(text de la conferència de Jesús A. Vila a la sala d’actes de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, el 29 de novembre de 2024)
El 12 de maig de l’any 1920, el que aleshores era el Boletín Oficial del Estado del moment, va publicar una llei molt curta amb només tres articles que determinava la creació d’un dipòsit franc pel port de Barcelona, delimitava aquest espai sobre el territori i l’agregava directament al municipi de la ciutat comtal. El treball de recerca i síntesi d’aquesta decisió el va publicar l’associació Foment de la Informació Crítica l’any que es complia el centenari d’aquesta barbaritat amb l’eloqüent títol “Quan l’Hospitalet va perdre la platja: espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”. No entraré per tant en molts dels detalls que explica el llibre i remarcaré únicament els aspectes que resulten més significatius i alguns dels més sorprenents.
I caldrà doncs fer-se algunes preguntes. Primer, per què, necessitava el port de Barcelona un dipòsit franc?. En síntesi perquè feia un parell d’anys que s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, una guerra en la que Espanya no va participar però durant la qual va poder exportar als països bel·ligerants, en bona part des de la capital catalana que s’havia convertit en un motor econòmic del país durant aquells anys. Acabada la guerra i reduïdes les facilitats, un territori franc on les matèries primeres arribades no haguessin de pagar drets duaners abans de la manufactura i posterior exportació, obria enormes expectatives comercials de cara al futur. Aquesta proposta de dipòsits francs en ports exportadors no va ser exclusiva del país ni de la ciutat de Barcelona, però sens dubte en cap indret on es va programar i es va portar a terme, va tenir els efectes sobre el territori que va produir a la rodalia del Pla de Barcelona.
En segon lloc, per què aquest dipòsit franc es va projectar darrere la muntanya de Montjuic, en un lloc arrecerat on s’havia obert el primer port en època pretèrita, però que s’havia abandonat per obrir un port al mig de la ciutat emmurallada de Barcino.? Van tenir molt a veure els corrents marítims, de manera que el port es va dissenyar a contracorrent amb un dic en la vesant nord que, a mesura que la ciutat anava creixent, el comerç marítim es va anar incrementant i el tonatge dels vaixells es va fer més gran, el port va anar augmentant de tamany, especialment amb nous dics i molls, però sempre en direcció cap al sud per evitar un dragatge permanent de sorres que hagués fet el port intransitable. Resultava evident, doncs que el creixement del port acabaria, com així ha estat, envaint tota la vertent muntanyenca del Montjuic en direcció a la desembocadura del riu Llobregat. Avui, el port de Barcelona i les seves instal·lacions ocupen, com ja és sabut, des dels dàrsenes de la ciutat romana fins a la nova desembocadura del Llobregat, que va guanyar terrenys sobre l’antiga desembocadura amb el desviament del Llobregat ja fa unes dècades.
En tercer lloc, per què els terrenys del futur dipòsit franc s’havien de buscar darrere els contraforts del Montjuic, enlloc de terra endins justament entre l’antic port i el morrot del Castell, que era un espai encara útil?. Bàsicament perquè a primers de segle, que és quan es necessita el dipòsit franc, Barcelona ja havia complert una bona part de la seva planificació urbana després de l’enderrocament de les muralles a mitjan segle XIX, estava en procés d’agregació dels municipis de l’entorn i la zona del Paral·lel que és on podia haver crescut un dipòsit franc ja s’havia convertit en una primerenca zona industrial —recordeu la fàbrica de la Canadenca, per exemple— extensament rodejada d’un urbanisme suburbial d’obrers fabrils. També la zona immediata a la part sud dels contraforts del Montjuic que formaven la Marina del veí poble de Sants, estaven fortament ocupats per instal·lacions industrials i per barris de molt pobre factura autoaixecats en bona part pels immigrats d’aquella primera onada de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 (Tres Pins, Can Valero, etc).
