El llibre sobre la platja perduda de l’Hospitalet reflexiona sobre la complicitat de l’actual Ajuntament amb la saturació de la ciutat

L’autor, Jesús A. Vila, afirma que “l’espoliació, impunitat i negoci de la segregació de la Marina, fa ara un segle, no va tenir cap resistència del Consistori”. I Celestino Corbacho assenyala que l’Hospitalet ha de jugar el seu paper al voltant d’iniciatives de Barcelona com un nou barri de 25.000 habitatges al seu límit.

“Que l’Hospitalet perdés la platja fa un segle ens permet reflexionar sobre què va passar aleshores, però també entendre perquè l’Hospitalet ha estat sempre en una posició subsidiària respecte de Barcelona i d’aquells que han fet servir el territori com a matèria especulativa”. Amb aquestes paraules resumia l’autor, el periodista i historiador Jesús Vila, el seu llibre Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina, durant la presentació que s’ha pogut seguir aquest dijous, 18 de febrer, Via Zoom amb més d’una trentena de participants.

El llibre, editat per l’associació Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet (FIC LH), explica que el govern de la Restauració Borbònica de 1920 va segregar 935 hectàrees del terme municipal de l’Hospitalet amb total impunitat, vulnerant la legislació del moment i en benefici dels que, a partir d’aquell moment, van especular amb les terres segregades expropiant-les als propietaris, amb l’objecte inicial de fer un port franc, que desprès es va convertir en la Zona Franca de Barcelona, el macropolígon industrial més important de Catalunya.

A canvi, l’Ajuntament de l’Hospitalet de 1920 presidit per Just Oliveras, només va reclamar una quantitat equivalent als tributs que l’Ajuntament deixaria de cobrar durant cinc anys per les riques terres de Marina, i la setantena de masies que existien en aquell moment. Això va suposar uns ingressos de 85.000 pessetes d’aleshores, equivalents avui en dia a 102.000 euros, una quantitat clarament irrisòria però suficient perquè l’Ajuntament acceptés sense més al·legacions, la pèrdua del territori i oficialitzés els nous límits del terme municipal.

Històric paper subaltern

La presentació del llibre va comptar amb les paraules de Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i autor del Pròleg del llibre, amb tota seguretat, segons Jesús Vila, la persona que té més coneixements sobre la història de la ciutat, que va destacar el paper subaltern que sempre ha jugat l’Hospitalet respecte de Barcelona, precisant que parlar de Barcelona és realment parlar de les seves classes oligàrquiques.

Junt a l’autor i a Manuel Domínguez va intervenir Celestino Corbacho, exalcalde de la ciutat entre 1994 i 2008, que es va referir a la importància de la recuperació del passat com a eina de construcció del futur. En aquest sentit va referir-se a la necessitat que els mandataris de qualsevol municipi coneguin en profunditat la pròpia història per poder desenvolupar estratègies que condueixin a millorar les condicions de vida de la ciutadania. En un altre ordre de coses va posar l’accent, juntament amb altres participants posteriors del col·loqui, de reflexionar sobre el paper que l’Hospitalet ha de jugar en l’immediat futur al voltant d’iniciatives que Barcelona l i el Consorci de la Zona Franca estan desenvolupant en els límits amb el terme municipal de l’Hospitalet, com ara el nou barri a la Marina del Prat Vermell, amb 25.000 nous habitatges.

El territori com a mercaderia

Per la seva banda, l’autor va explicar que el llibre s’havia fet no tant per reflexionar sobre el que havia passat fa un segle, sinó per analitzar de quina manera a tot el pla de Barcelona i no només a les terres de Marina que avui constitueixen la Zona Franca, el territori es va convertir en una mercaderia al servei exclusivament dels interessos dels promotors immobiliaris de tots els temps —des de finals del XIX i fins ara mateix—i del capital financer, amb l’anuència, quan no directament la complicitat dels poders locals, específicament dels ajuntaments i ara mateix dels organismes públics que planifiquen el territori i adjudiquen els permisos per construir abusivament sobre terreny desocupat, encara verge o terreny que podria ser recuperat per eixugar els dèficits de les ciutats.

