Domínguez assegura que han donat suport als pressupostos perquè participaran de la governança i la gestió, a través d’una Comissió de Seguiment

El ple extraordinari de dilluns 30 va aprovar, només amb els vots favorables de l’equip de govern i una difícilment explicable abstenció dels Comuns, el pressupost més alt de la història de la ciutat, gairebé 352,4 milions d’euros, un 8,5% més que el pressupost de l’any 2024.

L’aprovació dels pressupostos municipals no segueix el mateix recorregut que els de l’Estat, de manera que no aprovar-los dins l’exercici que correspon, té complicacions tècniques però poca cosa més. En canvi, no aprovar-los sí que presenta els mateixos símptomes: posar de manifest la soledat de l’equip de govern, de la mateixa manera que aprovar-los demostra la capacitat del govern per aconseguir la confiança d’una part de l’oposició.

Quan es van preparar els pressupostos d’ara fa un any, el govern Marín també va establir negociacions amb l’oposició però només va aconseguir, com ara, el suport del grup municipal dels Comuns. Aleshores el vot va ser favorable i ara ha estat l’abstenció, però una cosa que ha quedat molt clara per tota l’oposició és que, abstenir-se en l’actual conjuntura consistorial, equival exactament a votar com si es formés part del PSC. És així de paradoxal, però és així d’evident.

Aleshores es va votar a favor perquè es va signar un document de 46 punts, que ahir mateix en el transcurs del ple el portaveu dels Comuns va dir que s’havia complert en gairebé el 50%, amb tota seguretat, per donar algun argument al suport d’aquest any. (Ja vam dir en alguna crònica anterior que el compliment del pacte de l’any 2023 és ridícul i ens van obligar a rectificar sense concrecions, perquè no és possible saber amb exactitud que és el que s’ha complert, si és que s’ha complert alguna cosa).

La veritat és que, pel que es va veure al ple, el que mostrava una satisfacció absoluta era el grup municipal del PSC, una posició resignada els grups municipals d’ERC-EUiA, PP i Vox, i una imatge de nerviosa justificació el grup dels Comuns, perquè si aleshores es va signar un acord per aprovar els pressupostos, ara sense cap acord signat, s’han tornat a aprovar.

De fet, el portaveu socialista Jesús Husillos va justificar el pressupost perquè anuncia una estratègia per avançar cap a una ciutat transformadors i diversa, verda i saludable. I va explicar que el 89% de la despesa és despesa finalista per millor la qualitat urbana entesa com una millora dels contractes de neteja i manteniment (amb la mateixa empresa que fins ara, a la qual s’hauria d’haver vetat pels incompliments) més enllumenat. Com que el que és vol és una ciutat de Drets, és va comentar l’augment de la plantilla municipal dels 1838 treballadors actuals als 1929, amb 91 noves places més i es van esmentar un reguitzell de noves promeses, entre les quals el Pla Local de l’Habitatge.

Sobre aquest punt va centrar el portaveu dels Comuns la seva defensa de l’abstenció. L’acord al que sembla haver arribat el seu grup amb l’equip de govern que consisteix en una partida de 16 milions d’euros del pressupost “per la compra d’habitatge” que segons les seves paraules és un gir copernicà al que el govern havia fet fins ara i també una partida pressupostària per “l’adquisició d’edificis i solars”. I en la mateixa línia va esmentar una colla de propostes de millora, des dels Casals de gent gran fins al Parc de l’Alhambra passant pels centres culturals dels barris o les solucions per les emergències climàtiques.

Vox va explicar que no estava d’acord amb les prioritats polítiques que marcava el pressupost però va posar l’èmfasi en que el projecte de pressupost s’havia d’haver conegut abans del 15 d’octubre per poder discutir-lo i aportar i no es va rebre fins la setmana passada. I va posar l’accent amb el pressupost d’inversions de l’exercici que ara s’acaba, que era de 79 milions d’euros, i que a 30 d’octubre només s’havien invertit 9 milions.

El grup del PP va explicar que el projecte de pressupost arriba tard i malament i segueix l’estela del que era representatiu de l’anterior alcaldessa, és a dir paraules i més paraules i olt poca realització. La portaveu es va referir al tasazo (la taxa de residus que suposarà una recaptació superior als 16 milions) i uns ingressos per sobre dels 27 milions més d’euros que en l’exercici anterior, que pagaran els ciutadans, els comerciants i les empreses. Es va queixar de les només que 18 places previstes per la Guardia Urbana pel 2025 i el problema d’agrujament de la seguretat ciutadana que suposa aquesta manca de previsió.

