas aleshores als que més treballaven per dotar la ciutat d’uns espais imprescindibles en matèria cultural.

En lloc de fer cas a la gent de teatre i de la cultura en general, l’Ajuntament governat aleshores per majoria absoluta per l’equip de l’alcalde Pujana, va decidir tirar endavant la remodelació de l’antic cine Joventut que no reunia moltes de les condicions necessàries per convertir-se en el teatre municipal de referència. Aquell edifici havia estat un cine de barri i com a cine de barri reunia totes les condicions i ja va estar bé que es recuperés, però pretendre convertir-lo en el teatre municipal de referència ja es va veure ràpidament que havia constituït un gravíssim error. Primer, perquè l’edifici no és molt versàtil; després perquè l’estructura de la sala no és la més adequada, amb butaques excessivament escorades en les primeres files i dos vomitoris enfrontats a l’escenari que molesten els actors i els artistes sobre l’escenari, etc. I, sobretot, perquè el teatre Joventut està en un carrer estret, mal comunicat, sense espais adequats d’aparcament i molt allunyat del centre urbà que és on, les ciutats que saben el que es fan, ubiquen les instal·lacions de referència pel gaudi de la ciutadania.

Per exemple, l’edifici a l’avinguda Josep Tarradellas molt a prop del final de la Rambla Just Oliveras i bastant a tocar de l’estació de Renfe on es van fer els Jutjats, s’havia dissenyat ja en l’època del darrer ajuntament pre-democràtic, com un espai molt adequat per fer el teatre municipal que encara avui, 50 anys més tard, no tenim. Aleshores el projecte no va tirar endavant per la necessitat també de centralitzar l’administració de Justícia, però no hi ha dubte que l’espai era molt més idoni que el del teatre Joventut. Es podria haver reprès amb posterioritat, quan es va inaugurar la Ciutat de la Justícia i aquells milers de metres quadrats van quedar buits, però a l’equip Marín li va semblar més encertat cedir aquest espai a una empresa privada. També es va desaprofitar l’enorme oportunitat d’haver adquirit el que havia estat Cine Rambla o fins i tot el Cine Oliveras quan van tancar, per bastir unes instal·lacions teatrals adequades, però a l’Ajuntament, sempre en les mateixes mans, li va semblar millor donar permís per fer pisos. I fins avui.

Tot plegat fa que torni a posar-se en primer pla la necessitat, no ja d’evidenciar-se l’endèmica manca d’equipaments, sinó de concretar què caldria fer i a on.

Hi ha poc espai a la ciutat per aixecar equipaments nous però, en canvi, hi ha encara part del patrimoni industrial i logístic abandonat que es podria recuperar per aquesta finalitat. Només cal citar els espais i aportar iniciatives. Serà difícil que algunes alternatives no siguin reconegudes com necessàries i no entendria ningú que algunes propostes en aquest sentit no rebessin el suport del govern o de l’oposició política que son els que poden omplir de contingut el que ara està buit, abandonat i amb risc de desaparició per negligència absoluta.

Sembla que la millor opció no és cedir el patrimoni perquè algunes grans empreses o fons d’inversió facin negoci, especialment quan hi ha tantíssimes necessitats d’instal·lacions de caràcter cultural o social. Ben al contrari, es tracta de prendre la iniciativa, fer propostes i defensar-les.

Dintre de poc es presentarà un Manifest unitari per contextualitzar històricament el que va suposar l’atorgament del títol de ciutat ara fa un segle

