_{15 de febrer 2019}

Dèiem, en l’anterior article d’aquesta sèrie, que hi havia tres evidències que explicaven 40 anys de PSC al capdavant de l’Ajuntament de l’Hospitalet i també tres contraposicions que expliquen en bona part aquest èxit. La primera donava fe d’una ciutadania que es va despertar tard, de manera significativa però tampoc massiva, en les darreries del franquisme reclamant democràcia i millors condicions de vida als barris. Molts van donar el seu suport a la gent que coneixien a les entitats reivindicatives, als sindicats i als partits, especialment la gent del PSUC, però també molts vots van anar a parar al partit socialista que tenia una imatge més acceptable després que el règim franquista dediqués anys i anys a presentar els comunistes com gent autoritària, disposada, com a mínim, a implantar la dictadura del proletariat. També molts vots que podrien haver anat al PSUC van anar a parar a candidatures comunistes minoritàries però també molt actives en aquests anys i tot plegat va fer que l’alcaldia recaigués en el PSC i ja se sap que el poder consolida moltes coses i a l’oposició fa molt de fred.

En resum, la majoria dels votants de l’Hospitalet van votar, en el seu municipi, molt més en sintonia amb la imatge que es tenia del PSOE y del PCE a nivell general, que pel que coneixien de la ciutat. Des del 1979, aquesta tendència no ha fet més que créixer, fins el punt que el PSC de l’Hospitalet si ha d’entrar en crisi, serà per causa del desprestigi latent del socialisme a nivell de país, molt més que no pas pel que han fet o han deixat de fer els seus consistoris a la ciutat. De fet, el ciutadà mitjà de l’Hospitalet no dona símptomes d’estar amoïnat per viure en una ciutat sense espais lliures, sense zones verdes, sense un urbanisme aclaparador. Es queixa, potser, de la inseguretat, de l’atur, generalment dels efectes i no tant de les causes. Aquesta és la ciutat que tenim: una ciutat de rendes baixes i de gent acostumada a viure atapeïda, en el sentit figurat i en el sentit literal. Acostumada a ajustar-se el cinturó, i a la saturació demogràfica.

El tercer corol·lari que anunciava en l’article anterior, afirmava que les aspiracions socials d’una ciutat com l’Hospitalet no permeten determinades ambicions. Si d’alguna cosa serveix el baròmetre municipal és per fer una fotografia sociològica de la ciutat que tenim. Més enllà del fet, constatable, que molt del veïnat original dels anys 60 i 70 de les barriades de La Florida, Pubilla Cases o fins i tot Collblanc-La Torrassa ha canviat radicalment, l’evidència ens mostra que l’Hospitalet segueix sent una ciutat de gent que no planta arrels, que marxa tan aviat com li milloren les circumstàncies econòmiques. Aquest fet tan elemental el va il·lustrar d’una manera fantàstica el que va ser alcalde de la ciutat durant 14 anys i després ministre durant el govern de Zapatero: Celestino Corbacho.

En el sopar crític de febrer, celebrat al Celler del Museu de la Masia Serra i que va organitzar FIC, explicant per què el Centre d’Esports l’Hospitalet no pot aspirar realment a un espai més competitiu en la Lliga de futbol professional, va fer aquesta reflexió que va passar gairebé desapercebuda: “En el moment que surti un futbolista de primer nivell, el primer que farà serà marxar del club per buscar millors condicions, i el segon marxar de la ciutat”. Ho va dir amb naturalitat, entenent que tothom que hi era present entendria a la perfecció l’evidència. I tothom ho va entendre. Un bon futbolista, un futbolista amb futur ni es mantindrà al Centre d’Esports l’Hospitalet, ni voldrà viure a la ciutat. L’exemple de Jordi Alba. Va jugar al Cornellà, tan aviat el van cridar d’altres clubs va marxar sense pensar-s’ho, continuava vivint a la ciutat fins no fa gaire, però quan li va sortir l’oportunitat va optar per viure a la part alta de Barcelona. I això que a l’Hospitalet vivia en un edifici nou i en un espai relativament ampli i lluminós: l’avinguda del Carrilet molt a prop de la Rambla Marina. Però resulta evident que aquell que pot no es manté com a resident…