El portaveu dels republicans va comentar que el projecte de Pressupostos Municipals (PM) vol dir exactament “paper mullat”, perquè res del que proposen acaba fent-se realitat. Es va referir novament al que representa l’augment de la fiscalitat, més d’un 23% de mitjana per família, sense ajuts a les famílies vulnerables i amb l’agrvant de la revisió del cadastre que està encenent l’ànim dels veïns. Va referir-se a la nul·la capacitat de gestió del govern (només l’any 2024 la manca de capacitat de gestió ha suposat retornar més de 3 milions d’euros en subvencions rebudes). I va insistir en l’increment de la massa salarial que rau en els 4 directors que seran nomenats a dit i que suposen més de 400.000 euros/any.

Probablement la notícia més important de la sessió es va produir durant la segona intervenció de Manuel Domínguez quan va dir que l’acord per l’abstenció del seu grup incloïa “la gestió i governança dels pressupostos” a través d’una “Comissió de Seguiment”, a la qual no s’hi va referir ningú més. També van haver noves aportacions de la resta de portaveus: s’ha incomplert el pla quatrienal d’inversions públiques (Vox); la taxa de cementiris en el pressupost suposa uns ingressos de 950.000 euros i una despesa de 723.000, “lo que indica que este equipo de gobierno va a hacer negocio con los vivos pero también con los muertos” i “la sangria de Fira2000 de la Fira de Barcelona que solo es una empresa ruïnosa para esta ciudad” (PP); “ens mostrem absolutament en contra de que hi hagi a la ciutat una caserna compartida entre el CNP i els Mossos, perquè encara recordem el que va passar l’1 d’octubre” i “no volem saber res de la celebració del títol de ciutat feixista d’ara fa un segle, pel qual aquest ajuntament es vol gastar 800.000 euros”. (ERC-EUiA).

Va ser, novament, un ple dur, amb episodis de micròfons tancats i cares llargues i on novament el grup municipal socialista surt victoriós, satisfet i content —en el darrer ple també, gràcies a l’abstenció de Vox en el projecte Godó i Trias— perquè, aparentment amb poquíssim, aconsegueix tot el que es proposa. Si tot segueix així, el 2025 serà un any bastant plàcid per l’equip Quirós. I bastant dur per la resta.

AQUESTA REDACCIÓ DE L’ESTACA I LA JUNTA DE L’ENTITAT QUE LA PROMOU (FOMENT DE LA INFORMACIÓ CRÍTICA) DESITJA A TOTS ELS SOCIS/SÒCIES, LECTORS/ES, COL·LABORADORS/ES, AMICS/ES I SIMPATITZANTS DE LA NOSTRA LÍNIA EDITORIAL

UN ANY 2025 A L’ALÇADA DE LES NECESSITATS, ELS SOMNIS I ELS OBJECTIUS DE LA NOSTRA GENT

La única pastilla urbana encara lliure al nord de la ciutat, en greu sospita de desaparèixer en el futur immediat

Dilluns passat va saltar la notícia que el Consorci per la Reforma de la Gran Via, que és aquest instrument de l’Ajuntament amb participació de la Generalitat que va gestionar el soterrament de la Gran Via i tota la urbanització de la Plaça Europa en el seu dia, que més tard es va ocupar d’acabar amb els terrenys lliures de la Caserna de la Remunta, aprofitant la Llei de Barris i que a continuació vol saturar el que queda d’espai lliure al sur de la Gran Via amb l’invent del Biopol, ha modificat els seus Estatuts per posar les mans sobre el Samontà.

El Samontà és la part de muntanya de la ciutat que ocupa hores d’ara els barris de Collblanc-La Torrassa, La Florida-Les Planes, Pubilla Casas-Can Serra i la barriada de Sanfeliu, amb una població per sobre dels 150.000 habitants censats en només 3,2 Km2, cosa que vol dir que té una densitat per sobre dels 46.000 habitants per Km2, quan la mitjana catalana és de 242 hab/km2 i la d’Espanya de 96 hab/Km2.

Va crear una certa expectació que a quatre dies de la presa de possessió del nou alcalde, en una entrevista a la TV local, David Quirós anunciés un pla integral pels barris del Samontà i que això mateix ho comentés amb la Consellera de Territori, Sílvia Paneque, en la seva visita a la ciutat a mitjans novembre. Aleshores es parlava d’un projecte de regeneració urbana d’aquests barris i en aquella visita es va anunciar concretament una partida de 24 milions d’euros de la Generalitat per la rehabilitació d’habitatges.

