Ja fa unes quantes setmanes, el govern municipal va comunicar el seu projecte de construir la anunciada comissaria mixta de Guardia Urbana i Policia Nacional en un solar del carrer Pau Casals cantonada Carrilet. Tot seguit, diversos sectors de la la ciutat van expressar la seva protesta pel lloc escollit per la nova comissaria. El solar hauria d’estar destinat a pal·liar un dels dèficits de l’Hospitalet, i dedicar-lo a la construcció d’un centre educatiu.

Però més enllà d’això, que es més que raonable, caldria segurament pensar en el model policial que pot representar aquest nou edifici agrupant en un mateix lloc físic dos cossos policials diferents.

De fer, la Guardia Urbana es defineix a ella mateixa com un cos  armat de naturalesa civil, amb estructura i organització jerarquitzada, que te funcions en tres àrees.

La de seguretat:  que vetlla per la protecció dels ciutadans i la seguretat dels edificis. És el primer punt de contacte en situacions d’emergència i treballa incansablement per garantir que tots els residents se sentin segurs i protegits en el seu entorn.

La de trànsit: que s’encarrega de regular i mantenir la mobilitat a la ciutat. Des de la gestió del trànsit fins a l’assistència en situacions d’emergència a les carreteres, la seva tasca és fonamental per assegurar un flux segur i eficient de vehicles pels carrers de L’Hospitalet

I la de convivència, quina tasca tracta  des de la gestió de conflictes fins a la promoció d’un ambient pacífic.

L’any 2022, amb el govern de Nuria Marin es va crear una Unitat especial de Intervenció, formada inicialment per 15 agents i 2 comandaments, encarregada donar resposta immediata a les situacions com ara els botellons, els sorolls nocturns o el control de les zones d’oci.

La Policia Nacional a Catalunya, com a força de seguretat de l’Estat, té competències exclusives en estrangeria (control d’entrada/sortida, asil), expedició de DNI i passaport, control de seguretat privada, investigació de delictes contra la droga i col·laboració internacional.

Les seves competències es concreten en: Estrangeria i Documentació: Control de fronteres (ports i aeroports), immigració, refugi, asil i l’expedició del Document Nacional d’Identitat (DNI) i passaport. Delictes Especials i Seguretat Privada: Investigació i persecució de xarxes de tràfic de drogues, delictes d’ordre públic de caràcter estatal i supervisió de les empreses i serveis de seguretat privada. Funcions de l’Estat: Protecció d’edificis estatals i altes personalitats, així com la col·laboració internacional en l’àmbit policial. Ordre Públic: Manteniment i restabliment de la seguretat ciutadana quan s’escau, tot i que en aquest àmbit operen principalment els Mossos d’Esquadra..

Ja es pot escatir que les competències d’un i altre cos policial tenen molt pocs punts de contacte, especialment tenint en compte que són els Mossos d’Esquadra la policia ordinària a Catalunya. Es clar que, entre els tres cossos policials, més la Guardia Civil quan toca, hi ha uns certs nivells de coordinació i, eventualment, desenvolupen algunes actuacions conjuntes, com les conegudes operacions Kanpai.

En la pràctica diària, cada força policial treballa en funció de les seves competències; per això resulta poc comprensible la utilitat pràctica i real d’aquesta comissaria mixta Guardia Urbana i Policia Nacional, a no ser que es pretengui relacional el marc de treball i les competències policials de la Guardia Urbana al control d’estrangeria, que es justament la principal competència de la Policia Nacional en la ciutat de l’Hospitalet.

Des de fa dècades la Guardia Urbana de la ciutat ha deixat pràcticament de actuar com a policia de barri, com un cos proper al veïnat. El model imperant avui és el de considerar la Guardia Urbana com un cos centralitzat, amb una única seu central, avui al  carrer Migdia, compartit edifici amb diversos departaments municipals.

Més enllà dels problemes interns de la Guardia Urbana i dels seus conflictes laborals amb e govern municipal, la relació de la Guardia Urbana en el veïnat és força llunyana. No hi ha patrulles a peu que coneixen cada racó de cada barri, amb les que el veïnat hi pugui tenir un accés directe. Hi ha qui afirma que, per poder parlar amb la nostre policia municipal cal dificultar el trànsit, aturant un cotxe patrulla i, trucant a la finestra, explicar el problema o la situació que l’afecti. Darrerament no hi ha ni nun telèfon directe amb la Guardia Urbana; tota trucada passa abans pel servei del 112.

Segurament és més necessària la creació de comissaries pròpies de la Guardia Urbana a cada barri, fàcilment accessibles pel veïnat i el comerç, amb uns agents molt coneixedors de la seva zona i integrats en la vida del barri. Organitzada d’aquesta manera el treball policial de proximitat, que correspon a la Guardia Urbana, podria ser més eficaç i es podrien afrontar millor petits delictes, problemes de convivència i, especialment, la sensació de protecció del veïnat. Els grans i puntuals operatius dels tres o quatre cossos policials en una o altre zona de la ciutat, no semblen massa útils per respondre als problemes de fons de la seguretat.

El projecte de la nova macro comissaria mixta hauria de ser descartat, obrint una veritable reflexió sobre el model de desplegament de la Guardia Urbana a la ciutat i la corresponent reflexió sobre com s’aborda la seguretat i la convivència als barris, comptant amb les aportacions del mateix veïnat i del moviment associatiu local.

El 24 de març el ple municipal va ser una mica especial. No només va ser especialment carregós i farcit de qüestions administratives però també va expressar la combinació entre la inoperància del govern municipal i les emergències que pateix la ciutat.

Desprès de les primeres quatre hores llargues de punts i més punts de l’ordre del dia per donar compte de decisions preses per l’equip de govern i d’alguna decisió important, que tractarem més endavant, el ple municipal va poder escoltar la veu de cinc entitats ciutadanes o veïnals, desprès d’haver tornat a negar la paraula per enèsima vegada al FIC.

