El govern local, entre la necessitat de mostrar una altra manera de fer o la realitat de no governar amb majoria
La urgència més immediata que té ara el govern local és l’aprovació dels pressupostos per l’any 2025 que molt probablement es portarà al ple ordinari de desembre —si és que no cal convocar un d’extraordinari el mateix mes—. Tots els darrers moviments de la política local de les últimes setmanes semblen anar encaminades a aconseguir un mínim acord que permeti aprovar-los sense ensurts, com ja va passar l’any 2023. Sembla molt clar hores d’ara —ja veurem més endavant— que els socialistes tindran seriosos problemes per acordar pressupostos amb els grups municipals, excepte els Comuns, amb els que encara hi hauria possibilitats d’apropar postures.
Està clar que amb Vox no es plantegen res, mentre que el PP i ERC-EUiA ja han posat sobre la taula algunes de les seves condicions. En el cas de la portaveu popular, en l’entrevista a la TV local, ja va explicar que una de les condicions sine qua non era la rebaixa d’impostos i ara han estat els republicans els que, en una nota de premsa, han exposat les seves condicions. Tan objectivament draconianes, que tampoc sembla que es pugui a arribar a acords amb el govern.
De fet, els republicans, només es mostren sensibles a negociar amb el govern Quirós si es fa marxa enrere a dues mesures “acordades amb els Comuns” —com especifiquen a la nota de premsa enviada—, com son la “pujada abusiva d’impostos” i la “creació de quatre nous càrrecs de confiança innecessaris”. Per parlar de pressupostos, el portaveu Jaume Graells ha afirmat que “abans el govern ha de fer marxa enrere a aquestes dues decisions”. Més en concret, ERC es plantejaria negociar i donar suport als pressupostos “si el govern es mostra predisposat a negociar la reducció de l’IBI en un 20% de mitja” i tira enrere el nomenament de quatre nous càrrecs de confiança que tenen un cost salarial de més de 400.000 euros/any.
Aquesta perspectiva només deixa en mans dels Comuns, la possible aprovació dels pressupostos per l’any vinent. Parteixen però, d’una pèssima experiència: el document de 46 mesures firmat al desembre de l’any passat amb el govern socialista per garantir els pressupostos d’aquest any, on el balanç un any després resulta altament negatiu. Aleshores els Comuns van confiar en el govern socialista, però el govern socialista ha estat del tot incapaç de demostrar que allò que és un compromís signat, acaba complint-se en els terminis fixats. Hi ha algunes d’aquelles mesures que, segons els Comuns, estan en procés, però n’hi ha una immensa majoria que porten un any sencer convertides en paper mullat. Aquesta rèmora fa molt difícil la renovació de la confiança i malgrat que els Comuns continuen mostrant una gran paciència per mantenir l’aproximació amb el govern socialista, la realitat no ajuda gens.
Gairebé no hi ha símptomes específics que posin de manifest que el govern socialista comença a ser conscient de les seves enormes debilitats, i això que cada vegada son més evidents. Sembla que el govern està disposat a perdre votacions acusant l’oposició d’irresponsabilitat, abans de fer marxa enrere en algunes decisions que ningú comparteix. Això es podria veure en el ple ordinari d’aquest mes de novembre on el govern, per exemple, pensa portar al ple l’aprovació del Consell Executiu i de Programació tal com el va proposar fa setmanes, malgrat algunes opinions en contra de l’oposició clarament manifestades des d’aleshores. El mateix va passar amb les modificacions de crèdit del ple d’octubre que l’oposició va tombar, i que es van haver de renegociar mentre es portaven al ple extraordinari de fa pocs dies.
Dèiem que no hi ha símptomes que el govern estigui disposat a canviar la seva dinàmica política acceptant la necessitat de negociar per aconseguir que les propostes s’aprovin, però hi ha excepcions. Només ho intenta amb els Comuns i això posa a aquest grup polític moltes vegades entre l’espasa i la paret. L’espasa d’entendre que hi ha propostes que només pot endegar el govern i no li poden semblar negatives i la paret d’observar que un cop assolits els acords, no es compleixen.
Hi ha acords que no deixen de ser més que simples desitjos i aquí és on sembla estar la trampa. Per exemple, congelar l’IBI és congelar l’IBI però posar en marxa un pla d’usos dels habitatges turístics és directament una aspiració mentre no es concreti res mes. Això és el que ha passat amb una gran part dels 46 acords signats al desembre passat. No han deixat de ser enunciats de propostes i per això globalment es van poder signar sense que el govern tingui la sensació real que ha incomplert. Allò que es considerava desitjable aleshores, continua en la majoria dels casos sent igualment desitjable en l’actualitat. Aquesta evidència posa sobre la taula l’altra gran realitat: la total incapacitat en la gestió municipal. Massa vegades els acords no es compleixen perquè ningú fa el seguiment i perquè no hi ha una estructura professional que garanteixi la gestió. Això ho afirmen des de dintre de l’Administració municipal on les queixes son reiterades i la sensació que no hi ha ningú al front de la maquinaria és insistent.
L’últim graó del conflicte és l’objectiu soterrat del govern d’aconseguir que si no hi ha pacte amb algun grup que li pugui donar la majoria, al menys que no pugui haver acord de l’oposició per sortir derrotat. I aquí està l’altra tàctica que sembla estar triomfant: si no pots pactar, al menys evita que els altres pactin. Qualsevol cosa menys el que ja s’anomena l’estratègia del 14/13, molt dèbil en aquest cas per la presència al Consistori de l’extrema dreta. Sembla, però, que no hi ha prou amb el cordó sanitari contra Vox perquè Vox en ocasions pensa coses semblants a la resta de grups municipals i vota en conseqüència. Per tant, del que també es tracta és d’incomodar a la resta de grups del Consistori que tindrien més possibilitats d’estar d’acord amb moltes qüestions. La debilitat de l’oposició, doncs, està en relació directa amb la confrontació, per exemple, entre Comuns i ERC-EUiA o entre Comuns i PP, en la que sovint cauen els diferents portaveus. Debilitar l’oposició sembla que és, en tots els casos, enfortir el govern, i si no pot arribar a acords amb alguns, al menys el govern intentarà que l’oposició no s’entengui entre ella. De la mateixa manera que abstenir-se davant de propostes del govern és exactament igual que votar a favor, evitar que l’oposició voti conjuntament, és aconseguir que el govern segueixi funcionant sense necessitat de negociar gaire coses.
Tenim a tocar els pressupostos. Veurem què passa.