(A la imatge de portada, contenidors a un carrer de Valls)
El desinterès municipal s’agreuja amb la introducció de la nova taxa de residus que nomes pretén recaptar més, i s’oblida de la sensibilització social
Aviat farà dos anys que vam denunciar la pèssima gestió del govern municipal de la ciutat vers la gestió dels olis usats.
Han passat dos anys i, malauradament, res ha canviat. De fet, segons alguns veïns, les coses han anat a pitjor i no sembla que el govern tingui intenció de millorar-les.
El Ministerio és molt clar en les seves intencions. Posa dates i percentatges, més motivat per les sancions que la UE li pot imposar que per convicció pròpia; però tot i això, no fa gaire per obligar als ajuntaments a acomplir-ho. Això es pot veure a l’article 12 de la mateixa llei. El que fa és posar unes normes d’actuació mínimes, i tots sabem que el govern municipal de l’Hospitalet mai intenta sobrepassar els mínims establerts, la qual cosa comporta que, entre retards, incapacitat i estultícia, difícilment els acompleixin. Si hi hagués intenció de ser efectiu, el govern hauria d’imposar unes fites i penalitzar als governs locals que no les acomplissin, amb traduccions de pressupost i sancions proporcionals als perjudicis provocats. Després de tot, en una democràcia representativa, el responsable últim és el ciutadà, ergo, és el que ha de pagar. Però, en comptes d’això, el que fa és donar potestat als governs municipals de sancionar a les empreses contaminants, responsabilitzant-les del desgavell d’uns ajuntaments que no fan la seva feina.
No cal explicar el que contamina l’oli usat. Segons el Ministerio para la Transición Ecológica, un sol litre d’oli contamina mil d’aigua, això sense comptar la brutícia que provoca als desaigües i les averies als sistemes de depuració.
Però anem al gra. Després d’haver entrat a les dades obertes de l’Ajuntament, només hem trobat les xifres de recollida d’oli usat del 2010, molt ambigües per cert, donat que el mateix Ajuntament no estava segur si van ser 18.000 o 24.000 litres durant aquell any. Certament, la diferència dona molt que pensar sobre el control que es feia llavors; en qualsevol cas, ambdues xifres són pitjor que patètiques. Suposem que hauran millorat, però tan poc, que el govern deu preferir callar i ja no les publica, encara que, sabent com fa la recollida, dubtem que tingui les dades. No cal ser molt llest per adonar-se del que diem, només cal veure el que el mateix Ajuntament tracta com Punt Verd a qualsevol mercat de la ciutat, per adonar-se que, a més de la manca de voluntat (el podem trobar tirat a un racó amagat), és bastant complicat trobar un dels envasos “autoritzats”. De fet, com es pot veure a les imatges, la “instal·lació” es limita a dues caixes de cartró quasi bé sempre plenes d’envasos amb oli, uns de vidre reaprofitat, altres de detergent, uns quants dels que dona l’Ajuntament de la ciutat i altres de Barcelona, donat que és molt difícil trobar-ne de buits. Em disculparan si afirmem que, per variar, en això tampoc semblem del Primer Món.
En qualsevol cas, no ens estranya que molts governs municipals no sàpiguen, ni aproximadament, la quantitat de litres que es reciclen. Encara que la llei parli de la necessària traçabilitat, la realitat és que permet un desordre total. Gràcies a això, els ajuntaments es treuen el mal de cap de gestionar, perquè altres ho fan per ells. Sense anar més lluny, segons els treballadors del Punt Verd, a l’Hospitalet la recollida i retorn dels recipients la fa FCC; una segona empresa que no coneixem, fa el reciclatge, mentre que la neteja i tractament dels envasos la fa Asproseat, aquesta última, curiosament, és la que abans, quan l’Ajuntament sabia quants litres es reciclaven, es feia càrrec de tot el procés. A saber què ha passat perquè ara tres empreses es reparteixin la feina. Per cert, no cal que busquin informació en les dades obertes de l’Ajuntament. No trobaran res. Nosaltres ho hem aconseguit preguntant als treballadors.
La irresponsabilitat no solament és del govern municipal sinó també de la ciutadania. Només uns pocs als que hem preguntat sabien que l’oli usat es recicla, i d’aquests encara menys, que és un gran contaminant. Ara ja ho saben, no per mèrit de l’Ajuntament, que sembla fer tot el possible perquè els ciutadans segueixin en una còmoda inòpia, sinó perquè nosaltres els ho hem dit. No ens ha d’estranyar: és més fàcil governar a una població inculta o fins i tot idiotitzada, que a una informada i culta.
Què lluny estem de tantes localitats espanyoles!, unes governades per la dreta, altres pel PSOE i algunes per l’esquerra. La sensibilitat mediambiental, la intel·ligència i la capacitat de governar no tenen color. Si fa dos anys les ciutats amb contenidors i una bona gestió del reciclatge eren minoria, ara ja són majoria. I no només espanyoles; a la resta d’Europa i a moltes ciutats de països sud-americans, com Colòmbia, Xile, Argentina, Nicaragua, etc. les autoritats promouen la recollida de l’oli usat amb campanyes publicitàries i sembren els seus carrers amb contenidors. Òbviament, seria el súmmum que el nostre Ajuntament fes com algunes del sud d’Itàlia, que per fomentar el reciclatge, canvien l’oli vell per un percentatge d’oli d’oliva verge. Us puc assegurar que si algun dia aquest govern municipal fes una cosa semblant, em trauria públicament el barret.
Però l’assumpte no acaba aquí, sinó per la presa de pèl que representa la nova taxa d’escombraries, aprovada, per cert, pels grups municipals del PSC i dels Comuns, per una feina que, com es pot veure, no existeix. De fet, segons treballadors del Mercat Municipal del Centre —si ho fan a un, a la resta deuen fer el mateix—, els camions de recollida de les deixalles del Mercat no fan cap distinció i ajunten plàstics, cartrons i residus orgànics. I això ens fa pensar en el que deuen fer un cop a lloc, i si l’Ajuntament té algun sistema de control. Nosaltres no hem trobat cap evidència que s’hagi fet, o es tingui la intenció de fer, una auditoria sobre la gestió dels residus. Segons la documentació trobada, l’Ajuntament vol fer-ne una, però només sobre els costos. És a dir, tot indica que tant se li en fot com acaben els residus, o que si ho sap, no té cap interès en fer-ho públic.
A tot això li hem de sumar el complet descontrol, per no dir la disbauxa, de la gestió de la nova taxa, que segons alguns destinataris, s’ha rebut fora de termini i amb recàrrec; comerços que no la reben (òbviament, les seves dades no seran compartides), mentre que altres no saben qui l’ha de pagar, si l’inquilí o la propietat.