El ple va poder conèixer la veu de l’AFA de la escola bressol Casa  dels Arbres, en nom del seu centre i del conjunt de les escoles bressol de la ciutat, exposant els greuges i les dificultats del treball  en el conjunt de les escoles bressol de l’Hospitalet que porten anys esperant solucions. La intervenció va estar acompanyada d’una concentració en la plaça de Ajuntament famílies i professionals de les escoles bressols convocades per l’entitat Famílies de l’H que agrupa a aquests centre.

Tot seguit va prendre la paraula una representant de l’AFA de l’escola Milagros Consarnau per demanar concrecions sobre la esperada reforma integral de la escola, que forma part de les escoles del pla d’urgència dels anys 70. Fa pocs dies que la comunitat educativa de Milagros Consarnau s’ha assabentat que els retards en les obres tenen que veure amb un problema urbanístic no resolt de la continuació del carrer Mossèn Cinto Verdaguer que afecta a l’espai que ocupa a escola..

Dos representats del sindicat USTEC van explicar les raons de les mobilitzacions del sector educatiu a la ciutat i a tota Catalunya, tot i demanant el suport dels grups municipals a les seves reivindicacions recollides en una moció presentada conjuntament pels Comuns i ERC que es va votar més tard.

També representants de la UGT van intervenir per explicar les seves actuacions al voltant del conflicte plantejat al voltant de la gestió de Moventis del autobusos de la ciutat.

La darrera presa de paraula veïnal va estar a càrrec de l’associació veïnal de Collblanc- La Torrassa, en representació de la plataforma Contra l’especulació immobiliària i la massificació turística (CEIMT). Aquesta plataforma va convocar una concentració en la plaça de l’Ajuntament que tot i que  va ser denegada pel govern municipal, es va aplegar a la plaça sense incidents.

Els representants de la plataforma van explicar molt resumidament la situació d’emergència habitacional que s’està patim, marcada per la manca d’habitatge digne a preus accessibles, la pràctica inexistència de lloguer social, i la creixent especulació immobiliària provocada per l’arribada de fons voltors d’inversió i l’augment de la turistificació dels barris de la ciutat. En aquest senti, la plataforma demana del govern municipal el manteniment de de moratòria a habitatges d’us turístic i la seva ampliació a residencies d’estudiants i hotels en tota la ciutat. Al mateix temps exigeixen el control dels pisos i habitacions de ll0guer temporal i que l’Ajuntament estableixi una intensa política d’habitatge, incrementant el minso parc públic d’habitatges de lloguer social, adoptant les opcions proposades per la ciutadania en el procés participatiu de la Taula d’Habitatge.

A continuació hagués parlat algun representat del FIC plantejant la situació´ educativa a la ciutat; però una vegada més l’alcaldia ve negar a l’entitat l’ús de la paraula, tot esperant la presentació de la reforma del reglament de participació.

Però el Ple no l’omplen les paraules de les entitats veïnals o ciutadanes. Hi ha tot un seguit de temes que omplen el 48 punts del seu ordre del dia. Aquest més de març es podrien destacar algunes qüestions més o menys interesants.

 Així es va donar compte de una nova divisió de competències i responsabilitats entre els tinents d’alcalde i regidories que tornen a modificar la situació en les diverses àrees del govern. També es van aprovar qüestions com les reformes al voltant de l’Institut Escola Pere Pelegri o la Milagros Consarnau, o el reglament del Centre Florida 6.0, que, malgrat tot segueix cobert d’una certa nebulosa.

Es va aprovar, per majoria i amb tres anys de retard la composició del Consell Executiu i de Programació dels mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet, tot i el manteniment del veto del govern municipal a la presència d’algun periodista de l’Estaca.

També es important de conèixer que, en la liquidació del pressupost municipal del 2025 es va constatar la existència d’un romanent de tresoreria de 45 milions d’euros; es a dir que aquesta quantitat de diners s’han deixat d’utilitzar per les necessitats de la ciutat i restaran ingressats en els bancs. No és la primer vegada que això succeeix, en l’exercici anterior el romanent fins i tot va ser superior. Es fa difícil saber si és una mostra d’incompetència o de inoperància del govern municipal, però en tot cas no deixa de ser un símptoma preocupant.

En fi, el caràcter carregós dels plens municipals i la elevada quantitat de punts que es limiten simplement a donar compte de les decisions del govern municipal, en les que el ple pot opinar, però no decidir, hauria de servir per fer un replantejament a fons de les lleis de règim local i del funcionament d’ajuntaments com el de la nostre ciutat. No és una cosa fàcil, però en nom de la participació democràtica i de la defensa de la autonomia municipal, hauria de ser una preocupació de les forces polítiques municipals.

En aquestes pàgines s´ha parlat moltes vegades del Poliesportiu de Santa Eulàlia, i no és casualitat ni una obsessió. Es tracta d’un deute històric de l’Ajuntament de la ciutat al barri, que els diversos governs municipals, des de l’alcalde Pujana, han anat jugant-hi.

Ja el 4 de maig de 1994 es va aprovar inicialment, segons decret 3102, el projecte del poliesportiu Gasòmetre, per import de gairebé 35 milions de les antigues pessetes. El decret anava signat per l’aleshores tinent d’alcalde i desprès alcalde, Celestino Corbacho. El 2005, onze anys desprès, el mateix alcalde Corbacho aprova per segona vegada el projecte de poliesportiu a Gasòmetre.

Altre vegada passats onze anys més, el 2016, el Consistori explica que la construcció del poliesportiu no seria viable ja que, segons el llavors tinent d’alcalde de Joventut, Cristian Alcàzar, suposava una inversió massa important, d’uns 12 o 13 milions d’euros i calia fer un projecte menys ambiciós. Pocs mesos abans s’havia inaugurat el Poliesportiu Gornal i, curiosament es va modificar la frontera del barri, que es va estendre del límit del carrer d’Amadeu Torner fins a un tram del carrer Trias, que correspondria lògicament al barri del Gornal.