En el cas de l’Hospitalet, l’autor va assenyalar que la ciutat més densa d’Europa no es pot permetre el luxe de seguir mantenint aquesta dinàmica on els promotors immobiliaris i els bancs no fan més que construir nous habitatges, densificar més la ciutat i hipotecar la qualitat de vida del futur dels ciutadans, amb el total acord de l’ajuntament de la ciutat. Amb la mateixa desídia, va explicar, que aquell ajuntament de fa un segle que va ser còmplice resignat de la impunitat amb que va actuar el govern, amb el negoci que van acabar fent els poders econòmics, oficialitzant d’aquesta manera l’espoliació soferta pel municipi.

Aquest és el text que va llegir l’autor, Jesús A. Vila, en el decurs de l’acte de presentació, via Zoom, del llibre editat per FIC “Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”

Quan a principis de febrer de l’any passat l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, abans de la seva conferència anual sobre l’estat de la ciutat, va visitar el Far de la desembocadura del Llobregat i davant dels periodistes que l’acompanyaven va reivindicar un tros de la platja que el municipi va perdre l’any 1920, un segle abans, molts es van assabentar aleshores que l’Hospitalet arribava al mar des de la seva distància urbana, de la mateixa manera que encara passa avui a municipis de l’altra banda del riu, com El Prat, Viladecans, Gavà o Castelldefels, municipis eminentment rurals fins als anys 60 del segle passat, però amb uns nuclis urbans crescuts lluny de la costa, separats per enormes camps de conreu d’una fertilitat deltàica i per una franja marina que primer es va nodrir de pescadors, més tard de banyistes autòctons i posteriorment d’establiments vinculats al turisme, que els han proporcionat un afegit qualitativament remarcable en el seu particular PIB local. Quan l’alcaldessa va demanar recuperar una franja de platja al costat de la Farola, amb una clara vocació de sorprendre molt més que amb una voluntat ferma de reivindicar res, no va poder explicar però, que l’Hospitalet va perdre aquells metres de costa, de la manera tradicional com s’han produït els irreparables desastres territorials en aquest municipi: gairebé en silenci, sense cap oposició transcendent, sense cap contrapartida per la ciutadania, en benefici exclusiu dels de sempre.

Perillosa combinació de mercat i territori sense mesura

L’ocurrència de l’alcaldessa, fent veure que reivindicava un tros de l’antiga platja municipal, posava de manifest sense ser la seva intenció, és evident, l’explicació històrica del sotmetiment a les lleis del mercat de tot el territori hospitalenc durant el darrer segle i mig —especialment entre els primers anys del segle XX i fins ara mateix, vull ressaltar-ho—, de manera que el sòl municipal s’ha convertit, amb escassos períodes de resistència, en pura matèria especulativa.

Mercat i territori sempre ha estat una combinació perillosa i essencialment destructiva per la ciutadania corrent, en absència d’una planificació urbanística que reguli i controli l’espai públic. Quan la combinació mercat i territori flueix sense mesura, sense límits i sense control, la tendència a la saturació urbana i al benefici immediat no té aturador i el capital més improductiu es converteix en un instrument capaç, no solament d’acaparar terres i dinamitzar negocis, sinó de comprar voluntats i d’obstaculitzar resistències.

Si alguna cosa defineix el món capitalista és la voracitat del mercat. I si alguna cosa ha après l’home modern occidental és que la llei del mercat sense regulació es converteix, en tos els àmbits, en la llei de la selva. El progrés ha consistit, des de finals del XIX, abstraient-nos a la impossibilitat concreta d’acabar amb el capitalisme, a regular tot allò que afecta al mercat per evitar la depredació sense mesura. I l’instrument del progrés ha estat la capacitat per fer política des del poder més proper al territori i fins a les altes institucions de l’Estat, en benefici del conjunt de la societat i no només dels que controlen els mecanismes del mercat.