Com veieu, fins ara només hem parlat del dipòsit franc que necessitava Barcelona, de la importància del port marítim de Barcelona i del territori ja ocupat per la indústria barcelonina. I si encara filem més prim, no estem parlant de Barcelona com el que és una ciutat: plena de gent amb necessitats concretes. En realitat estem només parlant de les necessitats que expressen els fabricants, els comerciants i els industrials de Barcelona. La mateixa gent que acaba de planificar i construir els eixamples, que ha fet grans negocis exportant i comerciant amb els països bel·ligerants de la Primera Gran Guerra, que està agregant-se les antigues viles del Pla de Barcelona perquè li és impossible ordenar el territori quan li resulta imprescindible negociar cada pam amb els respectius ajuntaments que volen preservar els seus termes. Estem parlant de la gent que galvanitza les grans revoltes obreres dels anys del sindicat groc, amb pistolers a sou de les patronals que assassinen pels carrers de Barcelona als dirigents sindicals (La Setmana Tràgica es va produir l’any 1909, al Noi del Sucre el van assassinar al carrer de la Cadena al març de 1923), els anys que es coneix Barcelona com la Rosa de Fuego.
És a dir, a Espanya es registren uns quants anys d’estabilitat després de la Restauració Borbònica sobre les cendres de la primera república, amb una monarquia al servei de les classes benestants i amb una condescendència obligada cap als sectors econòmics més emprenedors —fabricants i comerciants— en el moment més cru del desenvolupament capitalista, quan les fàbriques estan plenes d’obrers explotats que treballen de sol a sol, de dones i criatures omplint les miserables naus del tèxtil i de les bòviles i quan els pobles de la rodalia barcelonina estan camí de perdre el seu origen rural per convertir-se en pobles suburbials que apleguen lentament una població miserable que fuig de les zones agrícoles del país en mans de latifundistes per convertir-se en proletaris sense cap més futur que el que li proporciona l’ínfim salari i la solidaritat de classe a través de l’auxili social.
Aquest és el context històric quan el rei Alfons XIII aprova la llei de maig de 1920. I aleshores s’assenya-la, com podia ser previsible, que el futur dipòsit franc s’ha d’aixecar al sud del Montjuic menjant-se la residual zona de Marina de Sants però també la productiva zona agrària entre la Marina de Sants i la desembocadura del Llobregat, que pertany a un tristíssim municipi d’una mica més de 12.300 habitants repartits entre els 4.400 del centre urbà, uns 2.600 del barri de Santa Eulàlia, en bona part perllongació del suburbi santsenc, i quasi 4.000 de Collblanc-La Torrassa, al nord de la carretera reial, on s’estan començant a planificar els solars de propietaris foranis en bona part per aixoplugar la nova mà d’obra industrial. La resta fins als 12.300 habitants censats al terme municipal (uns 1.500) viuen en les nombroses masies aïllades repartides entre el Samontà (un centenar llarg) i tot el conjunt de La Marina (al voltant de 200).
He parlat d’un tristíssim municipi de 12.300 habitants perquè la història de la nostra ciutat no és pas alegre. Bàsicament perquè aquest és un municipi, com tots els del Pla de Barcelona, nascuts a redós de la gran capital i, en conseqüència, fruit de la demanda externa de mà d‘obra i crescut a base d’onades. Tristíssim perquè, a més, el seu sol ha estat històricament producte del mercadeig capitalista. És a dir, una part considerable del seu territori ha estat comprat per gent que invertia en propietat immoble des de temps immemorials, tant al Samontà com a la Marina, però especialment al Samontà, de manera que quan la demanda creixia i l’Ajuntament acceptava la pressió dels terratinents, es parcel·laven les superfícies i es venien als nous residents, generalment acabats d’arribar i amb escassos recursos. Així van anar creixent, sense planificació i al ritme del mercat els barris de La Florida-Les Planes, Pubilla Casas i especialment Collblanc-La Torrassa.
