_{15 de juliol 2020}

He llegit aquests dies —com tothom que s’interessa per l’Hospitalet o a qui les picabaralles polítiques simplement li provoquen un irresistible morbo— la majoria de les informacions de premsa sobre les detencions i acusacions dels regidors del Consell Esportiu i un escrit que ha circulat per les xarxes i que a mi m’ha arribat molt colaterlament signat pel Jaume Graells i que dono per fiable, malgrat que avui en dia res que no sigui trasmés directament per l’interessat pot considerar-se original i autèntic. Vaig llegir també fa uns dies l’escrit de l’amic Candelas en aquest mateix digital que parlava de guerra bruta quan encara se sabia molt poc de l’afer i he de dir que, contrariament al que sostenia el senyor de la Capa, a mi si que m’importa molt el fons de la qüestió. La corrupció municipal és una xacra i en un ajuntament que fa 41 anys que governen els mateixos, el poder acaba convertint-se en un actiu patrimonial i tot allò que depèn d’ell, en una propietat indiscutida dels que manen. La qüestió més flagrant és el pressupost, els diners que aportem els ciutadans i que s’hauria de tractar escrupulosament. El problema és històric. Des de l’any 1979, els consistoris decideixen els sous que es posen sense cap recança ni vergonya, i sense  cap limitació legal; a quines empreses encarreguen les feines burlant la legislació que obliga a la lliure concurrència d’ofertes i a quines entitats subvencionen i a quines no i amb quines quantitats d’acord amb un criteri que sempre té a veure amb les fidelitats i el clientelisme. I no només són aquests els vicis de considerar el pressupost com una eina arbitrària al servei dels interessos dels que manen. Hi ha evidències sobrades del mal ús dels diners públics, des de funcionaris als quals fa anys que se’ls manté castigats i sense donar-los cap feina però pagant-los el sou —en general sous alts perquè es tracta de gent que coneix la casa i els seus vicis ocults i a la qul es vol mantenir allunyada però a la que és impossible acomiadar— fins a la despesa publicitària en mitjans de comunicació que tracten bé el poder, o subscripcions diverses i despeses sumptuàries sense cap control. Els antics cossos nacionals, secretaris, tresorers i interventors que s’havien creat per garantir la bona administració dels recursos, fa temps que han anat perdent les seves capacitats de frenar les arbitrarietats per convertir-se bàsicament en reguladors legislatius, funcionaris especialitzats en posar entrebancs burocràtics per dissimular la seva incapacitat material per evitar el frau. Una filfa orgànica com, en un altre nivell, ho és el Tribunal de Cuentas que ni és tribunal, ni compta res amb el temps prudencial perquè els seus efectes comptables serveixin per evitar impunitats i fraus.

Per tant, a mi la corrupció m’interessa i em temo que també al Candelas encara que, com ell, consideri que un poder absolut de 41 anys genera tants vicis amagats que acaben convertint-se en futeses habituals, que si pels detentadors del poder han perdut qualsevol importància a base de repetir-se amb total impunitat, pels simples administrats corre el perill de convertir-se en una cosa inherent als càrrecs polítics, quan és del tot injustificable. En aquest sentit, seria absolutament lloable el gest de manifesta honestedad del regidor Graells, fet públic en un comunicat del 13 de juny, si no fos perquè resulta increible.

M’explicaré. El regidor Graells no és nou a l’Ajuntament. Porta uns quants mandats i no és precisament un d’aquests regidors inexperts o d’un nivell intel·lectual diem-ne justet. Ha estat professor d’institut i cap dels serveis territorials d’Educació del Baix Llobregat-Anoia i director general d’educació bàsica i batxillerat del Departament d’Educació, conferenciant, a banda de tinent d’alcalde, portaveu socialista, membre de l’executiva local del PSC i sindicalista actiu. Podria ser creible que durant tants anys de vida municipal activa no hagués detectat cap indici de corrupció —la premsa almenys no n’ha obtingut proves evidents, especialment perquè un régim municipal de 40 anys obtura totes les fisures per on podrien escapar-se filtracions— però és fer-nos combregar amb rodes de molí, pensar que tampoc fins el moment de l’actual denúncia no ha detectat un sol bri de corruptela. Unes línies més amunt n’he expressat una de domini públic: hi ha funcionaris als quals, des de fa molts anys, se’ls hi paga un sou per no fer res —per que no molestin o per que es desesperin, o per totes dues coses alhora—, qüestió que representa clarament una mala utilització dels recursos públics, probablement més greu encara que la que Graells acaba de denunciar al Consell Esportiu, perquè representa més diners i perquè és una pràctica habitual al menys, que jo en tingui coneixement, des de mitjans dels anys vuitanta.

Que Graells hagi esclatat ara, amb tant de soroll, ha d’obeir, per tant, a alguna causa que vagi més enllà de la proclamada honestedat. A no ser que l’espurna d’honestedat salti per generació espontània i de manera sopresiva. Descartat el rampell d’honestedat, ha d’haver alguna causa i, pel que s’ha vist en el comunicat de Graells, clarament inconfessable. I és veritat que cercar la causa i posar el focus en el denunciant no hauria de ser la preocupació de ningú, si no fos perquè la causa explica per què s’oculten les corrupteles sistemàticament i per què resulta excepcional una denúncia com l’efectuada. Així que no queda altra remei que parlar de la causa i del denunciant, perquè la causa provoca l’excepció (denunciadora) que confirma la regla (del silenci sepulcral pel que fa a les corrupteles).

En el mateix comunicat, Graells afirma que la causa no té res a veure amb la dinàmica política local. A hores d’ara segur que no, perquè qualsevol opció de futur en la seva carrera política ha quedat radicalment escapçada, qüestió aquesta que pot haver influit notablement en la seva valentia entre cometes. Graells abandona la política sense haver estat mai el relleu previsible a l’alcaldia: ell que donava el perfil, no ara, sinó ja fa bastants anys. Cansat de no ser opció i de veure com s’han obert opcions potencialment menors, sembla haver decidit fer-se a un costat. Probablement ho hagués fet silenciosament al final de la legislatura però ha d’haver aparegut alguna afrenta per un atreviment insospitat fa quatre dies.

“Visto lo visto”, jo m’inclino més per l’afrenta, pel cansament i per la decepció, que no pas pel rampell d’honestedat. Podria equivocar-me, naturalment. Però avalen les meves sospites les informacions aparegudes a la premsa sobre l’augment de sou que havia demanat la seva actual parella, treballadora amb responsabilitats al Consell Esportiu, sense resultats aparents i una dada curiosa que el mateix Graells explica en la seva nota del 13 de juny. Per demostrar que no hi ha cap batalla amb el primer secretari Cristian Alcázar i directe aspirant a l’alcaldia, afirma que li va comunicar enmig del procés de primàries “que deixava de participar activament en la campanya i que em mantindria completament al marge en tot el procés”. I no s’està, a continuació, de donar-li un cop de puny al seu rampell d’honestedat quan comenta que “no vaig utilitzar cap informació de pressumptes irregularitats i es van fer les primàries amb total normalitat”.