No és una regla exhaustiva, és clar. Hi ha molta gent amb molts recursos i amb molta capacitat per marxar de l’Hospitalet, que no ha marxat i que no marxarà mai. És la garantia que la regla sempre presenta excepcionalitats. Però la regla és la regla: qui pot marxa. I això no passa només als barris més precaritzats, passa arreu, si és que arreu no està ja, hores d’ara, prou precaritzat. Especialment a La Florida, a Pubilla Casas i a Collblanc, on els habitatges eren més rònecs, molts d’ells d’autoconstrucció, els carrers més estrets i la saturació desbordant, els que han tingut oportunitat de fugir ho han fet. Molts han marxat als seus llocs d’origen on, amb les pensions de la indústria, viuen en unes condicions molt millors de les que mantindrien aquí. I altres no marxen perquè tenen els fills, els nets, però són prou conscients que són els llaços familiars allò que veritablement els lliga, no pas la ciutat.

Per això no resulta eloqüent el que diuen els baròmetres ciutadans, que presenten, en molts aspectes i sobretot pel que fa a la percepció personal i familiar, una imatge idíl·lica de l’Hospitalet. En l’aspecte general, per als ciutadans que responen, el principal problema que segons ells pateix la ciutat és la inseguretat, lligada —dramàticament— a l’existència d’emigració estrangera. Que els hospitalencs detectin com a problemes que té la ciutat, en els dos primers llocs de la llista, la inseguretat i la immigració, només mostra dues coses reals i lamentables: que aquesta és una ciutat pobre i que, alhora, és una pobre ciutat.

Seria magnífic que les eleccions afavorissin els màxims canvis possibles, en el govern i en la percepció de la ciutat, però molt em temo que aquestes avorrides eleccions ens depararan “más de lo mismo.”

_{15 de gener 2019}

Si el baròmetre que acaba de presentar l’Ajuntament fa ben poc diu la veritat, no s’entén gaire el nerviosisme que tothom apunta que manifesta el PSC davant les properes eleccions municipals, com no sigui que pateixin per no obtenir la majoria absoluta. Quan guanyin les eleccions aquest 2019 —i si les dades demoscòpiques no són inventades, així serà— hauran repetit victòria durant quatre dècades consecutives, una dada extraordinària que posa de manifest, al menys, tres evidències.

La primera, que el partit ha sabut mantenir-se fort i unit i renovar-se, malgrat les inevitables crisis i conflictes que es produeixen al llarg de 40 anys. La segona, que han estat capaços de produir confiança en els governats i donar una imatge de solvència, de fer les coses bé, i la tercera, que saben com afrontar el futur i fer-se imprescindibles en la governació. Aquestes tres evidències favorables tenen, lògicament, tres corol·laris annexes, sense els quals tampoc s’entendrien del tot les evidències. El primer, que la ciutat té una estructura social que facilita el triomf d’un partit com el PSC. El segon, que o bé l’oposició no ha sabut dissenyar una alternativa, o simplement que l’oposició no ha sabut consolidar-se com a tal. El tercer, que les aspiracions socials d’una ciutat com l’Hospitalet no permeten determinades ambicions.

Deixeu-me que aprofundeixi una mica en cada aspecte.

Pel que fa a les evidències, no hi ha dubte que el partit ha sofert en aquests 40 anys un moviment de consolidació interna progressiu que l’ha permès renovar les persones i mantenir el relat de progrés. Ha ajudat, probablement molt, aquesta mena de ciment indestructible que és el manteniment del poder. Si hi ha poder, hi ha recursos i hi ha perspectives. És fàcil d’apuntar-se a un partit amb poder on només es demana disciplina i respecte a la jerarquia i, fins ara, el PSC ha pogut repartir moltes prebendes entre els fidels.