La diferència respecte la dinàmica dels altres municipis del pla és que mentre Barcelona es va anar agregant les antigues viles de la primera corona, l’Hospitalet va romandre en un limbe. Les viles de Sants, Gràcia, Sarrià, Les Corts, Sant Martí, etc. en molts casos amb una classe menestral autònoma i arrelada, primer es van resistir al procés agregacionista, fins que van considerar erròniament que incorporant-se al govern del cap i casal obtindrien l’estatus de poder polític que mai aconseguirien en els seus respectius municipis. La realitat és que els grans llinatges barcelonins que ja ostentaven el poder econòmic, mai no permetrien gaires ascensos socials en el seu limitadíssim nucli de prohoms. Si les petites burgesies de les viles properes a Barcelona sempre serien considerades poc menys que arribistes en aquest procés d’integració de termes municipals ja prou consolidats, què no serien considerades les classes menestrals d’aquells municipis que encara no s’havien incorporat a la vida urbana i que encara transitaven en un camí entre la vila rural i el suburbi.
Així doncs, quan el poder econòmic català decideix que el port de Barcelona ha de créixer davant les noves expectatives, ho fa ràpidament cap el sud, i quan considera que li és imprescindible un dipòsit franc no té cap dubte que el terreny que s’ha de reservar per aquest objectiu és el que toca a la costa. Precisament que aquest territori estigui dedicat a l’agricultura i per tant, majoritàriament vuit de construccions, com no siguin cases de pagès i magatzems, i trossejat per la infraestructura ferroviària que necessitava Barcelona, és el que el fa el més idoni de tots. El dipòsit franc havia de permetre plusvàlues comercials indiscutibles que repercutirien sobre les butxaques d’industrials, comerciants i financers, res comparable amb el guany de les modestes famílies pageses que gaudien, no obstant això, de dos enormes privilegis naturals, el fet de treballar uns camps d’al·luvió tradicionalment fèrtils i l’avantatge d’un mercat de proximitat en perpetu creixement.
Com ha passat sempre des dels inicis de la revolució industrial, la indústria, el capital financer i les estructures comercials derivades, és a dir, el sistema que s’ha anat imposant, l’anomenat sistema capitalista, ha vist el camp, el territori, l’espai, com un valor de mercat sempre subsidiari de les altres necessitats econòmiques de la ciutadania i, per tant, subjecte a la seva explotació per aconseguir un benefici. Quelcom semblant ha ocorregut amb allò que forma part del context natural com són les matèries primeres. Tot és susceptible de ser sacrificat a les necessitats econòmiques del sistema. És ara, quan el desenvolupament del capitalisme travessa els seus estadis més avançats, que es comença a considerar que les matèries primeres són finites i que el territori és un bé que s’ha de preservar perquè aquest és l’únic món que tenim.
Ara fa cent cinc anys, però, el territori era quelcom apte de ser subjugat especialment si es tractava d’un territori imprescindible per bastir la fam irreprimible del poder econòmic del moment, malgrat que pogués posar en risc la fam directe dels que treballaven el camp i, fins i tot, sense importar-los gens ni mica la pèrdua de terrenys fèrtils al costat d’una ciutat que no parava de créixer com era Barcelona i el seu entorn.
D’aquesta manera, el poder econòmic barceloní va aconseguir que el rei sancionés una llei que arrabassava el territori agrícola de Marina a un municipi crescut a la vora dels camins rals que es va anar suburbialitzant a mesura que la demanda de ma d’obra industrial anava creixent, sense que la classe menestral, artesana, propietària de terres i de petita industria, tingués cap capacitat per dirigir el seu creixement urbà. Això no és exclusiu de l’Hospitalet. Ha passat a gran part del contorn barceloní. El que ho diferencia és que l’impacte sobre el territori que ha patit aquesta col·lectivitat no té parangó amb cap altre.
L’Hospitalet va perdre de cop i volta la meitat del seu terme municipal i el pes contributiu d’una gran part dels tributs que generaven les desenes de masies de Marina afectades. I va ser això i no pas la pèrdua del territori, la pèrdua dels camps, de les masies i de la zona costanera, allò que més va mobilitzar el govern municipal del moment. Perquè va ser això el que va reclamar com a compensació: els diners que deixaria d’ingressar i no pas l’espoliació que suposava la mutilació del seu terme municipal en benefici de la ciutat de Barcelona, per justificar la set de guanys de les classes benestants.