El comportament esperable a causa de la “sòlida cultura ética del PSC” que Graells esmenta, hauria estat justament tot el contrari: exposar els dubtes sobre el comportament moral de qui aspirava a dirigir el primer partit del municipi pels propers anys i exigir la màxima transparència sobre la qüestió en sospita, abans de permetre que els socialistes votessin a la persona equivocada. S’interpretès com s’interpretès el seu gest.

Això hagués estat el resultat d’una sòlida cultura ética si no fos perquè aquesta cultura és pura retòrica, pura aparença, com és evident. O sigui: està molt bé que, per fi, hagi arribat alguna cosa térbola sobre les activitats polítiques dels socialistes hospitalencs als mitjans de comunicació i als jutjats. Està molt bé que algú denunciï i que algú investigui i que qui denunciï no sigui objecte de cap protagonisme negatiu. Està molt bé que calgui esperar al veredicte judicial abans de condemnar. Però resulta inevitable la sospita amb majúscules. Perquè la sospita s’inspira en massa anys de silencis, en corrupteles flagrants i evidents, en un exercici monopolístic i patrimonial del poder i en una xarxa clientelar que fa inevitable la impunitat.

_{15 de maig 2020}

Si alguna cosa s’ha posat més de manifest en aquesta crisi sanitària que encara estem suportant és que els excessos en la massificació resulten altament perjudicials i que afecten no només a la qualitat de vida sinó també a la salut. Per dir-ho planerament: els humans som una espécie gregària que necessita la relació social com el pa que menja, però que reclama alhora un espai vital suficient que resulti saludable. El disseny que s’ha fet al llarg de tot el segle XX i el que portem de segle XXI de les ciutats és qualsevol cosa menys un mecanisme al servei de la gent: és bàsicament una operació de mercat que prima l’especulació econòmica per sobre de la vida de les persones i el seu desenvolupament armònic amb el medi. L’elecció per la ciutat compacta (vertical i densa) com una solució sostenible, contraposant-la a la ciutat difusa (horitzontal i dispersa), ja s’ha vist que és un gravíssim error. La ciutat formiguer, en un món globalitzat de mobilitat sistemàtica de les persones, representa una amenaça permanent a la salut pública perquè fa inevitable la saturació de l’espai, la massificació de la gent, la contaminació ambiental i el contagi de patògens. La ciutat vertical, urbanísticament saturada i sense espais verds, amplis i suficients, no obeeix a cap criteri d’estalvi de recursos, sinó a la depredació del sol urbà per enriquir a les constructores, amb l’aval inexcusable de les administracions municipals més interessades en l’obtenció de recursos que en l’oferiment d’una vida de qualitat a la seva ciutadania: exactament la que la elegeix i a qui s’hauria de deure.

Això, que semblava una evidència i que, només fent una comparació entre la qualitat de vida de les ciutats esponjades i la de les ciutats formiguers resultava indiscutible, comença a posar-se de manifest obertament en situació de pandèmies, quan es recomana com una de les mesures fonamentals el distanciament físic, una cosa impossible del tot en ciutats tan denses com l’Hospitalet.

Una informació a El Llobregat sobre la sostenibilitat com a punt dèbil del covid-19 semblava posar el dit a la nafra en interrogar-se i interrogar-nos sobre el futur de las ciutats metropolitanes, ara que ja s’ha vist que una necessària prudència en el distanciament social resulta imprescindible per fer front a una de les amenaces més virulentes per la supervivència de l’espécie: la previsible repetició de pandèmies. En aquesta informació, el gerent de l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet, l’advocat Antoni Nogués, que ha estat al front d’aquest organisme des de l’època Corbacho i que és el màxim responsable de la saturació urbana per delegació dels consistoris socialistes, afirmava que “cal accelerar els canvis en els quals estan immerses les ciutats metropolitanes en el capítol energètic per adaptar-se al canvi climàtic”, però alhora insinuava que eren impensables els canvis urbanístics, primer perquè “tan aviat hi hagi una vacuna pel covid-19 es deixarà de parlar de canvis en l’espai públic pel coronavirus” i segon —com defensa la sociòloga Verónica Pérez— perquè “el distanciament social està a les antípodes del caràcter llatí”. Nogués no questionava la ciutat compacta i densa —faltaria més, si ell ha estat el principal impulsor d’aquesta basrbaritat— però acceptava que es reprogramés a llarg termini —50 anys— com es va fer amb la reforma de l’eixample barceloní de Cerdà per acabar amb la “kasba” insalobre del Raval, també per motius sanitaris. Obviament, un  dels màxims creadors de la ciutat densa hospitalenca, considera que la casa i l’hortet de la ciutat difusa no es viable, però en canvi pensa que es pot afavorir el teletreball o la robotització, que considera canvis de gran calat, per evitar la massificació que promou la mobilitat interurbana. I així, no s’està de destacar com a paradigma del futur urbanisme hospitalenc la defensa del nou PDU Gran-Via Llobregat, que es menja la darrera zona lliure de la ciutat per construir desenes de nous gratacels —en el 10% del territori global del terme, encara lliure—, amb l’excusa d’incorporar a la ciutat un ampli espai verd que ara és zona agrícola. I ho rebla amb un extraordinari exercici de cinisme, per si encara no hi havia invertit prous dosis en la seva defensa del disbarat del PDU, quan afirma que “els metges s’estan queixant que els hospitals s’estan quedant petits. En lloc de reduir la població de les ciutats o imposar el distanciament social, el que caldria fer és ampliar els actuals hospitals”. De manera que, com que molts dels edificis projectats encara no tenen comprador i estan a prop de l’hospital, aniria molt bé que les Administracions es posessin les piles perque segons ell “alguns d’aquests espais serien idonis per l’ampliació de l’hospital de Bellvitge”.

Aquest personatge —que pensa que la principal solució no és preservar la salut millorant la qualitat de vida sinó tenir més espai als hospitals per quan ens posem malalts a causa de la inevitable precarietat ambiental—, aquest personatge  és el que ha dibuixat la desastrosa ciutat que avui tenim i el que alimenta la densificació futura. Si l’Hospitalet fos una ciutat forta, participativa i conscient del seu present i sobretot del seu futur, reclamaria a crits la destitució d’aquest dissenyador de penúries, que sobre una ciutat impossible en temps de coronavirus només pensa en construir més habitatges, més residències i oficines i acabar amb l’escassíssim terreny lliure que queda al municipi. Perque és justament aquest problema el principal que té la ciutat: la manca d’espai. Reconvertir la “Kasba” del Raval a mitjans del XIX a Barcelona, que va encapçalar un inspirat Cerdà, —que s’estimava la ciutat com es va demostrar amb el seu disseny—, va ser possible fonamentalment perquè existien desenes d’hectàries encara lliures al pla de Barcelona per refer el que la compactació insalobre per causa de les muralles havia fet de la ciutat medieval. No és el cas hospitalenc. Les úniques murallas de l’Hospitalet han estat les limitades capacitats dels seus governants durant els darrers 70 anys que s’han posat al servei de l’especulació urbanística malauradament sense límit de continuïtat entre el franquisme i la democràcia i l’escassíssima capacitat d’influència dels seus habitants que aspirem, sobretot, a una estadia de pas perquè és impossible plantejar-se una vida digna —i en aquests temps de pandèmies encara menys— amb una certa projecció de futur. Qui pot, marxa, quan el que hauríem de fer és fer-los fora a ells que ens estan destruïnt l’espai i precaritzant la vida.