Pèrdua de 930 hectàrees de municipi

Caldria, però, baixar de les grans definicions al terreny pràctic per entendre per què, per exemple, l’Hospitalet va perdre la platja, segons el títol del llibre que presentem. De fet, L’Hospitalet tenia una limitada franja costanera dins el seu terme històric, la que anava des de la desembocadura del riu a l’extrem nord de la Farola del Llobregat aixecada a mitjans del XIX, en el seu límit amb la Marina de Sants que, alhora, anava des d’aquest punt als contraforts de Montjuic. Perdre la platja, que ara fa un segle només servia per acollir unes quantes barraques de pescadors i uns pocs banyistes que feien via des del nucli urbà per l’antic camí de la Farola, va suposar, en el mateix paquet, perdre més de 930 Ha de terres de conreu i una setantena de masies, la meitat aproximada del terme municipal i una gran part de la seva riquesa agrària. En el llibre s’explica el detall del procés històric i el context en el que es produeix la segregació, però de tot el que va passar voldria assenyalar els aspectes que conjuguen amb les afirmacions anteriors sobre territori i mercat per entendre les causes però, sobretot, els resultats. I per extensió, per entendre per què les causes i els resultats no són un accident històric simplement, sinó la justificació d’un procés que s’inicia al pla de Barcelona a meitat del XIX i encara estem patint avui en dia.

L’origen, a grans trets, caldria buscar-lo en el desenvolupament de la Barcelona industrial, una Barcelona en creixement demogràfic sostingut gràcies a l’empenta fabril especialment del tèxtil i a l’encotillament que sobre el desenvolupament urbà provoquen les muralles. La progressió del primer capitalisme industrial actua en tres direccions simultànies: sobre la demanda de la mà d’obra i per tant sobre l’atracció de treballadors forans que necessiten treballar, i residir el més a prop possible de les fàbriques i tallers; sobre la necessitat d’exportació comercial dels productes i aquí hi jugarà un paper fonamental la creixent necessitat d’una infraestructura portuària moderna, i sobre la saturació del territori dins les muralles que ben aviat impulsarà un moviment de regeneració urbana —obligat per la insalubritat i l’exagerada promiscuïtat entre indústria i habitatges— que afectarà als municipis de l’entorn i que possibilitarà un moviment polític agregacionista barceloní per garantir un desenvolupament urbà de taca d’oli sense les limitacions administratives dels ajuntaments autòctons dels pobles que havien de ser engolits.

Atracció demogràfica

Ja veiem clarament que el desenvolupament industrial intervé sobre molts factors que interactuen: l’atracció demogràfica, la demanda urbana d’habitatges, la salut pública, la reserva d’espais per la indústria, per les instal·lacions portuàries, per les infraestructures viàries i ferroviàries, l’autonomia administrativa dels ajuntaments, etc. És a dir, la indústria i l’ensorrament de les muralles obren, al pla de Barcelona, una dinàmica desconeguda fins aleshores que marcarà el futur, no només d’una part del capital sinó, en consonància amb la seva voracitat, del territori metropolità en el seu conjunt.

El desenvolupament industrial barceloní del segle XIX no només comporta més indústries i més mà d’obra, sinó un complex món de contradiccions inherents: una burgesia industrial emprenedora i molt activa políticament, enfrontada a una classe obrera explotada però organitzada, i tota una superestructura de pensament econòmic i d’utopisme revolucionari que jugaran en diferents fronts al llarg de tot el segle i bona part del següent. El pla d’eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà s’alimenta d’aquesta complexitat: ell, un socialista utòpic atent a les necessitats urbanes de les classes subsidiàries, planifica racionalment una Barcelona de burgesos enriquits construint els fonaments per l’agregacionisme dels municipis annexos i oferint solucions integradores per les infraestructures que la ciutat necessita, entre elles un gran port marítim a l’altra banda de Montjuic, a redós dels corrents que amenacen històricament el rebliment del port i obliguen el dragatge regular.

Visió estratègica contra la voracitat especulativa

Per primera vegada, Barcelona descobreix la imperiosa necessitat de la planificació del territori per posar ordre en allò que ja es veu que serà la nova febre del segle XX, acompanyant la industrialització: l’especulació immobiliària de la mà d’una nova fracció del capital que prendrà el relleu del capital industrial més productiu, el capital financer. A partir del desenvolupament del pla de Barcelona, el territori de la Catalunya més dinàmica es convertirà en una mercaderia molt preuada, en front de la qual només podran actuar els poders públics per tal d’evitar el col·lapse.