Seguint amb la història, el 2019 s’aprova inicialment un nou projecte de poliesportiu a Gasòmetre, sense piscina, sense fitness ni màquines, és a dir un poliesportiu força limitat que va tenir una forta oposició veïnal que seguia reivindicant un poliesportiu sencer, amb una campanya amb el lema de “Mulla’t per Santa Eulàlia”.

El novembre de 2019, l’Ajuntament va convocat una Consulta Veïnal al barri de Santa Eulàlia (la primera i, fins ara, la única que s’ha fet a la ciutat) sobre dues propostes pel poliesportiu: a Gasòmetre o al Parc de l’Alhambra .El govern municipal va fer un ampli desplegament al barri en defensa de la seva proposta a la consulta: construir el poliesportiu al terreny del parc de l’Alhambra, retallant la superfície actual del parc. Tot i així, la consulta, que va tenir una amplia participació, va optar, amb el 61,35% dels vots, per mantenir la ubicació a Gasòmetre.

Com no podia ser d’una altra forma, la llavors alcaldessa Núria Marin i el llavors regidor del districte i ara alcalde, David Quirós, van manifestar públicament la seva acceptació del resultat de la consulta, assumint altre vegada el compromís de fer el nou poliesportiu a Gasòmetre.

Set anys desprès, les coses sobre el poliesportiu estan en el mateix estat que fa ja 32 anys. Mentre tant, al voltant de Gasòmetre s’han construït uns blocs a l’antic espai de la Indo, que pateixen per si el poliesportiu els priva d’hores de sol i de llum. Els veïns d’aquests blocs tenen les seves raons; sembla que els van vendre els habitatges amb la promesa que a Gasòmetre no es construiria res de més d’una alçada, mentre l’Ajuntament, per mitjà de la desapareguda ADU, concedia els permisos de construcció tal com estan.

Mentre tant, el 2019, l’Ajuntament va assumir la gestió directe del vell poliesportiu de Santa Eulàlia, deixant a la AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) com a usuària principal. L’estiu del 2020 el govern municipal va cedir la gestió del poliesportiu a la empresa Ferrovial, que no sembla estar especialment especialitzada en la pràctica esportiva.

Passen els anys i, mentre el més calent és a la aigüera, el govern municipal sembla interessat a estimular les divisions entre el veïnat, deixant de banda les seves promeses i, el que és més greu, el resultat de la consulta veïnal que, tot i no ser decisiva, va ser assumida per l’Ajuntament. D’aquesta manera, dues entitats que defensaven l’opció minoritària de construir el poliesportiu al Parc de l’Alhambra, la AESE i l’associació veïnal de Granvia Sud, segueixen sense reconèixer el resultat de la consulta, àmpliament majoritària a favor de la opció Gasòmetre.

Recollint una moció del PP que proposava estudiar altres possibles ubicacions pel poliesportiu, el govern municipal per boca de la regidora Iman Aisa, avui regidora d’esports i abans regidora del districte III, va anunciar el juliol de 2025 que l’Ajuntament presentaria tres projectes de poliesportiu a tres localitzacions possibles: Gasòmetre, el Parc de l’Alhambra o les antigues cotxeres de Rosanbus.

Sis mesos desprès d’aquest anunci, sis anys desprès de la consulta veïnal i 32 anys del primer projecte de poliesportiu a Santa Eulàlia, no hi ha res material. Des de l’equip de govern sembla haver-se elegit una política de desgast del veïnat; moltes de les persones que pensaven disfrutar de les instal·lacions promeses el 1994, ja no hi son entre nosaltres i, moltes de les criatures que fa sis anys confiaven en disposar d’unes instal·lacions correctes pel seu entrenament, no només d’una piscina, sinó també d’uns pistes de basquet o de vòlei, s’han fet adultes tot esperant.

Com dèiem en el títol d’aquest escrit, tot plegat es ben be la cançó de l’enfadós, promeses que van i venen, sense concretar-se mai; compromisos públics que no es compleixen; acords que resten en un núvol. Quatre alcaldes, Pujana, Corbacho, Núria Marin i David Quirós, i un incompliment continuat. Tot plegat una llàstima.

De fet, l’Hospitalet no viu d’esquena a tot allò que passa més enllà dels seus 12 Km2 i pico i, fins i tot arreu del mon. Arran del genocidi en curs a Palestina, hi ha hagut mobilitzacions solidàries a la nostre ciutat, i tampoc no van faltar iniciatives solidàries ara fa un any quan les víctimes de la Dana al País Valencià. Ara, el fets a Veneçuela del 5 de gener, la intervenció nord-americana al país sud-americà i el segrest del president Maduro, també s’ha viscut als nostres barris.

A l’Hospitalet hi ha una immigració d’origen veneçolà d’unes 2.712 persones, segons l’IDESCAT amb dades de 2024. Aquesta immigració te una distribució força homogènia en els sis districtes de la ciutat i té unes característiques molt diferents a les de la immigració veneçolana a Madrid, que es concentra essencialment en el barri benestant de Salamanca.

No resulta fàcil conèixer de primera mà les opinions d’aquests col·lectiu sobre la situació actual en el seu país d’origen. Es pot detectar una certa divisió d’opinions sobre el règim de Veneçuela però, en tots els casos, el que es mostra de manera evident és la preocupació sobre els efectes d’aquests fets. Gairebé tothom expressa temors sobre l’evolució de la situació i les repercussions sobre les seves famílies.

Aquesta preocupació s’estén a la població d’origen colombià, que quasi multiplica per tres la d’origen veneçolà. En el seu cas son unes 6.533 persones i constitueixen la comunitat d’origen immigrant més nombrosa a l’Hospitalet. Estant veient com evoluciona la situació a una Veneçuela que sembla que pot acabar convertint-se en una mena de protectorat dels Estat Units i son conscients de les amenaces que un dia i un altre es fan contra el seu país des de l’administració nord-americana.

Totes dues comunitats son formades quasi al 50% per dones i homes i han arribat fins aquí a la recerca d’unes millors condicions de vida, deixant en els països d’origen bona part de les seves famílies. D’aquí les seves angoixes sobre l’evolució dels esdeveniments a un i altre país.