_{15 d’abril 2020}

D’entre l’acumulació de notícies, barrejades en molta ocasió d’informacions no contrastades, de veritats a mitges o de simplement falsedats malèvoles, hi destacaria una que m’ha frapat especialment i no pas perquè sigui especialment novedosa sinó perquè ve a corroborar la informació que a primers d’abril exposaven els diaris de tot el món sobre el que estava passant a Itàlia en el moment culminant de la crisi sanitària. Aleshores es va publicar que els caps de les unitats de vigilància intensiva dels hospitals da la Lombardia estaven decidint, deien que forçats per les circumstàncies, a quins malalts infectats se’ls donava la oportunitat de salvar-se a travès dels respiradors artificials i les cures intensives i a quins, directament, se’ls relegava a la resposta orgànica del seu propi cos per superar la malaltia. No cal dir que, en puritat, s’estava fent una selecció entre aquells que tenien possibilitat, però no cap seguretat de salvar-se a través de l’ajut sanitari, i aquells que podien salvar-se pels seus propis mitjans o, per manca d’ajut, tenien probabilitats evidents de morir. I es va publicar també que aquesta decisió indirecta sobre el futur de la vida d’algunes persones, creava en el marc de la professió un grau d’estrés insuportable que podria tenir serioses conseqüències de cara al futur.

No m’atreveixo a ser contundent en gairebé res del que ens arriba aquests dies pels mitjans de comunicació o les xarxes socials i per això he demanat a les empreses especialitzades en la detecció de falsedats informatives si em podien garantir que el vídeo d’una infermera de Bellvitge que aquests dies s’ha divulgat pels mitjans de comunicació digitals és autèntic, o un contingut tòxic més d’aquests que tan proliferen. Si en parlo, abans de rebre la confirmació absoluta sobre l’autenticitat o el fake del vídeo en qüestió, és perque s’han fet ressó del seu contingut un munt de mitjans de comunicació, alguns dels quals de poca fiabilitat informativa —i no els citaré— però també d’altres, com ara Antena3 notícies, Catalunyapress o la COPE, que passen per tenir un control exhaustiu sobre les informacions que serveixen.

La filmació, que és present a youtube, fa un extracte de les activitats a tres països europeus envers la lluita contra el virus: l’assistencial a Catalunya i a Milà i la investigadora a Marsella. I en tots els casos es posa de manifest el sacrifici dels professionals, d’una manera anònima, i la cruentíssima batalla que lliuren cada dia contra un enemic que no entèn de sacrificis. La conclusió és clara: han estat treballant amb una tensió màxima, en duríssimes jornades assistencials, sense els materials precisos, i amb una precarietat de recursos que tots estem pagant. Els investigadors de Marsella, que porten molts anys treballant amb coronovarius, parlen de la manca de conclusions en les seves recerques per l’acabament del finançament, a partir que les anteriors crisis del SARS es van mitigar gairebé soles. I es lamenten d’aquest curtcircuit de recursos perquè, d’haver-se mantingut, se sabria bastant més de com afrontar la lluita contra aquests patògens i s’haurien estalviat moltes morts.

Ja es veu que el drama de la crisi no són les hores de confinament mundial i l’estrés de l’estament sanitari, en ser durs i difícils d’assumir. El drama de la pandèmia són els morts i per això el vídeo de referència és tan aclaparador perquè, en el cas català, en el cas hospitalenc, la infermera Nerea que explica que ella es va fer infermera per salvar persones i que reconeix que ja la van avisar que estava en una UCI de campanya d’infermeria de guerra, explicita que la manca de recursos amb la que treballen no pot garantir solucions per a tots els malalts.

Això s’ha dit de manera general al llarg de tots els dies d’Estat d’Alarma, de confinament, de sèries estadístiques catastròfiques: la pandèmia ens ha agafat de sorpresa, després d’intenses retallades en Sanitat durant la última crisi econòmica del 2008, sense maquinària d’emergència, sense protecció sanitària suficient. I menys mal de la solidaritat de professionals i personal de serveis essencials que han estat al peu del canó sense mirar hores, ni escatimar sacrificis i esforços.

El punt neuràlgic de tot plegat, però, apareix en el vídeo de la Nerea d’una manera colateral, com donant-lo per entès, una mica per accident: quan parla del cas d’un pacient de 77 anys amb una aturada cardiorespiratòria a qui la única alternativa de recuperació passava per l’ingrés a la UCI, i afirma que no se l’ingressa “perquè el seu cas no entrava dintre dels criteris d’inclussió”, malgrat que reconeix que d’haver entrat en aquests “criteris d’inclussió”, el pacient podria haver viscut perfectament deu anys més.

No he vist enlloc tàcitament exposats aquests “criteris d’inclussió”, però no cal llegir-los per saber quins són. Davant de serveis saturats, els més grans, els més vells, estan condemnats a morir. No hi ha cap jutge que condemni, però en algun despatx algú ha donat per evidents uns “criteris d’inclussió” que representen el poder sobrenatural de decidir en útlima instància a qui salvem i a qui no.

El més dramàtic és que la gent gran està morint a dotzenes sense que ningú es plantegi quins són els tribunals que condemnen a mort. Conec el cas d’una residència d’avis, de les que més cura han tingut dels seus interns, que han patit una vintena de morts perquè l’Administració —la Generalitat, els Serveis de Salut— no acceptaven que els residents afectats poguessin ser internats en un hospital (per por al col·lapse, òbviament). La meitat d’aquests vells han mort als seus llits sense més atenció que la sedació paliativa amb l’únic càrrec sobre la seva condemna que ser més grans d’altres que podien ocupar un llit a les UCIS per veure si tenien una mica més de sort. És com si en aquesta societat tan avençada, alguns haguessin decidit que quan arribes a l’edat de cobrar una pensió pública, el millor que pots fer és morir-te. Morir-te d’una vegada, per evitar despeses públiques i maldecaps…

El pitjor d’aquesta pena de mort encoberta és que la societat en sel seu conjunt sembla assumir-la. No sé fins a quin punt els professionals sanitaris han d’acceptar l’evidència explícita dels “criteris d’inclussió”. No sé si emparant-se en el seu mandat deontològic que els obliga a salvar vides, no haurien de plantar-se davant el dilema. Ja m’imagino que a vegades s’ha de decidir entre salvar a un, o que morin dos. Aixó ja li van fer decidir els nazis a Sophie —“la decissió de Sophie”— però en aquestes decisions el que acostuma a passar és que acaben morint tres.

Si més no, potser que alcem la veu, per exigir una reflexió acurada sobre el particular. Els professionals no són responsables més que de decidir sobre el dilema. L’existència del dilema és d’aquells que decideixen sobre els recursos públics com si només fossin seus.