És evident que l’Hospitalet va patir una espoliació municipal sense precedents, però no és menys evident que l’espoliació es va fer amb total impunitat i vulnerant la mateixa llei vigent. Segons la llei municipal vigent des de l’octubre de 1877, l’alteració d’un terme municipal només podia dictar-se per l’agregació total a un o diversos termes colindants, és a dir, dissolent un municipi per incorporar les terres a un municipi veí o per repartir el seu territori entre els limítrofes, cosa que no es va fer a l’Hospitalet, o segregant una part per constituir un nou municipi —circumstància que tampoc es va produir— o per incorporar-lo a un altre, que és exactament el que va passar. Però la mateixa llei afirmava que la segregació de part d’un terme per agregar-lo a un altre només procedia quan fos acordat per la majoria dels veïns de la part segregable i sempre que aquesta segregació no perjudiqués els interessos legítims de la resta del municipi ni perdés les condicions econòmiques, demogràfiques i físiques que qualsevol municipi havia de complir.
En el cas de l’Hospitalet la segregació es va fer sense consulta, més o menys per sorpresa i vulnerant les condicions que la pròpia llei garantia. No és van consultar els habitants de les masies però, a més, resultava evident que la segregació perjudicava els interessos de la resta del municipi perquè deixava el municipi sense la zona agrícola més fèrtil i econòmicament rendible i perquè perdia la totalitat de la zona costanera on, en aquells anys, encara hi havia una porció de pescadors estables, algunes instal·lacions industrials i un patrimoni històric i natural d’enorme importància pel seu present però encara més pel seu futur, com s’ha vist amb els municipis de l’altra banda del riu que han mantingut la zona costanera fins els nostres dies.
És a dir, es va procedir impunement, vulnerant la pròpia legalitat i sense gairebé contrapartides. La mateixa llei al·ludida, implicava les Diputacions provincials en la resolució dels expedients sobre la creació, la segregació o la supressió de municipis i termes, i afirmava que els seus acords serien executius sempre que fossin consensuats amb els interessats i, en cas contrari, aprovats necessàriament per llei, si hi havia desavinences. Però aquí no hi ha va haver desavinences. Simplement mai es va consultar ningú, la Diputació ni tan sols va intervenir, i la llei es va trametre directament des del ministeri d’Hisenda del govern central (ja és ben simptomàtic que fos aquest ministeri i no l’encarregat del territori), sense cap intervenció de la Mancomunitat de Catalunya que alguna cosa podia haver dit, i amb molta urgència.
Es va actuar com s’actua sempre que hi ha pressa, sempre que el poder es considera inqüestionable i sempre que se sap que la resistència serà ínfima o nul·la. Pel poder econòmic, que és qui sovint força el poder polític a actuar i qui paralitza sovint la contundència del poder judicial, la llei només importa quan surt perjudicat, quan ha de perseguir al feble o al que es resisteix als arguments repressors de l’Estat que li garanteix la seva posició predominant.
Això sempre ha estat així en la història. En les fases de democràcia imperfecta, com la que significava la Restauració borbònica del XIX, i no diguem ja en les fases de dictadura i de règims autocràtics. Que s’actués així, doncs, sense dissimular l’espoliació, sense preocupar-se per la impunitat i sense dissimular el negoci, no justifica però, l’escassa resistència del municipi afectat.
Allò que crida més l’atenció de la impunitat amb la que es va actuar és la reacció municipal. El Consistori hospitalenc, aleshores en mans de la Lliga Regionalista de Cambó i presidit pel prohom local Just Oliveras i Prats, no es va pronunciar fins 9 dies més tard de la publicació de la llei quan es van reunir 9 dels 13 regidors electes. L’ajuntament es va donar per assabentat de la llei que declarava “d’utilitat pública els terrenys de la part del barri de Marina afectats per la instal·lació definitiva del port franc de Barcelona” que quedarien a partir d’aquest moment agregats a Barcelona. I sorprenentment afegia “acordando que por la presidencia se consulte si puede tener efecto dicha agregación sin salvar los compromisos que este municipio ha contraído a través del empréstito que recientemente ha hecho con la Caja de Crédito Comunal de la Mancomunitat de Catalunya para atender diverses mejoras de carácter general, dado que responden de este préstamo todos los arbitrios e impuestos que recauda esta Corporación de las fincas urbanes, rústicas e industrias que existen en toda la localidad”.