A l’entorn d’una vintena de representants de col·lectius, entitats i organitzacions es van reunir divendres a la seu de l’Ateneu de Cultura Popular, convocats per Gent pel Canvi, per reflexionar plegats sobre les iniciatives que vol portar a terme l’equip de govern entorn el centenari de l’atorgament per part del rei Alfons XIII del títol de ciutat. El primer acte del Centenari del títol de ciutat es va poder observar durant la passada Cavalcada de Reis, amb molta publicitat institucional, per celebrar el que molts consideren va ser simplement un acte protocol·lari que probablement responia a interessos diversos, cap dels quals, ni beneficiava aleshores la ciutadania de l’Hospitalet, ni hauria de ser avui motiu de celebració. Potser sí, motiu de reflexió col·lectiva sobre el què va significar aleshores històricament, i especialment avui, sobre la importància d’una celebració que implica el reconeixement dels que van atorgar el títol, recordem-ho, durant la Dictadura del General Primo de Rivera, que tenia com a signant del decret el ministre de la Governació, el general Severiano Martínez Anido, i tot plegat sota la monarquia del reu Alfons XIII que feia poc més de dos anys havia permès, amb el seu beneplàcit, que s’instaurés a l’Estat un règim autocràtic. Un règim autoritari i limitador de les llibertats, en un context europeu de creixement dels moviments feixistes, especialment a Itàlia —només feia tres anys que els feixistes italians havien protagonitzat la Marxa Sobre Roma— i a Alemanya, després del Tractat de Versalles que humiliava el principal país derrotat a la Primera Gran Guerra.

Severiano Martínez Anido, el que signa el decret de concessió del títol de ciutat és el principal instigador, mentre era Governador Civil de Barcelona, de la repressió obrera contra els anarcosindicalistes de Barcelona i els municipis de la rodalia, entre ells l’Hospitalet i el nucli obrer de Collblanc-La Torrassa. Impulsor del Sindicat Lliure, Barcelona va viure aleshores una època especialment convulsa, plena de violència i impunitat amb l’aplicació de la Llei de Fugues i el pistolerisme com a instruments brutals de repressió contra l’obrerisme organitzat.

Tot plegat fa molt difícil que l’atorgament del títol de ciutat pugui ser commemorat oblidant el context en què es va produir i que permeti celebrar-se satisfactòriament. Es produeix, a més, a través d’un alcalde imposat des del règim dictatorial, pertanyent al propi partit del Dictador “Unión Patriótica”, i cinc anys després que una llei aplicada amb impunitat i sense resposta municipal, segregués la meitat del terme municipal que ens va fer perdre la zona agrícola més rica del terme i tota la costa i la platja. Si es va atorgar aleshores el títol de ciutat com a compensació formal, cosa gens descartable entre altres possibles raons, encara es fa més difícil de digerir pels hospitalencs d’avui.

La reunió de l’Ateneu on hi havia una notable diversitat d’entitats i també visions diferents del que va suposar el títol de ciutat i què caldria fer, va aconseguir una interessant síntesi sobre la base de rebutjar celebracions festives del Centenari, sense evitar la possibilitat que els cents anys de ciutat puguin significar explicar a la ciutadania, començant pels més joves, estudiants i gent activa de l’Hospitalet, què caldria fer per guanyar autoestima que s’allunyi de la retòrica i que en canvi aprofundeixi en les necessitats actuals i com afrontar-les.

Tot això, més enllà del que proposi l’equip de govern, encaminat, com és fa palès, a exaltar la monarquia actual, a buidar de contingut la humiliació que es va patir l’any 1920 amb la pèrdua de la Marina i a fer veure que el títol de ciutat dona importància a un municipi com l’Hospitalet, carregat de mala gestió, de enormes dèficits i de falta d’espais lliures, que impedeixen la qualitat de vida indispensable als seus ciutadans.

L’acord de síntesi al qual es va arribar va ser redactar un Manifest que reculli aquestes inquietuds, que es pugui estendre a tota la societat hospitalenca amb aquesta vocació d’unitat al voltant de la contextualització històrica per ampliar l’autoestima municipal, però sense l’esperit de celebració que vol imposar el govern Quirós. Posteriorment, articular una plataforma que sigui capaç, unitàriament, de bastir un programa commemoratiu que posi en primer pla la necessitat de conèixer el que va passar, aixugar els dèficits municipals i contribuir a l’activisme ciutadà per tal de denunciar la retòrica del govern i exigir avenços concrets en la millora de la qualitat de vida.

Cal recordar que l’equip de govern ha destinat una barbaritat de recursos per la celebració del títol de ciutat —per sobre dels 800.000 euros— sobre els quals cal requerir un control de la despesa i una utilització adequada ajustada al contingut del que correspongui fer i denunciar el malbaratament de recursos públics als que el govern municipal ens té, desgraciadament, acostumats.