Ha calgut, malgrat tot, una certa visió de com avançar sense provocar desfetes, sense l’ànim caïnita destructiu que ha caracteritzat tants fracassos a l’esquerra. El PSC no ho tenia fàcil amb dues ànimes que el temps s’ha encarregat d’evidenciar que eren irreconciliables: la que va menar la Federació Catalana del PSOE i la que va donar llum al PSC Congrés. A l’Hospitalet, uns i altres van tenir la perspicàcia d’acceptar que el catalanisme no tenia futur i suportar altres estils i altres cultures, les que no eren pròpies. Això ha permès arribar fins aquí i és mèrit dels espanyolistes i dels catalanistes del PSC, segurament a parts iguals, de manera que avui com ahir són, en el PSC local, bastant indistingibles uns i altres: impera el pragmatisme de conservar el poder. El mateix pragmatisme que van practicar els catalanistes perdedors des del primer dia.

No solament s’ha mantingut la unitat. S’ha encertat a l’hora de projectar un missatge de progrés on la propaganda ha jugat un paper fonamental. Propaganda a dos nivells. Per una banda, fent coses d’imatge de cara al ciutadà. Per una altra, promovent un clientelisme actiu amb la societat civil mínimament organitzada. Cap d’aquestes coses no costava gaire, és veritat, perquè la ciutat necessitava un bon rentat de cara i tenia una estructura social —acabada la fase icònica de la reivindicació antifranquista— bastant fàcil de conformar amb un lleuger missatge d’esquerres. El PSC local ho ha sabut fer al llarg dels anys i encara ho fa en part. Justament el darrer baròmetre d’opinió del municipi assenyala encara, com un encert de l’Ajuntament, l’arranjament de carrers per exemple. Ha descuidat, en canvi, en aquesta darrera fase, aquesta xarxa clientelar, però la veritat és que la clientela ja està feta i no calen tantes carícies com s’esmerçaven abans.

Pel que fa a la governació, el PSC ha estat capaç d’acomodar-se molt bé a les circumstàncies. Quan va convenir fer servir dràsticament les majories absolutes, ho va fer sense misericòrdia i quan va convenir mostrar un tarannà col·laboratiu, sense perdre el timó, ho va fer, incorporant una part de l’oposició i aconseguint eliminar la possibilitat de qualsevol alternativa de cara al futur.

Tot plegat va ser possible pels encerts, però també per les circumstàncies que ja es van manifestar al mateix abril del 1979. L’Hospitalet encara es defineix avui en dia com una ciutat d’esquerres. És legítima aquesta adscripció sobretot perquè van ser les diferents organitzacions d’esquerra les que van ser capaces d’organitzar fa més de 40 anys la resistència a la ciutat i la reivindicació veïnal. Van existir, articulades i actives, més d’una dotzena d’organitzacions d’esquerra i ultraesquerra a la ciutat entre 1974 i 1979, però la principal va ser l’ala catalana del comunisme espanyol, el PSUC. El socialisme militant va arribar dividit (PSC/PSOE), tard i tímidament però amb una enorme avantatge respecte dels comunistes: feien molta menys por, tenien una imatge molt més moderada i moderna i reclamaven sobretot un compromís electoral i no pas cap responsabilitat activista que, en canvi, si que formava part de la cultura del PSUC. El PSC podia guanyar les primeres eleccions municipals democràtiques per aquests factors, però podia no guanyar perquè el PSUC va presentar un equip d’activistes coneguts —“gent de l’Hospitalet per a l’Hospitalet”— només amb un petit inconvenient que malgrat tot es va llegir positivament: l’encapçalament de la candidatura per l’escriptor Paco Candel, que no era de l’Hospitalet però que ho hagués pogut ser d’haver-s’ho proposat. Al final va guanyar el PSC, i va ser més sorpresa per ells mateixos que no pas per el PSUC, que coneixia molt més la ciutat que els socialistes.