Com que a l’Hospitalet les coses es parlen un dia i no es reprenen fins al menys un lustre més tard, tothom considerava que això del Pla Integral dels Barris del Samontà i la rehabilitació d’habitatges era novament un cant de sirena per dibuixar projectes de futur d’aquests que van tant bé als titulars de premsa i poca cosa més. L’anunci de modificaciód’Estatuts del Consorci per la Reforma de la Gran Via fa pensar, en canvi, que la cosa va en serio.

Quan es parla de la regeneració urbana d’aquests barris del Samontà, la gent que coneix el nivell indigne de saturació demogràfica que s’ha permès des de l’Administració Municipal, sempre pensa en l’esponjament com la mesura imprescindible més recomanable. Però que aparegui vinculat al projecte urbanístic d’aquest espai un instrument com el Consorci per la Reforma de la Gran Via, fa tremolar als que coneixen el tema. El Consorci per la Reforma de la Gran Via, de fet, és l’hereu d’allò que algú va batejar com l’Agència de Depredació Urbana (en realitat oficialment era l’Agència de Desenvolupament Urbà) perquè, si a alguna cosa s’ha dedicat a l’Hospitalet aquesta agència, ha estat a com aconseguir més espais residencials perquè els promotors immobiliaris facin negoci. La fama de l’Agència havia arribat a tal nivell, que el nou alcalde va dir que l’ADU estava condemnada a desaparèixer i així ho havia comentat als Comuns durant les converses de bones relacions que porten mesos practicant. Resulta que l’ADU és possible que perdi les seves funcions perquè qui les renova amb escreix sembla ser que serà el Consorci per la Reforma de la Gran Via que ara fixa el seu interès allà on encara queda un pam quadrat sense edificar. I en aquest cas, a la zona de la ciutat més depauperada.

En vàries ocasions l’alcalde ja ha parlat de l’eix entre el Biopol i la Diagonal, aprofitant la construcció del nou hospital a tocar de la masia de Can Rigalt i l’intercanviador de La Torrassa que faria de ròtula, però encara no s’ha explicat res del que veritablement importa, que és com esponjar el Samontà. No sembla que crear un eix Biopol-GranVia, hospital clínic, Diagonal, tingui res a veure amb esponjar res sinó més aviat a veure com s’acaben d’urbanitzar els terrenys lliures que queden entre la carretera de Collblanc i la Diagonal i entre Esplugues i Barcelona. Hi ha poc espai lliure, però si es mira el mapa panoràmic que s’adjunta, el suficient per enriquir a uns quants mes.

Tenint en compte la carrera del Consorci, la defensa que va fer en el seu moment del Biopol vell i la barbaritat construïda al que era un recinte militar que s’havia preservat fins a primers d’aquest segle (La Remunta) i on s’han construït centenars d’habitatges, no sembla que la millor idea per millorar el Samontà sigui deixar en mans d’aquest Consorci, el nou planejament d’aquests barris del nord de la ciutat.

Que la voracitat d’aquest equip de govern no té aturador ho ha posat de manifest l’anunci d’aquests dies referit al Consorci. Mentre el normal a l’Hospitalet és que tot tipus de projectes s’allarguin indefinidament, quan s’olora la possibilitat d‘urbanitzar nous espais lliures, els plans s’acceleren insospitadament.

En total, de moment, s’han presentat vint requeriments a tot Catalunya per posar els projectes urbanístics amb risc d’inundació sota la lupa

Catorze col·lectius i plataformes ciutadanes, entre les quals figura la hospitalenca No més Blocs van exposar aquest dimarts a les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besós una iniciativa conjunta per presentar requeriments de moratòria de 20 plans urbanístics de moment, malgrat que hi ha més organismes ciutadans preparant noves iniciatives al respecte.

Els requeriments s’adrecen a la Consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat, al director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), als alcaldes i alcaldesses dels municipis on estan previstos aquests perillosos plans bàsicament immobiliaris i també a organismes que tenen molt que veure o molt a dir com ara l’AMB o el Consorci del Besós, per exemple. Com que no hi ha gaire confiança amb que els organismes de l’Administració siguin capaços d’aturar aquests projectes perquè hi ha una contrastada evidència que els poders econòmics influeixen notablement en aquests plans, els col·lectius que impulsen la moratòria han afirmat que si es produeixen danys personals per la negligència a l’hora d’aplicar aquestes prevencions urbanístiques per causa d’inundacions, exigiran responsabilitats immediates en els àmbits administratiu, civil i penal.