Fins ara han trobat suports entre el veïnat més proper i no sembla que des de la trentena d’entitats de cooperació de la ciutat s’hagi endegat cap iniciativa específica de solidaritat amb la població d’aquests països. Tot i així, des de les organitzacions sindicals i des de col·lectius diversos com ara L’Hospitalet amb Palestina o la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de l’Hospitalet s’han emès comunicats de solidaritat i es va cridar a una concentració d’urgència a la plaça d’Urquinaona a Barcelona.

Però la situació continua sent greu i segurament caldran més iniciatives de suport al poble de Veneçuela i al col·lectiu immigrant de la nostre ciutat, amb independència de les valoracions polítiques que es puguin fer sobre els respectius governs. També seria bona cosa fer sentir a d’altres comunitats de persones immigrants, com les quasi 900 persones d’origen ucraïnès, l’escalf del veïnat amb elles i amb les seves angoixes. Restar amb els braços creuats no sembla ser una bona opció.

Ara, quan l’alcalde Quirós i amb ell el govern municipal ha perdut la confiança del ple municipal i no ha aconseguit aprovar el seu projecte de pressupost pel 2026, pot ser oportú posar sobre la taula les limitacions a la autonomia municipal i a la mateixa democràcia de base que impliquen les lleis que regulen la vida municipal.

De fet, ja és conegut que amb les lleis actuals que afecten la vida municipal de la nostra ciutat, el ple municipal, és a dir, la representació d’allò que ha escollit la ciutadania amb el seu dret de vot, té unes competències força limitades. La llei 57/2003 de desembre del mateix any,  coneguda com la de les “grans ciutats” aprovada pel PP, deixa total poder de decisió en mans de l’alcalde i de la seva junta de govern. El ple només és decisiu en dues qüestions: l’elecció de l’alcalde i l’aprovació dels pressupostos anuals.

Tot i així, fins i tot aquestes competències atorgades al ple municipal, tenen limitacions. L’elecció de l’alcalde. Si no hi ha una majoria al ple que l’hi doni suport, recau automàticament en el cap de la llista més votada, encara que sigui per un sol vot. I, com segurament veurem en les properes setmanes, el pressupost, que va ser rebutjat per la majoria del ple municipal, entrarà automàticament en vigor si, com sembla que passarà, els grups d’oposició no es posen d’acord en l’elecció d’un nou alcalde. D’aquesta manera allunyada de la democràcia, un alcalde que no ha rebut la confiança de la majoria del ple, seguirà presidint el govern municipal i uns pressupostos que han estat rebutjats, entraran en vigor.

La mateixa operació s’està fent a Barcelona per segon any consecutiu, en virtut de la seva particular “Carta Municipal”. Sembla clar que aquesta manera d’actuar en els municipis no resulta la més adient i adequada per millorar la vinculació del veïnat amb els seus ajuntaments i, encara més, en els valors de la democràcia. Aquestes regles que limiten el valor d’allò que es vota i limita l’abast de les opcions minoritàries, facilita una manera de fer marcadament presidencialista i allunyada del necessari debat i confrontació entre propostes diferents.

En el nostre cas, el de la ciutat de l’Hospitalet, aquesta situació provoca la continuïtat d’un model de ciutat molt lligat als grans projectes urbanístics i a facilitar l’especulació urbanística, un model esgotat, més enllà de les grans promeses mai acomplertes. Mentre els diferents barris pateixen una densitat de població que arriba a límits de supervivència i una manca d’equipaments culturals, educatius i de salut que ja sobrepassen la reivindicació veïnal per esdevenir deutes de l’administració municipal amb el veïnat, el govern municipal anuncia grans plans urbanístics a nord i a sud, que agreugen una situació que arriba al límit. D’això van uns pressupostos municipals que la majoria del ple municipal no va aprovar i que ara, d’aquí a unes setmanes, es donaran com a vàlids en funció d’unes normes legals que queden fora de qualsevol esperit democràtic.

Tot plegat mostra de manera més descarnada les fortes limitacions que pateix l’autonomia municipal dins l’actual marc legal. Pel que fa als ajuntaments, i segurament més enllà, les lleis mostren una forta desconfiança en la capacitat del veïnat de pobles, viles i ciutats per decidir, dins de les seves pròpies institucions electes, sobre el que els envolta. D’aquí arrenquen els antics “corregidors” de l’administració de la monarquia, o ara, els cossos de funcionaris estatals, els secretaris municipals i els interventors, que serveixen per controlar dia a dia les activitats dels ajuntaments.

Històricament, les esquerres han defensat l’autonomia municipal o el federalisme des de baix, d’alguns corrents llibertaris. I és que, és el veïnat de cada poble, i en el nostre cas de cada barri, qui millor coneix la seva situació i les necessitats que cal afrontar. Com es va afirmar moltes vegades, tot el que es pot decidir en un primer nivell no cal enviar-ho més amunt. Així, hi ha molts corrents que defensen una ciutat, un l’Hospitalet basat en cada barri, assumit les seves realitats.

Voldríem creure que el rebuig majoritari del projecte de pressupostos de l’actual govern municipal té a veure amb l’assumpció d’un model de ciutat alternatiu al model actual del PSC, un model de ciutat lligat a cada barri i capaç de superar el dèficit actual en habitatge, en educació, en parcs i espais comunitaris i en cultura. Això no deixa de ser més que un bon desig de cara al nou any que tot just comença.

La redacció de lestaca.com us desitja un 2026 ple d’esperança!!!

Segurament la memòria, tant la individual com la col·lectiva, la forma un conjunt de capes de diferents èpoques, diferents moments i diferents situacions. Segurament la memòria, les memòries, son un reflex més o menys clar, més o menys veraç de les realitats que representen. La memòria es barreja amb les experiències, les històries i les identitats de cada persona i, per extensió, de cada col·lectiu. Per això també la pervivència de la memòria i, mes encara, la seva transmissió, no sempre es nítida ni evident.