_{15 de març 2020}

El pitjor que li pot passar a una enquesta és que sigui increible. Increible per dues raons: perquè els resultats semblen massa exagerats o perquè els resultats semblen massa particulars. Exagerats i particulars perquè no casen amb el que marquen altres enquestes de consideracions semblants o perquè no semblen reflectir el que les opinions públiques o publicades manifesten. Les enquestes, que van ser en els seus inicis una fórmula sociològica capaç de mesurar l’alé de societats complexes en referència a una multiplicitat de temes, s’han convertit, quan s’han banalitzat i s’han tornat objectes lucratius, en un instrument de propaganda amb molt poca efectivitat i influència. Això passa amb tots aquells estris que va inventar la ciència amb objectius científics i que després l’afany de negoci els converteix en una ombra del que eren.

Sondejar l’opinió pública resulta car perquè has de comptar amb un aparell metodològic complex: professionals de la sociologia, el marketing i l’estadística que dissenyin els qüestionaris i les mostres, tractin les dades i les interpretin, i equips de camp que facin el treball concret del sondeig. Perquè el treball és complex, les empreses especialitzadaes, que han anat creixent i desapareixent a mesura que creix i desapareix la possibil·litat de negoci, cobren molt car el seu treball. Una enquesta ben feta costa milers d’euros pero una enquesta mal feta costa el mateix. No hi ha cap organisme que inspeccioni la idoneitat dels qüestionaris i de les mostres, la interpretació de les dades i molt menys encara l’efectivitat del treball de camp. Tot queda en mans de l’empresa que fa l’enquesta o el baròmetre i en el judici del client. Quan el client és una empresa privada, acostuma a analitzar amb lupa bàsicament els resultats i els constata amb una realitat avaluable. Si l’enquesta i el resultats casen amb la realitat observada es manté la confiança amb l’empresa contractada. Si la realitat no casa amb el que va dir l’enquesta, l’empresa d’estudis de mercat contractada deixa de treballar per aquest client.

Totes les enquestes, estudis de mercat, baròmetres, pre-tests i post-tests… acostumen a patir una contextualització que serveix per interpretar les dades d’una manera més entenedora i solvent. A això si li diu la cuina. Cuinar els resultats és, bàsicament, ajustar-los a la realitat immediata que pot haver estat malinterpretada a l’hora de fer un bon treball de camp. La cuina, quan el que vol és reflectir fidelment la realitat, és una qüestió de finezza que només saben fer bé els bons sociòlegs i s’aprén bàsicament amb la pràctica.

Però la cuina s’ha convertit en un aditament per arrodonir tota la resta que no s’ha fet bé. Jo em conec el món per dins perquè m’hi vaig passar una bona colla d’anys treballant en una d’aquestes empreses de estudis sociològics i de mercat, redactant la interpretació de les dades i sé el pa que s’hi dona.

Treballs de camp més curts del que se certifica, qüestionaris copiats d’altres estudis, enquestes duplicades o inventades i una cuina que busca fonamentalment satisfer el client, són algunes de les péssimes praxis que ningú controla.

Això no passa a l’empresa privada. Això només passa a l’Administració perquè els que manen saben que els diners són de tots i per això no els sap greu gastar-se’ls com si fossin seus, sobretot, quan —com és el cas— serveix com un artilugi de propaganda.

A vegades la propaganda es fa sofisticada per dissimular, però a l’Hospitalet això no cal. Fa tants anys que es fan enquestes i baròmetres que ningú troba necessari no exagerar els resultats ni particularitzar-los amb escreix. Abans no se sabia el que costaven. Ara se sap, perquè el mateix ajuntament ho anuncia, que el baròemtre anual li costa a cada hospitalenc 0,08 euros. A vegades allò barato surt massa car, com acostuma a confirmar la saviesa popular. El baròmetre és tan barato que, en la meva opinió, no pot resultar fiable que tanta feinada com representa un estudi d’aquestes característiques costi tan poc. A no ser que no es tracti d’un estudi científic sinó d’un instrument propagandístic: aleshores és, indubtablement, massa car.

M’obliguen a la sospita alguns resultats aclaparadors. Si passem revista als resultats del CIS on els ciutadans per regla general suspenen sempre els polítics en les seves valoracions, resulta que l’Hospitalet deu ser l’únic municipi del país que aprova —i amb nota!!— la seva alcaldessa. Exactament un 6,5 sobre 10. Peró encara hi ha més; el 19,3% li donen un excel·lent i només el 16,8% dels enquestats la suspenen. I això no ho fan només els seus votants. Els votants de Ciutadans li donen un 6,3 de mitjana, els de Podem un 6,2 i els del PP un 6,1. I pel que fa a la valoració de la gestió municipal el 78,3% l’aprova i només el 15,5 la suspen. Aquesta ciutat no solament té la millor alcaldessa del món, la més coneguda, la més valorada y la més notoria, sinó que, a més, és la ciutat més ben gestionada, la més reconeguda, la més extraordinària i la més fantàstica del món.

És veritat que l’actual govern té majoria absoluta, però no hauríem mai d’oblidar que d’un cens electoral de 176.064 ciutadans, el PSC va aconseguir 43.696 vots i es van abstenir, van votar en blanc o nul, més de 75.000 ciutadans que també saben respondre enquestes.

Potser l’enquesta ha entrevistat només a uns quants elegits.

_{15 de febrer 2020}

Unanimitat del ple municipal sobre una moció presentada per la FAPAC i CCOO, a més de El Casalet, per la saturació de les escoles i els instituts de secundària. Trenta cinc centres públics de la ciutat, de primària i secundària, estan plens a vessar i gairebé la meitat de les aules superen les ràtios establertes per garantir la qualitat de l’ensenyament. Els mestres i professors estan sobrecarregats i una part de la culpa recau en una cosa que es diu “matrícula viva” i que correspon a l’atenció dels infants i joves que canvien de ciutat i als quals se’ls ha de donar cabuda a l’escola pública. Més dos mil alumnes han arribat aquest curs per aquesta via i els representants del sobreesforç —els sindicats— i de la cura de la qualitat —El Casalet—, han mostrat la seva preocupació i han amenaçat amb el conflicte.

A mi, si voleu que us digui la veritat, el que més m’ha estranyat és la unanimitat del Consistori: tothom sembla d’acord que no hi caben més nens a les escoles i que cal cercar solucions. I les solucions passen necessàriament per fer el contrari del que fan a les zones rurals: allà tanquen escoles, aquí se n’han d’obrir. Per fer-ho, calen dues condicions: que la Generalitat planifiqui nous centres escolars públics i que l’Ajuntament cerqui nous espais per construir o encabir les escoles. No es pot dir que la Generalitat estigui en les millors condicions per planificar res. Abans, perquè no tenia recursos financers. Ara, perquè continua sense tenir recursos financers però no sembla que tampoc en tingui dels altres: els recursos polítics necessaris per fer una bona gestió. A sobre, d’aqui a res anem a eleccions i no es previsible que abans del setembre que ve, estigui la planificació feta.

Pero encara és més difícil la situació municipal i per això m’estranya la reacció de l’equip de govern. Fer més escoles… però a on? Els signants de la protesta ja s’hi fan el càrrec: demanen que si no es troben terrenys per fer noves escoles es readaptin altres equipaments municipals per allotjar centres educatius. Com si això fos tan senzill. No ens oblidem que a l’Hospitalet encara funcionen centres amb molts barracons que reivindiquen de fa anys instal·laciones adequades. I que una escola no s’improvitza, per molt que aquí portem anys d’improvització. I així ens va.

