Ahir, amb la meva senyora, la Marina, vam anar a veure “Tristany i Isolda” de Richard Wagner al Liceu. No és qualsevol cosa. La broma dura quatre hores i escaig i les butaques i el teu cul s’han d’entendre raonablement bé per aguantar-ho. No és qualsevol cosa, ja ho he dit. Cal resistència física amb Wagner. No n’hi ha prou amb resistència musical. Wilde deia que Wagner era tan sorrós que era impossible sentir la seva música. I tenia raó, Wagner és tan bèstia, tan excessiu, tan brutal que surts del teatre sense saber si allò que has vist t’ha agradat, t’ha desagradat o què. Només saps que estàs exhaust, que vols arribar a casa, prendre’t una aspirina o un tranquimazin i adormir-te tan aviat com sigui possible.
Després ve el wagnerisme, que aquí va començar sent una mena de religió i ara és pur esnobisme (sí, com en gairebé tot, els esnobs nostrats van una mica endarrerits). Mirem que va escriure el meu admirat Mark Twain fa cent anys després de veure “Tristany i Isolda”: “Conec alguns, i n’he sentit a parlar de molts, que no van poder dormir i es van passar tota la nit plorant després d’haver assistit a la funció. Em sento ben desplaçat en aquest lloc i arribo a pensar que soc l’única persona sensata entre aquesta comunitat de bojos; altres vegades em sento com l’únic cec entre una congregació de vidents; el salvatge que va les palpentes entre l’assemblea dels erudits, i sempre, mentre dura la celebració, com un heretge extraviat en el cel.”
El wagnerisme, fins al nazisme, fou una religió. Una religió que, per cert, arribà a Barcelona perquè els catalans, quan ens convé, som mediterranis i, quan ens convé som francs (és a dir, germànics). El wagnerisme va tenir molta força i molts dels primers catalanistes modern foren germanòfils. Per exemple Enric Prat de la Riba o Joan Maragall. Ara, no. Potser hi ha una minoria a la que li agradi Wagner –no dic que no- però la majoria de la gent que omple els teatres d’òpera per veure’l són esnobs. Esnobs que consideren que que t’agradi Beethoven és fiqui i que t’agradi Verdi és hortera.
Wagner fou el rovell de l’ou, la clau de volta del nacionalisme alemany que, com tothom sap, va desembocar en el nazisme, moviment en el que la música wagneriana tingué un paper important. I als que ens diguin que no te res a veure una cosa amb l’altra ens hi podem recordar l’antisemitisme visceral de Wagner, que es posava guants per interpretar al piano les obres del jueu Mendelssohn
Naturalment una cosa és la vida d’un home, un altra la seva ideologia i una altra, encara, la seva obra. Hi ha artistes amb una vida d’un egoisme egocèntric concentrat o directament males persones, amb una ideologia autoritària o racista o imperialista al darrera que han creat una gran obra. Una cosa és una cosa i una altra és una altra. En el cas de Wagner, si es vol intentar apreciar-lo una mica, fer aquestes distincions és imprescindible.
Total, que anar a veure Tristany i Isolda no és qualsevol cosa. És estar assegut a una butaca sentint esgarips, intentant desesperadament trobar els seus 46 leitmotivs, posant paciència a un argument que no te ni cap ni peus i que és , en definitiva, una obra que no et dona cap facilitat per tal que tornis a casa xiulant una ària, un duo. Res.
És en aquest context infernal on la fam entra en escena i et tortura sense compassió. Hi ha un moment que no et pots concentrar en els esgarips brutals, les harmonies revolucionàries, els versos apassionats i la trama ridícula que t’estan oferint. Agafes els prismàtics i et fixes una estona en la directora d’orquestra, una senyora rossa que la condueix enèrgicament, wagnerianament. Després et fixes en la noia que toca la flauta travessera, bellíssima, amb els braços descoberts. Isolda… Però no et pots enganyar a tu mateix: tens gana, tens fam. Ni Wagner, ni Isolda, ni romanços: tens gana!
I, finalment, arriba la mitja part. Els més elegants va a prendre una copa de cava al saló dels miralls. Tu vols un entrepà de pernil. Et poses a la cua. N’hi ha molta, de cua. Tothom fa la mateixa pinta d’afamat que tu. I si quan sigui el teu torn resulta que s’han acabat els entrepans? Et tiraries un tret? No, mai tant! Li diries a la dona que te n’anaves a menjar un entrepà a qualsevol lloca, que ella ja t’explicaria com acaba la pel·lícula, cosa que, per una altra banda, tots sabem.
Finalment, ens toca. Vull un entrepà de pernil i una copa de cava. La copa de cava és un copa de cava digna, encara que el preu són el que valen tres ampolles de cava digne al súper. Però el que el presenten com a entrepà és més ridícul que el llibret que va escriure Wagner – sigui dit en honor a la veritat-. Jo necessitaria mitja dotzena d’aquells entrepans per calmar una mica la fam. I això, en euros, equivaldria a un àpat al Via Veneto, posem per cas. Li pregunto a la noia si m’està oferint el Sant Grial. Em mira i somriu sense saber de què li parlo. La meva senyora fa una ganyota. Necessito menjar. Menjo. Bec. I callo.
Quan tornem a la butaca queden encara dues hores de show.
Tomàs-Maria Porta i Calsina
WAGNER I LA FAM
