Ma mare, en pau descansi, solia dir que la humanitat premiava persones que havien fet descobriments que donaven molts diners i que sovint eren perillosos i dolents i s’oblidava dels seus grans benefactors. Aquells que, en les coses quotidianes, ens havien fet un món millor. Sovint, no sabíem ni qui eren. Per a ella l’exemple paradigmàtic era l’inventor del llit. Qui havia estat? Quan? On? Ningú no ho sabia i, malgrat això, va haver-hi un abans i un després de l’invent. Després, les persones van poder descansar i procrear com Déu mana.
Sempre he pensat que, a la cuina popular, li passa exactament el mateix. No sabem el nom dels seus genis més importants, els que més han aportat al nostre gaudi i aliment. Quan parlem de cuina -en diuen gastronomia, ells- ens venen al cap quatre galls dindi que s’estarrufen amb el seu plomatge. Però les grans creadores de la cuina catalana -perquè estic segur que foren dones, perquè eren elles les que cuinaven- romanen anònimes, com si mai no haguessin existit. És una enorme injustícia.
Personalment, i amb comptadíssimes excepcions, és aquesta cuina popular la que m’agrada. Les collonades les deixo pels sofisticats, els esnobs i els rics. Jo soc qui soc: el fill d’uns flequers del Raval barceloní descendents de famílies de l’Urgell i del Bages.
I és aquí on sorgeix la coca de recapte, que, a Santa Coloma de Queralt, li diuen coc. És un menjar que jo venero. Tant que en preparo un parell la Nit de Nadal mentre moltes cases metropolitanes i de la
resta del país no celebren res (com mana la tradició catalana) o s’inflen d’un marisc dolent i caríssim.
Fer una coca de recapte em recorda la meva tradició flequera familiar. Diuen que la meva àvia Maria, d’Alentorn, el poble de les forques, en feia d’esplèndides. En aquella època -va morir quan jo tenia sis anys-no m’agradaven. Ja se sap: a la canalla es difícil que li agradi l’escalivada. I s’ha de reconèixer que el toc de l’arengada de tant potent és quasi wagnerià per canalla que ha crescut a base de macarrons, musiquetes i d’altres galindaines.
Per fer una coca de recapte es necessita pasta de pa, pebrot i albergínia escalivada, arengades i botifarra. Ja està. Òbviament és un plat de pobres -i tant pobres com som!, que diria el poeta- i els rics en poden fer totes les variants que vulguin. Poden canviar la pasta de pa per qualsevol pasta del súper, l’arengada per llagostins, la botifarra per entrecot agnus i tot el que se’ls vagi acudint per adulterar el plat. Això sí, l’escalivada més val que no la toquin.
El paral·lelisme entre la pizza i la roca de recapte és evident. M’imagino la inventora de la pizza -una senyora paupèrrima de Nàpols- intentant donar de menjar d’alguna manera al seu marit i als seus nou
fills. No podia imaginar, ni en el més creatiu dels seus somnis, que el que se li acabava d’acudir esdevindria universal i mouria milions de milions de milions de lires. O que seria espatllat de totes les maneres imaginables. Perquè els italians això sí que ho tenen: són capaços d’exportar arreu els seus productes, amb independència de la seva qualitat. Pots pensar en el lambrusco, en la pasta o en la pizza.
L’òpera o el cantenaccio o en el Papa de Roma o en el que sigui. Tot el que toquen es transforma en or. Són els mercaders més brillants de la història de la humanitat, uns genis del màrqueting. Mentrestant
els catalans, guardem els nostres tresors ben amagats: el pa amb tomàquet, la ratafia, els torrons o la coca de recapte.
APOLOGIA DE LA COCA DE RECAPTE