És a dir, el Consistori del moment es preocupa no de la retallada de 935 hectàrees del seu terme municipal sense consulta, sense negociació, sorprenentment i sense contrapartides, sinó de la pèrdua de la recaptació d’impostos i tributs de les masies afectades que perjudicaria les finances municipals i especialment el retorn del préstec de la pròpia Administració catalana.
Aquell ajuntament que funcionava a ralentí, amb un 30% dels seus regidors desentesos de l’Administració municipal (4 dels 13 regidors no van assistir ni al ple municipal probablement de més transcendència de la història local) el presidia un home de la Lliga, un comerciant conservador, propietari d’un magatzem cerealista que havia heretat del seu pare, de família de Cal Tres, la masia que va permetre la urbanització de la rambla que avui porta el seu nom.
Per cert, una part d’aquell crèdit de la Caixa Comunal, s’havia demanat justament per urbanitzar el segon eixample de la ciutat sobre les propietats de la família de l’alcalde Oliveras. Fixeu-vos hi, la Rambla històrica de l’Hospitalet manté, a dia d’avui, el nom de l’alcalde que no va saber oposar-se a la pèrdua de la meitat del terme municipal, que es va preocupar més que de les 935 hectàrees perdudes (el 43% exactament del territori hospitalenc) de com s’hauria de retornar el préstec que en part havia anat a les butxaques familiars i que no content amb aquesta passivitat, va assistir amb quatre dels seus regidors a l’acte protocol·lari a la riba del Llobregat amb l’alcalde de Barcelona Martínez Domingo per prendre possessió d’aquelles terres tan fàcilment segregades. Per cert que en aquell acte del qual es conserven cròniques de premsa i fotografies, l’alcalde de Barcelona va agrair expressament als alcaldes i als ajuntaments del Prat i de l’Hospitalet (una part del terme del Prat a la nostra banda del riu també va ser objecte d’expropiació forçosa, però va ser un tram realment minúscul) “les facilitats que han donat al Consorci —el Consorci que es va crear a l’octubre del 1915 per gestionar el nou Dipòsit Franc del port de Barcelona— per la implantació del Dipòsit Franc”. L’acte, amb desenes d’autoritats de tots els àmbits, seguiria amb uns cops rituals de bastó sobre les aigües del Llobregat de l’alcalde de Barcelona, content que el seu terme municipal s’estengués del Besós al Llobregat i acabaria amb la instal·lació de les fites oficials del nou terme amb paletades de morter que van posar, entre d’altres, l’alcalde del Prat i l’ínclit Just Oliveras. Un gest històric de submissió que reconeixia la pèrdua irremeiable de les fèrtils terres de Marina al servei dels interessos dels poderosos.
Un simple detall ens farà veure com anaven les coses en aquell context. El Consorci del Port Franc el van constituir, des de primera hora, l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç, la Cambra Oficial d’Indústria, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre, el Foment del Treball Nacional i la Junta d’Obres del Port. És a dir tots els organismes representatius del poder econòmic del país.
L’Hospitalet mai va estar a l’altra costat de la taula de negociació perquè ningú es va plantejar cap negociació possible, però si algú ho hagués pretès, s’hagués trobat amb nou modestos regidors de poble pertanyents a la Lliga, el mateix partit de l’Ajuntament de Barcelona, el mateix partit que governava la Mancomunitat de Catalunya i el mateix partit del diputat Cambó que pocs mesos després de la segregació de la Marina seria ministre de Foment amb Antonio Maura. És a dir, l’Ajuntament de l’Hospitalet en unes modestes mans conservadores, sotmès als criteris superiors de la classe política catalana que intentava convertir Catalunya en el motor d’Espanya.