Hi ha pocs equipaments municipals capaços d’allotjar una escola, tot i fent les obres que calguin. Els estandars s’hauran de respectar o al menys fer-ho veure. Però si hi ha pocs equipaments, encara hi ha menys terrenys lliures per ubicar-los. Això ho sap molt bé el Consistori que haurà de mirar amb lupa on lliurar terreny per noves escoles. Sobretot davant la tendència centrífuga de Barcelona, que expulsa especialment gent jove cap a la primera corona a causa del preu impossible dels lloguers i ja no diguem dels habitatges en propietat.

Però el problema no sembla acabar aquí. A l’Hospitalet, hores d’ara, s’estan construint milers de nous habitatges. Milers de nous veins que, quan els ocupin, necessitaran serveis, equipaments i potser una mica de verd de jardí per no asfixiar-se davant la contundent realitat de l’urbanisme aclaparador d’una ciutat que només fa que ocupar terreny lliure per construir. És possible que les grans promocions ja en marxa s’hagin fet amb la previsió imprescindible d’espai pels equipaments. ¿O potser no? Si és que si, allà on abans hi havia espai útil per encabir les escoles que ja falten, les escoles que s’han de construir hauran de servir pel nou veinat. Si és que no, ens trobarem com ja va passar als anys 70: amb la gent al carrer exigint escoles pels seus fills i l’ajuntament lamentant-se de no haver posat límits a l’edificació. Aleshores es van fer plans sistemàtics de noves construccions, però és que aleshores encara hi havia alguns espais lliures… Ara no n’hi han.

Ha d’estar molt segur el Consistori que podrà satisfer la demanda de terrenys o d’equipaments útils per les escoles que ja ens calen; si no no hauria votat a favor de la moció dels ensenyants. Pero… ¿podia fer una altra cosa davant la crua realitat?

Com ja va passar als anys 70, hi va haver ajuntaments que saturaven l’espai públic i ajuntaments posteriors que van haver de trobar solucions i lamentar el que ja molts havien avisat. Ja fa una pila d’anys que hi ha consistoris que saturen. De fet, les entitats de la moció ja han avisat que hi ha 2.000 alumnes més que fa només quatre anys. Dintre de quatre anys poden haver a la ciutat més de 20.000 habitants nous i per tant més de 5.000 nous alumnes (i tots aquells que vindran de fora com ara). I ja s’han queixat que fa més de 10 anys havien advertit que la pressió demogràfica requeria d’una planificació adequada que no s’ha fet. I no hi havia la pressió demogràfica que se suposa que hi haurà després que s’acabin els milers de pisos nous.

Només es pot entendre que l’actual Consistori hagi votat que sí a la moció perquè té la seguretat que el caos l’hauran d’afrontar uns altres. Això, o és que tenen una vareta màgica… o que pensen tirar d’enginy i ocupar els poquíssims parcs per fer escoles (de fet ja ho van intentar amb el poliesportiu de Santa Eulàlia).

_{15 de enero 2020}

Tiene su cosa que la primera ciudad europea por su densidad urbana sea la última ciudad de Catalunya, por encima de los 120.000 habitantes, a la hora de reciclar sus residuos. Estamos hablando de l’Hospitalet, claro.  De los 947 municipios que hay en Catalunya, tan sólo 34 reciclan por debajo del 25% de los residuos que generan. Entre esos 34 está l’Hospitalet y, de la corona metropolitana, solo le acompañan otros dos, Sant Adrià del Besós y Santa Coloma de Gramenet que todavía reciclan menos que nuestra ciudad, en torno al 21%, mientras que nosotros reciclamos algo menos del 25%. De esos 34 municipios, todos ellos menores demográficamente hablando, solo hay otros dos del Baix Llobregat, Abrera y Cervelló, que reciclan en torno al 23% de lo que generan, y únicamente 12, de esos 34 reciclan menos que l’Hospitalet en número de kilos por habitante y año. Menos, de los 98 kg/habitante y año que reciclamos aquí. La media de Catalunya está en el 41,7% y la media global de Kg por habitante y año en 218 Kg. L’Hospitalet roza la mitad de la media de Catalunya, que es tanto como decir que estamos en la cola de la cola. Barcelona, sin ir más lejos, recicla el 38% de lo que genera con un volumen de más de 185 Kg por habitante y año, el doble de lo que los hospitalenses introducen en los contenedores que corresponden.

Resultan descorazonadoras estas cifras si las comparamos con el 90% que recicla Matadepera o el 87% que reciclan Tavèrnoles, Breda o Argentona. Descorazonadoras porque si en Matadepera, Tavèrnoles, Breda o Argentona se llega a esos niveles, no es porque los ciudadanos de esos municipios sean más limpios o más conscientes —que seguramente también— sinó porque la responsabilidad cívica que es ese ingrediente que se da por supuesto pero que no es innato, y que tiene mucho que ver con el sentimiento de pertenencia y el apego al entorno, difiere muchísimo de unas realidades a otras.

No son comparables, claro, porque ni Matadepera, ni mucho menos Breda o Argentona y no digamos ya Tavèrnoles, tienen que ver nada con la realidad hospitalense. Especialmente porque no se encuentran pegadas a Barcelona, ni nadie se atrevió jamás a comerse casi la mitad de su término municipal sin apenas resistencia como ocurrió en l’Hospitalet justo hace ahora un siglo. Sobre todo, porque pese a que algunas de esas poblaciones tienen el doble del término municipal hospitalense (Matadepera o Argentona), su población apenas llega a los 400 habitantes por Km2, mientras que en l’Hospitalet superan los 21.000. Todo eso hace que la gente de Matadepera o de Argentona, por ejemplo, se sientan hijos de ese territorio, lo amen, lo cuiden y lo preserven, sentimientos de responsabilidad cívica que se extienden a sentir lo mismo por su comarca, por su país y, extendiéndonos a lo global, por su planeta. És evidente que los ayuntamientos de esas poblaciones han hecho campañas de reciclaje y han puesto los recursos y los medios. Han hecho seguimiento y alientan a un consumo responsable y a un uso adecuado de los residuos que se generan, pero trabajaban con muchas ventajas: las que se deducen del cuidado del entorno, de un urbanismo cabal con las necesidades y con los recursos.

La realidad hospitalense (y la de Sant Adrià y la de Santa Coloma) es muy distinta. Sobre las gravísimos perjuicios que ocasiona la consideración suburbial de un territorio, porque se encuentra aneja a una gran ciudad que tiende a expulsar sin orden ni concierto todo aquello que le molesta o le sobra, hay ciudades con más suerte que otras. Hay ciudades donde los naturales la sienten propia y donde los naturales se van yendo a medida que sus recursos se lo permiten. Ciudades donde ha habido resistencias y donde ha habido claudicación histórica. Ciudades donde los gobernantes han gobernado para mejorarlas y donde los gobernantes han gobernado para mejorarse, que son cosas bien distintas. Que eso ocurra en una legislatura, es grave. Que eso ocurra como tradición, es una condena.