És conegut com els elements patrimonials preexistents contribueixen a la pervivència d’aspectes de memòria; per això son importants els espais de memòria que ajuden a retenir i a trasmetre memòries col·lectives. Per això, es important que el tristament famós edifici de la Puerta del Sol a Madrid, antiga seu de la Dirección General de Seguridad del franquisme i cau d’innumerables tortures o, més a prop, la comissaria de Via Laietana a Barcelona, siguin finalment espais de memòria on s’expliqui el terror que va ocupar les seves parets.

Més enllà, però, també haurien de ser espais de memòria antigues fàbriques, com la Tecla Sala, Can Trias, Can Trinxet o Can Vilumara, o llocs com les antigues vidreries avui transformades en places públiques, que recullen memòria de lluites obreres pel reconeixement dels més elementals drets, o  espais on, durant una clandestinitat més o menys dura, es podien fer classes d’història del moviment obrer, o classes de català, o espais de trobada, reunions o assemblees, con és el cas d’alguns centres parroquials.

A l’Hospitalet, a la nostre ciutat, a iniciativa del Centre d’Estudis de l’Hospitalet va treballar un grup conegut com l’Hospitalet Antifranquista que va dedicar-se a recollir el testimoni de militants antifranquistes de casa nostra i que, va aconseguir que, des de l’Ajuntament, es construís un monument a les persones que van lluitar per la recuperació de la democràcia i la llibertat, segons està escrit en una placa al costat de l’escultura El Pont de la Llibertat, feta per Arranz-Bravo en la confluència de la rambla Just Oliveras i la rambla Marina.

En aquest lloc, cada any es fa un acte institucional dedicat a la Memòria Democràtica de l’Hospitalet. Tot i que enguany l’acte ha estat posposat per culpa de la previsió meteorològica de pluja, no deixa de ser una iniciativa que cal apreciar tot i el seu caràcter limitat.

La majoria d’iniciatives que es fan per ressaltar la memòria democràtica i les lluites antifranquistes, de vegades deixen en un segon terme el fet que bona part, o la majoria de les persones represaliades durant la Dictadura, no només lluitaven contra el franquisme i per les llibertats, sinó que treballaven també per propiciar un canvi social, per relligar-se amb la memòria de les lluites del moviment obrer, amb la memòria dels moviments sindicals i polítics colpejats per la repressió franquista, per recuperar un fil roig, de classe, que va ser potent a la nostre ciutat i que va ser derrotat el 1939.

Que hi havia també més antifranquisme que el que maldava per reconstruir sindicats i partits obrers, és una evidència que cal reconèixer. Però aquesta realitat no pot amagar el que va fer possible un petit lligam de memòria amb el moviment obrer organitzat des de finals del segle XIX i principis del XX també en els nostres barris i en el conjunt del país.

La memòria democràtica no pot limitar-se a les lluites en el nostre país. Avui, a l’Hospitalet hi ha més diversitat de memòries democràtiques que val valorar i recuperar. Molta de la immigració d’origen centreamericà no només busca una vida millor, sinó també fuig de règims repressius diversos. Ara mateix, quan al Marroc hi ha una revolta juvenil, no està de més recordar la situació en que viuen les comunitats amazics o, més encara les de la antiga colònia espanyola del Sàhara, o les guerres al continent africà, per no parlar del genocidi a Palestina.

Per tal que, ara i aquí, la memòria democràtica sigui viva i pugui servir per avançar en una situació complicada com l’actual, no només cal retre homenatge a les persones que van lluitar contra el franquisme, sinó que cal integrar les memòries de totes aquelles que han patit dictadures en els seus llocs d’origen i cal fer evidents els lligams vius entre l’antifranquisme i els moviments socials actuals i les seves reivindicacions. En aquest sentit, el treball actual de L’Hospitalet amb el poble palestí, n’és un exemple viu.

En el que portem d’any el govern municipal intenta ocupar l’espai comunicatiu amb la celebració d’un títol de ciutat inútil i atorgat per una dictadura. Però més enllà de celebracions sense sentit, la qüestió que hauria de preocupar és la pròpia existència de l’Hospitalet com a ciutat.

Fa uns dies, una parella d’”influencers” poc documentades, feien un viatge. Segons elles, per un des barris més perillosos de Barcelona, el barri de La Florida. Realment el seu passeig no va ser per Barcelona, ni tampoc pel barri de La Florida. Van passar per uns quants carrers de Pubilla Cases i de Can Vidalet, ja a Esplugues. Però la polèmica que van aixecar obviava la seva confusió de ciutat; de fet, encara ara un cert gruix del veïnat creu que viu a la capital del país i, especialment la majoria de persones que ocupen per un cert temps els habitatges turístics, el hotels o, fins i tot, les anomenades “residencies d’estudiants” creuen que dormen a Barcelona. (Foto de portada:Mapa de la lluita veïnal a l’Hospitalet)

La confusió pot explicar-se per la pròpia configuració de la ciutat de l’Hospitalet i, també, pel model de ciutat que impulsen els diferents governs municipals. En la pràctica els ajuntaments de la democràcia han desenvolupat un model de ciutat de continuïtat amb els models especulatius i “desarrollistes” dels consistoris franquistes. És cert que aquesta afirmació no seria del tot real pel que fa als primers anys de l’ajuntament democràtic, en el que el model de ciutat a implementar, provocava no poques tensions entre els grups municipals del PSC i del PSUC.

El model que finalment es va aplicar, va centrar-se en facilitar la continuïtat de la construcció de blocs i torres, que només en alguns casos eren frenats o limitats per la mobilització veïnal. Tot sembla valer per augmentar els ingressos per l’IBI o per les llicències de nova construcció. Si això anava escombrant el patrimoni industrial o la història dels diferents barris, poc importava.

L’Hospitalet ha tingut una dinàmica de construcció com a ciutat no gaire típica. Habitualment, el desenvolupament urbanístic de les ciutats ha partit d’un centre que s’anava ampliant més o menys en forma concèntrica i que, especialment en l’àrea metropolitana, creava una mena de bolets farcits de blocs i torres com si fossin uns satèl·lits.