Per entendre aquest desequilibri de forces només cal constatar que fins al setembre d’aquell mateix any, l’ajuntament de l’Hospitalet no nomena una comissió que acabarà reclamant una indemnització pels perjudicis causats per la segregació. L’informe encarregat per sustentar la demanda inclou un llistat dels impostos recaptats sobre les terres agrícoles del terme (600 hectàrees de les 935 perdudes) i una setantena de masos, algunes precàries instal·lacions industrials i barraques de pescadors, els tributs dels quals s’avaluen en 18.268,4 ptes. de l’època que representaven únicament un 5% del pressupost municipal de l’any 1921. Els deutes per emprèstits que l’Ajuntament havia demanat als anys 1907 i 1919 sumaven un total de 120.000 ptes. De manera que el que es reclamava, en prou feines suposava el 15% dels emprèstits demanats. Al final, el preu d’indemnització que es va posar sobre la taula va ser de 91.342 ptes. que representava cinc vegades l’import tributari que es deixava d’ingressar en un sol any. Finalment, l’acord es va tancar amb una indemnització de 85.000 ptes. rodones de l’època que acabarien sent poc més de 83.000 líquides perquè es van acabar pagant mil i pico pessetes de l’impost sobre pagament, descomptades del que havia de rebre l’ajuntament agreujat i mutilat i no pas de qui pagava.
Just un parell d’anys després d’aquesta reivindicació, al setembre del 1923, amb el país col·lapsat per la crisi institucional i política permanent, Miguel Primo de Rivera encapçalava un Directori Militar que perpetraria un Cop d’Estat amb el vistiplau del monarca, i Just Oliveras deixaria, com tants altres polítics locals de la Restauració, l’alcaldia. Qui el va substituir va ser en aquest cas un industrial local nascut a Monóvar, propietari d’una serradora de marbre instal·lada sobre el Canal de la Infanta, Tomás Giménez Bernabé, ràpidament inscrit al partit d’Unión Patriótica que havia fundat el dictador, i que es mantindria a l’alcaldia fins poc després de la caiguda del règim al 1929. Malgrat que el decret de segregació no va perdre vigència, la seva aplicació pràctica, però, es va alentir fruit de les circumstàncies del trasbals polític, tot i que, caldria destacar, que la Lliga Regionalista no va ser gens bel·ligerant amb la nova situació política i seguiria defensant, ara potser més tímidament, el Dipòsit Franc.
Si durant els darrers anys de la monarquia constitucional el municipi encara es debatia entre el caràcter rural de la meitat del terme en terres de Marina i el creixement dels nuclis urbans que ja s’estaven desenvolupant al Samontà, a partir dels anys de la Dictadura, l’Hospitalet comença a prendre consciència del seu caràcter preeminentment urbà i industrial. La raó no es pot trobar únicament en la pèrdua objectiva de la zona agrària, puig que l’agricultura i l’estructura productiva de les masies es mantindria fins després de la guerra civil del 36-39, sinó pel fet transcendent que, en especial La Torrassa i Collblanc, iniciava el seu desenvolupament urbà sobre terrenys de propietaris privats en bona part barcelonins, però també sobre el territori parcialment encara verge que creuava el terme des de la Bordeta fins a Cornellà, sobretot entre Santa Eulàlia i la vila vella.
Diríem que fins i tot el municipi rep una embranzida que el fa reaccionar com a comunitat per primera vegada en la història moderna: comença a repensar-se com a municipi autònom enfrontat a l’ombra gegantina de Barcelona. Cap a aquests anys creixen al terme municipal les grans indústries del tèxtil (Trias, Trinxet, Gras, Vilumara, Tecla Sala), les bòviles i les empreses de materials de construcció i les vinculades a la química i el metall i, al seu entorn, el teixit urbà i especialment obrer vingut sobre el notable increment de la demanda de mà d’obra i les grans obres infrastructurals de Barcelona.
El país vivia sota el pes d’una dictadura, però l’Ajuntament encarrega insòlitament només dos anys després del canvi de règim, un Pla d’Eixample i Reforma Interior de tot el terme municipal descomptades ja les terres segregades de Marina que mantenen, com hem dit, el seu caràcter agrari, aparcada indefinidament la proposta del Dipòsit Franc del port de Barcelona. Aquest pla el redacta l’arquitecte municipal —que ho va ser entre 1912 i 1937—, Ramon Puig Gairalt, justament el mateix any que l’alcalde Giménez aconsegueix del rei Alfons XIII el títol de ciutat per l’Hospitalet (15 de desembre de 1925). Una eina, aquest Pla d’Eixample de tot el terme, que suposa una feina inaudita de planificació del territori que, malauradament, només es mantindrà sobre el paper. Per primera vegada, el municipi planifica tot el seu espai, amb un projecte de disseny de ciutat que recorda en part el que només 70 anys abans havia desenvolupat a Barcelona l’urbanista Ildefons Cerdà.