Las consecuencias son que, en algunas ciudades, una ligera campaña de concienciación da resultados espectaculares. En esas otras ciudades, condenadas a la decrepitud histórica por sus condiciones y por sus gobernantes, las campañas suelen ser más lentas y menos contundentes, y los resultados menos elocuentes y satisfactorios. Hay muchos ejemplos de ello en el conjunto del país. Pero si encima no se hacen campañas, lo milagroso es que la ciudadanía consiga reciclar la cuarta parte de lo que genera. En ese sentido hay todavía vecinos de l’Hospitalet que sienten algo por su calle, que seguramente sienten algo por su barrio y que pueden llegar a sentir algo por su ciudad.

Pero no loolvidemos: la ciudad está llena de insensibles y despegados, gente que vive aquí pero que no se siente de ningún lugar, que le importa una mierda que la idem se coma el planeta, porque su realidad cotidiana, con solo asomarse a su propia calle, es gris. Gris como el talento de quienes debieran cambiarles la percepción. Gris como el futuro que les dibujan sus gobernantes.

_{15 diciembre 2019}

Menos los que no tienen reparos en mostrarse todo lo reaccionarios que son, como los de Vox o algunos líderes mundiales estilo Trump que no se apuran cuando la ciencia les explica el punto de no retorno climático en el que estamos próximos a entrar, los que anecdóticamente se presentan como progresistas han encontrado en la cumbre de Madrid recientemente acabada, una buena excusa para hacer propaganda de su sensibilidad ambiental.

El activismo es el único que se lamenta profundamente de la inacción de las Administraciones, mientras las Administraciones lanzan consignas inícuas que apenas revierten la situación. Así, el fracaso sin paliativos de la COP25 de Madrid, se enmascara en las nuevas dosis de actuaciones y mensajes en pro del clima que, por lo general, no son más que pura retórica para consumo propio.

Parece que se olvida que la historia desde el siglo XX hasta aquí, en el ámbito ambiental, es la historia de dos catástrofes simultáneas que ha practicado la humanidad con total impunidad hasta llegar a los extremos presentes: un incremento acentuado y persistente de la emisión de gases, que es el argumento más socorrido (y real) y un proceso imparable de saturación urbana y destrucción del medio físico en las ciudades, mediante la impermeabilización del suelo a base de cemento y la reducción al mínimo de los espacios verdes y de las zonas arboladas. Esa doble servidumbre del capitalismo: el incremento de la contaminación por la industria y por la movilidad, y la persistente liquidación de los entornos naturales —especialmente en las zonas más densamente urbanizadas—, nos ha llevado al punto actual. Se diría que expuesto el problema y aclarado el diagnóstico, las Administraciones (la política) más progresistas, deberían actuar con la misma consistencia en ambos terrenos. Pues no es así. Parece que luchar contra el cambio climático se expresa únicamente poniendo coto a la proliferación de gases de los motores de combustión olvidándose de que la naturaleza es capaz de mitigar en parte esa carga gracias a la capacidad de absorver CO2 que presentan las plantas. Es decir: es imprescindible poner coto a la industria contaminante y a la movilidad de combustión, pero debiera ser igualmente apremiante actuar con responsabilidad en el otro ámbito: el de la recuperación del suelo urbano, el del incremento de la forestación en las ciudades. En definitiva: del mismo modo que se debe poner coto al crecimiento de la combustión, es imprescindible poner coto al crecimiento de la edificación. Tan importante para la calidad de vida de los ciudadanos es restringir la circulación, como disponer de más zonas verdes.

Ah! bien, pues no es esa la percepción que parecen tener los gobiernos municipales que están dispuestísimos a guerrear contra el vehículo de combustión pero que se hacen los ciegos ante la lacra de la saturación urbana y la deforestación: van a restringir todo lo que puedan la circulación, pero van a seguir facilitando la impermeabilización del suelo y olvidándose de las zonas verdes.

Como ejemplo, l’Hospitalet. En pocos días, como si quisieran mostrarnos lo sensibilizados que están por la crisis climática, han constituido la Taula per l’Emergència Climàtica, han puesto en marcha diversas actividades contra la contaminación atmosférica, el Consell de Nois i Noies trabajará sobre objetivos de desarrollo sostenible, han puesto en marcha una campaña de reciclaje de vidrio y aparatos electrónicos… pero siguen empeñados en las grandes operaciones urbanísticas de sobresaturación de la ciudad: miles de nuevas viviendas en decenas de nuevos edificios en los barrios de Sant Josep i el Centre, ya en marcha, y un montón de nuevos rascacielos en perspectiva.

¿A quien quieren engañar? Lo que les interesa de la crisis climática es la pura retórica propagandística y apostar por la minucia, sin prestar atención a lo que nos espera en el futuro próximo. Ahora van a poner tantos obstáculos como puedan a la circulació intraciudadana pero ¿alguien se imagina lo que será la ciudad cuando las miles de nuevas familias —con coche, no lo olvidemos— se instalen en las promociones previstas?

Y ya que estamos puestos: aprovechen las fiestas para irse a respirar aire puro lejos de la colmena. Quizás sea lo peor que se pueda decir de una ciudad: váyanse una temporada, lejos de donde viven habitualmente, para oxigenarse. Pero así está la cosa… que sean felices.

_{15 de noviembre 2019}

Escribo esto cuando todavía no se sabe el resultado de la consulta popular a los vecinos del distrito tercero para que decidan donde se debe construir el nuevo polideportivo. Hay dos opciones. Una, donde estuvo previsto siempre: en el solar de la calle Gasómetro y la otra en el parque de la Alhambra. Si ahora se plantea una consulta inédita para ubicar un equipamiento, es porque el consistorio socialista, de forma unilateral, propuso abandonar el proyecto de Gasómetro y ocupar algo más de 2.200 metros cuadrados del parque de la Alhambra y un vial. El cambio era debido a que los 17.000 metros cuadrados del nuevo equipamiento suponen un prejuicio para los vecinos de la zona adyacente a Gasómetro que verían como el nuevo equipamiento roza en demasía sus pisos tanto en distancia como en altura y se temen, con razón, que  consideren que los han engañado porque en el momento de la venta nadie les avisó de lo que estaba proyectado.

Falta información, y de eso se han venido quejando en los últimos meses las fuerzas de oposición a la mayoría de gobierno que son a la vez las fuerzas políticas que se oponen al cambio de ubicación. Parece que el proyecto de polideportivo, que será el mismo se haga en Gasómetro o en el parque de la Alhambra, tiene una planta de 4.300 metros cuadrados y, para que sume los 17.000 metros cuadrados previstos, cuatro plantas, quizás una subterránea y tres en altura, aunque precisamente en Gasómetro parece que existen dificultades para construir una planta subterránea. Para ello, el solar de Gasómetro, de algo más de 5.400 metros cuadrados dejaría libres algo más de 1.100 metros, o lo que es lo mismo, una zona perimetral de alrededor de 15 metros de distancia con los edificios existentes. Quince metros, con tres o cuatro alturas enfrente, ya se ve que supone un notable inconveniente para quienes compraron en la zona.

Como que el consistorio socialista se teme un gran cabreo de ese vecindario y como que la saturación urbana en el barrio resulta descomunal, no se les ocurrió mejor alternativa que proponer comerse 2.200 metros cuadrados de una zona verde y un vial adyacente para hacer el polideportivo y, a cambio, contentar a los vecinos de Gasómetro, convirtiendo el solar proyectado en una zona verde consolidada. Consolidada, hasta que sean necesarios nuevos equipamientos, claro.