Les altres circumstàncies esmentades al principi ja són més particulars. El PSUC es va trencar l’any 1980 en una lluita fratricida de les dues ànimes, desconcertades i irreflexives, que ja s’havien trobat a l’organització des del 1974: els que volien mantenir les essències i els que volien mantenir les existències. Des d’aleshores no hi va haver cap alternativa d’esquerres factible a la ciutat. I cap novetat específica fins a l’aparició de l’independentisme. Un independentisme que no podrà governar mai una ciutat on encara avui la immensa majoria de la gent se sent tant catalana com espanyola, no és independentista, i fa servir força el castellà com a llengua vehicular. Ni el PSUC, ni el PCC, ni Iniciativa, ni Esquerra Unida van poder aspirar mai a res mes que a la representació nostàlgica del comunisme d’altres temps. Poc després del 15-M podria haver hagut una alternativa possible i engrescadora que era Podem, però es va malbaratar per la inconseqüència organitzativa d’aquest moviment de gent interessant, però notablement inexperta. La seva inconseqüència va fer que en les darreres eleccions democràtiques molts dels vots que li anaven dirigits es perdessin per la despreocupació a l’hora d’homologar etiquetes, fins el punt que dos regidors de Guanyem L’Hospitalet que molts votants pensaven que eren de Podem, en realitat eren aprenents de bruixot massa proclius als cants de sirena.

Ara anuncien que les coses seran diferents i que la gent que voti Podem votarà candidatures homologables i controlades. Ara, quan el partit morat viu les seves hores més baixes…

Acabo —de moment— com he començat. Si fem cas del que diu el baròmetre, el PSC guanyarà les properes eleccions municipals. Com en la majoria de les altres convocatòries dels darrers 40 anys excepte la primera, molt més per les debilitats alienes que per la fortalesa pròpia. Haurem de resignar-nos a que la ciutat més densificada d’Europa tingui el futur que li han dibuixat aquests 40 anys de monopoli lleugerament rosat? Serà possible sostreure’ns a aquest avorriment electoral tan anunciat? Parlem-ne, si de cas…

_{15 de desembre 2018}

Les dates de Nadal i les de final de curs acostumen a ser les mes adequades perquè les escoles ensenyin a les famílies totes les coses que els nens i nenes aprenen, més enllà de les rutinàries feines curriculars. Ja fa uns quants anys que els hospitalencs que tenim fills o nets en edat escolar som joiosament convocats a concerts, exhibicions de dança i teatre, gimnàstica, malabarismes i altres meravelles artístiques. Dieu-me desgraciat, però en les dues darreres convocatòries, la família hem hagut de desplaçar-nos a les veïnes poblacions de Cornellà i Sant Joan Despí per veure el que fan els nostres escolars de l’Hospitalet. La raó: que no hi ha un espai en tota la ciutat que pugui acollir-los i acollir-nos, i les escoles han de llogar teatres als municipis de l’entorn, amb les condicions idònies, per mostrar, com cal, les activitats de la canalla.

Aquesta és una realitat que no s’explica al Diari de l’Hospitalet ni a la tele local, ni al digital, ni sembla ser motiu de reflexió per part de les autoritats corresponents. I això no és cosa d’avui. Fa temps que dura. Moltes escoles i acadèmies de la ciutat pensen en l’Auditori Miquel Martí i Pol, de Sant Joan Despí o en l’Auditori de Cornellà, per ensenyar-nos el que aprenen a les escoles o acadèmies de la ciutat els respectius alumnes.

Això passa a l’Hospitalet quaranta anys després del primer govern socialista que, en paraules de l’alcaldessa “li ha donat la volta a aquesta ciutat”. És una anècdota, sí. La ciutat ha millorat en els darrers 40 anys, potser també, malgrat que no n’estigui convençut del tot. Però el que resulta flagrant és que el “Model l’Hospitalet”, que Núria Marín defensa, té menys a veure amb el “model d’esquerres i progressista que garanteix la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la qualitat dels serveis de benestar” que amb el model acrític i autosatisfet que garanteix que es construeixi una ciutat sense el concurs dels seus habitants, en benefici d’una idea megalòmana que casa poc amb la fràgil realitat d’un municipi desestructurat des de qualsevol punt de vista que se l’observi.