En la meva opinió, l’acció política, la visió estratègica de la ciutat i les eines de planificació seran, a partir d’aquest moment, l’únic baluard contra la voracitat especulativa del capital financer i els seus acòlits. Vull remarcar-ho: parlo d’acció política, de visió estratègica i d’instruments de planificació perquè, davant d’una dinàmica imparable de creixement econòmic (industrial i, posteriorment, de serveis), la demanda serà una constant i, per tant, sempre que hi ha demanda, el mercat actua de manera implacable.

Jo diria que, si en lloc d’acció política, (de visió estratègica del que han de ser les ciutats, i sense aplicació conscient d’eines de planificació) només hi ha gestió administrativa, el mercat actua sense control i la demanda (demanda d’habitatges, de sol industrial…) es converteix en la única justificació per actuar sobre el territori.

Fragilitat del poder municipal

Em temo que la fragilitat o la fortalesa del poder municipal es posa de manifest davant d’aquestes pressions del mercat. A mi em sembla que quan hi ha acció política i no només gestió, quan hi ha visió estratègica de l’urbanisme i no només perspectiva conjuntural malgrat hi hagi demanda, les ciutats es fan importants, creixen en harmonia i prestigi, es converteixen en focus d’atracció d’una certa qualitat residencial.

En aquest sentit, jo diria que la solidesa residencial d’una ciutat es mesura per la quantitat d’anys que hi ha hagut al capdavant del poder municipal, aquesta visió estratègica de l’urbanisme en detriment de la subordinació a les dinàmiques del mercat.

Per descomptat que les fases de democràcia avançada possibiliten les eines perquè els poders municipals s’enfrontin a la llei de la selva del mercat especulatiu. En conseqüència, en les èpoques de dictadura, el capital especulatiu actua pràcticament sense frens. Però no només això explica el present o el futur de les nostres ciutats.

Repàs a la història

Si fem un repàs a la història de l’Hospitalet, amb molts paral·lelismes amb la realitat més propera de Barcelona o dels municipis amb els que comparteix comarca històrica, veurem que no sempre, ni sempre de la mateixa manera, ha influït el marc polític general sobre el desenvolupament de la ciutat. Fins a principis de segle, l’Hospitalet és un municipi pràcticament rural, amb només 5.000 habitants i molt poca activitat industrial, però això es modificarà aviat, a redós del desenvolupament industrial de la Barcelona noucentista i en especial dels focus d’atracció que les exposicions universals representen per l’esclat econòmic de la gran ciutat.

La democràcia censitària del règim de la Restauració Borbónica situa al capdavant del municipi als petits propietaris i al sector comercial més vinculat a la menestralia urbana. Tot i que el municipi comença a ser un focus d’atracció de mà d’obra i, per tant, un territori incipientment cobejat pel capital especulatiu, l’Ajuntament només té una única preocupació: gestionar el millor que pugui o sàpiga. En conseqüència, quan el sorprèn una llei que li segrega la meitat del terme municipal, la única preocupació és reclamar els diners que es deixaran de cobrar pels tributs sobre les terres perdudes i les masies, recursos que els posaran problemes a l’hora de retornar els emprèstits demanats per obres d’urbanisme menors i, atenció, per fer front a l’eixampla de la Rambla, en terrenys de la família del mateix alcalde del moment.

El propietari bateja la Rambla

Per a més inri històric, la Rambla d’aquell eixampla encara porta el nom de l’alcalde-propietari que només va reclamar 102.000 euros d’avui, per 935 hectàrees de territori municipal. Si aquell ajuntament hagués tingut una visió estratègica de ciutat, hauria com a mínim pledejat contra la mesura i s’hauria oposat a oficialitzar l’espoliació negant-se a reconèixer els nous límits oficials del terme. No només va assumir la il·legalitat —no només injustícia: va haver il·legalitat manifesta, com s’explica al llibre— sinó que va reconèixer l’espoliació, oficialitzant la segregació municipal.

L’any 1923, només 3 anys després de la impunitat del govern central sobre les terres de Marina, pren el poder de l’Estat un Directori Militar amb l’anuència del rei i, a l’Hospitalet, es converteix en alcalde l’industrial Tomàs Giménez, un dirigent del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. L’Hospitalet ja té aleshores 15.000 habitants i, un parell d’any després, l’alcalde aconsegueix del rei l’atorgament del títol de ciutat, una mena de compensació formalista pel greuge sofert que segueix, no obstant, sense ser qüestionat, sinó més aviat al contrari.

