Aquests dies he anat a veure la pel·lícula de la qual tothom parla, El 47, i em vaig recordar de seguida del 74, i no va ser per casualitat. De fet, El 47 fa memòria de la lluita pels serveis dels barris degradats i, en aquesta ciutat, de lluita i de barris degradats en sabem bastant.
Jo diria, vista la pel·lícula de Marcel Barrena que, a l’Hospitalet, de lluita i de barris degradats, especialment de la lluita pels barris degradats en sabem molt més que a altres indrets, i no voldria fer comparacions que, en aquest terreny, resulten odioses. Torre Baró va néixer com van néixer altres comunitats: ben a prop nostre, per exemple, el barri de La Bomba. I en lloc de consolidar el barraquisme, que és el que es va anar fent en algunes zones mantenint estructures poc habitables i un urbanisme complex, a La Bomba, els veïns i les veïnes van lluitar per aconseguir habitatges dignes, per constituir cooperatives i per acabar amb la precarietat del barraquisme improvisat que era un escenari de misèria que ho explicava tot del règim franquista.
Venien —els veïns de La Bomba— dels mateixos llocs que els veïns de Torre Baró, tant o més expulsats de les seves terres que els protagonistes de El 47, tant víctimes com ells de la repressió franquista de la immediata postguerra i, pel que s’ha vist a la pel·lícula esmentada, en alguns casos molt més conscienciats de qui era l’enemic i com enfrontar-s’hi. A algunes de les barraques de La Bomba, pels mateixos anys que a les barraques de Torre Baró, la dignitat dels seus habitants els obligava a allotjar veïns acabats d’arribar mentre se’ls construïa col·lectivament una nova barraca però, a més, es guardava una vietnamita que bullia als vespres imprimint octavetes per mantenir la resistència o per aconseguir millores al barri o a les fàbriques on els habitants de les barraques treballaven.
La lluita per aconseguir autobusos a Torre Baró probablement va ser llegendària, però no sé que podríem dir si la comparéssim amb la lluita dels barraquistes de La Bomba per aconseguir habitatges dignes al primer Bellvitge i per aturar un munt de blocs i torres al mateix polígon uns pocs anys després; la lluita per erradicar la Cardoner per part dels veïns i veïnes de Can Serra que va suposar preservar l’actual Parc de Les Planes; les enormes mobilitzacions per consolidar el solar de la Carpa al mateix barri que s’hauria omplert de nous blocs; les manifestacions i protestes per erradicar La Farga que contaminava tot el centre de la ciutat amb els seus fums; l’aixecament popular per oposar-se al Pla Parcial de Collblanc que pretenia fer fora sense compensació milers de famílies… unes poques lluites que parlaven no només de serveis. Parlaven de dignitat i de resistència per millorar la vida de la ciutadania en els anys més convulsos de la dictadura, però també de com prendre consciència del paper que cadascú té en aquesta societat capitalista que tot ho justifica.
Els dirigents naturals d’aquestes lluites eren obrers amb consciència que, quan calia, anaven a l’Ajuntament franquista a reclamar, però que, sobretot, mobilitzaven els conciutadans fent-los veure que, del que es tractava, era de construir una societat diferent en la que no hi hagués ni explotadors ni explotats i que tothom aportés segons les seves possibilitats i obtingués segons les seves necessitats.
Caldrà explicar al lector que els més arriscats d’aquelles lluites, els més valents, els més constants eren els més conscienciats i els més tocats per l’ideologia comunista del moment, hereva de la resistència als camps de batalla i als pobles miserables on manaven els poderosos de sempre? Amagar aquesta realitat, a banda que és falsejar la història, és debilitar el moll de l’os de la resistència social.
A la pel·lícula es fa un homenatge a la insistència veïnal per millorar un servei imprescindible pel barri i a l’intrèpid conductor d’autobús que demostra la raó dels seus arguments. Són, en general, bona gent, però el més roig que s’observa a la pel·lícula és la cançó del Gallo Rojo i el més revolucionari a tota la pel·lícula és l’efecte que sobre l’espectador té el cant de la filla del protagonista quan ja s’ha acabat tot. Curiós el cant subliminal al socialisme barceloní en la figura d’un jove Maragall usuari del47, que viu en directe el segrest i que després s’encarregarà de visitar al Manolo Vital i atorgar-li la medalla d’or de Barcelona.
A l’Hospitalet, si els lluitadors no són anònims del tot és perquè la memòria popular es tossuda i encara alguns recordem a la Pura Fernández i al Felipe Cruz, al Jaume Valls i a l’Antonio Ruiz, a la Mercè Olivares i al Felip Gómez, al Jaume Botey i a la Pilar Massana, al Mateo Revilla o al Jose Fariñas i a molts més, anònims i tan importants com els precedents, que formen part de la història de la resistència a la ciutat i que mai han rebut —ni probablement rebran— cap medalla d’or o reconeixement públic que recordi el seu paper en molts dels avenços socials dels quals ens n’hauríem d’enorgullir tots els que habitem aquesta trista ciutat.
Aquell 47 va ser important per la gent de Torre Baró. Jo recordo l’any 1974, aquell 74 de les nostres il·lusions, quan les lluites eren col·lectives i les victòries també.