En el nostre cas, la cosa no ha anat d’aquesta manera més clàssica, en la que las poblacions es creaven al voltant d’una església, d’un castell o d’un mercat; com li agrada explicar al Manuel Domínguez, el barri del Centre, el que dona nom a la ciutat va créixer al voltant d’un hostal; Santa Eulàlia va deixar de banda la seva ermita i es va desenvolupar al voltant de fàbriques tèxtils; Collblanc, més enllà de ser proper al Sants fabril, va créixer seguint bòviles, com en part ho van fer Pubilla Cases i La Florida. La Torrassa va acollir la immigració d’inicis del segle XX, així com més tard van fer-se operacions especulatives com a Bellvitge, a Can Serra o El Gornal, i així, barri a barri.

És doncs a cada barri on el veïnat construeix una part de la seva identitat, del seu sentiment de pertinença. És en el barri on es participa, de manera conscient o no, en la configuració d’una certa memòria col·lectiva. Quan el barri és estigmatitzat, com era (i en part encara és) el cas de La Torrassa i ara de La Florida i Les Planes, o s’assumeixi o no aquest fet, o difícilment se’n podrà fugir del que acaba sent un realitat, més enllà de la voluntat dels seus protagonistes.

A altres ciutats de l’àrea metropolitana la identitat del veïnat es forja, amb orgull o sense, en la mateixa ciutat i la pertinença a un o altre barri apareix com a secundari. A l’Hospitalet aquesta identitat difícilment supera els límits del barri, de la seva història i de la memòria col·lectiva. La mateixa trama urbana que el veïnat ha anat configurant forma part del seu patrimoni. No resulta casual que l’urbanisme que es practica avui a la nostre ciutat busqui trencar conscientment aquet patrimoni. Els nous blocs trenquen la conservació i la continuïtat d’aquesta trama urbana. Només cal veure el que es construeix a Cosme Toda, al barri de Sant Josep, o els blocs que es fan a la part sud de la Avda. Carrilet.

Segurament no és en absolut casualitat que cap dels grans equips esportius de la ciutat acullin molt suport del veïnat. En el basquet, a diferència de Badalona, l’equip del Centre Catòlic, un dels pioners d’aquest esport a Catalunya, no disposa d’una audiència gaire nombrosa. El Centre d’Esports Hospitalet, al menys fins ara, no provoca cap mena d’allau de suport. L’assistència a l’estadi és força minsa per una ciutat del volum de la nostre. Caldrà veure si ara, amb la iniciativa de transformar el club en una societat anònima esportiva que protagonitza Tomi Garcia, el nou president, l’arrelament del club canvia.

El govern municipal treballa voluntàriament d’esquena a aquesta realitat dels barris de la ciutat. La centralització i la homogeneïtzació és la seva manera de treballar. No resulta casual que la definicio dels districtes passi per damunt dels barris, ni tampoc que es buidin de contingut reals els Consells de Districte que existeixen per mandat legal, més enllà de la voluntat del govern. Que cada regidor o regidora tingui sota la seva responsabilitat dos districtes és una prova clara del lloc que ocupa en les preocupacions del govern municipal.

Caldria doncs assumir que l’Hospitalet només existeix en els seus barris, que malgrat tots els esforços centralitzadors dels diferents governs del PSC és en els barris on s’expressa la vitalitat del veïnat. Sense reconèixer aquesta realitat és fa molt difícil aconseguir bastir una política municipal que atengui les necessitats i les aspiracions del veïnat de cada barri.

Segur que per fer operacions urbanístiques i immobiliàries amb un fort aroma especulatiu com les que s’han fet per exemple a la plaça Europa i a la Fira, com les que s’estan fet a Cosme Toda i les que s’anuncien al Samontà, al voltant de Can Rigal, i en l’anomenat Biopol, la centralitat al barris pot ser un obstacle. Tot els va millor si, com sempre s’ha fet, es prenen les decisions sobre mapes un algun despatx allunyat de la realitat que envolta aquests projectes.

Fins fa poc, tot es decidia a l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà) tancada en una mena de búnquer a la entrada del carrer Xipreret. Ara, les decisions urbanístiques depenen d’un consorci, com el de la Granvia i el Samontà, on els barris i el seu veïnat resten exclosos. Ni tant sols el Ple municipal hi participa dels projectes que es cuinen, pel que sembla, en una antigua masia rehabilitada a la Marina.

Canviar aquesta dinàmica establerta al llarg dels anys no resulta fàcil. Hi ha tot de dinàmiques establertes entre empreses immobiliàries i d’altres que, lluny dels focus i la llum del veïnat, van fent els seus negocis i definint una ciutat lligada als seus interessos. Quan més lluny de la ciutadania estan els llocs polítics de decisió, més feble és la democràcia i el control dels governants.

El que sembla una certa recuperació del moviment veïnal i dels moviments socials de l’Hospitalet també succeeix fonamentalment des dels barris. Les associacions veïnals renovades; les plataformes en defensa del patrimoni, com Can Trinxet Viu, el Castell de Bellvís o Albert Germans i moviments com No Més Blocs o l’Hospitalet Verd, tenen les seves arrels en els diferents barris. De moment, al menys, les iniciatives de coordinació de tot plegat que vol representar Un Altre L’Hospitalet és possible, només han iniciat el seu camí. Al mateix temps, l’Espai de Ciutadania es consolida com espai de trobada del moviment associatiu de la ciutat.

Per això, també seria bo imaginar una ciutat concebuda com una federació de barris, on les decisions poguessin efectivament ser discutides de manera propera pel veïnat. Les actuals lleis que afecten als ajuntaments no son gaire favorables, per dir-ho finament, a afavorir aquestes possibilitats. Però tot i així, la llei pot  estirar-se per apropar la capacitat de decisió als barris, creant uns Consells de Barri realment representatius de cada realitat i amb capacitat de decidir tot allò que els afecta. Només caldria la voluntat de fer-ho, recollint també la tradició llibertària i federal encara present en el nostre país.