No obstant això, la ciutat, que al final de la dècada de 1930 fregarà els 40.000 habitants, pren alguna decisió que deixa entreveure que l’ajuntament de la dictadura ja no és només un ajuntament que gestiona: és un ajuntament que presenta una ferma voluntat de fer política, malgrat que condicionat per una ideologia negligentment conservadora i amb importants trets autoritaris. Encarrega, per primera vegada en la història, a un arquitecte solvent, Ramon Puig Gairalt que és l’arquitecte municipal, un pla d’eixampla que, també per primer cop, planifica la totalitat del terme municipal que queda després de l’espoliació de només cinc anys abans, dibuixant una ciutat amb un cert equilibri sobre el paper entre l’espai residencial, les zones lliures i els equipaments i les infraestructures imprescindibles segons aquella mentalitat de primers dels XX, respectant la trama urbana existent.

Subordinació municipal absoluta

La República posterior té poc temps per actuar, malgrat que els ajuntaments republicans manifesten clarament una voluntat d’estratègia política més encaminada a l’equilibri social i als dèficits assistencials i d’equipaments que no pas a la modulació urbanística i, quan al tombant de la dècada (1940) l’Hospitalet s’apropa als 50.000 habitants, el franquisme municipal victoriós s’encarregarà de fixar les bases pel desplegament de les lleis del mercat capitalista sense contradefenses en els anys posteriors.

Els anys del franquisme li suposaran a la ciutat gairebé 250.000 habitants més. Hi jugaran a favor tres elements: una atracció sense precedents de mà d’obra industrial i per tant una demanda desaforada d’habitatges, una subordinació absoluta del poder municipal al capital especulatiu i, per arrodonir l’equació, el somni utilitarista de l’alcalde clau d’aquesta maniobra, Matias de España, per fer servir el pes demogràfic de la ciutat com a plataforma particular de llançament automàtic de la figura de l’alcalde a la cambra legislativa del règim.

Aturar la saturació urbana

La lluita democràtica a la ciutat que havia patit el desaforament de la seva capacitat demogràfica va anar indissolublement vinculada a la necessitat d’aturar la saturació urbana i eliminar radicalment la nova ocupació de terreny lliure. El seu impuls organitzat va calar profundament sobre els darrers ajuntaments del franquisme, especialment els posteriors a Matias de España que, per una certa convicció i també per la pressió ambiental, van iniciar una recuperació, modesta però significativa sobre la pressió especulativa del mercat, aturant nous edificis poligonals a Bellvitge i a Can Serra, de manera destacada.

El clam de la Transició d’eliminar totalment la construcció especialment sobre els escassos espais encara desocupats, va influir notablement sobre el primer ajuntament democràtic que es va dedicar per sobre de tot a eixugar carències, dissimulant de passada els seus dèficits estratègics pel que feia al present i al futur de la ciutat. Va ser un ajuntament més disposat a la gestió que no pas a l’elaboració d’una estratègia de ciutat i, de manera progressiva, el mercat va anar despertant del letarg, avalat per les decisions d’un ajuntament que constantment rebia el suport incondicional de la ciutadania.

Intervencionisme estratègic de Corbacho

Aquesta tímida dinàmica dels primers 80 es va anar modulant arran del projecte de maig de 1987, a punt d’acabar el segon mandat socialista on, per primer cop des del pla d’eixample de 1926, l’ajuntament presenta una proposta per ordenar i millorar la ciutat amb l’expressiu lema de “L’Hospitalet, d’avui a demà”. A partir d’aquest moment, l’ajuntament socialista, amb l’inici del lideratge del primer tinent d’alcalde d’Urbanisme que després seria alcalde durant 14 anys, Celestino Corbacho, canvia la modesta fórmula de gestió per un mecanisme més agosarat d’intervencionisme estratègic sobre el que ha de ser la ciutat futura.