De paso, desviaban el enojo de los vecinos de Gasómetro a los vecinos del resto del distrito en un enfrentamiento insólito que el consistorio socialista, lejos de evitar, indignamente promueve.

La irresponsabilidad del gobierno es mayúscula, por tanto, y no solo por el enfrentamiento entre vecinos. Lo es también por otros dos motivos que serían suficientes, en una sociedad avanzada y democráticamente solvente, para pedir la dimisión de los responsables de la planificación urbana y de la alcaldía, de paso. La primera, y descomunal, porque a ningún ejecutivo en su sano juicio político, se le puede ocurrir comerse un solo metro de zona verde en una ciudad con tamaños déficits de parques urbanos, para ubicar un equipamiento. La obligación de un gobierno mínimamente digno es planificar su espacio urbano para cubrir las expectativas de futuro de su población, máxime cuando fomenta una desorbitada política de nueva construcción de edificios que suponen enormes necesidades potenciales de prestación de servicios mediante equipamientos imprescindibles para garantizar la calidad de vida. La segunda, absolutamente incomprensible por el tamaño de la desfachatez urbanística, porque en la planificación de las manzanas adyacentes a Gasómetro se excedió el perímetro aconsejable de las nuevas promociones, a saber a cambio de qué. Desde luego se favoreció a las constructoras que tuvieron muchos más metros cuadrados de edificación de los que les correspondían atendiendo a las necesidades futuras.

Todo eso pasa en una ciudad que, durante la dictadura, destrozó su territorio a base de especulación sin freno y sin previsiones de equipamientos e infraestructuras y cuyo remedio parcial llegó gracias a un compendio de luchas sin fin y enormes sacrificios del vecindario para equilibrar demografía y necesidades. Conquistar el ayuntamiento significaba en 1979 poner al frente de la gestión municipal a la gente más sensible con el presente y el futuro de la ciudad. Ahora ya se ve que, desde hace demasiados años, vuelven a mandar en el gobierno de la ciudad quienes solo piensan en los ingresos fáciles: pan para hoy y hambre estremecedor para mañana, porque si en Santa Eulalia se ha de ocupar una zona verde para poner un equipamiento, no os digo nada lo que puede ocurrir entre el Centro, Sant Josep y Bellvitge cuando miles de nuevas familias se instalen en esas zonas en las que se está construyendo desenfrenadamente y donde ya no queda un metro cuadrado libre.

Habrá proceso participativo porque es la mejor manera que tiene el consistorio socialista de lavarse las manos en Santa Eulalia. La ciudadanía no debería aceptar el enfrentamiento entre vecinos por lo que el proceso participativo debería servir para pedir la dimisión de quienes no son dignos de representarnos.

_{15 d’octubre 2019}

Les majories absolutes no acostumen a ser bones ni tan sols per les aparences formals. Tinc la impressió —i potser és equivocada— que en el darrer mandat l’Ajuntament s’esforçava una mica més per convèncer la ciutadania que governava pel bé comú. Ara ja, em temo molt, que es conforma simplement a fer-ho veure d’una manera retòrica. M’explicaré.

En el darrer ple municipal es va aprovar una modificació puntual del PGM (pla urbanístic) del barri Centre per convertir el que havia estat el cine Òpera, després un plató de TVE a Catalunya i finalment un centre okupa molt actiu fins que va ser precintat i abandonat, en un equipament semi hospitalari i assistencial geriàtric, de caràcter privat, que tindrà més de 3.000 metres quadrats i que ocuparà un gran complex d’una alçada de planta baixa i tres pisos. El que queda de l’Òpera, en molt mal estat i amb teulada d’uralita que ja ha caigut a trossos, estava catalogat com equipament i era de propietat privada, excepte una petita pastilla que tenia tipologia residencial i que ara, gràcies a la boníssima disposició municipal, quedarà compensada per una finca del davant on els mateixos promotors podran construir un edifici d’uns quinze habitatges nous. O sigui, doble negoci. Pisos al davant, i tots els metres garantits, en un sol solar, per equipament privat. Si, és veritat que uns quants d’aquests pisos del davant hauran de ser de protecció oficial i que el promotor es compromet a donar accés a una zona verda de mançana interior d’uns 760 metres quadrats, però ja es veu que tot plegat a qui beneficiarà exponencialment és a la nova propietària dels terrenys que, tractant-se com es tracta d’una empresa dedicada a la construcció d’equipaments geriàtrics, va comprar pactant prèviament amb l’ajuntament quin seria l’ús d’aquest espai.

Es tracta, com és palès, d’un fantàstic solar en una de les millors zones del barri Centre que podria haver estat perfectament adquirit pel municipi per convertir-lo en qualsevol equipament ciutadà o en un parc públic, situat en un lloc especialment densificat, sobretot després de la depredació especulativa que ha patit l’antiga caserna de la Remunta, a tocar d’aquest solar, i que ha vist ocupada una part considerable del seu sol lliure per centenars de pisos nous. Podria haver estat adquirit… quina innocència…

El mateix que ha passat al Centre, va passar fa ben poc amb un altre solar, també previst per equipaments, del carrer Ferran i Clua de Collblanc, on es farà una residència universitària de la Universitat Internacional de Catalunya, privada i elitista, vinculada al FERT (Opus Dei). I això mateix, fins i tot més punyent encara, s’ha produït també amb la cessió de terrenys municipals per 75 anys per fer una altra residència d’estudiants a Bellvitge, a tocar de l’Hospital, o amb els solars entregats alegrement al Circ du Soleil també en aquest districte. I no parlem ja de l’adquisició municipal d’una nau industrial posada en mans dels promotors de la Salamandra en compensació d’haver-los fet fora de l’espai que ocupaven i que ara forma part de la promoció d’habitatges de la Rambla Marina que farà milionaris a uns quants constructors.

És a dir, allà on hi ha un metre d’espai lliure es construeixen habitatges i allà on hi ha solars d’equipaments o antics edificis patrimonials útils per convertir-los en equipaments públics, es promouen equipaments privats. Tot, com és ben evident, en benefici del poble de l’Hospitalet i de la seva gent, que són els que voten.