Els col·lectius denunciants han posat l’accent en la hipòcrita lamentació dels danys produïts per la Dana de València, quan s’estan tramitant projectes i plans urbanístics en zones amb alt risc d’inundació que els propis promotors coneixen. Els mateixos projectes ja redactats fan menció del risc i incorporen, segons els promotors respectius, mesures de gestió del risc que son, com reconeixen els tècnics independents, simples afegits d’escassa consistència física que no podrien impedir, amb tota seguretat, una inundació de les característiques de la que es va registrar a València. Els col·lectius que demanen la moratòria han explicat que els mateixos plans urbanístics reconeixen el problema i que també d’això n’és conscient l’ACA, malgrat que acaba acceptant les mesures superficials que s’adjunten a les promocions immobiliàries.

Com es va denunciar a la roda de premsa, “Les eines de càlcul del risc d’inundació que utilitzen les Administracions s’han quedat obsoletes i les dades que ofereixen ni estan actualitzades, ni coincideixen amb la realitat”. Per il·lustrar aquesta afirmació, van posar dos exemples concrets: “la zona aeroportuària del Prat de Llobregat, que no consta com a zona amb risc d’inundació, però tothom va veure abnegada per l’aigua fa poques setmanes, o la zona del càmping de Biescas —on el 1996 varen morir 87 persones per una rierada—, que continua sortint als mapes oficials com un territori sense risc d’inundació”.

Les entitats promotores de la moratòria van recordar que “els informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), adverteixen que l’impacte del canvi climàtic en les inundacions es multiplicarà per cinc durant aquest segle, amb especial incidència en l’àrea mediterrània. I que la pròpia Agència Catalana de l’Aigua ho recull en el seu informe “La gestió del risc d’inundació a Catalunya-2023”. 

Alhora van assenyalar que caldria recordar “la declaració al Parlament de l’Estat d’Emergència Climàtica del 2019 —segons la qual el govern té l’obligació de detectar projectes que dificultin combatre els efectes del canvi climàtic—, i les directives europees d’Inundacions i marc de l’Aigua” I van reiterar  la petició “als representants polítics perque apliquin la llei i s’evitin els potencials danys irreparables: que es revisin i s’actualitzin conforme a les actuals evidències científiques, s’apliqui l’avaluació preliminar del risc d’inundació, els mapes de perillositat i risc de Catalunya, així com tota la normativa urbanística sobre planificació territorial i urbanística en matèria de risc d’inundabilitat”.

Els 14 col·lectius impulsors han presentat ja requeriments a un total de 20 plans urbanístics, entre els quals el Biopol-Gran Via de l’Hospitalet, però també un a Sant Adrià i Badalona, un a Mollet del Vallès, un a Sabadell, un a Terrassa, un a La Garrotxa, dos a Rubí, set a Cunit, i cinc més al Baix Llobregat (al Prat, dos, i un a Gavà, Cornellà i Sant Just Desvern).

Les entitats presents van recordar que “almenys un 15% del territori urbanitzat català està en risc d’inundació i que, segons informes pericials d’aquest mateix any amb dades del 2022, a Catalunya viuen actualment un total de 325.445 persones en zones amb risc d’inundació (un 6,6% del total de la població)”. A més, com van assenyalar, “al nostre país tenim el nombre més alt d’indústries perilloses i d’equipaments en zones amb risc d’inundació, en comparació amb la resta de la península Ibèrica: 28 indústries amb perill radioactiu; 53 indústries SEVESO (amb alt risc industrial); 46 hospitals; 48 geriàtrics i 71 càmpings”.

Els convocants van posar l’accent en que “l’objectiu és aconseguir que les institucions i càrrecs polítics amb competències en l’àmbit urbanístic es responsabilitzin de les seves decisions i evitin més desgràcies” i van afirmar que “no descarten sortir al carrer a principis d’any”, alhora que fan una crida a totes les associacions o plataformes que tinguin identificats projectes urbanístics amb risc d’inundabilitat, perquè s’uneixin a la iniciativa.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel (historiadora y activista cultural)

El día en que ocurrieron las más importantes inundaciones en Bellvitge, 21 de septiembre de 1971, yo estaba con mi familia en Daimiel, mi pueblo. Era el último día de vacaciones, cenábamos con mis abuelos cuando oímos las primeras noticias: “Podríais quedaros unos días más”, sugirió alguien, pero mi padre dijo: “No sabemos lo que pasa, pero mañana nos vamos”. Angustiados, acabamos de cenar y nos fuimos pronto a dormir.