Tornem a les paraules de l’alcaldessa en el recent acte de commemoració del 40 aniversari dels socialistes hospitalencs, quan agraïa l’esforç per transformar la ciutat: “Una ciutat —deia— que ha passat de ser un suburbi, on no hi havia equipaments ni zones verdes, a convertir-se en una ciutat amb personalitat pròpia, emergent, moderna i dinàmica”.Ja ens agradaria que fos així. Probablement una ciutat moderna i dinàmica, ni que fos una mica emergent i amb un xic de personalitat, tindria com a mínim, espais de sobres perquè totes les escoles de la ciutat no haguessin de pensar en equipaments externs a l’hora de convocar les famílies. A banda que el contrari d’un suburbi sense equipaments ni zones verdes és una ciutat amb equipaments i zones verdes, no una cosa tan etèria com una ciutat moderna, dinàmica, emergent i amb personalitat pròpia, que només són paraules simpàtiques que sempre sonen bé, malgrat siguin retòriques, buides de contingut i amb una consistència discutible. Ja ho diu el refrany: diga’m d’alló que pressumeixes i et diré on són les teves carències.

I es que una cosa són les paraules i l’altra el que es pot constatar.

Per exemple: dos hospitals propers i uns quants centres de recerca que van néixer aquí per causalitat i sense cap impuls municipal, es converteixen en un pool biomèdic; uns quants hotels i oficines a prop de la Fira de Barcelona, que van aparéixer per la conjuntura territorial més que no pas per una qüestió estratègica, en un districte financer; un conglomerat de jutjats generals i forans més alguns de propis, sorgits de la planificació barcelonina, en una ciutat de la justícia; unes quantes naus llogades a bon preu i uns quants espais regalats d’un polígon industrial en liquidació, en un districte cultural; que l’alcaldessa de la ciutat aparegui al costat de diverses personalitats per causa que vam regalar algunes hectàries del nostre escadusser patrimoni territorial per fer la Fira, converteix immediat a la primera autoritat municipal en una figura emergent i la ciutat pren, de cop i volta, personalitat pròpia. Que regalem un espai prèviament ordenat i pagat amb recursos municipals, al Cirque de Soleil perquè guardin aquí els seus espectaculars estris i caravanes, ens converteix en una ciutat dinàmica. Que uns quants artistes facin un mural —o dos cents— i que s’activin els bars de tapes, ens converteix en una ciutat moderna…

Que no ens enganyin. Alguns es pensen que vivim temps republicans justament perquè som qualsevol cosa menys realistes. No confonguem ser realistes amb ser monàrquics, carai! No cal ser monàrquics per veure que la república és una entelèquia, com va explicar d’una manera diàfana un mosso d’esquadra l’altra dia: “La república no existeix, idiota”. Doncs bé, aquesta ciutat amb personalitat pròpia, emergent, moderna i dinàmica… és la república Marín.

_{15 de novembre 2018}

No hi ha dubte que l’actual equip de govern s’està guanyant a pols algunes definicions que s’imposen a la ciutat sense aturador i que desllueixen els esforços del Consistori per fer veure que vivim en una ciutat de primera línia, fent ombra a una Barcelona amb la que compartim porta d’entrada (plaça Europa), fira i missatges postmoderns i beatífics. El cert és que no paren de venir ministres a fer veure que volen aprendre coses de les experiències de l’Hospitalet, gràcies a que l’alcaldessa li cau bé a Miquel Iceta i a que Miquel Iceta segueix sent un dels baluards més preuats del socialisme perifèric.