I això, per no parlar del disbarat del nou poliesportiu de Santa Eulàlia que s’havia de fer a l’antic solar del carrer Gasòmetre. Pel que sembla, el projecte municipal que incloïa dues piscines, no hi cap, i la raó caldria buscar-la en els permisos atorgats als blocs de pisos que limiten el solar, que es van fer sobredimensionats per un error —un error?— del planejament. L’Ajuntament, en una proposta que semblaria d’una altra galàxia, va trobar de seguida una solució: canviar el lloc de l’emplaçament del poliesportiu. Si no hi cap al solar de Gasòmetre… què tal en terrenys del Parc de l’Alhambra? No hi ha consens entre el veïnat, és clar, i a l’Ajuntament se li ha ocorregut que la millor alternativa és que els veïns es barallin. Una consulta dirimirà si es perd un tros de parc o es perd una de les dues piscines. En qualsevol cas el que perden són sempre els mateixos…

I no estem parlant només de solars de propietat privada on la llei no permet construir pisos i on, per tant, es fàcil donar permís per fer equipaments privats. Una cosa encara més impactant si cap, succeeix amb els edificis patrimonials: edificis antics, sovint d’interès cultural i de propietat pública que podrien servir per donar servei a la ciutadania. L’Hospitalet no és precisament una població sobrada d’edificis de propietat municipal, més aviat al contrari. Ni tampoc d’un excés d’equipaments. Doncs bé, ja fa bastant, que amb l’excusa dels serveis a la població, es posen en mans privades edificis patrimonials que, com és evident, se n’aprofiten del que és de tots per cobrar-nos-ho dues vegades. No hi ha un sol cas. N’hi ha diversos. El primer, la cessió que es va fer al grup Planeta (Planeta Formación y Universidades) per 25 anys de l’edifici dels antics jutjats, gairebé 11.000 metres quadrats en diverses plantes, amb capacitat per més de 3.000 alumnes, a canvi de poc menys de 300 beques per estudiants de la ciutat. El segon, la cessió de l’antiga fàbrica modernista Godó i Trias per hostatjar el nou Centre Europeu de Desenvolupament i Promoció de la Medicina Tradicional Xinesa, que serà probablement un centre de referència, però que resultarà un equipament del tot aliè a les necessitats municipals. El tercer, l’aprovació definitiva del pla parcial que modifica l´ús de l’equipament de l’antiga fàbrica Albert Germans a docent, com a pas previ a la cessió a una altra universitat previsiblement privada.

Com es veu, ja fa temps que l’ajuntament gestiona sense trencar-se gaire el cap:  el més actiu que es pugui en la gestió del sol i el més passiu que se l’hi permeti en la gestió de les necessitats. A això se li diu internalitzar el negoci (planificar el territori, buscar compradors…) i externalitzar el servei (donar les màximes facilitats, oferir beneficis…). De fet, resultaria incomprensible per un ajuntament si no fos perquè l’experiència ens ensenya que no hi ha causes gratuïtes. Tant d’interès per allò que dona recursos, ingressos, beneficis, diguem-ho com es vulgui i tanta delegació per allò que comporta gestió, objectius, responsabilitat, progrés, estratègia, ens hauria d’indignar fins l’exasperació. Si no fos perquè estic convençut que l’exasperació ha desaparegut de l’adn hospitalenc.

_{15 de septiembre 2019}

En diciembre de hace dos años el Ayuntamiento aprobó un proyecto previo de plan director de arbolado que se convirtió en un informe de más de 130 folios con un objetivo múltiple: beneficiar al arbolado de la ciudad mediante una planificación racional; preservar, mejorar y aumentar el patrimonio arbóreo, incrementar la cobertura vegetal y todo ello fomentando la biodiversidad, proteger los árboles y mejorar sus condiciones mediante un prediseño que permitiera hacerlos compatibles con la trama urbana. Se partía de la convicción de que, en un contexto urbano,  la masa vegetal y los árboles en particular, contribuyen a reducir la contaminación ambiental y acústica, reducen las enfermedades físicas y emocionales de la población, y contribuyen a la calidad de vida en las aglomeraciones demográficas, además de otras ventajas sociales y económicas que el propio informe se encarga de destacar.

Por eso, la OMS recomienda un estándar mínimo de zonas verdes en las áreas urbanas, de entre 10 y 15 metros cuadrados por habitante. Un estándar que, en España, solo cumplen 9 capitales de provincia (Lleida la única catalana) y todas, excepto Madrid, León y Vitoria, por debajo de los 15 m2/hab. Si eso lo comparamos con los 5,57 m2/hab de zonas verdes de L’Hospitalet, y su peso demográfico, por encima de los 53.000 hab/Km2, veremos enseguida que esta urbe es cualquier cosa menos una ciudad saludable, de modo que vivir en l’Hospitalet se está convirtiendo en un riesgo cierto para la salud, especialmente en las condiciones de cambio climático en que nos encontramos.

Si esto ya es dramático por definición, la aplicación práctica del plan de arbolado está contribuyendo a sentar las bases para un descontento cada vez mayor en los barrios. Este verano, vecinos de La Florida soliviantados por la actuación de la brigada municipal con su Asociación y la entidad ecologista La Saboga al frente, se opusieron tajantamente a la aplicación de un proyecto que prevé la tala de 6.700 árboles en todos los distritos porque producen interferencias con los edificios y la trama urbana. En La Florida se estaban talando numerosos árboles, pero esta matanza de especies se ha producido desde hace meses en todos los barrios de la ciudad porque es evidente que hay árboles que molestan en aceras inferiores a tres metros y otros causan problemas con sus ramas y alturas, a muchas viviendas de la ciudad. O sea, los árboles molestan —eso es constatable—, en la ciudad donde probablemente harían más falta.

Lo que nos lleva a una conclusión lógica: quizás la trama urbana de l’Hospitalet ha perdido la batalla del verde y precisamente por eso, no se debería permitir bajo ningún concepto ocupar más suelo libre para cualquier cosa que no fuera esponjar el territorio, plantar árboles, hacer zonas verdes y oxigenarlo.

Pues bien, como según el Ayuntamiento ya hay en l’Hospitalet 38.200 árboles en las calles y plazas de la ciudad, debe asumirse la tala de árboles molestos para ser substituidos por otros nuevos, necesariamente más pequeños y mejor ordenados, que se irán plantando a medida que se talen los existentes.

El domingo 15 de septiembre FIC celebró el primer aniversario de este digital que estáis leyendo, en la Plaza de la Libertad de La Florida, rescatada durante la Transición por la lucha de los vecinos contra la especulación inmobiliaria y a la que ellos mismos pusieron nombre. Lo que hoy es la Plaza de la Libertad y los dos inmensos bloques que la circundan, de 180 viviendas cada uno, ocupan el solar de una antigua bóvila que se vendió para especular con el terreno. Debían edificarse tres bloques y los vecinos consiguieron paralizar el del centro y convertirlo en una plaza que urbanizó el primer ayuntamiento de la democracia. Hubiera podido ser una plaza verde, pero otro de los ayuntamientos de la democracia horadó el terreno para convertirla en un párking subterráneo. Hoy, los únicos árboles de la Plaza de la Libertad están en maceteros. Por supuesto, ni dan sombra ni sirven para oxigenar. Son el ejemplo de la derrota de un proyecto de ciudad —si es que alguna vez existió— que ya apenas reivindica zonas verdes, que tímidamente reclama que no se construya ni un solo edificio más en el escasísimo espacio libre que queda. Que se limita a pedir, humildemente, que no le talen los árboles.

No hace falta decir que en La Florida, donde viven casi  30.000 personas en unos escasos 0,38 Km2 (lo que vendría a representar casi 80.000 habitantes por Km2, que no se superan ni en Bangla Desh) volvieron a ganar, como lo han venido haciendo desde 1979, los mismos de siempre. Los que hoy siguen pensando en ordenar la ciudad construyendo unos cuantos miles de viviendas más y dejándonos de momento con unos cuantos centenares de árboles menos. A la espera de las pandemias respiratorias de los próximos años, quizás el último mecanismo perceptible para esponjar la ciudad.