Tenía doce años y me había “hecho mujer” esos días. Aquel resultaría ser el último viaje al pueblo que hicimos en familia. A partir de entonces iría yo sola, los meses de agosto, durante bastantes años. En aquel último trayecto familiar en tren, inventábamos juegos, como solíamos hacer con mi padre y hermanos, pero enseguida los dejábamos y pasábamos a contemplar en silencio los paisajes que el expreso arrollaba. 

Llegamos, por tanto, al día siguiente del suceso. Nos encontramos a los vecinos de los “bajos” fuera de las porterías, con sus electrodomésticos y muebles llenos de barro, una imagen penosa que se gravaría en mi memoria. No había luz y subimos andando hasta el piso onceavo donde vivíamos. Ya había subido otras veces a pie, pues la electricidad o el propio ascensor fallaban con frecuencia, pero nunca cargada. Aunque mis padres y mi hermano mayor llevaban lo más pesado, mi hermano pequeño y yo también tuvimos que colaborar, pero no nos quejamos, ante la desgracia mayor de quienes lo perdieron todo -o casi todo.

No hubo muertos porque ocurrió a las nueve de la noche, antes de que la gente fuera a dormir y se pudo avisar a tiempo de que salieran todos y todas.  “Viene el mar”, diría mi vecina Montse Miján, cuatro años menor que yo, cuando vio venir el agua desde su ventana del piso octavo. Lo relató en una entrevista que se le hizo a la familia para la celebración de los cincuenta años del barrio, una visión poderosa que puedo imaginar, “ver” y compartir.

En los días posteriores fuimos a ayudar a limpiar algún local, probablemente los del barracón donde estaba la iglesia de Mare de Déu de Bellvitge y una “guardería” (tal como llamábamos entonces a la escuela infantil).

Los payeses de la zona y algunos técnicos del Ayuntamiento ya advirtieron a la empresa que edificaba los bloques de pisos, la Inmobiliaria Ciudad Condal (ICC), que aquello podía ocurrir, que no hicieran los semisótanos ya que el río Llobregat se desbordaba con asiduidad, pero las ganancias de unos pocos primaron y 80 familias fueron desalojadas, 96 perdieron todos sus enseres, como algunos de los negocios que se instalaban en los locales comerciales.

Desde 1969 los afectados por la deficiente evacuación de las aguas residuales ya se reunían en la parroquia de Mare de Déu de Bellvitge, ya que, tanto ésta como la de Sant Joan Evangelista, también en un barracón de obra, eran los únicos locales en los que se podían celebrar reuniones, pero a partir de 1971 se empezarán a reunir más asiduamente creando un grupo compacto con Francisco Polonio como representante. Aunque recibieron muchas presiones de la Inmobiliaria e intentaron desunirlos ofreciendo soluciones parciales, este grupo, se mantuvo firme y, con el apoyo del Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña, se querelló contra la ICC, no cesando su lucha hasta los años 80 en que llegan a un acuerdo entre el nuevo Ayuntamiento, la ICC y los afectados.

Las inundaciones de 1971 (hubo más, pero éstas fueron las más importantes) marcaron un antes y un después en el barrio. Si en los primeros años en que llegamos los primeros habitantes nos encontramos unos bloques de cemento y hormigón que se alzaban entre campos que se seguían cosechando mientras se pudo, a partir de entonces el barrio se llenó de barro y escombros, todo se veía muy sucio, infectado, imposible de transitar en ocasiones. Una de mis pesadillas recurrentes era verme atrapada en el fango, como solía ocurrir. 

Y es que, como por fin aceptaron que el nivel del terreno es muy bajo respecto el nivel del mar, intentaron subirlo unos metros trayendo escombros de obras de Barcelona y alrededores. Si la Marina había sido en tiempos la despensa de Barcelona, Bellvitge fue, en esa época, el vertedero de Barcelona. 

A ello se sumó el desvío al Canal de la Infanta que traía residuos tóxicos del Llobregat. Las acequias y canales se convirtieron, durante unos años, en cloacas a cielo abierto. Hasta los años 80 no se resolvería el problema de las aguas residuales con el gran colector de la Rambla Marina.

Son aspectos de nuestro barrio que hemos podido entender a partir de la historia que ha ido saliendo a la luz con la celebración de los cincuenta años. Es bueno conocer la historia, aunque inevitablemente se sigue repitiéndo..