Per causa d’aquest cúmul de casualitats que corona la presència de la senyora Marín a la cúpula del PSOE, l’alcaldessa s’està convertint en una estrella mediàtica, a la que conviden a opinar i a fer anàlisis com si es tractés d’una estadista de primer nivell amb un futur esplèndid. Ha de tenir una agenda atapeïdíssima, que no li deixa temps per mirar-se de prop les coses menors que passen a la seva ciutat. Si l’escoltes, potser sí que conclous que pot tenir un futur esplèndid. Amb Zapatero vam aprendre que qualsevol podia ser ministre i amb Sánchez comencem a veure que qualsevol pot ser un talent polític. Només cal guanyar eleccions i estar en el lloc adequat en el moment oportú. És la crisi, amics. Abans es discrepava fàcil dels referents diversos per qüestions ideològiques o estratègiques, però hi reconeixies una solidesa. Avui la solidesa consisteix a sortir per la tele, evitar les declaracions estridents i aparèixer tan com sigui possible al costat dels que manen.

Coincidireu amb mi que la definició que L’Hospitalet és la ciutat més densa d’Europa ha fet forat, ha tocat fibra. Costarà desempallegar-se d’aquesta evidència que esquitxa dolorosament la realitat. En el darrer ple d’octubre, el primer tinent d’alcalde es va veure en la necessitat de negar-ho radicalment, però no va poder contraposar arguments sòlids. Senzillament perquè no existeixen. Perquè segons dades que es poden trobar a internet amb una mica de paciència, l’Hospitalet té una densitat de més de 20.000 habitants per Km2. La mitjana del Barcelonès, que és la zona més poblada de Catalunya, és de 15.000, mentre que la del global de Catalunya no arriba als 250 habitants/Km2. Si ens fixem en la Europa de les grans poblacions, Londres té una densitat de 5.600 hab/Km2; Madrid de 4.700; Barcelona de 4.400; París de 3.700; Moscou de 3.100; Berlín de 3.000; Lisboa de 2.800 i Brusel·les de 2.600. La densitat es fixa, naturalment, relacionant el nombre d’habitants empadronats amb l’espai del terme municipal que, en alguns casos, inclou zones obertament forestals, com és el cas del Tibidabo a Barcelona. Si delimitem les àrees urbanes exclusivament, les xifres poden variar una mica, però ja es veu que, en qualsevol cas, costarà molt que arribin als 20.000 habitants per Km2 de l’Hospitalet. I això, abans que s’ompli el miler llarg de nous habitatges que s’estan construint a la ciutat, gràcies als generosos permisos que ha atorgat el consistori per omplir espais que fins ara estaven ocupats per zones industrials en desús i que podrien haver servit per esponjar una ciutat que cal estar cec per no veure que ratlla el col·lapse urbà.

Si l’etiqueta de ciutat record en densitat, resulta hores d’ara irreversible, correm desbocats cap a una nova realitat que rebla el clau dramàticament: L’Hospitalet, ciutat destructora de patrimoni. Un govern que destrueix patrimoni any rere any i que edifica febrilment, corre el greu perill de passar a la història com una plaga de difícil digestió. Sobretot perquè cada dia sembla més insensible a la conservació i l’ús racional del patrimoni i cada dia és mes favorable a l’ocupació de sol per edificar, sigui nou —com l’agrícola del PDU de Gran Via— o sigui vell —com l’immens solar del Salamandra2 a la Rambla Marina i adjacents, o els de l’antiga Cosme Toda.

Insensible a la conservació i insensible a l’ús. Que és una doble insensibilitat a sumar a la insensibilitat respecte dels espais lliures. De la conservació del patrimoni es feia ressò en aquesta mateixa plataforma el president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet quan parlava del pràctic abandonament de l’antic Peppa (pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic) que catalogava el patrimoni protegit. Segons el Manuel Domínguez, des de l’any 1983 fins el 2001 s’havien perdut 65 peces protegibles del patrimoni local, gairebé 4 conjunts per any que, en una ciutat com l’Hospitalet, que tenia tanta història rural, una abundosa tipologia industrial i moltes peces de l’urbanisme popular del XIX i el XX, resulta simplement una autèntica barbaritat.