El proper any, 2025, farà cent anys de la redacció —la presentació va ser a l’any 1926— d’aquest pla d’eixample. També de l’adjudicació del títol de ciutat que sembla que entusiasma molt més que no pas el projecte de planificació urbana que com és palpable no va reeixir i que seria motiu de celebració molt per sobre que del títol de ciutat.
L’alcalde Giménez que era un personatge singular i pel que sembla tenia molt bones relacions amb el dictador li deuria explicar que l’Hospitalet es mereixia una distinció perquè encara no feia un lustre li havien arrabassat tot l’espai agrícola i tota la platja i perquè tenia grans somnis per la seva encara no ciutat com era convertir-la en una població urbana perfectament planificada i probablement amb els recursos propis d’un municipi autònom. Recordem aquí que el municipi tindria aleshores al voltant dels 22.000 habitants que arribarien als 33.500 una mica abans de proclamar-se la República.
Que Giménez hi tenia una certa recança sobre el que els polítics de la Lliga havien fet amb l’Hospitalet ho posa de manifest la protesta encapçalada pel mateix Ajuntament primorriverista al voltant d’un decret de juliol de 1929 que pretenia incorporar a la segregació del 1920, 125 metres al nord de l’eix de prolongació de la Gran Via, que era un dels boulevards urbans projectats per Puig Gairalt en perspectiva immediata d’urbanització. Es tractava de la línia de la Zona d’Urbanització del Port Franc que tornava a impulsar-se al final de la Dictadura amb la mateixa força amb que s’havia projectat quan la Lliga manava. I es feia, aquesta oposició, des de les línies d’un periòdic local, nascut l’any 1928 amb el títol de La Voz de Hospitalet que portava com a subtítol definitori “Periódico quincenal defensor de los derechos de la ciudad”. El primer periòdic genuïnament hospitalenc del segle XX.
L’espoliació del 1920 va resultar irreversible i es va resoldre definitivament ben entrada la dècada dels 60 quan aquelles terres van perdre progressiva i definitivament el seu caràcter rural per convertir-se no en el territori logístic pel qual havien estat segregades, sinó en el primer territori industrial de Catalunya: la Zona Franca de Barcelona. Si en el seu moment, la decisió d’un Dipòsit Franc del port obligava a la dependència del territori de l’autoritat portuària perquè es convertia en un espai vinculat directament a la comercialització de les mercaderies del trànsit marítim, la desaparició d’aquest objecte per convertir-lo en nucli d’instal·lacions industrials, eliminava la necessitat de ser segregat del municipi original perquè qualsevol municipi pot tenir i té, un terreny dedicat a indústria com el té dedicat a altres usos. El que avui és Zona Franca, excloent la part que s’ha apropiat l’autoritat portuària com a instal·lacions dependents del port de Barcelona, podria ser perfectament el polígon de la Zona Industrial de l’Hospitalet. Hauríem perdut la terra agrícola, hauríem perdut la platja i la costa, però seríem el territori industrial més ric de Catalunya i probablement el nostre espai urbà no hauria patit les enormes penalitats de la suburbialització.
