Tan el meu pare com la meva mare havien passat la guerra i la post-guerra. La guerra fou la guerra i la post-guerra fou dura, malgrat que ells, com a flequers s’hi van guanyar bé la vida (treballant de valent, tot s’ha de dir).
La seva teoria de l’alimentació era simple. A casa s’havia de menjar el millor possible. I menjar el millor possible no tenia a veure amb la salut, sinó amb la excel·lència gustativa del menjar. Si m’apureu, de la seva categoria i prestigi de la teca. Als antípodes del que passa ara, una criatura grassa es considerava ben alimentada i sana; una de prima, no.
No recordo haver menjat gaire verdura a casa dels meus pares. Algunes llegums (els cigrons amb xoriç i les llenties amb botifarra els agradaven), sí que es menjaven amanides i mai de mai no recordo a ver vist una ampolla de aigua mineral, ni una gerra amb aigua de l’aixeta a taula. L’aigua com a beguda era inexistent. Una altra cosa eren els glaçons que refrescaven els vermuts o els refrescos. I, els dies que algú estava malalt, entrava a casa una ampolla d’aigua de Vichy com una medecina més.
Jo no sé què bevien els meus amics. Jo de petit bevia coca-cola, fanta, trinaranjus i tota aquesta mena de coses. Els meus pares, ordinàriament, vi negre amb porró. I els dies de festa, més enllà dels vermuts amb sifó, vi blanc embotellat, que donava categoria.
Vull dir que jo he crescut sense tastar pràcticament l’aigua. De criatura, d’adolescent i fins i tot de jove. Quan algú em deia d’anar d’excursió a la font no entenia perquè coi hi havíem d’anar: de la font només rajava aigua. I quin interès podia tenir l’aigua, sense gust, sense color, sense olor, sense res. Una altra cosa és que hagués rajat ni que fos suc de taronja o un batut de xocolata, però fer quilòmetres per trobar un rajolí d’aigua, a què treia cap?
La cosa va continuar així fins que a la ex se li va posar al cap que havíem de caminar. De fet, ho deien els metges. Era una putada perquè quan més temps tenies per caminar era a l’estiu, que és quan fa més calor. I va ser en aquestes excursions estiuenques que vaig descubrir l’aigua. És a dir, vaig fer un descobriment increïble: quan camines el que més et ve de gust és beure aigua. Ni coca-cola, ni vi, ni vermut, ni ratafia. Ni tan sols aigua amb gas. Aigua.
Temps a venir, què ha passat? Han passat dues coses. La primera és que la meva dona, la Marina és professora de gimnàs i l’exercici físic a casa és pràcticament diari. I la segona és que, amb el canvi climàtic cada vegada fot més calor. La conseqüència és que ara, a seixanta tres anys, bec més aigua que mai. Litres.
El meu criteri a l’hora de triar l’aigua és simple. La vull embotellada, és clar. Soc urbanita i no me’n refio de la de les fonts. Per una altra banda, el clor de l’aigua de l’aixeta fa que tingui el mateix gust de l’aigua de la piscina i no mola. El segon criteri, és semblant al del vi: vull que sigui catalana. Tenim un Munt d’empreses que embotellen aigua nostrada. No veig la necessitat de beure’n de fora.
No sé quants litres d’aigua bec cada dia, però jo diria que un parell com a mínim no me’ls treu ningú. Penso que els meus pares, que en pau descansin, estarien molt desconcertats, que no pas orgullosos. Pensarien que he reculat, que, per beure aigua, no calia estudiar tant.
Tomàs M. Porta Calsina