No és aquest el lloc ni el moment per fer un balanç del que ha suposat per la ciutat aquesta visió estratègica. El que m’interessava ressaltar és que només les visions estratègiques sobre l’urbanisme permeten construir la ciutat en un determinat sentit, sense que això les lliuri, però, de les dures repercussions del mercat sobre el territori, que sempre acaba produint un fortíssim impacte sobre el creixement demogràfic, especialment en ciutats deficitàries d’espai lliure.

Visió estratègica

Però, convindreu amb mi que, si hi ha visió estratègica, hi ha al menys un objecte de planificació que pot ser criticable per la seva repercussió sobre la saturació urbana, però que sempre resulta més justificable pel fet que pretén imposar-se, al menys damunt el paper, sobre les dinàmiques embogides del mercat. Si no hi ha perspectiva estratègica sobre la ciutat, és el mercat el que, desregulat per la manca d’objectius precisos, fixa la pauta.

Deia abans, que calia fixar els termes precisos del mercat quan parlem de territori. El territori només té dos amos en un entorn urbà: l’Administració pública, que és la que planifica i atorga els permisos, i el promotor, que és el que compra, construeix i ven, auxiliat pel capital financer que és el que li garanteix els recursos. Estareu d’acord amb mi que una bona Administració Pública és la que vetlla pels interessos col·lectius, la que intenta fer de la seva ciutat un espai de qualitat pels residents. El promotor l’únic que volen és comprar barato, construir a bon preu i vendre car, i el capital financer que facilita la inversió, que el promotor faci negoci, li retorni els crèdits i li’n demani més. Estareu també d’acord amb mi que els habitants de l’Hospitalet i el seu territori han estat, històricament, una mina pels promotors i el capital financer i una càrrega i una mercaderia llaminera, respectivament, per la majoria de les seves Administracions Públiques.

Milers de noves residències

La prova és la ciutat que avui tenim i, de manera destacada, la deriva d’ara mateix, on la planificació de futur passa per canviar les naus logístiques precaritzades de la zona industrial per blocs d’habitatges (el famós Pla de Renovació d’Àrees Industrials); i la planificació de present, per acabar amb els escassos metres quadrats de zona rural a l’entorn de la masia de Can Trabal i per transformar en zona residencial els antics enclavaments industrials de la xarxa urbana, a base de construir milers de noves residències que convertiran la ciutat més densa d’Europa en la ciutat amb pitjor qualitat de vida constatable del Continent.

Dicho lo cual com sentim sovint, què té a veure tot plegat amb el llibre que avui presentem, i què va passar realment perquè l’Hospitalet perdés la platja?

Va passar que un Ajuntament d’una ciutat de 15.000 habitants, dirigida per una petita burgesia local sense més horitzons que la pròpia butxaca, al costat d’una gran ciutat en plena transformació, capital d’un país que estava vivint un creixement industrial sense precedents, no va plantar cara per defensar la meitat del seu terme municipal que la gran ciutat cobejava per construir terra endins un port marítim amb vocació internacional i un dipòsit franc que li permetés el trànsit de mercaderies sense drets duaners. Com que quan es va fer el traçat del ferrocarril, unes desenes d’anys abans, es va triar la línia més curta entre Barcelona i la costa i no va haver

impediments per trossejar tants termes municipals com calguessin, a l’hora de determinar els límits de l’utòpic port franc que es pretenia, no s’hi van estar de principis i van clavar el límit nord en el traçat del ferrocarril i l’estació de mercaderies existent.

Si enlloc de posar-se les vies on es van posar haguessin anat mig kilòmetre més amunt o més avall, L’Hospitalet tindria avui moltes més hectàrees o moltes menys, perquè la línia del futur port va ser tan arbitrària com ho va estar la decisió de segregar aquell territori. I com ho seria la decisió final de repartir l’àrea segregada entre l’espai que necessitava el port modern i el que s’havia de convertir en el polígon industrial més important de Catalunya.

Sense força per oposar-se a l’agregacionisme

Les dinàmiques d’aquells anys i el context històric on es produïen haguessin fet molt complicada la resistència, és veritat. Municipis amb burgesies locals més consolidades, amb més poder i amb propietat territorial o industrial en els municipis on governaven, no van tenir prou força per oposar-se a l’agregacionisme de tot el pla que encapçalaven les forces vives de Barcelona i del país.