El pitjor ja no és que desapareix el patrimoni perquè s’allibera espai per construir febrilment, el més dramàtic és que l’Ajuntament no sap que fer amb el patrimoni que li queda i ha optat des de fa uns anys per comprometre’l a canvi de publicitat elitista amb aires d’avantguardisme de pa sucat amb oli. No fa gaire, un enorme edifici públic al bell mig del barri Centre, davant per davant de l’estació de Renfe de la Rambla, va ser cedit a la multinacional Planeta per fer negoci. Tampoc no fa gaire, un enorme espai amb vocació agrícola a Bellvitge però del tot abandonat pel propietari municipal va ser cedit, afegint-hi recursos a sobre per adequar-lo, al Cirque de Soleil. Fa poc, com que la fressa de construir al solar del Salamandra2 s’estava convertint en un escàndol per la pèrdua de la millor sala de concerts a la ciutat, ha previst invertir un dineral dels nostres recursos per una nova sala que, com passa sovint, serà gestionada des de la iniciativa privada. I fa quatre dies, en el darrer ple, s’ha consolidat la cessió del complex industrial de Can Godó per instal·lar-hi un Centre Europeu de Medicina Xinesa sota la batuta de la Generalitat. De què li servirà al ciutadà hospitalenc aquest Centre Europeu, que el Cirque de Soleil treballi a Bellvitge o que Planeta faci negocis al carrer Josep Tarradellas? De molt, naturalment. Se sentirà molt ufà que la seva alcaldessa sigui entrevistada arreu i que el nom de l’Hospitalet ja no surti vinculat, com ha estat habitual, amb la inseguretat, la contaminació o els pisos patera. Repartir l’ús del poc patrimoni que ens queda és un gran rèdit per l’esquerra caviar que ens mana, que viu en la permanent idolatria de la frivolitat i el prestigi. I als ciutadans que ens donin…

La lluita pel que queda de la història material i mobiliària i per l’ús responsable dels bens públics no ha fet més que començar. El primer que ens caldria es exigir que qualsevol proposta de nova regulació del patrimoni es faci al marge dels Activistes de la Depredació Urbana (ADU), la agència sobreprotegida que ens està destruint la ciutat.

_{15 de setembre 2018}

En el darrer número d’El Llobregat, la publicació amiga de la comarca, el director signava un reportatge titulat El pati del darrere de l’Hospitalet on es palesava l’estat d’abandonament de la zona industrial de la carretera del Mig, exactament l’espai on, primordialment, l’Ajuntament tindria la intenció d’ubicar el moll de l’os del districte cultural. És aquesta una operació difosa —alguns la remeten a l’enginy de qui havia estat director general del Liceu en la seva darrere etapa i que avui actua com a comissionat de l’alcaldessa per impulsar un nou relat de ciutat— que per no tenir no té, ni límits geogràfics, ni temporals, ni estratègia, ni recursos, ni perspectives immediates, etc.

Llegint el reportatge observes que les organitzacions patronals de la comarca es lamenten de l’estat negligent del polígon i el subsegüent menyspreu del sector econòmic per tal d’activar-lo. Això no és cosa d’ara. El polígon industrial de la Carretera del Mig porta dècades degradant-se i no és d’estranyar que aquell espai que havia estat un territori dens en indústries mitjanes i petites en les èpoques més difícils per establir empreses —amb uns baixos índexs d’inversió empresarial, escassa productivitat, conflictes laborals, sindicats forts i molta mà d’obra sense especialitzar— hagi anat desertificant-se industrialment, convertint les poques naus actives en espais logístics, fins a l’abandonament d’instal·lacions que avui sobta per la seva extensió.