Aunque nuestros recuerdos personales se avivan con lo ocurrido recientemente en Valencia, la catástrofe levantina impide cualquier comparación. No podemos comparar las trágicas consecuencias, pero sí sus causas y en ambas encontramos la desidia de unos gobernantes que no ponen freno a las ansias acumulativas del capitalismo salvaje. Entonces eran tiempos franquistas, ahora son tiempos inciertos en los que prima la especulación y el desconocimiento.

Acabo con otra imagen que mi memoria guarda. Un par de años después del desastre de la presa de Tous (1982) en Valencia y parte de Murcia, fuimos a ver a unos amigos que aún vivían en el barracón donde los alojaron. Fuera de la minúscula y “provisional” vivienda, no nos faltó una buena paella valenciana, pero antes habíamos visitado la zona: por encima de la presa y su catástrofe, la hermosa y gran finca del ingeniero que la construyó. 

(En recuerdo a las víctimas y a quienes ayudan como pueden)

Entre les ciutats demogràficament més importants, l’Hospitalet incompleix la resolució d’expedients d’empadronament en el termini preceptiu

Mig any després de l’aprovació d’un document elaborat des del Departament d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya sobre el Dret a l’Empadronament a Catalunya, l’Ajuntament de l’Hospitalet encara no s’hi ha adherit, malgrat que hi ha 37 ajuntaments de Catalunya adherits a data 10 de desembre, inclosos els de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i tres de la comarca del Baix Llobregat. El document elaborat, que s’inclou al final d’aquest text, porta per títol Decàleg per garantir l’empadronament a Catalunya i es basa en l’obligació legal d’empadronar en el seu municipi de residència a totes les persones que viuen a Catalunya.

Un informe que es va fer públic a mitjans de setembre passat, elaborat per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), revelava que en els municipis que apleguen el 40% de la població de Catalunya, entre els quals i dels quals hi ha constància evident que resideixen al municipi. A l’any 2023 ja s’havia fet una enquesta com la del 2024 amb dades de 37 municipis, però ara s’ha vist que en sis d’aquests municipis, la situació ha empitjorat respecte del 2023. Entre aquests sis municipis està l’Hospitalet de Llobregat. Dels 37 municipis analitzats, en 10, el temps de resolució dels expedients d’empadronament supera els tres mesos que son preceptius. Un d’aquests 10 municipis torna a ser l’Hospitalet de Llobregat.

Entre les traves més habituals que denuncia l’ECAS hi ha la dificultat per aconseguir cita, la reiteració en no empadronar a persones que viuen en habitatges precaris, allà on s’observen moltes persones en una sola residència i en molts casos l’arbitrarietat o la disparitat de criteris per part dels treballadors de l’administració encarregats del tràmit. Entre els principals motius de denegació del padró s’observen les persones que viuen al carrer i no estan inscrites als serveis socials o a alguna entitat, persones en habitacions rellogades, en habitatges okupats, en situació d’infrahabitatge, provisionals o irregulars com ara vehicles, caravanes, barraques, locals buits, etc. I tot plegat, tenint en compte que, en moltes ocasions, el principal requisit per ser atès a Serveis Socials és justament estar empadronat. La crítica s’estén també a alguns municipis on es demanen comprovacions policials de domicilis, comunicacions d’habitatges okupats al jutjat, esperes de fins a 2 mesos per aconseguir cites prèvies o indicis de discriminació per dificultats idiomàtiques.

Per això, la possibilitat que l’Ajuntament de l’Hospitalet s’adhereixi a un document que ha elaborat la pròpia Generalitat s’observa amb força atenció, fins el punt que el Grup de Treball “Facilitar l’Empadronament” de l’Espai de Ciutadania, té previst demanar a l’Ajuntament que s’hi adhereixi el més aviat possible i està culminat l’elaboració d’un estudi per donar solució a un problema que a la ciutat és més que urgent.

Entre les mesures que el grup ha aprovat en les darreres reunions hi figura l’empadronament d’ofici de totes aquelles criatures matriculades a la ciutat que no ho estiguin i, òbviament, dels seus pares, així com una normativa municipal que garanteixi que tots aquells pisos buits propietat de bancs o caixes que porten dos anys en aquesta situació, puguin ser objecte d’un lloguer social i facilitin, conseqüentment, l’empadronament immediat de les famílies que se’n facin càrrec.

Veure aquí el Decàleg per garantir l’empadronament a Catalunya.