D’aquí a un parell d’anys torna a haver eleccions municipals; aquesta concepció podria ser un tema de debat que pot ajudar, ara sí, a construir un l’Hospitalet real, una ciutat concebuda com a confluència de cada un dels seus barris. Llavors, potser sí, podríem considerar que l’Hospitalet ha esdevingut una ciutat real.

El Castell de la Pepa, una construcció curiosa i emblemàtica al barri de Santa Eulàlia està en perill.

Aquesta construcció original, imitant la estructura exterior d’un castell medieval va ser construïda en entre els anys 30 els primers anys 40 del segle passat per un llibreter del carrer Aribau de Barcelona com una mena d’homenatge a la seva parella, la “Pepa”.

El 1952 aquest llibreter va donar el edifici a l’Ajuntament t que, a canvi va posar el seu nom al carrer on estava, i està, l’edifici: Blas Fernandez Lirola. La donació del l’edifici, d’una planta i dos pisos, més un àtic, especificava que havia de dedicar-se a activitats educatives.

Primer va acollir una escola de belles arts i entre els anys 60 i 70 del segle XX va ser cedit a OSCUS, una entitat que promovia diverses activitats com una escola de costura o ensenyaments de llengües. Des de mitjans dels anys 70 l’edifici no ha tingut altre us que fer de magatzem municipal o del museu.

A finals del segle XX l’edifici es va oferir a l’agrupament escolta Abat Escarrè, llavors ja Agrupament Quico Sabaté[1], per construir el casal de joves que reivindicaven pel barri i que actualment funciona davant del metro de Provençana.

Els joves escoltes quan van veure l’estat interior de l’edifici, amb un estat semi ruïnós i amb un àtic convertit en refugi de coloms, van renunciar a instal·lar-se.

Des de llavors la inacció ha estat la intervenció municipal en un edifici de la seva propietat, que te un caràcter icònic pel  barri i que, a més,  pateix un greu dèficit d’equipaments municipals.

En el Ple municipal de juny el grup municipal del PP va presentar una moció reclamant l’adequació del Castell de la Pepa per acollir algun equipament pel barri. Tot i la aprovació de la moció, ningú es fa gaires il·lusions sobre el futur d’aquest edifici. Cal recordar que el 2019 es fa aprovar una moció en el mateix sentit que resta en el calaix de les mocions no realitzades, de la mateixa manera que la inclusió del Castell de la Pepa en el catàleg d’edificis protegits de la Ciutat, casualment conegut com PEPPA.

No fa gaire l’Ireneu Castillo explicava en el seu bloc “Memento Mori” que algun tècnic municipal havia defensat l’enderrocament del Castell. Per part de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia es continua reivindicant l’ús del edifici com un centre educatiu en el terreny ocupacional, recordant el seu us anterior.

Cal no oblidar que a hores d’ara el barri de Santa Eulàlia resta orfe del compliment de promeses d’equipaments municipals. Es celebra cada any el més de trenta aniversari del poliesportiu, aprovat sota l’alcaldia de Juan Ignacio  Pujana i refermat en l’únic referèndum veïnal celebrar a la ciutat, ja amb la Nuria Marín com alcaldessa.

El barri està pendent també de la reposició de la biblioteca tancada en la post pandèmia pel llavors regidor de Cultura i del Districte III David Quirós. S’està esperant la reforma del Parc de l’Alhambra que s’ha promès comptar amb la participació veïnal per definir-la.

I així, any rere any, veient com les promeses electorals salten de legislatura en legislatura sense acabar de fer-se realitat. Ja fa anys que el barri i el districte no disposen d’aules d’estudi.

Ara és segueix esperant la realització de les obres a Can Trinxet per, segons la informació municipal, adaptar-ne una part aper la nova regidoria i dedicar les naus al nou centre cultural, allunyant la possibilitat de fer del espai del que queda de Can Trinxet un equipament de gestió i us comunitari.

---

[1] El procés de transformació d’aquest agrupament escolta mereix un dia un estudi a fons.

Ja fa un temps que, gairebé de forma setmanal, es produeixen canvis i modificacions en el cartipàs municipal. El canvi a l’alcaldia sembla estar en la base d’aquesta situació. No hi ha explicacions públiques al veïnat dels perquès i els motius d’aquests canvis. Però segurament es poden entreveure algunes claus.

En primer lloc tot sembla anar en el sentit d’augmentar la centralització del govern municipal. La substitució de l’històric Belver al capdamunt de l’administració municipal no sembla haver estat fàcil, però malgrat això, es troben a faltar explicacions i definicions de quins són els objectius de les constants remodelacions del cartipàs.

Més enllà d’aquestes percepcions, hi ha canvis que poden ser reveladors de les intencions de la nova cúpula municipal. Es tracta de dos remodelacions en l’assignació de responsables polítics dels districtes. A hores d’ara un mateix regidor, com és el cas de Rafael Gómez, assumeix els districtes I (Centre) i VI (Bellvitge i Gornal). Un altre regidor, David Torres, apareix com responsable dels districtes IV (Les Planes i La Florida) i V (Pubilla Casas i Can Serra i, finalment la regidora Olga Gómez suma el districte III (Santa Eulàlia i Granvia Sud) al districte II (La Torrassa i Collblanc) que ja dirigia en la legislatura anterior.

Aquest últim canvi, la substitució en el districte III de la regidora Iman Aisa per Olga Gómez, que s’ha produït aquest mes de gener, no s’ha explicat de cap manera al veïnat, més enllà d’una nota informativa de la regidora Iman als membres del Consell del Districte.

Tots aquests canvis s’estan fent al mateix temps que està en marxa un determinat procés participatiu a la ciutat per definir un nou reglament de participació. En la majoria de sessions d’aquests procés participatiu, s’ha fet evident la demanda de dotar de més capacitats als Consells de Districte, obrint-los a la participació més clara i fàcil del veïnat. Però la definició del cartipàs municipal que s’està desenvolupant sembla anar en tota una altra direcció. Els districtes apareixen marginats per part del govern municipal.