De fet, el que comptava per no perdre la platja no era tant el resultat final, gairebé inevitable, com la resistència. En un context d’intensa lluita de classes com van ser els anys vint del segle passat, les classes subalternes de l’Hospitalet, prou feines tenien per engruixir les organitzacions sindicals i fer front a l’agressivitat patronal. El seu protagonisme no podia comptar alhora de resistir-se a cap agregació. Només ho podia fer la petita burgesia autòctona, perfectament perfilada en els ajuntaments de la Restauració.

Només defensen la ciutat els més desfavorits

La història de l’Hospitalet explica que els únics que han defensat la ciutat, des dels seus orígens i quan ha calgut, han estat els sectors suburbials de les classes més desafavorides. Eren, subjectivament, els que patien la realitat de la massificació urbana i de la manca d’equipaments i zones verdes. Ho van fer en els anys de la República i de la Guerra Civil i es va fer durant la Transició democràtica, en la mesura de les seves migrades possibilitats. Organitzades, naturalment, perquè sense organització no pot haver resistència. I enfrontades o en algun moment al menys crítiques, amb els poders municipals de les respectives fases històriques.

Dels ajuntaments, poc més es pot dir. Ara fa un segle, es va perdre la Marina sencera i es va deixar que l’Estat, l’Ajuntament de Barcelona, la Junta d’Obres del Port, després el Consorci de la Zona Franca i sempre les diverses formes de capital que hi han intervingut intensament en el desenvolupament formal, territorial i organitzatiu d’aquestes 900 Ha de territori espoliat, determinessin cap a on es dirigien les plusvàlues derivades de la seva gestió.

Demanar una mica de justícia i de clarividència

L’Hospitalet mai ha format part del Consorci, mai ha tingut res a veure orgànicament amb el port i mai s’ha beneficiat de res derivat del seu antic terme. Només l’Ajuntament de l’alcalde Corbacho va demanar la seva incorporació al Consorci al·legant els drets més legítims, els dels orígens del territori i les raons més assenyades, les de la participació amb els beneficis derivats de les seves renúncies històriques. No s’ha aconseguit. Ara no té cap sentit reclamar sobiranies municipals sobre terres espoliades fa un segle, però la història ens ha ensenyat unes quantes coses de les que hauríem de treure algun aprenentatge:

1. Que aquella operació es va fer d’esquena a la ciutadania, vulnerant la llei (ho explica el llibre) i resignadament, sense resistències ni de l’Ajuntament, ni de la ciutadania. El que diríem una espoliació amb total impunitat.

2. Que sempre es beneficien els mateixos que no són ni, indirectament, els que manen a l’Administració local, ni directament, els que viuen a la ciutat. El que diríem, amb un exclusiu objectiu de fer negoci.

3. Que no és prudent confiar la defensa dels bens públics a aquells que no tenen una visió estratègica del context territorial, perquè ho tenen tot per cedir davant dels que afirmen respondre a les lleis de l’oferta i la demanda (com que hi ha demanda d’habitatges hem de facilitar l’oferta de territori, malgrat això ignori que la saturació urbana condemna la qualitat de vida).

4. Que només s’atura el creixement indiscriminat de la ciutat quan els que hi viuen s’adonen que l’espai públic no pot ser objecte de mercaderia i cal preservar-lo.

5. Que a la consciència d’aquesta destrucció de la ciutat només s’hi pot oposar la fermesa organitzativa dels ciutadans

i 6. Que és imprescindible en entorns saturats analitzar críticament les necessitats col·lectives. Reclamar indiscriminadament més habitatges sense precisar quins són els habitatges que es reclamen, i com s’han d’obtenir, no fa altra cosa que donar arguments als promotors per seguir pressionant sobre les Administracions per que alliberin més sòl i perquè segueixin inflant-se les butxaques. I a les Administracions que donen els permisos, per justificar la seva absència d’estratègia i la seva manera de rendir-se absurdament (o pot ser no tan absurdament, qui sap) a les lleis del mercat, que no haurien de ser les nostres.

L’alcaldessa Marin va demanar una mica de platja. Els hospitalencs d’avui, i especialment de demà, hauríem de demanar una mica de justícia. I potser aportar una mica de clarividència.

Moltes gràcies.