Contra aquesta injustícia de fa un segle no van saber lluitar els ajuntaments de la Restauració, ni l’ajuntament de la dictadura Primoriverista, ni els ajuntaments de la República, en aquest cas sotmesos a penalitats més consistents, ni per suposat els de la dictadura franquista ni, molt més lamentablement, perquè tenien més recursos —econòmics, però també polítics i tècnics—, els ajuntaments de la democràcia municipal fins ara mateix. Només cal afegir que un segle i un lustre més tard l’actual ajuntament ha cedit 240.000 metres quadrats del nostre saquejat terme municipal per ampliar la Fira de Barcelona, una Fira que segueix servint els interessos de les classes acomodades fonamentalment, i l’actual alcalde Quirós només ha demanat com a gran compensació que el Hall 0 d’aquesta Fira de Barcelona, tan gran com una mançana de l’eixample barceloní, porti el nom de la nostra ciutat. Per cert, la ciutat més densa d’Europa, demogràficament parlant, amb menys metres quadrats de zona verda per habitant de tot el país i que, per posar només un sol exemple, ha de negociar amb la Generalitat una nova llei específica pel nostre territori perquè s’hi puguin construir escoles amb menys espai perquè no tenim espai disponible per construir escoles estandarditzades. On no tenim un teatre municipal digne de tal nom, ni un auditori, on l’escola municipal de música, oberta fa quatre dies, no es pot fer servir perquè es cau, on no hi ha un museu d’història en condicions, ni un museu d’art, ni tan sols les instal·lacions administratives que requereix una ciutat de 300.000 habitants. Una ciutat on es va deixar perdre el camp de futbol per fer pisos, on una part dels Jardins de Can Arús es van dedicar a habitatges i on es volia convertir un tros gran del Parc de l’Alhambra per fer en un nou poliesportiu.
Una ciutat que mai va tenir aquella zona industrial que es va fer en els nostres camps i que podria haver continuat sent nostra i que com hem estat permanentment el pati del darrere de Barcelona i sobretot de la classe acomodada que l’ha projectat i la manté, ni tan sols hem estat mai representats al Consorci de la Zona Franca que hi treu els rèdits polítics i econòmics de la seva existència. Per cert que ho va demanar Corbacho en el seu dia, però en aquestes coses o es té força i s’insisteix o s’obliden de que existeixes.
Vivim en una ciutat on encara hi ha tres carrers dedicats a alcaldes relativament recents. La rambla Just Oliveras, a l’alcalde que es va deixar arrabassar 935 ha sense resistència, l’avinguda Tomas Giménez a l’alcalde de la dictadura Primorriverista que es va queixar de l’abús de 125 metres però va felicitar el dictador per mantenir la proposta de Dipòsit Franc i a Ramón Solanich, el sisè alcalde de la dictadura de Franco, nebot de la Tecla Sala i alcalde gràcies a les bones arts dels empresaris Riviére de La Farga i Layola Bassas. I menys mal, que el primer ajuntament democràtic es va atrevir a treure-li el nom a Matias de España que va acabar de convertir la ciutat en el rusc que avui és, amb uns barris —especialment els del Samontà— que requereixen una acció integral urgent perquè s’estan convertit en guetos on aviat, de no actuar radicalment, no es podrà ni viure.
Una ciutat que celebrarà l’any vinent el centenari del títol —no el centenari de la ciutat com ja s’ha anunciat molt erròniament— que li va atorgar un rei d’infaust record, durant una dictadura que tenia com a ministre de la Governació a un general que s’havia destacat a Barcelona com a governador civil en la fase del pistolerisme contra el sindicalisme de la CNT, el temut Severiano Martínez Anido, i per impuls d’un alcalde del partit del dictador, la Unió Patriòtica. Un títol de ciutat que és simplement un atorgament simbòlic que en el nostre cas és la trista compensació d’un greuge.
Tot el que aquí he referit són dades, no pas opinions. Queda encara molta història per analitzar, molta recerca imprescindible per anar afegint totes les claus que ens expliquin el nostre passat i deixeu-me en aquest punt, que demani disculpes per tanta simplificació obligada, perquè la història, com la vida de les col·lectivitats, és complexa i la nostra, a banda de complexa, traumàtica, trista i en molt bona part decebedora.
Semblaria com si el destí hagués convertit l’Hospitalet en una ciutat incapaç de resistir-se als embats de la història. Som, molt més que una ciutat acollidora, una ciutat d’al·luvió, que no ha estat capaç d’estimar els seus orígens i la seva identitat i que no ha estat capaç de situar al capdavant dels seus destins a la gent que ha sentit passió per aquesta riquesa de tants afluents diversos. I malgrat això, aquesta continua sent una ciutat per la qual paga la pena lluitar. Deixeu-me, per tant, que subratlli aquestes paraules amb un poema que ens ve com l’anell al dit. És del meu admirat Miquel Martí i Pol i acaba d’aquesta manera:
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.