Amb les dobles assignacions de responsables polítics al davant de les regidories de districte, el caràcter institucional dels districtes es devalua i només es consideren com instàncies merament administratives en mans dels corresponents coordinadors de districte, sotmesos a una verticalitat de les decisions que, en la pràctica, rebaixen la utilitat i el paper dels Consells de Districte.

En la pràctica s’està reforçant la idea que el govern municipal ha d’inspirar.se en les formes organitzatives de les empreses i es considera que la ciutat i l’Ajuntament constitueixen una mena de propietat del govern municipal. Des del govern s’administra la ciutat al marge del veïnat, amb una millor o pitjor voluntat, però afrontant la feina amb una certa mentalitat empresarial. No per casualitat, en Paco Candel, que va ser regidor a l’Hospitalet en els primers anys de democràcia, va escriure un llibre recollint part de les seves experiències dins del Consistori que té per títol “Un Ajuntament anomenat Ells”.

I aquest “Ells” és la forma com des del govern municipal es veu al veïnat de la ciutat i és també el mateix “Ells” com bona part del veïnat veu l’Ajuntament. Així és com es veu a sí mateix el govern municipal, com un ens extern al veïnat que administra la ciutat gairebé en nom propi. En aquest context, els processos participatius i els organismes de participació tenen una rellevància força escassa.

Quan s’afronta un procés de elaboració d’un nou reglament de participació a l’Hospitalet, en lloc d’eixamplar la participació es limiten encara més les possibilitats de fer sentir veus del veïnat en els plens municipals, com es desprèn d’un informe dels secretari municipal.

La democracia municipal per ser efectiva demanda acostar al màxim possible els llocs de decisió política a la participació del veïnat; la participació necessita, per ser efectiva, la proximitat. L’actual configuració dels districtes, sumat a l’actual reglament, fan molt difícil la participació efectiva del veïnat, una participació quer va més enllà de la simple informació vertical. Seria millor i més democràtic que la base de participació fossin més els barris, que no deixen de ser uns espais vius, que no pas uns districtes dissenyats massa vegades sobre un plànol des d’un despatx.

La concentració de responsabilitats polítiques en organismes cada vegada més allunyades de la ciutadania està sent una dinàmica molt practicada des del poder. Es fa valer una suposada eficàcia i una simplificació administrativa, per justificar aquest allunyament. No fa tant de temps quan els governs de Jordi Pujol i Roca Junyent defensaven suprimir molts ajuntaments en nom d’aquesta eficàcia. Un govern progressista hauria d’anar en una direcció oposada, en el nostre cas, dotant de capacitats de decisió a Consells de Barri en tot el que té a veure amb el seu entorn.

Aquest any una pel·lícula catalana, La Casa en Flames, està tenint força èxit. Però, ara i aquí, toca escriure d’altres flames i, sobre tot, d’altres cases. Primer va ser un baix al carrer Mestre Carbó a Santa Eulàlia, poc després un entresòl a la avinguda Miraflores de La Florida, dijous un local al carrer Sauri del Centre. Tres incendis a infrahabitatges que han afectat a famílies vulnerables. Tant li fa si les arrels d’aquestes famílies estan a l’Hospitalet, a Berga o a Sofia, a Tànger o a Oruro; totes elles eren veïnes de la nostre ciutat.

Tots els casos son una mostra del que implica viure en infrahabitstges, en locals que massa vegades ni tant sols disposen de cèl·lula d’habitabilitat; que no tenen els serveis bàsics ni la ventilació necessària per un habitatge o que desborden la superfície habitable de l’edifici o del sector.

Son subproductes de la especulació immobiliària que s’estén com una teranyina pels barris de l’Hospitalet. En molts casos els propietaris d’aquests locals o d’aquests baixos els lloguen o els venen sabent que, segons les normes, no s’haurien d’habitar. L’absència d’inspeccions municipals fa que puguin operar amb total impunitat. En altres casos es tracta de baixos abandonats que son ocupats per famílies amb un grau ampli de vulnerabilitat. Aquestes famílies, moltes vegades surten d’un o de diversos desnonaments. Son situacions en les que administracions no ofereixen recursos ni sortides viables per disposar d’un sostre en mínimes condicions.

Segons Habitatge de la Generalitat: “La cèdula d’habitabilitat és un document administratiu que acredita que un habitatge és apte per ser destinat a residència de les persones i té les condicions tècniques d’habitabilitat, segons la normativa vigent. La pot sol·licitar el propietari de l’habitatge, l’administrador o un representant autoritzat. És necessària per: transmetre un habitatge en venda, lloguer o cessió d’ús, en primera transmissió o en transmissions posteriors. Donar-se d’alta dels serveis d’aigua, electricitat, gas, telecomunicacions i altres serveis…”

No cal fer una recerca especialitzada per saber que la majoria o molt bona part dels locals o baixos utilitzats com habitatge no disposen d’aquesta cèl·lula i, tot i així, tenen accés als serveis d’aigua, electricitat i gas. Moltes de les altes a aquests serveis es fan com si els locals i els baixos tinguessin alguna activitat comercial o industrial. En altres, pocs casos, l’accés a aquests serveis bàsics es fa fraudulentament. En cap d’aquestes possibilitats arriba cap mena d’inspecció per part de la Generalitat o del Ajuntament.

En la pràctica, aquesta especulació immobiliària que ara s’ha pogut apreciar amb claredat, compta amb el sobreentès d’una impunitat manifesta. No per casualitat en els portals immobiliaris l’oferta de locals és molt amplia. Per exemple, en el mateix carrer Mestre Carbó s’oferia un local pel 242 euros de lloguer mensual Els propietaris que lloguen o venen aquests locals son conscients de la escassa legalitat de tot plegat, però tenen la experiència d’una llarga impunitat. La manca d’habitatge social, els elevats preus dels lloguers d’habitatges legals i la pressió sobrevinguda dels habitatges turístics, estan en la base d’aquesta ja no tant nova forma de barraquisme urbà.