Sobre aquesta paulatina degradació urbana, de serveis, de salubritat i d’abandonament a que ha estat condemnada, es va establir la idea de facilitar l’arribada de sectors culturals, absolutament aliens a la ciutat, per tal de convertir aquest espai mixte i desarticulat en un lloc de concentració d’infraestructures culturals —tallers d‘art, galeries, locals d’assaig i performances, etc.— que fàcilment es convertirien —sense que semblés importar gaire— en nous espais de magatzems de materials culturals com els que ja hi ha en algun punt de l’antic polígon i els seus voltants.

Fins ara, l’èxit ha estat migrat, com és ben palès. I es diria que això no ha sorprès —ni sembli que preocupa— ni als mateixos impulsors de la idea perquè l’important no era tant atraure noves iniciatives, com presentar un nou relat de ciutat, de la qual tan mancats es troben els seus gestors. Un personatge avui molt a prop del poder local, com l’ex-regidor Amadeu Juan, entrevistat al darrer El Llobregat ho reiterava tantes vegades com calia: “…hi ha l’etern debat de quina ciutat volem: turística, industrial, cultural?”, per sostenir que “l’alcaldessa ha intentat crear un relat de ciutat, per crear plusvàlues al sud i repartir-les al nord.”, amb l’objectiu indefinit de: “agafar quatre o cinc elements i crear un relat per als pròxims anys. L’únic que em faltaria és un bon lema. Es tractaria de trobar l’equilibri necessari entre el totxo i les persones.”.

Vet aquí com es van esclarint alguns extrems que estaven força foscos fa quatre dies. Resulta imprescindible un relat de ciutat, o sigui, unes quantes idees marc, fresques i innovadores, un lema brillant —per contractar alguna empresa que ho faci mai s’han escatimat esforços ni, sobretot, recursos— i un projecte estratègic que creï plusvàlues al sud del terme, les reparteixi al nord i que trobi el necessari equilibri entre el totxo i les persones.

De moment, mentre hi pensem en tot plegat, que el totxo no s’aturi. Després ja veurem com equilibrem el desgavell urbà amb les persones…

Per explicar per on van les coses, a més, tenim l’evidència del Pla de Restauració d’Àrees Industrials de L’Hospitalet que va aprovar l’alcalde Corbacho al 2002 i que ja preveia canviar indústries per 8.000 habitatges nous, equipaments i comerços. Com que els que manen ara i els que aconsellen no són precisament de la corda de Corbacho, no volen ressuscitar el pla aclaparador d’aleshores que seria com donar-li la raó —cosa que no suportarien—  però no li fan cap fàstic a la seva aplicació silenciosa i mefistofèlica que és el que estan fent ara mateix en la millor zona residencial del Centre: on estava el Salamandra.

Si s’escolta al Corbacho d’ara mateix, no es cansa de repetir que L’Hospitalet s’ha quedat a mitges. La seva gestió és veritat que va revolucionar el sud del terme, destruint el poc espai que quedava lliure, però aquest quedar-se a mitges volia dir  —si se l’escolta— intervenir immediatament al nord. El missatge de extreure plusvàlues del sud per invertir-les al nord no és, per tant, cap cosa nova. L’únic cert, però, és que durant el període Corbacho i fins ara mateix, s’hauran tret moltes plusvàlues del sud però el nord segueix tan degradat i saturat com sempre.

Caldrà veure que ens ofereixen els que vulguin ocupar el nou ajuntament a partir del mes de maig, però és evident que només amb relats i eslògans no es gestiona cap ciutat.

Jesús Vila (Barcelona, 1951) ha estat actiu en el món de la premsa des de l’any 1973 i fins ara mateix, amb breus períodes dedicats a l’empresa privada. Actualment col·labora a El Llobregat i, si el deixen en endavant, a l’Estrella de L’Hospitalet. Escriu, des de fa uns quants anys, només a canvi de llibertat per dir el que pensa, amb l’exclusiu ànim de construir i contribuir a la reflexió col·lectiva.